miniatura|La catedral de Santa Maria del Fiore de Florència,que posseeix la més gran cúpula de maó del món és considerada com una de les obres mestres de l'arquitectura italiana. Larquitectura d'Itàlia, sovint nomenada arquitectura italiana, es refereix a totes les formes d'aquest art a Itàlia. Itàlia en posseeix molts i diversos estils arquitectònics, que no poden ser classificats de forma simple per període, sinó que també han de ser classificats per regió, a causa de la divisió d'Itàlia en diverses ciutats estat i territoris fins al 1861. Així, s'han creat una sèrie de dissenys arquitectònics diferents i eclèctics. Itàlia és coneguda pels seus grans avenços tècnics en arquitectura, com ho van ser la construcció d'arcs, cúpules i estructures similars durant l'Imperi Romà,N. Pevsner, J. Fleming, H. Honour, Dizionario di architettura, Torino, Einaudi, 1981, veu: Romana, architettura. la creació del Renaixement arquitectònic a la fi del , estant el país d'origen del Palladianisme, un estil constructiu que va inspirar moviments com l'arquitectura neoclàssica i va influir sobre el disseny de les cases de pagès de rics homes a Gran Bretanya, Austràlia i els Estats Units en els segles fins principis del . Varis dels millors treballs de l'arquitectura occidental, com el Coliseu, la Catedral de Milà, la Catedral de Florència i molts dels edificis de Venècia són a Itàlia. S'ha estimat que Itàlia posseeix un total de 100.000 monuments de tots els tipus -museus, palaus, estàtues, esglésies, galeries d'art, vil·les, fonts, cases històriques i restes arqueològiques-.Eyewitness Travel (2005), p. 19
L'arquitectura d'Itàlia també ha tingut una profunda influència en l'arquitectura mundial. L'expressió «arquitectura italianitzant» o «a la italiana», popular en Europa des del fins a mitjan XX, era emprada per descriure arquitectura «estrangera» que es feia seguint els gusts i estils italians.
Antiga Grècia i els etruscs miniatura|Restes arqueològiques d'Agrigent, a Sicília.
Tenint en compte les restes de l'arquitectessa prehistòrica, els primers de començar el disseny d'edificis van ser els antics grecs i els etruscs. A la Itàlia septentrional i central, van ser els etruscs els qui van dominar l'arquitectura. Els edificis etruscs estaven realitzats amb maó i fusta, per la qual cosa s'han conservat pocs exemples de la seva arquitectura, amb l'excepció d'uns pocs a Volterra, a la Toscana. L'arquitectura etrusca va influir fortament a la romana, totes dues van construir temples, fòrums, carrers públics i aqüeductes. Els pesants pilars i porxos creats pels etruscs i les portes de les seves ciutats també van tenir una influència a l'arquitectura romana posterior.
Al sud d'Itàlia, començant al ., colons grecs van crear el que es nomenaria la Magna Grècia, on es construïen els edificis seguint un estil propi. Els grecs construïen cases més grans, millors i tecnològicament més avançades que les construccions de les edats de Bronze i de Ferro, i també van tenir una important influència sobre l'arquitectura romana.
Els temples grecs destaquen per haver estat construïts en pedra, amb columnes de marbre. Cap al , durant el Període hel·lenístic, es va posar de moda la construcció de teatres, que eren semicirculars i tenien un auditori i un escenari. S'acostumaven a construir en vessants, aprofitant el pendent, al contrari que els romans, que podien construir-los en pla. Les restes d'arquitectura grega es concentren en les regions de Calàbria, Apúlia i Sicília, estant el més espectacular el d'Agrigent, a Sicília, que ha estat declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco.
Antiga Roma esquerra|miniatura|El Colosseu de Roma.
L'arquitectura de l'antiga Roma va adoptar l'aspecte de l'arquitectura grega cap al , creant un nou estil arquitectònic. Tots dos estils sovint es consideren plegats com el nucli de l'arquitectura clàssica. Els romans també van adoptar dels grecs altres aspectes relacionats amb l'arquitectura; per exemple, a la introducció i l'ús del triclini a les vil·les romanes com el lloc i la forma de menjar. Els romans també van adoptar elements de la civilització etrusca veïna, dels que van prendre elements essencials de la seva arquitectura com les obres hidràuliques i la construcció d'arcs.
La riquesa i la densitat de població, entre altres elements, van obligar a cercar solucions arquitectòniques pròpies en les ciutats romanes. L'ús de la cúpula i els arcs, juntament amb el coneixement dels materials de construcció, van permetre un èxit sense precedents a l'edificació d'impressionants estructures públiques. Els exemples inclouen els aqüeductes, les Termes de Dioclecià, les Termes de Caracal·la, les basíliques i, potser la seva obra més famosa, el Colosseu. Aquestes obres eren reproduïdes a escala menor a les ciutats més importants de l'Imperi.
Arquitectura paleocristiana i romana d'Orient
miniatura|Interior de la Basílica de Santa Sabina Itàlia es va veure molt aviat afectada per la nova religió cristiana, convertint-se Roma en la seu del papa. L'art i l'arquitectura paleocristiana també estava àmpliament inspirada en la pagana dels romans; estàtues, mosaics i pintures decoraven les seves esglésies. El concepte cristià de la «basílica» es va inventar a Roma: edificis llargs i rectangulars, quasi d'estil romà antic, sovint amb rics mosaics i decoracions adornant l'interior, sent la millor conservada la Basílica de Santa Sabina de Roma. Frescs paleocristians tardans encara poden ser vistos en algunes de les nombroses catacumbes romanes.
Després de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident l'any 476, l'Imperi Romà d'Orient es va convertir en l'àrea més avançada en molts aspectes de les arts i les ciències, entre les que també es considerava l'arquitectura.6 Els romans d'Orient també van deixar les seves empremtes a Itàlia, construint diversos edificis, palaus i esglésies en el seu estil característic, seguint els principis de l'arquitectura romana, però donant-li un aire oriental. L'arquitectura romana d'Orient és coneguda per les seves cúpules rebaixades i l'ampli ús de mosaics daurats i icones, en lloc d'escultures. Els principals exemples d'arquitectura romana d'Orient a Itàlia es troben a Sicília, on es poden veure, per exemple, les catedrals de Cefalù, Palerm, o Monreale, encara que l'exemple més conegut es troba al nord, la Basílica de Sant Marc a Venècia.
Arquitectura romànica miniatura|La catedral de Pisa en la Piazza dei Miracoli, amb el baptisteri a l'esquerra i la Torre de Pisa a la dreta.
L'arquitectura romànica es va estendre aproximadament de l'any 800 al 1100. El nom d'aquest tipus d'arquitectura s'anomena «Roma»nico pel seu ús de l'arc de mig punt, típic de l'arquitectura romana. Va ser un dels períodes més fructífers i creatius de l'arquitectura italiana, amb diverses obres mestres, com la Torre inclinada de Pisa en la Piazza dei Miracoli, i la Basílica de Sant Ambròs a Milà.
L'arquitectura romànica és molt diversa a Itàlia, tant en estil com en construcció. Possiblement la forma més «artística» sigui la toscana, principalment l'arquitectura romànica de Florència i Pisa, encara que la de Sicília, amb influències normandes, també ha de ser presa en consideració. El romànic llombard, era més avançat en les seves estructures arquitectòniques que el toscà, però menys artístic.
L'arquitectura romànica va deixar d'emprar les sostrades de fusta i va experimentar amb l'ús de voltes de canó. La gran innovació del romànic italià va ser l'aparició de la volta d'aresta, que no s'havia usat anteriorment en l'arquitectura occidental. El pes dels edificis es transmetia cap a l'exterior i s'acostumava a recollir en contraforts per suportar el pes de la sostrada. Les parets, que també suportaven part del pes del sostre, tenien gruixuts murs amb finestres petites, per la qual cosa, els interiors de les esglésies romàniques a Itàlia són força més banals i avorrits que les paleocristianes i romanes d'Orient; acostumaven a consistir en parets de marbre o pedra, amb poca decoració, al contrari que els rics interiors entapissats de mosaics de les esglésies romanes d'Orient.
Arquitectura gòtica miniatura|Catedral de Milà
L'arquitectura gòtica va aparèixer a Itàlia en el , importada principalment pels benedictins i cistercencs des de Borgonya, igual que a la resta d'Europa. El gòtic italià sempre va mantenir la seva peculiaritat característica, que va diferenciar la seva evolució del gòtic francès i dels altres països europeus. En particular, les atrevides solucions i innovacions tècniques de l'arquitectura de les catedrals gòtiques franceses mai no es van introduir: els arquitectes italians van preferir mantenir la tradició de la construcció establerta en èpoques anteriors. Estèticament, a Itàlia, el desenvolupament vertical és molt poc important.
Les diferents època de desenvolupament del gòtic italià es poden dividir en: desenvolupament inicial a través de l'arquitectura cistercenca, de 1228 a 1290, el gòtic inicial, de 1290 a 1385, el gòtic madur, i des de 1385 una fase de gòtic tardà fins al , amb la finalització dels grans edificis gòtics començats anteriorment, com la Catedral de Milà i la Basílica de Sant Petroni a Bolonya.
Arquitectura renaixentista i manierista miniatura|Façana renaixentista de la Basílica de Sant Pere a Roma.
La Itàlia del , i particularment la ciutat de Florència, són el bressol del Renaixement. El nou estil arquitectònic renaixentista va començar els seus passos a Florència, al contrari que el Gòtic, el Renaixement no va sorgir d'una lenta evolució de l'estil anterior, el Romànic en el cas del Gòtic, sinó que va sorgir d'un esforç conscient d'un grup particular d'arquitectes que cercaven reviure l'ordre d'una «Edat d'or». L'interès de l'estudi de l'arquitectura de l'antiguitat va coincidir amb un sorgir general de l'estudi.
Itàlia mai no havia acceptat completament l'arquitectura gòtica. Llevat de la Catedral de Milà, construïda en gran part per alemanys, poques esglésies italianes mostren un èmfasi en la verticalitat, les agulles bigarrades, la traceria ornamental i les complexes voltes nervades que caracteritzen el Gòtic internacional. Els arquitectes italians preferien formes que estaven clarament definides i elements estructurals que expressaven la seva funció. Molts edificis del romànic toscà mostren aquestes característiques, com el Baptisteri de Florència o la Catedral de Pisa.
La presència de restes arqueològiques de l'antiguitat clàssica, especialment a Roma, mostrant l'estil clàssic, van servir d'inspiració als artistes, en una època en què la filosofia també girava la seva mirada cap als autors clàssics. La Basílica de Sant Pere l'església més famosa de Roma era la que havia estat construïda sobre la tomba de Sant Pere. Cap a 1500, l'església amenaçava en esfondrar-se. El papa va decidir que, en lloc de reparar la vella, s'havia de construir una església nova, on treballarien nombrosos artistes de la talla de Miquel Àngel, Rafael Sanzio, Bramante, Carlo Maderno o Sangallo. Va ser el primer edifici a usar columnes gegantes, nomenat el «ordre gegant». Posseeix-ne una de les cúpules més impressionants del món, que ha estat copiada en nombroses ocasions. La cúpula de Santa Maria del Fiore la Catedral de Florència, nomenada il Duomo i dissenyada per Arnolfo di Cambio, tenia un gran forat en el centre. El concurs per construir una cúpula sobre seu, el va guanyar Brunelleschi, que va construir la més gran cúpula des de l'època romana. Va aconseguir involucrar els habitants de la ciutat escollint equips de treballadors de les vuit parts en què es dividia Florència.