La Sega Dreamcast (Japonès:ドリームキャスト) va ser l'última consola de videojocs creada per Sega, fou llançada el 1998 al Japó i el 1999 a la resta del món. Després que la Dreamcast fos discontinuada, Sega va abandonar el negoci de venda de videoconsoles, dedicant-se al món de les màquines recreatives i al desenvolupament de programari per a plataformes d'altres empreses.
Va ser desenvolupada en cooperació amb Hitachi i Microsoft. Dreamcast és la successora de Sega Saturn i va ser llançada al mercat per guanyar terreny a Playstation de Sony i Nintendo 64 de Nintendo, i competir amb els sistemes successors a aquests. Pertany a la sisena generació de consoles. Es va detenir la seva producció en el 2001 després de la decisió de Sega de dedicar-se en exclusiva a la programació de videojocs.
Els seus principals característiques són el seu lector òptic GD-ROM i el seu processador Hitachi. El sistema va ser el primer a tenir un mòdem incorporat per jugar en línia. Unes altres, com la seva predecessora, Sega Saturn, ho tenien com a perifèric opcional, i no en tots els països on eren distribuïdes. En aquesta versió, el mòdem es va millorar i es va poder usar a més a Llatinoamèrica.
Aquest sistema de videojocs va ser pensat per recuperar el mercat perdut davant PlayStation de Sony i així recobrar la reputació perduda amb Sega Saturn. Es va equipar a la consola d'una unitat òptica especial que maneja un format de discos òptics anomenats GD-ROM i finalment el seu disseny va ser enfocat per al joc en línia, com Xbox (consola posterior). La consola va tenir bona acceptació en els seus primers dies d'estrena però en plena expansió Sega la retira del mercat perquè la companyia sofria problemes interns i econòmics.
Va ser la primera consola que va oferir connexió a Internet, tant per a jocs com a navegació per pàgines web.
Història El 1997, Sega Saturn estava lluitant als mercats principals com Amèrica del Nord (amb poc èxit) i el Japó (on si venia ben), així que el president de Sega Amèrica, Bernie Stolar, va donar a conèixer els primers rumors de la successora de Sega Saturn que finalment seria la Dreamcast. En 1997, en la I3, Bernie Stolar va fer pública la seva opinió que "The Saturn is not our future" (La Saturn no és el nostre futur), referint-se al fet que la consola ja no tenia futur.
La Dreamcast va ser llançada el 27 de novembre de 1998 al Japó i el 9 de setembre de 1999 en Amèrica, molt abans que altres màquines de la seva generació estiguessin al mercat. La Dreamcast va gaudir de bones vendes inicialment i va ser una de les màquines més encertades de Sega. Va ser un intent de reconquistar el mercat de les consoles amb un sistema de pròxima generació dissenyat per a reemplaçar a la PlayStation de Sony i a la Nintendo 64 de Nintendo, però principalment per culpa de la desconfiança (algunes consoles i accessoris de Sega van ser poc encertats, com el 32X i el Sega CD) i la proximitat d'una saturació del mercat per l'aparició de Nintendo GameCube, Sony PlayStation 2, i de la Microsoft Xbox SEGA es va adonar que el negoci estava en els jocs i no en les consoles.
En Gener de 2001, Sega va anunciar que després de Dreamcast no farien més consoles per a dedicar-se en exclusiva al desenvolupament de videojocs. El públic va malinterpretar com que el sistema havia fracassat (just en el seu millor moment), però curiosament a partir de llavors les vendes de la consola es van disparar, ja que la pirateria era summament fàcil (bastava de posar un disc d'arrancada abans del joc pirata o usar directament una còpia amb autoarrencada, sense necessitat instal·lar xip de cap tipus) i en la gent regnava la idea que si no la comprava s'esgotarien les existències. En expandir-se tant les vendes de la consola per a jugar amb jocs pirates, que motiva que més gent descobrira com era de fàcil jugar amb jocs piratejats, els desenvolupadors de jocs per a Dreamcast van començar a cancel·lar projectes (inclús estant pràcticament acabats) per no considerar-los rendibles. El que va fer que abans de tindre competència tinguera un abandó prematur de novetats, encara a pesar d'haver pogut competir almenys durant una temporada amb els nous sistemes. Esta mescla d'èxit i fracàs de Dreamcast va fer les coses més fàcils a la competència. Els primers jocs de la competència oferien menys qualitat que els jocs de Dreamcast (alguns jocs ni tan sols han sigut superats en el que és el conjunt total del joc pels sistemes actuals, cas de Soul Calibur, joc de llançament de Dreamcast), amb la qual cosa es continuaven venent Dreamcast per a jugar a jocs pirates encara havent-hi la competència.
Dreamcast usava un format propietari de discos anomenat GD-ROM per a emmagatzemar els jocs, intentant evitar la "pirateria", però aconseguint uns resultats poc efectius, ja que es va descobrir que els discos contenien defectes de disseny, i els pirates van ser capaços de copiar els jocs. Sega es culpava en gran part a si mateixa pels alts nivells de pirateria del seu Dreamcast – el seu ús del format GD-ROM va ser dominat totalment per la compatibilitat de la consola amb el format Mil-CD, el qual permetia a la consola arrancar des d'un Disc compacte regrabable estàndard. La compatibilitat amb Mil-CD va ser eliminada de la revisió final de la Dreamcast al final de la vida de la consola.
Microsoft va cooperar amb Sega amb la idea de promoure el seu Sistema Operatiu Windows CE per a videojocs, però Windows CE per a Dreamcast va mostrar capacitats limitades comparant amb el sistema operatiu natiu de Dreamcast. Les biblioteques que Sega va aportar oferien més potència final, encara que resultava més dificultosa la realització de conversions entre consola i PC.
miniatura|Una unitat de desenvolupament per a la Dreamcast. En aquesta es podia utilitzar tant el kit de desenvolupament de Sega com el kit de desenvolupament Windows CE La Dreamcast té una modesta comunitat de hackers. La disponibilitat del kit de desenvolupament de Windows CE en Internet, així com conversions dels Sistemes Operatius Linux i NetBSD per a Dreamcast van donar als programadors una selecció de ferramentes de desenvolupament per a treballar. Un Sistema Operatiu casolà cridat Kallistios oferix compatibilitat amb la majoria del maquinari, però no oferix multi-tasca, la qual cosa és superflu per als jocs. Molts emuladors i altres utilitats (mp3, reproductors DivX i visors d'imatges) han sigut portats o programats per a la consola, aprofitant-se de la relativa facilitat amb la qual l'usuari casolà podia crear un CD capaç d'arrancar en una Dreamcast no modificada a nivell de maquinari.
Sega va llançar una placa, usant la mateixa tecnologia que la Dreamcast, anomenada Sega NAOMI per a usar en videojocs recreatius.
Encara que la Dreamcast va ser discontinuada oficialment el 2002, es continuen desenvolupant jocs comercials (la majoria només al Japó). El 24 de febrer de 2004, Sega va llançar el seu últim joc conegut per a Dreamcast, anomenat Puyo Puyo Fever. Un xicotet nombre de jocs de third-partys es continuen llançant i alguns altres nous jocs són oficialment comercialitzats per Sega Japó. Actualment inclús es ven una xicoteta quantitat de consoles procedents de reparacions, ja que la demanda continua sent alta.
Disseny Quan va arribar el moment del disseny de la successora de la Sega Saturn, el nou president de Sega, Shōichirō Irimajiri, va prendre la decisió inusual de la contractació de Tatsuo Yamamoto de IBM a Austin, per estar al capdavant del desenvolupament de la propera consola de Sega. Ràpidament es va fer una ruptura en el desenvolupament de la consola, perquè l'equip japonès liderat per Hideki Sato no va voler cedir el control del departament de maquinari, la qual cosa va donar lloc a dos dissenys diferents de la consola.
El grup japonès liderat per Hideki Sato va decidir que el processador que utilitzarien seria un Hitachi SH4 acompanyat amb un processador gràfic PowerVR desenvolupat per VideoLogic (ara Imagination Technologies) i fabricat per NEC. Aquest projecte va rebre el nom en clau de White Belt, i les primeres plaques prototip es van marcar com Guppy i posteriorment com Katana.
Als Estats Units, el grup liderat per Tatsuo Yamamoto va treballar en secret amb un grup d'11 persones fora de les oficines de Sega of America, van decidir que el processador que utilitzarien seria un Hitachi SH4 acompanyat amb un processador gràfic 3dfx Voodoo 2. Aquest projecte va rebre el nom en codi de Black Belt, i les primeres plaques portaven serigrafiado la paraula Shark i finalment Dural.
Després de la publicació d'informació confidencial per part de 3dfx, es va decidir rebutjar el projecte del grup dels EUA i seguir endavant amb el projecte japonès.
Així, el 7 de setembre de 1997 SEGA va anunciar als mitjans el desenvolupament de la seva nova consola, sota el nom en clau de Katana.
Llançament La Dreamcast va ser llançada a la venda el 27 de novembre de 1998 en Japó, el 9 de setembre de 1999 en Estats Units (data de promoció), el 20 de setembre de 1999 a Brasil i el 14 d'octubre de 1999 a Europa. Dreamcast es va posar a la venda molt abans que els seus rivals.
El lema que va ser utilitzat per promoure la consola als Estats Units era "It's thinking" ("Està pensant"), i a Europa va ser "Up to 6 Billion Players" (“Fins a 6.000 milions de jugadors”).
Aquest sistema va ser la primera consola a incloure un mòdem per a Internet i a donar suport a jocs en línia, i també es podia navegar en Internet. Anteriorment en les consoles com Genesis/Mega Drive, Saturn, Nintendo 64, SNES i NES hi havia capacitats en línia, però aquestes eren relativament limitades i requerien d'un perifèric extra (com XBAND o NetLink).
La Dreamcast va gaudir d'una forta activitat de vendes en la seva primera temporada, la qual cosa va aconseguir un major èxit en la venda d'unitats en els seus primers dies. Tan sols als Estats Units, va batre un rècord de 300.000 unitats que van ser reservades i Sega va vendre 500.000 consoles en tan sols dues setmanes (incloses 225.132 venudes en les primeres 24 hores, cosa que va suposar un rècord en el seu moment).
Sega va confirmar que va fer una quantitat de 98.4 milions de dòlars en els EUA en combinació de la venda de maquinari i programari a partir del llançament de Dreamcast (9 de setembre de 1999).
Abans del llançament de Dreamcast en els Estats Units, Sega ja havia planejat com arribar en les tendes i els títols que estarien disponibles en l'estrena, tals com Soul Calibur, Sonic Adventure, Power Stone i Hydro Thunder, els quals van ajudar en els primers anys de vida de la consola.
Competència La Dreamcast tenia competència massa poderosa, la qual cosa va propiciar que les seves vendes es veiessin reduïdes greument. La culpa de tal tragèdia va ser, principalment, l'anunci anticipat de la Sony PlayStation 2 a l'abril de 1999. El llançament de PS2 no va ser fins a 4 març de 2000 al Japó, i el 26 d'octubre de 2000 als Estats Units.
Encara que el comunicat de premsa de Sony va ser després del llançament de Dreamcast, va anar prou per desviar la gran atenció que tenia Sega. Amb l'imminent llançament de PS2 en Japó, els compradors japonesos van ignorar a Dreamcast en gran part d'aquest territori. Dreamcast va tenir un gran èxit inicial en els Estats Units, però Sega va tenir problemes per mantenir aquest impuls després de la notícia del llançament de PS2.
Les vendes de Dreamcast anaven creixent a un 156,5% del 23 de juliol de 2000 al 30 de setembre de 2000, la qual cosa posicionava a Sega per davant de Nintendo 64 en aquest període.