Carlos Félix Escayola Medina (Montevideo, Uruguai, 23 d'octubre de 1845 - 27 d'abril de 1915), fill de sabadellenc Joan Escaiola i Busquets i de Bonifacia MedinaHuáscar Parallada, Coronel Andrés Latorre: (una reliquia artiguista en el Durazno), Talleres Gráficos GADI (1970), referències a Bonifacia Medina a les pàg. 165, 166, 167. (fillastra del coronel Andrés Felipe Latorre), va ser un coronel, militar i polític uruguaià, fundador del diari El Heraldo i del Teatro Escayola de Tacuarembó. Segons la tesi uruguaiana, va ser el pare de Carlos Gardel.
El 1849 passà a residir amb la seva família a la vila del San Pedro del Durazno. Dos anys més tard, després de la mort del seu pare, s'establirien 200 km més al nord, a l'indret anomenat Laureles de Queguay del Departament de Paysandú.Gonzalo Vázquez Gabor, "De Carlos Escayola a Carlos Gardel", ediciones 'Torre del Vigía', Montevideo (2013), citació pàg. 18: "[…] passà la seva infància freqüentant les universitats dels voltants dient la veritat, de tant en tant, i rascant les cordes d'una guitarra. Als 13 anys era l'enfant mimé del bell sexe femení del Quegay, per la seva bellesa i per la seva habilitat com a guitarrista. No hi havia milonga ni pericón conegut que ell no tingués a la punta dels dits o en les ungles."Revista del Instituto de Estudios Genealógicos del Uruguay, volúmenes 27-28, document intern (2003), citacions pàg. 22, 89, 90. Allà Carlos Escayola va començar l'escola primària i va acabar la secundària a la capital de Paysandú.
Biografia El 1864, poc després de començar a participar en la milícia com a guàrdia civil a Montevideo, fou requerit pel seu cunyat, el general brasiler Antonio de Souza Netto, perquè l'acompanyés en la croada alliberadora del general Flores. Aquell any participà en el setge de PaysandúCarlos Arezo Posada, De Sepé a Gardel: historias y crónicas de Tacuarembó, Ediciones de la Plaza (2008), citacions pàg. 67, 89, 117. juntament amb el Brigadeiro, que estava casat amb María Candelaria,Cláudio Moreira Bento, O exército Farrapo e os seus chefes, volúmen 1, Biblioteca do Exército Editora (1992), citació pàg. 108: Netto casou en Paissandu, en 4 de dezembro de 1860, aos 57 anos, com Maria Medina Escayola. Deste consórcio nasceram no mesmo local... germana d'Escayola.
Souza Netto fou un dels pròcers de la República de Piratini (del 1835 al 1845 - estat de Rio Grande).
Quan es produí la Guerra de la Triple AliançaOmar Ostuni, Por los teatros del interior: crónicas y hechos que revelan histórias desconocidas del teatro uruguayo, Asociación de Teatros del Interior (1993), citacions sobre la Triple Aliança contra el Paraguai a les pàg. 18, 74, 177. contra el Paraguai, Carlos Escayola fou secretari de Netto, que morí a Corrientes l'any 1866. Aquell mateix any, passà a residir a San FructuosoEduardo Payssé González, Gardel: páginas abiertas, Ediciones de la Plaza (2004), citació a San Fructuoso a la pàg. 252. al carrer del 18 de juliol, 134; cal recordar que el 17 de juny del 1912, la vila de San Fructuoso fou elevada de categoria i, conjuntament amb això, canvià el nom per la Llei 4.031, de manera que passà a dir-se Tacuarembó.Tacuarembó, capital del departament homònim.
El 1875 participà victoriós en la Revolució Tricolor,María Selva Ortiz Bosc, Carlos Gardel: el silencio de Tacuarembó, Ediciones de la Plaza (1995), citació pàg. 29: en efecte, en l'anomenada "Revolució Tricolor" del 1875, on serví les hosts colorades i el mateix en altres conteses similars, el coronel Escayola demostrà el seu... defensant els interessos de les forces del govern.
Des del 1879, integrà la Junta Econòmica Administrativa i fou anomenat primerament recaptador de contribució directa del departament,Ernesto Castellano Christy, Crónicas coloradas de Tacuarembó, ediciones Identidad Colorada (2006), citacions sobre el "recaptador de contribució directa" a les pàg. 18 i 84. per transformar-se després en cap políticRicardo A. Ostuni, Repatriación de Gardel, ediciones Corregidor (1998), citació pàg. 198: En el desglossament de tantes contradictòries constàncies, Avlis adjudica al primer l'acta de naixement trobada a Tolosa, les constàncies de l'ingrés al país amb la seva mare i els certificats escolars. Carlos, seria en canvi, un fill natural del coronel Carlos Escayola, Cap Polític...Digué Luciano Londoño López sobre el llibre "Repatriación de Gardel" del 1998: Ricardo Ostuni és un porteño de 59 anys, poeta romàntic per antonomàsia, que actualment, entre les seves moltes tasques, exerceix la vicepresidència de l'Acadèmia Nacional del Tango de la República Argentina, un vessant de la seva personalitat que, en definitiva, és la que més sent a fons, car li possibilita aprofundir i investigar en la història de la ciutat, els seus personatges, els seus escenaris i al món atrapant de l'alta nit. Al seu llibre "Repatriación de Gardel", de 320 amenes pàgines, fa literalment pols la "història oficial" sobre Carlos Gardel, demostrant que de cap manera el màxim cantor de tots els temps fou el pretès francès nascut el 1890. Amb rigor històric, acurada metodologia i una documentació realment aclaparadora, elabora una tesi d'enorme vàlua que contribueix a jerarquitzar el dipòsit bibliogràfic del tema el pioner de què fou l'uruguaià Erasmo Silva Cabrera (Avlis), al qual seguiren qualificats estudiosos, periodistes i escriptors del Riu de la Plata: "Ningú, seriosament, pot sostenir com a veritat incommovible que Carlos Gardel nasqué el 1890", assenyala al seu llibre, per afegir que "són massa constàncies que presumeixen una data molt anterior a la que sorgeix de l'acta de Tolosa". En la contratapa del volum, un personatge fora de sèrie de la nit porteña, l'escriptor, periodista i advocat Hipólito «Tuco» Paz, qualifica l'obra, que fou presentada a la darreria de novembre a Buenos Aires com un "llibre escrit sense cartes marcades". I afegeix Paz: "L'autor presenta al lector tot el ventall de proves concernents a les diferents teories exposades sobre els enigmes que senyen la vida de Gardel perquè el lector pugui aplicar el seu propi criteri sense pressions, avaluar-les i assumir el seu punt de vista". Al llibre d'Ostuni, el "francesisme" de Gardel acaba convertint-se en quelcom que és impossible sostenir racionalment, i reafirma aquella convicció a través d'un treball de recerca tan seriós com profund. Al seu parer, "El Mago" és crioll d'origen i tot i que no afirma categòricament la nacionalitat uruguaiana, al seu llibre la referència a Tacuarembó és permanent. Que un intel·lectual argentí hagi escrit una obra d'aquesta naturalesa, amb la seriositat i la llibertat de criteri d'un historiador desapassionat, és quelcom de realment gratificant i benvingut, car engega a rodar diverses dècades de prejudicis i absurdes ocultacions de la veritat a l'Argentina, la seva pàtria. Ostuni desmantella amb pulcritud d'orfebre tota la trama ordida per transformar Gardel en francès i permetre així que la seva herència passés a mans de la dona que el cuidà en la seva infància, i continués després el seu trànsit cap a les arques d'Armando Defino, novell i voraç apoderat del cantautor i "factotum" de l'operació. L'operació resultà relativament senzilla a partir d'un suposat comentari acceptat: el fisc és "allò de ningú", i per tal ningú es preocupa de la seva defensa. I fou això, que un suposat testament amonestat de gravíssimes irregularitats jurídiques impedí que, com corresponia legalment, el fisc argentí es quedés amb l'herència vacant de Gardel, car aquest s'hi havia nacionalitzat el 1923. No tot Buenos Aires quedà indiferent davant de l'atropellament jurídic que implicà validar aquest testament que de retruc, donava volta a la història, inventant un impossible Gardel francès. Tot i que la indiferència fou l'actitud dominant i fins i tot complaent per circumstàncies que no fan al cas, això no arribà a comprometre l'opinió seriosa de la intel·lectualitat porteña, que exhibí la seva resistència a acceptar sense dificultat tan fosc episodi (Blas Matamoros, Tabaré di Paula, Andrés Chinarro, Olga Orozco, Horacio Salas, Osvaldo Soriano i altres)... O sigui, que en l'ambient tanguer de Buenos Aires es coneixia de sobres la vertadera relació de Berta Gardés amb Carlos Gardel. Ostuni assumí la responsabilitat d'incursionar en un tema que a Buenos Aires causa certa coentor en alguns sectors, com és la real imatge de Gardel, i per fer-ho li ha resultat ineluctable arremetre contra el total de discordances, incoherències i contradiccions de la "història oficial de Gardel", on es donen la mà vertaders contrasentits. Ostuni actua amb honestedat intel·lectual i la valentia de qui sap que la seva actitud li pot valer retrets, com li passa a tot aquell que descobreix una veritat llargament ocultada per un cúmul d'interessos de diferents tipus. Per això afirma: "Res no hagués sigut possible sense abandonar el ritual que envolta Gardel. Moltes de les conclusions a les quals íntimament hauria desitjat arribar, es diluïren davant de fets, indicis i presumpcions d'ineluctable gravitació. Però sense desencís. Tot en la vida de Gardel apunta cap al seu destí de glòria, només que a vegades, els senders d'aquell trànsit no coincideixen amb els camins traçat per la seva biografia convencional. (document d'arxiu: Investigadores Gardelianos y Tangófilos : Murió Ricardo Ostuni, autor de "Repatriación de Gardel", 'La Nación', 22 febrer 2013). i de Policia de San Fructuoso.
El 1882 participà en la rebel·lióJosé Luciano Martínez, General Máximo Santos ante la historia, document 'Universidad de Michigan' (1952), citacions al "Coronel Escayola" a les pàg. 119, 159, 487. del coronel Màxim Pérez, que morí en la lluita.
El 1886, atenent els seus mèrits i serveis, el president Santos li conferí les funcions de coronel de Cavalleria de Línia de l'Exèrcit.Erasmo Silva Cabrera, El hombre y su muerte, Ediciones de la Plaza (1985), citació pàg. 63: Sense ser militar, Escayola fou nomenat coronel pel president-dictador Máximo Santos i Cap Polític (avui de policia) a Tacuarembó, el 1881. Un privilegi de l'època. Era fill de Juan Escayola Carayemas, fustaire, oriünd de Sabadell, Catalunya, i de Bonifacia Medina, de Minas. Tanmateix, només un any més tard, el 1887 i per despatx militar, fou nomenat en aquest càrrec pel nou president de la República, el tinent general Máximo Tajes.
En aquell mateix any 1887 comandà la divisió Tacuarembó a la Revolució del QuebrachoBatallas que hicieron historia, Reseñas El País (2005), citació pàg. xxxv: (...) reforçà el seu centre amb els batallons d'infanteria (caçadors); la responsabilitat dels flancs fou encarregada a la divisió Tacuarembó del coronel Escayola a l'ala esquerra, i a la divisió Paysandú del comandant Zapata a la dreta. i, després de vèncer les forces revolucionàries a Paysandú, s'aconseguí mantenir el militarisme a l'Uruguai. En aquella batalla fou capturat José Batlle i Ordoñez, que posteriorment fou perdonat i alliberat juntament amb tots els presoners per mandat presidencial.
Aprofitant el començament de la transició a la democràcia, el jutge lletrat de Tacuarembó, el senyor Lorente, desarxivà un antic expedient contra el coronel, per irregularitats en un procediment, quan dos germans resultaren morts després d'aplicar-los la Llei de Fuga. El president Tajes respongué aleshores suspenent provisionalment Escayola del seu càrrec de cap polític Departamental el 1889.
Tanmateix, el coronel ressorgí en la contesa civil del 1897,Ernesto Castellano Christy, Crónicas coloradas de Tacuarembó, Ediciones Identidad Colorada (2006), citació pàg. 104: Gran mobilització colorada liderada pel Coronel Escayola. quan varen requerir els seus serveis per controlar l'alçament armat del Partit Nacional, comandat per Aparicio Saravia, qüestió que es va resoldre mesos més tard, després del Pacte de Paz de la Cruz.