El atemptat de la cafeteria Rolando, també conegut com a atemptat del Carrer del Correo, fou un atemptat terrorista comès el 13 de setembre de 1974 per l'organització nacionalista basca ETA-V Assemblea en una cafeteria oberta al públic situada al centre de Madrid. Va causar un total de tretze morts i diverses desenes de ferits.
L'atemptat va tenir diverses implicacions polítiques: va contribuir a frenar el tímid aperturisme del govern franquista de Arias Navarro; va esquitxar a l'opositor Partit Comunista d'Espanya, que va ser acusat de col·laboració amb el terrorisme; va marcar definitivament ETA com una organització terrorista i va agreujar la seva preexistent divisió interna que conduiria poc després a l'escissió de l'anomenada ETA militar. ETA-V no va arribar a reivindicar l'autoria de l'atemptat i, fins i tot, va afirmar que havia estat comès per grups d'extrema dreta propers al règim de Franco. Els autors mai van arribar a ser jutjats i es van beneficiar totalment de l'amnistia concedida en 1977.
Antecedents Situació política en Espanya miniatura|Franco (dreta) en una recepció de 1972. La seva avançada edat suscitava dubtes sobre la continuïtat del règim a la seva mort.
L'avançada edat de Franco va ser el motiu pel qual el propi dictador havia establert un sistema successori basat en les institucions la creació de les quals ell mateix havia anat promovent al llarg del seu govern, i en la restauració monàrquica en la persona del Príncep d'Espanya, Joan Carles de Borbó. No obstant això, l'assassinat per ETA del president del govern Luis Carrero Blanco havia sembrat la inquietud dins del propi règim, augmentant el nombre dels qui consideraven que era necessari reformar el mateix per aconseguir que sobrevisqués al dictador.
El primer govern d'Arias Després de fortes vacil·lacions, Franco va designar com a successor de Carrero Carlos Arias Navarro, qui es va convertir en el primer president no militar des de la Guerra Civil. Arias va formar un govern eclèctic en el qual figuraven alguns aperturistes, com el ministre d'Informació i Turisme Pío Cabanillas, el ja ministre d'Hisenda amb Carrero Antonio Barrera de Irimo (qui no només s'havia revelat eficaç en el lloc, sinó que suposava una referència per al capital i els governs estrangers) i el ministre de la Presidència, Antonio Carro Martínez. En el seu primer discurs, Arias va exposar un programa moderadament reformista que marcava quatre objectius principals: una reforma de les Corts que augmentés les incompatibilitats per excloure a certs càrrecs del Movimiento Nacional i de l'Organització Sindical i que augmentés el percentatge de procuradors electes del 17 al 35%; una reforma de les corporacions locals que possibilités l'elecció directa dels alcaldes; una reforma sindical que permetés major pluralisme i un moderat exercici del dret de vaga i, sobretot, l'aprovació d'un estatut d'associacions polítiques que permetés un major pluralisme polític.
El programa d'Arias va ser promocionat per Pío Cabanillas i denominat per la premsa com lesperit del 12 de febrer, despertant fortes expectatives, almenys entre els sectors aperturistes del sistema franquista i entre l'oposició més moderada. Va gaudir d'una inicial credibilitat gràcies al fet que Cabanillas va disminuir fortament la censura sobre els mitjans de comunicació, que van gaudir d'una llibertat desconeguda des de la Guerra Civil. No obstant això, aquest programa no va obtenir el suport dels principals partits d'oposició, que reclamaven un règim democràtic basat en la total ruptura amb el de Franco, i sí que va obtenir l'animadversió del sector més immobilista, la qual cosa es denominaria «el búnker», recolzat pel grup que alguns autors han denominat com la camarilla del Pardo, un col·lectiu format per familiars i afins que envoltava a l'ancià general Franco.
Problemes del govern A més de l'oposició interna a les reformes, el Govern tenia molts altres fronts que complicaven la seva actuació. Els més importants eren els següents: L'actitud crítica de l'Església catòlica. El 24 de febrer, el bisbe de Bilbao, monsenyor Antonio Añoveros Ataún va fer pública una pastoral que es va llegir a gairebé totes les parròquies de la seva diòcesi. En ella demanava un reconeixement de la identitat cultural i lingüística del País Basc. La pastoral era moderada però, a dos mesos de l'assassinat de Carrero per ETA, el búnker va clamar per l'adopció de mesures. El Govern va intentar bandejar al bisbe, la qual cosa hagués comportat l'excomunió de tots els implicats. Finalment, la intervenció del propi Franco, unida a la moderació de Cabanillas i del president de la Conferència Episcopal, el cardenal Enrique i Tarancón, va permetre superar la crisi amb unes llargues vacances del prelat. miniatura|Signatura de Franco. La ratificació de la condemna a mort de Salvador Puig Antich va ser un dur cop per a la imatge reformista del govern Arias. La condemna a mort i execució el 2 de març de l'anarquista català Salvador Puig Antich per l'assassinat d'un policia va provocar una onada de protestes nacionals i internacionals. La inflexibilitat del Govern va fer que es guanyés una imatge de duresa que va perjudicar la seva imatge reformista en l'exterior, sense per això guanyar-se les simpaties del búnker. Una situació econòmica desfavorable provocada per la crisi del petroli, que va afectar tant a l'arribada de turistes com als ingressos dels espanyols emigrants a Europa, les dues principals fonts de divises del país. La situació internacional adversa. A l'abril es va produir la Revolució dels Clavells a Portugal, que va suposar la caiguda de la dictadura salazarista, ferma aliada de Franco; al maig es va celebrar en Itàlia el referèndum per decidir sobre la possibilitat de supressió del divorci, amb la derrota de les posicions catòliques que representava Amintore Fanfani; finalment, al juliol es va produir la caiguda del règim dels coronels a Grècia, un altre govern europeu afí. La creació pel Partit Comunista d'Espanya (PCE) de la Junta Democràtica d'Espanya, presentada a la fi de juliol. Encara que el PCE va fracassar en el seu projecte de crear una representació unitària de l'oposició per la negativa a col·laborar amb ell de forces significatives (el PSOE, els demòcrata cristians i els liberals), la Junta va aconseguir captar l'atenció dels mitjans de comunicació. El moviment obrer, amb la convocatòria d'un nombre cada vegada major de vagues, malgrat ser totes elles il·legals. El sindicat vertical franquista es mostrava incapaç de controlar o integrar aquesta contestació. La creixent contestació a la Universitat, on els grups d'oposició comptaven amb les simpaties de gran nombre d'estudiants i d'un significatiu nombre de professors. La malaltia del propi Franco, que va obligar a la seva hospitalització el 9 de juliol i al fet que delegués els seus poders en el Príncep Joan Carles, malgrat el temor d'aquest al fet que la seva imatge quedés compromesa com a col·laborador de la dictadura. Un sector encapçalat per Pío Cabanillas va pretendre aprofitar l'oportunitat i que el traspàs de poders fos definitiu perquè el príncep fos coronat en vida de Franco. La resistència de la camarilla que operava en l'entorn familiar del vell general, encapçalada pel seu gendre el Marquès de Villaverde i la del ministre secretari general del Movimiento, l'immobilista José Utrera Molina va frustrar aquests propòsits, i la clara recuperació del Cabdill va propiciar que reprengués les seves funcions el 2 de setembre.
Malgrat tot això, el president Arias va ratificar públicament el seu compromís d'avançar en les reformes el dia 11 de setembre, dos dies abans de l'atemptat, i va manifestar expressament que les associacions polítiques existirien abans del següent mes de gener. Això va fer que el búnker redoblés els seus esforços en contra d'una liberalització que podria suposar el principi de la seva irrellevància política.
ETA V Assemblea miniatura|esquerra|Anagrama d'ETA. L'organització va intentar negar la seva responsabilitat en l'atemptat en comprovar que cap dels dotze morts inicials era policia, però la seva autoria avui no és discutida.
Però l'oposició més violenta al règim de Franco es trobava al País Basc i Navarra, on l'organització separatista ETA operava des de 1958. En 1970, l'organització armada va patir la major crisi de la seva història, fins al punt que va estar a punt de desaparèixer. La seva VI Assemblea va adoptar principis marxista-leninistes, la qual cosa va provocar l'escissió d'un sector nacionalista i militarista que va crear una altra organització amb el mateix nom. A fi de diferenciar-se de l'organització rival i reclamar el seu historial fins al mateix moment de la seva separació, la nova ETA va afegir al nom les paraules «V Assemblea» i l'eslògan «llibertat o mort». Durant uns anys van coexistir ambdues organitzacions disputant-se a la militància. La pugna es resoldria al final a favor d'ETA-V Assemblea a causa que la vella organització, ETA-VI, es va sumir en un procés d'interminables divisions internes, va decidir donar primacia a la lluita política sobre la «militar», va acabar abraçant el trotskisme, va acordar abandonar el nom d'«ETA» (que atreia especialment l'atenció policial) i va acabar convertint-se en el partit polític Liga Komunista Iraultzailea (LKI). Paradoxalment, el moviment etarra va ser salvat per la mateixa dictadura, que va decidir unir l'enjudiciament de diversos detinguts en un únic procés judicial en la jurisdicció militar, el Procés de Burgos. Aquesta errònia decisió va proporcionar una gran publicitat al judici, suscitant nombroses protestes dins i fora d'Espanya.
Sent una organització nova, ETA-V no va cometre atemptats mortals en els seus primers anys d'existència. A més de mantenir enfrontaments armats amb la Guàrdia Civil, es va limitar a cometre robatoris per finançar-se, a posar bombes en llocs emblemàtics (com les seus de l'Organització Sindical) i a practicar segrestos d'empresaris amb la doble fi d'aconseguir un rescat i obtenir millores per als treballadors, en un clar estil Robin Hood que li va proporcionar gran popularitat. Tanmateix, això no era sinó una etapa de preparació.
La xarxa de suport madrilenya