La segona guerra samnita fou un conflicte armat entre la república romana i els samnites que es va produir entre el 326 aC i el 304 aC.
Antecedents El 328 aC apareix una facció pro samnita a Nàpols i el 327 aC s'estableix una guarnició de 4.000 samnites i 2.000 d'homes de Nola a Neàpolis, desencadenant la Segona Guerra Samnita.
La guerra La guerra va esclatar el 326 aC perquè els samnites ajudaven als grecs de Palaèpolis i Neàpolis contra els romans, que havien entrat en guerra contra aquestes ciutats. La ciutat de Nola estava aliada a Samni i va permetre l'establiment d'una guarnició samnita, però això no va impedir la conquesta romana de Palaèpolis, i Neàpolis es va haver de sotmetre al darrer moment. Els samnites foren derrotats a Imbrino.
Roma es va aliar llavors amb els lucans i apulis, i encara que els primers van deixar l'aliança ben poc després convençuts pels tarentins, la dels apulis fou una aliança duradora. Els estrategs romans proposaven dos tàctiques: una que consistia a fer la guerra a la frontera de Samni a la Campània i avançar progressivament, i una segona que volia fer la guerra a la Pulla en ajut dels aliats i contra les ciutats que romanien fidels a l'aliança amb els samnites; els frentans suposadament s'havien ja separat dels samnites i eren neutrals. Després de les primeres victòries romanes a la vall del Volturnus dels cònsols Quint Fabi Màxim Rul·lià i Luci Papiri Cursor Mugil·là els samnites van demanar la pau i es va ajustar una treva d'un any (324 aC). Per el 323 aC la guerra es va reprendre. Aule Corneli Arvina va obtenir una victòria notable el 322 aC i els samnites van demanar la pau però no foren atesos.. El 321 aC, essent cònsols de Roma Espuri Pòstum i Veturi, els samnites sota el comandament del general Gai Ponci Herenni, van infligir una greu derrota als romans al pas de les Forques Caudines, que va obligar a Roma a signar la pau. Les colònies de Satricum, Fregellae i Sora es van separar de Roma.
El senat romà no va acceptar els termes de la pau signada al camp de batalla i va ordenar reprendre la guerra. Les operacions van seguir i van durar disset anys.
El 318 aC es va signar una treva de dos anys però la guerra es va reprendre el 316 aC. El 315 aC els romans van ocupar Saticula però el samnites van conquerir Plístia; la victòria samnita a Lautulae va afectar seriosament al domini romà a la Campània, però els romans es van recuperar i la victòria a la rodalia de Cinna (situació desconeguda) van restablir l'ordre a la revoltada Campània.
Els romans havien sotmès completament Pulla amb ajut dels apulis aliats (316 aC) i el cònsol Q. Aemilius Barbula va portar la guerra a Lucània on va conquerir Nerulum; els lucans van fer aliança amb Roma. El 314 aC els romans van obtenir una victòria decisiva que els va obrir les portes cap al Samni central i van assetjar Boviànum capital dels pentris. El 313 aC els romans van conquerir Nola, Atina i Calàtia. El 312 aC els romans van ocupar Cassinum i van fer aliança amb els marsis i pelignes, i semblava que ja eren propers al final de la guerra (ocupació i saqueig de Boviànum el 311 aC per C. Junius) quan els samnites van concertar l'aliança amb Tàrent, els umbres, i amb Perusa, Cortona, Arrècium i Tarquínia, ciutats etrusques (311 aC), el que va capgirar les previsions.
A la revolta es van unir després els marsis, pelignes i umbres, fins llavors aliats romans. El 310 aC els etruscs foren derrotats al bosc de Cimínio (Ciminius Silva) i a Perusa, i els cònsols romans Rutili Censori i Fabi Màxim els van obligar a aixecar el setge de Sutrium (Sutri), i el 309 aC la victòria decisiva al Llac Vadimonis, prop de la moderna Orte, els va permetre entrar a Cortona, Perusa i Arrècium. La batalla de Longulae contra els samnites fou la més importants de les lliurades al sud-est. Tarquínia fou ocupada pels romans el 308 aC i obligada a cedir territoris i signar la pau; Volsinii (Volsínia), ciutat etrusca que s'havia unit a les altres ciutats, va oferir forta resistència però fou ocupada i en aquest cas annexionada. Etrúria es va sotmetre. El centre de la guerra va tornar al Samni.
Els romans es van imposar a Cerro Milello (prop de la vall d'Esèrnia); els romans van ocupar el país dels marruquins, i quasi van exterminar els eques revoltats. Boviànum fou ocupada per segona vegada per T. Minucius mentre Sora i Arpinum eren reintegrades al domini romà. El 304 aC els samnites van demanar la pau incondicional.
L'hegemonia romana a Campània fou reconeguda pels samnites i els samnites van haver de renunciar a futures expansions territorials i probablement van haver de renovar el tractat d'aliança amb Roma.
Campanyes Hi ha una cronologia detallada de la Segona Guerra Samnita segons Tit LiviTit Livi, Història de Roma, llibre 9
326 aC Foren elegits consols Gai Peteli Libó Visol II i Luci Papiri Cursor Mugil·là. Es va establir una llei que prohibia als creditors esclavitzar a les persones pels seus deutes. Això s'havia originat en el jove Gai Publili que va suplicar a Luci Papiri per un deute que havia contret el seu pare i no solament no fou atès sinó que Papiri va insistir a respectar la llei i va fer rapar al jove al que va insultar i pegar i el va deixar al mig del carrer; el noi no va parar de queixar-se de la brutalitat de l'usurer i la gent del poble li va anar fent costat i va començar a córrer la veu i tothom li va donar suport i van marxar en manifestació cap al Fòrum i al Senat; els consols, davant l'aldarull, van considerar convenient convocar una reunió del senat i els senadors en entrar van passar pel costat del jove i van veure les marques de cops i de fuet; els senadors van decretar que cap home podria ser objecte de maltractaments o lligat amb ferros si no havia estat declarat abans culpable i que la garantia dels deutes en endavant serien els deus i no les persones. Els lucans van trencar la seva aliança amb Roma, instigats per Tàrent, el que va provocar la inquietud dels senadors.
Els vestins es van aliar als samnites, que ja havien estat contra Roma el 327 aC ajudant a la revolta de Paleòpolis i Neàpolis.
325 aC Foren elegits consols Luci Furi Camil i Dècim Juni Brut Esceva i la seva primera decisió fou comparèixer davant el senat per demanar el càstig dels vestins per evitar que altres nacions o estats (es pensava amb els marsis, els pelignes i els marruquins) pogueren seguir els seus passos. El senat va decidir la guerra que es va encomanar a Juni Brut, mentre Furi Camil era enviat al Samni,Theodor Mommsen situa a l'any 428 de Roma (326 C) l'inici d'hostilitats romanes al Samni, ocupant Rufrae (entre Venafre i Teanum, moderna Lacosta Rufaria) i Allifae, a la frontera amb Campània. cadascun amb un exèrcit i van vigilar que les forces vestinies i samnites no es pogueren reunir. Furi es va posar malalt i va haver de deixar el comandament a Luci Papiri Cursor Mugil·là, consol l'any anterior, que, per instruccions del senat, fou nomenat dictador romà, amb Quint Fabi Màxim Rul·lià com a Magister Equitum.
El consol Brut va fer una campanya contra els vestins anant de victòria en victòria, assolant els camps, saquejant les granges, i derrotant l'enemic fins a una batalla principal en què els vestins foren completament derrotats amb fortes pèrdues per ambdues parts; llavors Brut va començar a atacar les ciutats emmurallades, començant per Cutina, els murs de la qual va escalar i va assaltar; va seguir Cínglia; les dues ciutats foren saquejades pels legionaris com a premi.
324 aC El Dictador Lluci Papiri Cursor Mugil·là o Lucius Papirius Cursor Mugillanus i el Magister Equitum Quint Fabi Màxim Rul·lià o Quintus Fabius Maximus Rullianus es van distingir al camp de batalla. En aquest any els auspici no eren favorables i Papirius fou advertir per esperar uns auspicis millors; mentre se'n va anar a Roma i va deixar encarregat al seu Magister Equitum amb l'ordre de mantenir les posicions sense enfrontar-se a l'enemic mentre continuessin els mals auspicis, però no el va obeir i després d'uns preparatius va avançar cap a Imbrínium, capital d'un districte amb igual nom, on es va enfrontar amb les forces samnites, i va obtenir un èxit complet en el que va tenir una bona part el tribú militar Lucius Cominius. Uns vint mil samnites van morir. Tit Livi esmenta que algunes fonts diuen que foren dos i no una les batalles lliurades, ambdues guanyades pels romans, però els autors més antics només parlen d'una i alguns fins i tot no en fan cap esment. Es va fer un gran botí i es va capturar força material de guerra. Quintus Fabius Maximus Rullianus va enviar missatgers a anunciar la seva victòria al senat, i no al seu cap, el dictador; aquest no va desautoritzar de moment al seu general però després va canviar de parer i es va dirigir al senat per reclamar el càstig per la desobediència a fi i efecte de mantenir la dignitat del dictador; a tota velocitat es va dirigir al Samni, on ja s'havien rebut notícies que anava cap allí en actitud venjativa i ple de gelosia. Fabius Maximus va reunir a les tropes i les va preparar i quan va aparèixer el dictador que va iniciar mesures per castigar la insubordinació. Quasi es va produir un motí entre els soldats, que afavorien a Fabius; aquest va rebre l'ordre de presentar-se l'endemà però a la nit va sortir cap a Roma, i el seu pare Marius Fabius N. F. M. N. Ambustus, que havia estat consol tres vegades i havia estat també dictador, va convocar al Senat; en plena reunió va arribar Papirius Cursor que havia seguit a Fabius amb un grup de cavalleria, i va ordenar la detenció de Cursor. Fabius Ambustus va apel·lar llavors als tribuns del poble. El jove Fabius tenia el suport del senat, del poble, dels tribuns i de l'exèrcit absent, però el Dictador tenia la suprema autoritat segons era costum i en un discurs va deixar clar que si es permetia la desobediència, en endavant ja ningú creuria a ningú i la disciplina romana s'acabaria. Els tribuns llavors van veure que tenia raó i li van demanar clemència. Llavors el dictador el va declarar culpable i tot seguit va oferir un culpable com a regal al poble de Roma.
En absència del dictador i del Magister Equitum, els samnites van incrementar la seva activitat. El comandament l'exercia de manera provisional Marc Valeri; un atac a una columna d'aprovisionament samnita va ser un èxit però els caps foren castigats per desobediència, el que encara va decantar més els soldats contra el Dictador.
Papirius Cursor va deixar encarregat del comandament a Roma a Lucius Papirius Crassus, va prohibir qualsevol activitat al Magister Equitum, i va tornar al Samni on no feu ben rebut per les tropes. L'endemà les tropes van marxar contra l'enemic en ordre de batalla, amb la idea d'acabar la guerra aquell mateix dia. A la batalla els samnites van tenir molts mort i els romans molts ferits; el dictador va visitar als ferits i els va tractar amb consideració el que li va fer guanyar suports.