Lluís Antoni Jaume de Borbó i Farnese (Palau del Buen Retiro, Madrid, 25 de juliol de 1727 - Arenas de San Pedro, 7 d'agost de 1785) va ser un infant d'Espanya, fill del rei Felip V d'Espanya i la seva segona esposa Isabel Farnese. Com en el cas dels seus altres germans, Lluís Antoni formà part de la política de la seva mare per garantir una alta posició per als seus fills, aconseguint-los un regne. En el cas de Lluís, el 1735 va rebre, amb només vuit anys, l'administració temporal de l'arquebisbat de Toledo i el mateix any era creat cardenal per Climent XII. Anys després obtenia també la mitra de Sevilla i se li atorgava l'administració espiritual de les seves diòcesis. Malgrat la carrera eclesiàstica que se li va procurar, Lluís mai va arribar a ordenar-se sacerdot, sinó que es va mantenir com a laic i, de fet, demostrant la seva nul·la vocació religiosa, gairebé mai va visitar les diòcesis que tenia al seu càrrec.
Precisament per la seva inexistent vocació religiosa des de la infantesa, el 1754 demana poder renunciar a tots els seus càrrecs eclesiàstics, cosa que finalment aconsegueix. No obstant això, i malgrat els desitjos que tenia de casar-se va tenir moltes dificultats per fer-ho, sobretot a causa de la negativa del seu germà Carles III d'Espanya, que veia perillar la successió del seu fill, que no havia nascut a Espanya sinó a Nàpols, contravenint la llei de successió de Felip V i, per tant, veia al seu germà com un possible usurpador. Per aquesta raó, Lluís només va obtenir permís per casar-se un cop el rei va haver promulgat una pragmàtica matrimonial el 1776. Va casar-se així amb María Teresa de Vallabriga, esdevenint un matrimoni morganàtic que l'excloïa a ell i als seus fills de la successió per la pragmàtica de Carles III.
Arribat aquest punt, Lluís va retirar-se de la cort. Va residir a diversos indrets, però per la seva proximitat a Madrid va haver d'instal·lar-se finalment de forma definitiva a Arenas de San Pedro (Àvila), on es formarà una cort de caràcter il·lustrat entorn seu, que va convertir-se en un important focus de cultura i que va comptar amb la presència d'artistes, i altres servidors, als quals l'infant els feia de mecenes, inclosos el pintor Francisco de Goya i el músic Luigi Boccherini.
Biografia Va néixer el 25 de juliol de 1727, poc abans de les set del matí. Era el quart i darrer fill mascle nascut del matrimoni del rei Felip V d'Espanya i de la seva segona esposa, Isabel Farnese. Segons la Gaceta de Madrid del 29 de juliol, l'infant va néixer robust, formós i gaudint d'una bona constitució corporal, en un part sense conseqüències negatives per a la reina; ràpidament va ser batejat amb el nom de Lluís Antoni Jaume de Borbó i Farnese, en presència del nunci apostòlic, ambaixadors i altres personalitats de la reialesa i la noblesa. Era net per via paterna del Gran Delfí, Lluís de França i de la seva esposa Maria Anna de Baviera; per via materna ho era del duc de Parma Odoard II i de la seva esposa, la duquessa Dorotea Sofia del Palatinat-Neuburg.
L'infant va ser una persona de poc caràcter, afable i trempat, extravagant a l'hora de vestir i amb una agitada vida amorosa. A causa del seu feble caràcter, va ser incapaç d'imposar-se a les persones que l'envoltaven i al llarg de tota la seva vida va romandre sota la influència dels seus parents: primerament de la seva mare, però també dels seus germans, els monarques Ferran VI i Carles III, i finalment de la que seria la seva esposa, María Teresa de Vallabriga.
Educació Va tenir una educació pobra en tots els àmbits. En la seva infància va gaudir de lliure albir per actuar per part dels seus preceptors, que no van encarregar-se degudament de l'infant, sinó més aviat tot el contrari. A més, l'escassa personalitat esmentada de Lluís sembla que tampoc van despertar l'interès per cap matèria d'alta cultura, però sí un cert interès per relacionar-se amb persones d'extracció inferior a la seva, com s'expressa en aquest informe del jesuïta Martín García dirigit a Ferran VI:
No obstant aquesta situació general que ens presenta García, el cert és que hi va haver un únic àmbit en què sí que va destacar la seva educació. La reina Isabel Farnese va voler transmetre al seu fill tota la seva passió per les belles arts, i el 1735 va encarregar al governador de la Casa del Infante, el marquès de Scotti, la formació artística de l'infant, que va arribar a despertar molt d'interès en aquesta matèria. Així, malgrat que s'havia decidit que l'infant tindria una carrera eclesiàstica, el cert és que no va rebre cap mena d'educació espiritual, però en canvi va rebre una completa formació artística. Tant és així, que amb pocs anys, el 1739 va sufragar el projecte de restauració de l'església dels Sants Just i Pastor de Madrid. A més, també es va encarregar de promoure l'art italià a la cort, i amb sols tretze anys va comprar obres d'art del llegat de la difunta reina Maria Anna del Palatinat-Neuburg, vídua de Carles II. Carrera eclesiàstica miniatura|esquerra|L'infant Lluís amb l'hàbit de cardenal vers el 1737. Oli sobre llenç de Van Loo (Museu del Prado). Situat en una posició sense gaires possibilitats en la llista successòria, va sotmetre's a la voluntat d'Isabel Farnese, que s'havia encarregat de proporcionar els trons de diversos regnes italians als seus fills mascles. No obstant això, en el cas de Lluís, això ja no va ser possible i se li va procurar una carrera eclesiàstica. Aparentment en sortia perjudicat, però en realitat, aquesta carrera va consistir bàsicament en l'administració temporal de les arxidiòcesis de Toledo i de Sevilla, que eren, de fet, les dues més importants de la monarquia, tant en extensió com en riquesa. A més, també va ser nomenat cardenal de l'Església Catòlica.
S'inicien unes difícils negociacions amb la Santa Seu, encapçalades pel cardenal Luis Antonio de Belluga Moncada en representació del monarca espanyol. El 24 de maig de 1734, el cardenal es va entrevistar amb el papa Climent XII, a qui va transmetre la resolució de Felip V respecte a la qüestió:
El papa mostrà reticències al nomenament de l'infant en els termes que especificava Felip V, perquè allò podia suposar un escàndol, perquè des del Concili de Trento, aquestes qüestions s'havien endurit. No obstant això, per la banda espanyola, es va presentar l'exemple del cardenal-infant Ferran d'Àustria, fill de Felip III, nomenat cardenal i arquebisbe de Toledo després del Concili de Trento, però el papa argumentà que l'infant Ferran va ser fet cardenal a deu anys i arquebisbe de Toledo als dotze, per tant, molt diferent del que es pretenia fer amb Lluís Antoni. Cansat, Felip V va enviar directament una carta de presentació el 19 de juliol de 1734, tot i així sembla que el papa va seguir mantenint la seva postura. Finalment, el setembre de 1735, Felip V va oferir al papa la reobertura de la nunciatura a Espanya, tancada des de la Guerra de Successió i una mediació amb el Regne de les Dues Sicílies, en un moment en què els interessos espanyols estan posats en Itàlia, i, a més, amb el fill de Felip, Carles, en el tron de les Dues Sicílies. Climent XII va accedir i el 19 de setembre de 1735, amb només vuit anys, Lluís va ser nomenat administrador temporal a perpetuïtat dels béns de la diòcesi de Toledo, la més gran i rica del país; l'infant no va ser nomenat arquebisbe, car, a més de no d'estar ordenat sacerdot, des del Concili de Trento es prohibia expressament l'ordenació sacerdotal de nens i, per tant, tan sols va ser-ne nomenat administrador, quelcom usual per agraciar monarquies i l'alta noblesa.
Tres mesos després, el mateix any, el 3 de desembre se l'imposà l'hàbit de l'orde de Santiago al monestir de San Lorenzo d'El Escorial, atorgant-li el dret a ostentar la creu de l'orde i se li van concedir les comanadories de diverses ordes: Clavería, Segura de la Sierra, Bejís i Castell de Castells de la de Calatrava; Azuaga i La Granja, de la de Santiago; i Cabeza del Buey, de la d'Alcántara. A banda d'això, l'infant Lluís també ostentava els collars de l'orde del Toisó d'Or i de la francesa orde de l'Esperit Sant. A més, pocs dies després, el 9 de desembre va ser creat cardenal, del mateix any del títol de diaca de Santa Maria della Scala, sent-li imposat el capell cardenalici el 17 de març de 1738 al palau del Pardo. El 19 de novembre de 1741, ordenat de prima tonsura, que no com a sacerdot, se li va atorgar l'administració temporal de l'arxidiòcesi de Sevilla, la segona més important després de Toledo, que havia quedat vacant, amb retenció de la mitra toledana, quelcom que va suscitar antigues rivalitats entre ambdós arquebisbats. En obtenir aquesta nova diòcesi, també se'l va nomenar administrador en matèria espiritual. De fet, sumat als títols que ja ostentava, la renda anual del cardenal-infant ascendia a 160.635.454 maravedís, que segons cita López Marinas equivaldrien a uns 160 milions d'euros de 2009. Tanmateix, cal esmentar que l'Església mai va arribar a publicar aquests nomenaments pel poc prestigi que desprenia nomenar un nen en aquests càrrecs.
No obstant els seus càrrecs i la carrera religiosa en si, a mesura que el cardenal-infant creix no se li despertà una vocació religiosa, de fet, gairebé no va residir en les diòcesis a càrrec seu. En la seva joventut els seus interessos eren llunyans a l'Església: dansa, música, caça, mecànica, esgrima, jocs de taula... entre totes les seves aficions destacava l'atracció per les dones, quelcom que era inconcebible per algú de l'estament eclesiàstic. A partir de 1746, any de la mort de Felip V, Lluís va passar a viure amb la seva mare Isabel Farnese a la Granja de San Ildefonso —la qual tot i la mort de Felip V intentava intervenir en la política reial— on va dedicar gran part del seu temps a dues de les seves passions: les belles arts i la caça, i altres activitats lligades a la seva edat però impròpies de les dignitats eclesiàstiques que ostentava.
De fet, la poca vocació i el nul interès en la gestió de les diòcesis es van traduir el 1754 en la petició demanada al llavors ja rei Ferran VI amb decisió d'abandonar el càrrec de cardenal i l'administració de les arxidiòcesis de Toledo i Sevilla, sota el pretext d'aspirar «a una major tranquil·litat del seu esperit i seguretat de la seva consciència», encara que anys més tard confessaria que va ser per la falta de vocació religiosa i la seva pròpia actitud, no compatibles amb el que obligava una carrera religiosa; aquest darrer punt fa referència possiblement a la seva inclinació a les relacions amb dones, que havien arribat a un punt que eren veritablement a la cort, especialment entre els cortesans pertanyents al clergat. Aquell mateix any va abandonar els seus càrrecs eclesiàstics. Va rebre una dispensa vitalícia de Benet XIV gràcies a la mediació del rei. Així doncs, Lluís abandonava tots els seus càrrecs i prebendes sense haver estat ordenat.
Retorn a la vida civil miniatura|120px|Escut que va utilitzar l'infant després de deixar els seus càrrecs eclesiàstics. En abandonar els seus càrrecs a l'Església, Lluís va intentar contraure matrimoni per totes les vies, però sempre va topar amb la negativa dels seus germans Ferran i Carles. D'altra banda, el 1761, va comprar els títols, estats i béns pertanyents al comtat de Chinchón al seu germà Felip i en va esdevenir el XIII comte.
Mort el 1760 el rei Ferran sense descendència, per a Carles III, la retirada de la vida religiosa i el desig de casar-se del seu germà, implicava que aquest també voldria tenir descendència. Per al rei això suposava un problema, atès que el seu fill, el príncep Carles IV, havia nascut a la ciutat de Nàpols quan el seu pare era rei d'aquell regne, i en el cas que Lluís tingués fills podrien arribar a ser més aptes al tron que el seu propi fill. Això és degut a la normativa i legislació vigent sobre la successió instaurada des del regnat de Felip V, segons la qual s'establia: