La tribu índia Tunica-Biloxi,Federal Register, Volume 78, Number 87. 6 May 2013 . Page 26388. (). Retrieved 3 Aug 2013. abans coneguda com a tribu índia Tunica-Biloxi de Louisiana, és una tribu reconeguda federalment dels tunica i biloxis, situada al centre-est de Louisiana. També hi ha registrats en la tribu descendents dels ofos (parlants siouan), avoyel (un natchez), i choctaws (muskogi).
Actualment la majoria parla anglès o francès. Molts viuen a la Reserva índia Tunica-Biloxi () al centre de la parròquia d'Avoyelles, just al sud de la ciutat de Marksville (Louisiana). La reserva té 1,682 km² (0,6495 milles quadrades), o 415,68 acres).
La tribu Tunica-Biloxi opera el primer casino basant-se en terra ferma de Louisiana, Paragon Casino Resort. Fou obert a Marksville en juny de 1994. Actualment és el major generador de treball a la parròquia d'Avoyelles. El cens del 2010 registra 951 persones identificades com a membres de la tribu tunica-biloxi.
Història Per la període mississipià mitjà, els pobles locals del Silvícola Tardà a la Vall Central de Mississipi havia desenvolupat o adoptat un estil de vida mississipià, amb agricultura de blat de moro, les estructures polítiques jerarquitzades, terrissa temperada amb petxines de musclos, i participació en el Complex Cerimonial del Sud-est (SECC). L'evidència arqueològica suggereix que la vall fou la llar de diversos cacicats rivals, amb el suport d'estats vassalls. Els grups de la zona han estat definit pels arqueòlegs com les fases arqueològiques; aquestes són les fases Menard, Tipton, Belle Meade-Walls, Parkin i Nodena.
La primavera de 1541 Hernando de Soto i el seu exèrcit es va acostar a la riba est del riu Mississipi, sobre la província de Quizquiz. Aquests parlaven un dialecte tunica, que és una llengua aïllada. En aquest moment aquests grups relacionats cobrien una àrea extensa al llarg d'ambdues bandes del riu Mississipi i en l'actual Mississipi i Arkansas, com l'expedició aviat aprendria.
miniatura|Parkin Site, circa 1539. Il·lustració de Herb Roe Sobre la base de les avaluacions de les tres narracions supervivents de Soto per la topografia, la lingüística i els trets culturals, combinats amb les excavacions i anàlisis arqueològiques, la majoria dels arqueòlegs i etnohistoriadors han convingut a determinar les fases Menard, Walls, Belle Meade, Parkin i Nodena com les províncies de De Soto amb els noms d'Anilco, Quiquiz, Aquixo, Casqui i Pacaha, respectivement.
Això fou 150 anys abans que un altre grup europeu registrés els tunica. Quan es trobaren en 1699 amb l'expedició de LaSource (que venia riu avall del Canadà), els tunica havien estat reduïts a una tribu modesta que aplegava només uns pocs centenars de guerrers. Ells i altres pobles havien patit epidèmies de verola amb altes taxes de mortalitat. En el moment que arribaren els francesos la vall central del Mississipi estava escassament ocupada pels quapaws, que se'n va convertir en aliats importants i els ajudaren que prosperés el seu assentament. Els francesos van establir una missió entre els Tunica al voltant de 1700, al riu Yazoo. El pare Antoine Davion va ser assignat als tunica i a les tribus més petites dels koroa, el yazoo, i couspe (o houspe).
Els tunica eren comerciants qualificats i emprenedors, sobretot en la fabricació i distribució de sal, un element valuós per a nadius i europeus. La sal era extremadament significativa en el comerç entre els francesos i els diferents grups caddo al nord-oest de Louisiana i al sud-oest d'Arkansas. Hom creu que els tunica van ser els intermediaris en el moviment de la sal de les àrees caddo als francesos.
A principis del les tribus al llarg de la part baixa del riu Mississipi van ser objectiu d'incursions dels chickasaws per al comerç d'esclaus anglès al sud de Carolina. Pel 1706 els tunica van decidir mudar-se.
Com els seus enemics els natchez marxaren al sud immediat, es van traslladar a la confluència del Mississipi i el riu Red. Això els va permetre mantenir el control del comerç desal, ja que el riu Red era connectat a la seva font de sal a les zones caddo. Van establir un conjunt dispers de llogarets i pobles en l'actual Angola (Louisiana). Les restes arqueològiques d'un petit poble d'aquest període va ser redescobert el 1976 per l'any per un reclús de la presó d'Angola. Se'l coneix com a Bloodhound Site.
Durant la dècada de 1710 i 1720 periòdicament esclataren guerres entre els francesos i els natchez. L'últim aixecament en 1729, la massacre Natchez, fou la més gran; els natchez va matar a la majoria dels francesos a les ciutats de Natchez i Fort Rosalie. Quan els francesos es va venjar amb l'ajuda d'aliats indis, van matar o capturar a la majoria dels natchez.
En 1729 els caps de la ciutat van enviar emissaris als potencials aliats, incloent els yazoo, koroa illinois, chickasaws, i choctaws. La rebel·lió o guerra Natchez va augmentar a conflicte regional més gran, amb moltes repercussions. Els tunica inicialment eren reticents a lluitar en qualsevol de les parts.
En juny de 1730 el cap suprem dels tunica, Cahura-Joligo, va accedir que una petita part dels refugiats natchez s'assentessin prop del seu poble (l'actual Angola), procurant deixar-los desarmats. Uns dies més tard, el cap dels natchez va arribar a la ciutat tunica amb un centenar d'homes, i un nombre desconegut de dones i nens. Van ocultar chickasaws i koroa al canyar al voltant del llogaret. Cahura-Joligo va informar que no podia rebre'ls a menys que deixessin les armes. Ells van respondre que aquesta era la seva intenció, però preguntaren si se les podien quedar una estona. Ell va consentir i va distribuir menjar entre els seus convidats. A la nit es va celebrar una dansa. Després de la dansa, i quan els habitants de la ciutat s'havien anat a dormir, natchez, chickasaw i koroa atacaren llurs amfitrions. El cap va matar quatre natchez durant els combats, però va morir amb 12 dels seus guerrers. El seu cap de guerra Brides les Boeufs va repel·lir l'atac. Va reunir els guerrers i després de lluitar durant cinc dies i nits, va recuperar el control del llogaret. Vint tunica van resultar morts i molts més ferits en els combats. Van matar 33 dels guerrers natchez.
Després de l'atac a Angola, en 1731 els tunica es va moure a uns quilòmetres de distància de Trudeau. A través dels anys, han enterrat aixovar funerari amb grans quantitats de mercaderies de comerç europees, incloent perles, porcellana, mosquets, cassoles i altres articles, així com ceràmica de producció local en l'estil tribal tunica. Quan foren descoberts al segle XX aquests artefactes testimoniaven l'intens comerç amb els europeus, així com la riquesa dels tunica. Es van quedar en el lloc en la dècada de 1760, quan els francesos cediren el control a l'oest del Mississipi als espanyols després de la derrota de França davant dels britànics en la Guerra dels Set Anys.El Tractat de París a miniatura|Camí Tunica de la vall central del Mississipi a Marksville, LA
En 1764 els tunica es traslladaren quinze milles al sud de Trudeau Landing als afores de l'assentament francès de Pointe Coupee (Louisiana). Altres tribus també s'assentaren a l'àrea, com els Offagoula, pascagoules i biloxis. Els últims tenien una estreta relació amb el poble tunica. Durant aquest temps, nombrosos colons angloamericans migraren a la zona. Els tunica s'havia aculturat als costums europeus, tot i que encara es tatuaven i practicaven alguns costums religiosos natius. Amb els britànics a càrrec de la Florida Occidental en aquest moment, i els espanyols controlant Louisiana, la política era volàtil a la zona. En 1779 Bernardo de Gálvez y Madrid dirigí una força que incloïa tunica i altres tribus per prendre la ciutat de Baton Rouge ocupada pels britànics. Aquesta va ser l'última campanya militar on es van registrar els tunica.
En algun moment a la fi dels anys 1780 o 1790, els tunica es va moure de nou, probablement a causa de la gran afluència d'angloamericans a la zona. Es van mudar a l'oest a un lloc al riu Red anomenat Avoyelles. En 1794 un comerciant jueu sefardita de Venècia, Marco Litche (registrat pels francesos com a Marc Eliche) va establir un lloc comercial a la zona. Al seu voltant es va desenvolupar un assentament euroamericà i fou conegut com a Marksville. Fou registrat als mapes de Louisiana en 1809.
Després de l'adquisició pels Estats Units Marksville tenia una bona ubicació per a un lloc comercial, ja que el riu Red seguia sent una important ruta de comerç. Però la zona va ser moneda de canvi en aquell temps. França readquirí la zona en 1800 però la va vendre a la incipient república dels Estats Units com a part de la Compra de Louisiana en 1803. Els angloamericans van emigrar a Louisiana en gran nombre, canviant la cultura del lloc. Al el ferrocarril superà els principals rius com a vies de comerç i transport, i l'àrea de Marksville va convertir-se en un lloc tranquil.
L'única menció del govern dels Estats Units als tunica en el període 1803-1938 es va fer en 1806 per un comissionat indi de Louisiana. Va assenyalar que els tunica només comptaven amb uns 25 homes, vivien a la parròquia Avoyelles, i que es guanyaven la vida per la contractació eventual com a barquers. Tot i que els tunica eren pròspers en aquest moment, amb el temps van tenir problemes amb els problemes amb els seus veïns blancs. Els blancs van imposar el sistema social binari basat en l'esclavitud com a casta racial, reconeixent només negres i blancs (en el qual els classificaven com a persones de color). A la fi del els imposaren la segregació racial i els negres lliberts i d'altres minories de color. Els tunica es van convertir en agricultors de subsistència, complementada amb caça i pesca. Altres van recórrer a parceria en la terra dels seus veïns blancs.
A mesura que començava el segle XX els tunica van parlar de la seva antiga herència. Se les havien arreglat per mantenir la possessió de la majoria de les seves terres, alguns encara parlaven la llengua tunica, i encara seguien practicaven cerimònies tribals tradicionals.
Del segle XX al present A poc a poc els descendents de les restes de les altres tribus locals (els ofo, avoyel, choctaw i biloxi) es van fusionar en els tunica. Han conservat gran part de la seva identitat ètnica, el manteniment del seu govern tribal i la direcció fins a mitjans de la dècada de 1970.
La moderna tribu Tunica-Biloxi fou organitzada pel govern federal en 1981. Vivien a Mississipi i al centre est de Louisiana. La tribu moderna és composta de tunica, biloxis (un poble de parla sioux de la costa del Golf), ofos (un altres poble sioux), avoyel (un poble natchez), i choctaws del Mississipi. Molts viuen a la Reserva Índia Tunica-Biloxi al centre de la parròquia d'Avoyelles, just al sud de la vila de Marksville. Una part de la ciutat s'estén per terres de la reserva.
La reserva té una superfície d'1,682 km² (0,6495 milles quadrades, o 415,68 acres). Actualment, operen el primer casino amb base en terra de Louisiana, Paragon Casino Resort, obert a Marksville el juny de 1994. El casino és conegut per les contribucions als seus membres.
Actualment consta d'un consell tribal govern tribal i un president tribal elegits. Mantenen la seva pròpia força de policia, serveis de salut, departament d'educació, autoritat d'habitatge i sistema judicial. El president tribal des de 1978 és Earl J. Barbry, Sr.
El tresor tunica