El període cartaginès al País Valencià descriu els fets que es van produir en el País Valencià durant l'ocupació cartaginesa. Els colons de Tir van establir el seu domini sobre una part del territori adjacent a la seva colònia de Gades, part coneguda com a Tarsis (Isaïes, XXIII, 10) o Tartessis per als grecs. Els establiments fenicis no es van limitar a Gades sinó que foren nombrosos en tota la costa sud a la regió de l'estret. Després de la Primera Guerra Púnica, el 241 aC, Cartago havia esgotat els seus recursos econòmics, i el 236 aC la revolta dels seus mercenaris va ser aprofitada per Roma per a dominar Sardenya i Còrsega. Hamílcar Barca va dirigir llavors les seves esperances a la dominació d'Hispània (237 aC). No fou difícil i per una política de força i de cooperació amb molts matrimonis mixtos, aviat es va establir el domini cartaginès a bona part de la península (237-229 aC). Es va edificar Cartago Nova. Hamílcar Barca va morir el 229 aC i va deixar el poder al seu gendre Hasdrúbal, que va seguir les passes del seu sogre fins al 221 aC, en què fou assassinat; llavors, el va succeir Hanníbal quant ja els romans havien quedat lliures de l'amenaça dels gals que fins llavors els havia tingut ocupats. Hasdrúbal i Roma van establir el tractat de l'Ebre, que establia que el riu Ebre seria el límit de la zona d'influència de cada part (228 aC). El tractat que va posar fi a la Primera Guerra Púnica establia, no obstant això, que els aliats de cada part no podrien ser molestats per l'altra, i segons Tit Livi la mateixa garantia es va afegir al tractat del 228 aC per la presència més al sud de l'Ebre de la ciutat d'Arse (Sagunt), com a ciutat lliure; en canvi, Polibi no ho esmenta. En tot cas, Hanníbal va posar setge a Sagunt i els romans ho van fer servir de pretext per a iniciar la guerra en què els romans van conquerir part de la península.
La conquesta cartaginesa Després de la Primera Guerra Púnica, el 241 aC, Cartago havia esgotat els seus recursos econòmics, i el 236 aC la revolta dels seus mercenaris va ser aprofitada per Roma per a dominar Sardenya i Còrsega. Hamílcar Barca va dirigir llavors les seves esperances a la dominació d'Hispània (237 aC). No fou difícil i per una política de força i de cooperació amb molts matrimonis mixtos, aviat es va establir el domini cartaginès a bona part de la península (237-229 aC).
Polibi diu que Hamílcar Barca després de la guerra fou enviat amb un exèrcit a Hispània; en canvi, Diodor de Sicília i Apià diuen que es va barrejar amb intrigues del partit popular contra el partit aristocràtic i que per escapar a la persecució dels aristòcrates que li recriminaven la seva conducta a Sicília, va anar a Hispània. Appià i Zonaràs diuen expressament que va anar a Hispània sense autorització del govern i que els seus actes foren després ratificats a causa dels seus èxits i per la influència del seu gendre Hasdrúbal, cap del partit popular a Cartago, que havia guanyat molts adherents en rebre finançament des d'Hispània amb les riqueses obtingudes per Hamílcar. No es pot assegurar res, però sí que se sap que Hamílcar era partidari del partit popular mentre que el general Hannó era el cap dels aristòcrates, i que va fer aliança matrimonial i política amb Hasdrúbal. En general, es pensa que Barca volia crear un imperi a Hispània tant per raons econòmiques com estratègiques, ja que Cartago necessitava amb urgència obtenir metalls preciosos perquè les seues arques havien quedat buides després de la guerra; a més, li calia reclutar mercenaris hispans per als seus minvats exèrcits i, sobretot, el control militar de la península era absolutament imprescindible, a fi que Cartago pogués frenar la penetració romana. Personalment, compensava la pèrdua de Sicília i esperava obtenir riqueses per fer com més aviat millor la guerra de revenja contra Roma. Però una facció del senat cartaginès era contrària a l'expansió, i proposava l'alternativa d'intensificar l'explotació dels recursos naturals de les terres africanes. Sembla que Barca va reclutar un nou exèrcit a Numídia, i va organitzar una expedició a Hispània sota la seva responsabilitat.
Quan Hamílcar va arribar a Hispània només Gades i algunes altres petites colònies fenícies estaven en l'òrbita de Cartago i estenien la seva influència pel sud del país. Amb el seu exèrcit mercenari, i més tard amb soldats pagats o reclutats al lloc, Hamílcar va dominar tribus i ciutats, combinant la diplomàcia i la guerra. Les riques mines de plata a la part del país que va sotmetre li va donar la riquesa que necessitava, complementada amb el botí de guerra i les contribucions dels sotmesos. Després de la popularitat entre el poble i el partit patriòtic, adquirida a conseqüència del seu èxit, els seus adversaris no van poder impedir que arribés a ser pràcticament un dictador i tots els esforços humans i econòmics de Cartago es dirigiren cap a un únic objectiu: la conquesta d'Hispània. Va fundar una ciutat destinada a esdevenir la capital cartaginesa d'Hispània en un lloc anomenat Cap Blanc (Ἄκρα Λευκή), però aquesta fou substituïda després per Cartago Nova. També se li atribueix que va fundar la ciutat de Bàrcino, l'actual Barcelona.
Hamílcar Barca va morir el 229 aC i va deixar el poder al seu gendre Hasdrúbal, que va seguir les passes del seu sogre fins al 221 aC, en què fou assassinat; llavors el va succeir Hanníbal quan ja els romans havien quedat lliures de l'amenaça dels gals que fins llavors els havia tingut ocupats. Hasdrúbal i Roma van establir el tractat de l'Ebre, que establia que el riu Ebre seria el límit de la zona d'influència de cada part (228 aC). El tractat que va posar fi a la Primera Guerra Púnica; establia, això no obstant, que els aliats de cada part no podrien ser molestats per l'altra, i segons Tit Livi la mateixa garantia es va afegir al tractat del 228 aC per la presència més al sud de l'Ebre de la ciutat d'Arse (Sagunt), com a ciutat lliure; en canvi, Polibi no ho esmenta. En tot cas, Hanníbal va posar setge a Sagunt i els romans ho van fer servir de pretext per a iniciar la guerra en la qual els romans van conquerir part de la península.
Antecedents de la Segona Guerra púnica El tractat de l'Ebre (226 aC), signat entre Cartago i la República de Roma establia el riu Ebre com la frontera entre els dos poders. El 219 aC Roma, tement la força d'Hanníbal a Ibèria, va establir una aliança amb la ciutat edetana d'Arse (l'actual Sagunt), que es va transformar en protectorat. Hanníbal ho va entendre com un trencament del tractat i assetjà la ciutat, que demanà ajuda a Roma, que es limità a exigir-li a Hanníbal que retirés el seu exèrcit. Després de vuit mesos de setge, Arse finalment caigué el 218 aC. Roma, immediatament, declarà la guerra a Cartago.
Després de la guerra de desgast que havia suposat la Primera Guerra Púnica tots dos contendents havien quedat exhausts. Però la pitjor part se l'havien portat els cartaginesos, que no sols havien patit àmplies pèrdues econòmiques fruit de la interrupció del seu comerç marítim, sinó que havien hagut d'acceptar unes costoses condicions de rendició. Al costat d'això, a més a més d'haver de renunciar a qualsevol aspiració sobre Sicília, van haver de pagar als seus enemics una indemnització de 3.200 talents de plata.
En aquesta decisió de rendició, va ser clau la pressió dels grans oligarques cartaginesos (al cap se'n trobava Hannó II el Gran), que abans que res desitjaven la fi de la guerra per reprendre les seves activitats comercials. Altres importants figures púniques, en canvi, consideraven que la rendició havia estat prematura, especialment tenint en compte que Cartago mai havia sabut explotar la seva superioritat naval, i que la conducció de la guerra havia millorat ostensiblement des que l'estrateg Hamílcar Barca havia assumit el comandament de les operacions a Sicília. A més, consideraven abusives i deshonroses les condicions de l'armistici imposades per Roma.
Per agreujar la ja enrarida situació, els oligarques, que dominaven el senat cartaginès, es van negar a pagar a les tropes mercenàries que havien tornat des de Sicília, i que estaven estacionades al voltant de la ciutat. La nova malaptesa va costar el setge no sols de Cartago sinó la presa d'altres enclavaments púnics, com Útica, i només una magnífica campanya d'Hamílcar va aconseguir acabar amb els mercenaris rebels i amb els libiofenicis de l'interior que s'havien sumat a la revolta.
Cartago necessitava una gran solució per a millorar la seva debilitada economia; després de rebre un cop dur amb la pèrdua de Sicília, les seves finances es van afeblir. La solució, la portaria Hamílcar Barca i els seus seguidors, que van organitzar una expedició militar per obtenir les riqueses de la península Ibèrica. Els pobles de la zona meridional d'Hispània van ser sotmesos per Hamílcar. Després de la seva mort, el seu gendre Hasdrúbal pren el comandament. Hasdrúbal estableix aliances amb les tribus de l'est de la península Ibèrica gràcies a les seves habilitats diplomàtiques. Funda Cartago Nova (actual Cartagena) i situa la frontera al riu Ebre. Va ser assassinat en el 221 aC, després del qual es nomena Hanníbal Barca cabdill cartaginès.
La campanya d'Hanníbal miniatura|Principals batalles d'Hanníbal a Itàlia miniatura|La ruta seguida per Hanníbal miniatura|Hanníbal creuant els Alps Hanníbal canvia la política d'Hasdrúbal. Els conflictes entre els turbolitans (aliats de Cartago) i Sagunt (aliat de Roma), empenyen les dues potències a un guerra inevitable. El 220 aC, gràcies a l'ús de la seva cavalleria i d'elefants derrota una coalició de més de 100.000 carpetans, vacceus i olcades a la rodalia del riu Tajo. Les ciutats d'aquests pobles són destruïdes i sotmeses a tributs de persones i espècies.VILLAR DE CANYES. Olcades en la Carpetania pàg. 4/12. Reobre les hostilitats amb els romans conquerint el 219 aC la ciutat de Sagunt, que era aliada de Roma però estava en els límits d'influència cartaginesa. Aquest és l'inici de la Segona Guerra púnica.
Un cop dominada Arse, Hanníbal, amb un gran exèrcit, travessà els Pirineus i els Alps seguint una ruta molt discutida en els detalls, evitant les grans poblacions d'Empórion i Massàlia. Penetrà a Itàlia, esquivant l'exèrcit que els romans van enviar contra ell a Arles, i va travessar els Alps seguint un camí mostrat pels bois,Titus Livi, Ab Urbe Condita afrontant les dificultats del clima i el terreny, les tàctiques de guerrilla de les tribus locals i les dificultats de dirigir un exèrcit amb diferents llengües i ètnies, en una de les maniobres militars més agosarades de la història, en la qual va perdre 20.000 soldats.
Els cartaginesos no podien enfrontar-se als romans per mar, donada la superioritat naval d'aquests últims. Sabent això, parteixen des d'Hispania cap a Itàlia travessant els Alps. Hanníbal va conduir un exèrcit de 70.000 nord-africans i ibers a través del sud de França (la Gàl·lia Narbonense) i va creuar els Alps a l'hivern. La seva invasió d'Itàlia es va produir per sorpresa. No havia construït una flota i es creia impossible que pogués creuar la serralada. Certament, les baixes van ser importants, tant que van afectar també els seus elefants de guerra, dels quals només van sobreviure tres. No obstant això, a la primavera va arribar al nord d'Itàlia amb un exèrcit de 26.000 efectius, sotmetent la tribu dels taurinii i prenent sense lluita la seva capital, Torí.
Les tropes de suport (70 quinquerrems) enviades des de Cartago van ser interceptades per una flota romana de 120 quinquerrems i es van haver de retirar. Ja en sòl italià, aconseguí una gran victòria en la batalla de Trèbia gràcies al poder de la seva cavalleria, que va obligar els romans a evacuar la Llombardia, i va afegir gals i lígurs del nord d'Itàlia a la força expedicionària. Tot seguit, els cartaginesos van acampar les tropes per passar l'hivern, i avançar cap al sud a la primavera. Però el suport dels gals s'havia refredat.