Petra (del grec , ‘pedra’; ), coneguda originàriament pels seus habitants com a Raqmu (nabateu: Raqēmō) fou una ciutat d'Aràbia en la moderna Jordània. Capital dels edomites i dels nabateus i, després, de la província romana d'Aràbia Pètria; més tard, anomenada Palestina Salutaris i finalment Palestina Tercera. El seu districte era anomenat Gebalene i estava situada entre la mar Morta i el golf d'Àqaba.
Famosa per la seva arquitectura tallada en roca i els sistemes de conducció d'aigua, Petra també s'anomena "Ciutat rosa" pel color de la pedra sorrenca de la qual està tallada. La ciutat és una de les set noves meravelles del món i un indret qualificat com a patrimoni mundial de la UNESCO des de 1984.
Descripció La geografia de Petra ha estat habitada des del 7000 aC, i va ser poblada pels nabateus, un poble àrab nòmada, al . Petra esdevindria més tard la capital del regne nabateu al . Els nabateus van invertir en la proximitat de Petra se situava dins les rutes comercials de l'encens establint-la com un important centre comercial regional, la qual cosa va fer que l'enclavament obtingués considerables ingressos. A diferència dels seus enemics, els nabateus estaven acostumats a viure als deserts àrids i així van poder defensar el seu regne. Eren particularment hàbils en l'agricultura, la pedra tallada i sistemes de captació d'aigua de pluja.
Petra va florir al segle I dC, quan es va construir la seva estructura d'Al-Khazneh, possiblement el mausoleu del rei nabateu Aretas IV, i la seva població va arribar a un màxim de 20.000 habitants. Els nabateus va caure en mans dels romans l'any 106 dC, la qual van annexionar i la van rebatejar-la com Aràbia Petraea. La importància de Petra va disminuir a mesura que van sorgir les rutes comercials marítimes, i després d'el terratrèmol de Galilea del 363 el qual va destruir moltes estructures. Fou conquerida 104 per Aule Corneli Palma, lloctinent de Trajà, i el 195 Septimi Sever la va engrandir i es construiren temples i mausoleus. Durant l'Imperi Romà d'Orient, es van construir diverses esglésies cristianes, però la ciutat va continuar en decadència. Amb la conquesta àrab al va ser en gran part abandonada, llevat d'un grup de beduins, i va romandre desconegut pel món occidental fins al 1812, quan el viatger suís Johann Ludwig Burckhardt el va redescobrir. Les ruïnes estaven habitades tradicionalment pels beduïns Bedul, que van viure a les coves i tombes del lloc fins a la dècada de 1980.
S'hi arriba per la vall de Wadi Mujib, únic accés a la ciutat rodejada de muntanyes, a través d'una gorja estreta coneguda com el Siq (‘el Fossat). La vall té nombroses necròpolis a les roques i construccions, barreja d'estils grec, romà i oriental. Una espècie de temple o mausoleu excavat a la roca, conegut com al-Khazneh (‘el Tresor’), de magnífica façana, és molt més auster a l'interior. Molt impressionant és l'aspecte del Monestir (al-Deir). A la zona, hi ha també altres restes, incloent-hi un teatre i un aqüeducte romans.
Petra és un símbol de Jordània, així com l'atracció turística més visitada de Jordània. El nombre de visitants arriba a prop d'un milió de turistes cada any.
Plànol detallat de la ciutat 500px|center|miniatura|Plànol detallat de la ciutat de Petra, Jordània. Muralla Camí d'accés
Llegenda detallada Hotel, centre turístic Tomba «Djinn» Tomba dels obeliscos Túnel de conducció d'aigua. Sector del-Madras El Siq El Tresor o Khazné Terrasses amb façanes de tombes Teatre romà Tomba de Uneishu Tomba de l'urna Tomba coríntia Tomba dels pisos Muralla nord Tomba de Sextius florentinus Torre Conway Tomba trucada de «Turkmaniyeh» Nimfeu<li> <li> Via amb columnes <li> Temple dels lleons alats <li> Arc de Trajà (Triple arcco) <li> Qasr al-Bint <li> Museu <li> Pedreres <li> Necròpolis de Umm al-Biyarah <li> El Deir <li> Qattara ad-Deir 5 <li> Alt lloc de Madhbah <li> Muralla sud <li> Aqüeducte <li> Casa de Dorothea <li> Necròpolis de Mughr an-Nasarah <li> Santuari del-M'aysrah <li> Biclinium de l'urna <li> Triclinum dels lleons <li> Santuari d'Isis<li> <li> Santuari de Umm al-Biyarah <li> Monument de la serp <li> Alt lloc de Jabal al-Nmayr <li> Tombes de Wadi Al-Nmayr <li> Wadi Farasah <li> Tombes <li> Nínxol de l'àguila <li> Fortalesa Al-Wu'ayrah dels Creuats <li> Gran Temple <li> Alt lloc i fortalesa del-Habis <li> Dic <li> Església <li> Alt lloc de Djebel Khubtha <li> Wadi Siyagh Del 2 i 3 al 50. Khazne al-Firaun
Història La història de Petra és llarga, la vall de Wadi Mujib, era molt estimada per ser fàcil defensa. Tanmateix, els seus primers habitants foren beduins nòmades, per la qual cosa només hi ha rastres físics dels habitatges a partir de l'època nabatea, a partir de les seves construccions i restes. Després del període romà d'Orient, el lloc pràcticament va ser abandonat, per la qual cosa hi ha poques fonts que evoquin aquell moment, i això fa difícil reconstruir la història de la ciutat durant un llarg període. Després del redescobriment de la ciutat per Jean Louis Burckhardt el 1812, s'hi ha trobat als escrits de l'antiguitat moltes fonts que evoquen la història de Petra.
Neolític Els descobriments al lloc de Beidha, a pocs quilòmetres de Petra, han demostrat l'existència d'instal·lacions sedentàries que daten d'un període estimat entre els anys 30.000 i 10.000 aC. L'establiment més antic trobat a Petra data de l'edat de ferro.
Antiguitat Període edomita D'acord amb Léon de Laborde, els primers rastres de les instal·lacions sedentàries edomites al lloc de Petra es remunten a finals del . Aquest poble dominava llavors tota la regió. Els edomites optaren per instal·lar-se a Umm al-Beira, els turons propers a Petra, atès que s'hi han trobat diversos emplaçaments als cims. El mateix lloc ocupat més tard pels nabateus, pobres constructors, però molt reputats per la ceràmica. La regió patí nombroses incursions per part de les tribus israelites, però romangué sota el control dels edomites almenys fins a l'annexió del territori a l'Imperi Persa. Evidències recents suggereixen que el nom nabateu de Petra era Raqēmō, escrit de diverses maneres en les inscripcions com rqmw o rqm.
Segons l'Èxode, els edomites —com a descendents d'Esaú i enemics dels hebreus— s'oposaren al pas de Moisès. En un esforç per localitzar els llocs mencionats a l'Èxode, Léon de Laborde i Louis-Maurice-Adolphe Linant de Bellefonds donaren noms bíblics als llocs que trobaven, per exemple, Wadi Moussa (el rierol de Moisès) o Al-Khazne Firaun (el tresor del Faraó). Petra, com Bosrà no serà coneguda fins al , com la ciutat mencionada a la Bíblia (II Reis 14, 7; Isaïes 16, 1) amb el nom de Sela, la capital dels edomites, abans que les investigacions arqueològiques demostressin que es tractava de dues ciutats diferents.
Període nabateu L'arribada dels nabateus, una entre diverses tribus d'Aràbia nòmades que vagaven pel desert i es traslladaven amb els seus ramats allà on poguessin trobar pastures i aigua, que es remunta probablement al , quan entren al país d'Edom i prenen el control de Petra. Els edomites es desplaçaren a la regió de l'Hebron, deixant l'assentament.
L'època nabatea està més ben documentada que altres temps de l'antiguitat, però la majoria dels documents: escrits en papir i altres suports que es desfan fàcilment, es destruïren. Les fonts que daten d'aquest període són escasses, no en queden més dades precises que les que quedaren gravades a les parets de sorra de la ciutat, i les etapes de la construcció dels monuments per ajudar a reconstruir aquesta època de la història. L'historiador jueu Flavi Josep (ca. 37–100 dC) escriu que la regió va ser habitada pels madianites durant l'època de Moisès, i que van ser governats per cinc reis, un dels quals era Rekem. Josep esmenta que la ciutat, anomenada Petra pels grecs, "és la més alta a la terra dels àrabs" i era anomenada Rekeme per tots els àrabs del seu temps, després del seu fundador reial (Antiguitats iv. 7, 1; 4, 7). A l'Onomasticon d'Eusebi també va identificar a Rekem com a Petra. L'àrab raqama significa "marcar, decorar", així que Rekeme podria ser una paraula nabatea que es refereix a les famoses façanes de roca tallada. L'any 1964, uns treballadors que netejaven les runes del penya-segat a l'entrada del congost van trobar diverses inscripcions funeràries en escriptura nabatea. Un d'ells va ser per a un tal Petraios que va néixer a Raqmu (Rekem) i va ser enterrat a Garshu (Jerash).
L'any 312 aC el general Antígon el Borni fracassa en el seu intent de capturar la ciutat. Al , la ciutat abasta més de deu quilòmetres quadrats. Els nabateus són coneguts per llur tècnica de ceràmica d'alta qualitat. Cap a finals del i començaments del , els nabateus semblen totalment independents, malgrat el domini regional de la dinastia ptolemaica; i a finals del els nabateus donaren suport a Antíoc III, que expulsa els ptolemeus cap al sud.
Entre l'any 93 i 90 aC, el rei nabateu Obodes I derrotà Alexandre Janeu als alts del Golan, acabant amb l'expansió dels asmoneus a Petra i al seu regne. Conquerí els països de Moab i Galaad, a l'est de Jordània, que tornaran a perdre després, malgrat la seva nova victòria sobre Jannée l'any 82. L'any 85 aC Obodes I derrotà el selèucida Antíoc XII Dionisi que morí en combat. A la seva mort, Obodes fou deïficat pels nabateus que organitzaren el seu culte i construïren el Deir en honor seu.
El rei Aretes III, fill d'Obodes I, estén el regne dels nabateus fins a Damasc. La ciutat es desenvolupa gràcies al comerç de la ruta de l'encens. Aquesta històrica ruta terrestre començava al Iemen al llarg de la costa oest d'Aràbia i es dividia a Petra en dues branques: una cap al nord-oest que arribava a Gaza, i una altra al nord-est en direcció a Damasc. L'aigua i la seguretat feren de Petra un oasi per a les caravanes del sud d'Aràbia, carregades sobretot de productes de luxe, espècies i seda de l'Índia, de vori d'Àfrica, perles de la Mar Roja i encens del sud d'Aràbia, entre altres productes molt preuats. La resina de Boswèl·lia fou estimada al món antic com una ofrena religiosa, molt valuosa, i també com a medecina. La intermediació comercial i els aranzels produïen importants beneficis per als nabateus.
El rei nabateu Malicos I i Obodes III feren fracassar moltes expedicions romanes a Aràbia fins i tot als anys 25 i 24 aC, el prefecte d'Egipte Gai Aeli Gal·lus. Els romans tractaren de trobar l'origen de les espècies i els perfums amb què comerciaven els nabateus per no pagar-ne la intermediació. La ciutat arribà al seu apogeu l'any 50. Tenia llavors 20.000 habitants, però les fonts difereixen molt d'aquest nombre: d'altres estimacions van des dels 30.000 als 40.000 habitants. Durant el regnat del rei nabateu Obodes III el regne experimentà un important desenvolupament cultural. En aquesta època es construeixen la majoria de les tombes i dels temples.
Els nabateus adoraven els déus i deesses àrabs de l'època preislàmica, així com alguns dels seus reis deïficats. Duixara és el principal déu masculí, amb la seva trinitat femenina: Al-Uzza, Al·lat i Manat. Tot d'estàtues tallades a la roca mostren aquests déus i deesses.
Diodor de Sicília descriu les expedicions d'Antigon a la regió, i Estrabó dona testimoni de les riqueses d'aquest poble àrab, provinents del comerç de les caravanes entre Àsia i Europa, però no coincideixen en la seva forma de vida: eren sedentaris o nòmades, camperols o urbans. El nombre semític de Petra també es menciona als manuscrits de la mar Morta.
Període romà miniatura|La província romana d'Aràbia. Plini el Vell la localitza perfectament i n'atorga moltes notes de la seva economia.Plini el Vell Història Natural llibre V-87 i 89, el VI-144, i següents, XXXVII-121, i + Una confederació composta per deu estat-ciutats situada no gaire lluny de Petra anomenada Decàpolis feu la seva aparició a l'època dels romans. Serà sotmesa per Roma l'any 63 aC.