La Mesquita Blava a Istanbul, Turquia amb els seus alts minarets és considerada un exemple clàssic de l'arquitectura de l'Imperi Otomà.|miniatura La història de l'arquitectura és una subdivisió de la història de l'art encarregada de l'estudi de l'evolució històrica de l'arquitectura, els seus principis, idees i realitzacions. Aquesta disciplina, així com qualsevol altra forma de coneixement històric, està subjecta a les limitacions i les potencialitats de la història com a ciència: existeixen diverses perspectives en relació al seu estudi. En la majoria dels casos -encara que no sempre- els períodes estudiats corren paral·lels als de la història de l'art i existeixen moments en què les estètiques se sobreposen o es confonen. No és d'estranyar que una estètica avantguardista en les arts plàstiques encara no hagi trobat la seva representació en l'arquitectura i viceversa.
Cronologia de l'arquitectura occidental Les primeres grans obres d'arquitectura es remunten a l'antiguitat, però és possible traçar els orígens del pensament arquitectònic en períodes prehistòrics, quan van ser erigides les primeres construccions humanes.
Prehistòria
miniatura|esquerra|Stonehenge, el monument prehistòric més conegut. Durant la prehistòria sorgeixen els primers monuments i l'home comença a dominar la tècnica de treballar la pedra. El sorgiment de l'arquitectura està associat a la idea d'abric. L'abric, com construcció predominant en les societats primitives, serà l'element principal de l'organització espacial de diversos pobles. Aquest tipus de construcció pot ser observat encara en societats no integrades totalment a la civilització occidental, tal com els pobles amerindis, africans i aborígens, entre d'altres. La presència del concepte d'abric en l'inconscient col·lectiu d'aquests pobles és tan fort que marcarà la cultura de diverses societats posteriors: diversos teòrics de l'arquitectura en moments diversos de la història (Vitruvi en l'antiguitat, Leon Battista Alberti en el Renaixement, i Joseph Rykwert més recentment) van evocar el mite de la cabanya primitiva. Aquest mite, amb variants segons la font, postula que el ser humà va rebre dels déus la saviesa per a la construcció del seu abric, configurat com una construcció de fusta composta per quatre parets i una teulada de dues aigües.
miniatura|Reconstrucció de tendes temporals al museu d'Urfa Durant l'Epipaleolític, els humans caçadors-recol·lectors que vivien una vida nòmada ocupaven temporalment coves, i empraven cabanes i tendes, senzilles, lleugeres i ràpides de muntar. A finals del Paleolític superior es construïen campaments d'hivern amb grans cabanes enfonsades parcialment o del tot en el terreny, amb paviment de pedres i una gruixuda de pells, sostinguda amb pals de fusta o ossos de mamut. Actualment, les primeres estructures construïdes expressament confirmades es troben a França al jaciment de Terra Amata, juntament amb les primeres evidències de foc artificial a Europa, de 400.000 anys d'antiguitat. A causa del caràcter perible dels refugis d'aquesta època, és difícil trobar proves d'habitatges més enllà de les llars i de les pedres que poden constituir la base d'un habitatge. A prop de Wadi Halfa al Sudan, el jaciment Arkin 8 conté cercles de pedra sorrenca de 100.000 anys d'antiguitat que probablement eren les pedres d'ancoratge per a tendes de campanya.
Antiguitat
miniatura|Torre de Jericó La revolució agrícola del Neolític va requerir la construcció d'assentaments estables i duradors, amb habitatges i estructures adossades per a allotjar i protegir i el bestiar, i dipòsits on conservar els conreus. A mesura que les comunitats humanes evolucionaven i augmentaven, pressionades per les amenaces bèl·liques constants. El Neolític preceràmic A, és una època caracteritzada per l'augment de la sedentarització de les comunitats humanes, amb el desenvolupament de nuclis habitats més grans, noves formes d'arquitectura domèstica i edificis comunitaris i l'aparició dels primers complexos monumentals que poden haver tingut una funció ritual, com Göbekli Tepe. En aquest període van sorgir les primeres ciutats la configuració de les quals estava limitada per l'existència de muralles i per la protecció d'amenaces exteriors. La segona tipologia desenvolupada va ser l'arquitectura religiosa. La humanitat es confrontava amb un món poblat de déus vius, genis i dimonis: un món que encara no coneixia cap objectivitat científica. La manera en què els individus transformaven del seu ambient immediat estava per llavors molt influenciat per les creences religioses. Molts aspectes de la vida quotidiana estaven basats en el respecte o en l'adoració al diví i el sobrenatural.
Les primeres comunitats agrícoles van utilitzar els materials que tenien al seu entorn: fusta, pedra, canyes entrecreuades i cobertes de fang, i els habitatges de Jericó del 9000 aC, que es creu que va ser la primera ciutat de la història, al Pròxim Orient, on la fusta escassejava, el material més estès foren els maons de fang assecats al sol, fets d'una barreja de sorra, argila, aigua i sovint incloïen branques de palla picada i palla, col·locats amb fang. Els maons de fang ben conservats d'un jaciment de Tel Tsaf, a la vall del Jordà, s'han datat al 5200 aC, encara que no hi ha proves que cap dels dos llocs fos el primer a utilitzar la tecnologia. L'evidència suggereix que la composició de maons de fang a Tel Tsaf va ser estable durant almenys 500 anys, al llarg de l'Eneolític.
miniatura|Piràmides egípcies i la esfinx. El poder diví, per tant, era equivalent (o encara superava) el poder secular, fent que els principals edificis dins de les ciutats fossin palaus i temples. Aquesta importància dels edificis feia que la figura de l'arquitecte estigués associada als sacerdots (com en l'antic Egipte) o als propis governants i que l'execució fos acompanyada per diversos rituals que simbolitzaven el contacte de l'home amb el diví. Les ciutats marcaven una interrupció de la naturalesa salvatge, eren considerades un espai sagrat enmig de l'espai natural. De la mateixa forma, els temples dintre de les ciutats marcaven la viscuda dels déus enmig de l'ambient humà. Les necessitats d'infraestructura d'aquelles primeres ciutats també van fer necessari el progrés tècnic de les obres d'enginyeria.
Antiguitat clàssica miniatura|Temple de Hefesto en Atenes: arquitectura clàssica grega|200px
L'arquitectura i l'urbanisme practicats pels grecs i romans es distingia clarament de la dels egipcis i babilonis en la mesura en què la vida civil passava a tenir més importància. La ciutat es converteix en l'element principal de la vida política i social d'aquests pobles: els grecs es van desenvolupar en ciutats estat i l'Imperi Romà va sorgir d'una única ciutat. L'arquitecte grec Hipòdam de Milet és considerat el primer urbanista de la història. Durant els períodes i civilitzacions anteriors, els assumptes religiosos eren ells mateixos el motiu i el manteniment de l'ordre establert; en el període grecoromà el misteri religiós va traspassar els límits del tempero-palau i es va fer assumpte dels ciutadans (o de la polis): sorgeix aquí la paraula política, absolutament relacionada a la idea de ciutat. Mentre els pobles anteriors van desenvolupar només les arquitectures militar, religiosa i residencial, els grecs i romans van ser responsables del desenvolupament d'espais propis a la manifestació ciutadana i dels quefers quotidians: l'àgora grega es definia com un gran espai lliure públic destinat a la realització d'assemblees, envoltat per temples, mercats i edificis públics. L'espai de l'àgora es va convertir en un símbol de la nova visió de món, que incloïa el respecte als interessos comuns, i incentivador del debat entre ciutadans, en lloc de l'antic ordre despòtic. Els assumptes religiosos encara posseïen un paper fonamental en la vida mundana, però ara van ser incorporats als espais públics de la polis. Els rituals populars eren realitzats en espais construïts per a tal fi, especialment l'acròpolis. Cada lloc posseïa la seva pròpia naturalesa (Genius Locci), immersos en un món que convivia amb el mite: els temples van passar a ser construïts en el cim dels pujols (creant un marc visual en la ciutat baixa i possibilitant un refugi a la població en temps de guerra) per a estar més prop dels cels.
Edat mitjana
miniatura|El interior de La nostra Senyora a París: Espai arquitectònic gòtic Els principals fets que influenciaren la producció arquitectònica medieval van ser l'enrariment de la vida en les ciutats (amb la consegüent ruralització i feudalització d'Europa) i l'hegemonia en tots els ordres de l'Església Catòlica. A mesura que el poder secular se sotmetia al poder papal, passava a ser l'Església la que tenia el capital necessari per al desenvolupament de les grans obres arquitectòniques. La tecnologia del període es va desenvolupar principalment en la construcció de les catedrals, estant el coneixement arquitectònic sota el control dels gremis. Pràcticament, durant tot el període medieval, no existeix la figura de l'arquitecte, entès com a creador solitari de l'espai arquitectònic i de la construcció. La construcció de les catedrals, principal esforç constructiu de l'època, és acompanyada per tota la població i és incerta en la vida de la comunitat a la seva al voltant.
El coneixement constructiu és guardat pels gremis, que reunien desenes de mestres i obrers –els arquitectes de fet– que conduïen l'execució de les obres, però també les elaboraven. És l'origen de les associacions que acabaran coneixent-se com a maçoneria (massó = paleta). La Cristiandat va definir una nova visió del món, que no només sotmetia els desitjos humans als designis divins, sinó que esperava que l'individu busqués el diví. En un primer moment, i a causa de les limitacions tècniques, la concepció de l'espai arquitectònic dels temples es torna cap a endins, segons un eix que incita al recolliment. Més tard, amb el desenvolupament de l'arquitectura gòtica, es busca aconseguir els cels a través de la inducció de la perspectiva cap a l'alt.
Edat moderna Amb la finalitat de l'edat mitjana l'estructura de poder europea es modifica radicalment. Comencen a sorgir els estats nació i, malgrat l'encara forta influència de l'Església Catòlica, el poder secular torna al poder, especialment amb les crisis recurrents de la Reforma Protestant. El Renaixement va obrir l'Edat Moderna, rebutjant l'estètica i cultura medieval i proposant una nova posició de l'home davant l'Univers: l'antropocentrisme enfront del teocentrisme medieval. Antics tractats arquitectònics romans són redescoberts pels nous arquitectes, influenciant profundament la nova arquitectura. La relativa llibertat d'investigació científica que es va obtenir va dur a l'avanç de les tècniques constructives, permetent noves experiències i la concepció de nous espais. Algunes regions italianes, especialment Florència, a causa del control de les rutes comercials que duien a Constantinoble, es converteixen en grans potències mundials i és allí on es van desenvolupar les condicions per a la creació de l'art renaixentista.
Renaixement