miniatura|Extensió aproximada d'Escítia i Sarmàcia al Els escites eren un poble nòmada, pastor i migrador. Sorgits a l'Àsia central, van emigrar cap a l'Iran i Anatòlia, i van arribar finalment fins al Caucas, l'estepa d'Ucraïna, les estepes del sud de Rússia i la moderna Romania.

Orígens Els escites eren un poble indoeuropeu de les estepes del nord de la mar Càspia, que procedia originàriament de l'Àsia central (estepes) i de la mar Negra, que es va estendre fins a 6.000 quilòmetres i que es van desplaçar cap a Europa oriental (Euràsia) durant el . La font historiogràfica principal d'aquest poble és Heròdot, però també n'hi ha de xineses (on se'ls denomina sai), perses i fins i tot bíbliques.

Bàsicament era un poble nòmada: caçadors recol·lectors i depredadors que desplaçaven les seves cabanes amb els carros arrossegats per bous. Eren bons arquers i guerrers que dominaven la roda i el cavall. El cavall era summament important per la seva versatilitat: guerra, desplaçaments i fins i tot alimentació (de la llet de les eugues feien un formatge i una beguda alcohòlica amb base de iogurt: kumis).

Culturalment parlaven una llengua iraniana, tot i que no tenien escriptura. Dominaven l'ús del cànem a teixir robes tan fines com les de lli i per a preparar un bany de vapor embriagador i cerimonial. Segons Heròdot feien servir el cànem com a psicotròpic, i es reunien en tendes ben tancades on cremaven llavors de cànem sobre pedres molt calentes. El vapor provocava que els assistents comencessin una gran cridòria, i el vapor els servia de bany en lloc d'aigua.Heròdot. Històries, IV, 75, 1-2 Les dones barrejaven les llavors de cànem amb una barreja de fustes diverses i feien una farina que s'escampaven pel cos per rentar-se.Heròdot. Històries, IV, 75, 3 Eren polígams per raons econòmiques i d'alta mortaldat dels homes per la divisió sexual del treball (els homes la caça i la guerra, i les dones la família, l'alimentació i el tèxtil).

Les tradicions funeràries són descrites per Heròdot, que relaciona els escites amb els grecs durant el en referència als kurgans (tombes grans dels cabdills escites) on podem trobar sacrificis de cavalls i persones, objectes de metalls preciosos (copes, beines d'espases…) amb motius escites o grecs. Això fa pensar en l'intercanvi cultural d'escites instal·lats en ciutats gregues, o almenys en encàrrecs entre els dos pobles. Heròdot explica el ritual d'enterrament d'un cabdill: s'obria una fossa quadrangular per enterrar el cadàver, que abans era preparat en un llarg procés, ja que cobrien el cadàver d'una capa de cera, s'obria el cadàver i s'omplia de plantes aromàtiques i es cosia.Heròdot. Històries, IV, 71, 7 Els acompanyants a l'enterrament es feien talls a les mans, a les orelles, al cap i a altres parts del cos, i es ferien amb sagetes i punyals. Per acabar s'organitzava una processó on es portava el difunt en un carro i que passava per tots els llocs on havia exercit govern, que acabava al lloc on s'havia excavat la tomba. L'enterraven, juntament amb les concubines, que morien estrangulades, i altres persones, els criats, palafreners i cuiners, i s'hi afegien objectes de gran valor per ornar la tomba, que es recobria amb una gran muntanya de terra, el típic kurgan escita. Heròdot parla d'un enterrament on es van sacrificar cinquanta persones properes al rei amb cinquanta cavalls, tots oberts i reomplerts amb palla per evitar la descomposició.Heròdot. Històries, IV, 72, 1-5

En aquests territoris de contacte, com Òlbia, els mercats eren més segmentats que a Grècia: l'agricultura exportava, les manufactures tenien un mercat intern tant a les ciutats gregues com en les tribus escites.

Durant el , els escites van atènyer l'apogeu polític, cultural i econòmic. De fet, van evolucionar cap al sedentarisme amb l'agricultura (principalment al mar d'Azov i alguns a la zona del massís de l'Altai).

Territori Escítia era una àrea d'Euràsia habitada en l'antiguitat per un poble iranià conegut com els escites. La seva situació i extensió va variar al llarg del temps, des del massís de l'Altai, on s'uneixen les actuals Mongòlia, Xina, Rússia, i Kazakhstan, fins a la del baix Danubi i Bulgària.

Llur territori va atènyer uns 6.000 km, des d'Hongria fins a Manxúria, gràcies a un fet clau: la domesticació del cavall. Els historiadors grecollatins de l'antiguitat situaven l'Escítia (Escithia) a la costa nord de la mar Negra, les planes al nord del Caucas i a la zona al nord de la mar Càspia, encara que el territori ocupat pels escites, amb fronteres (en especial les septentrionals) poc definides, fluctuava constantment; és així que les antigues cròniques xineses situen poblacions escites en zones que actualment corresponen al Xinjiang.

Donat el seu mode de vida i producció (poble caçador recol·lector i depredador) i al fet d'haver estat grans genets, fa que, en termes generals, el seu territori fos el de l'extens cinturó d'estepes que es troba en el centre d'Euràsia.

A la zona nord-est de la nació escita (en el curs mitjà del riu Volga a Samara (Rússia) vivien els budines i els geló.

Tribus Els aspisis i els frurs, els dahes, els cal·lípides, els massàgetes, els saces, els agatirsos i els gruneis van ser pobles escites.

Costums miniatura|Un genet escita de la regió del riu Ili al Kazakhstan Els seus contemporanis els consideraven molt salvatges i sanguinaris perquè prenien la sang de la seva primera víctima en una batalla i vestien amb cuirs cabelluts humans, també usaven cranis humans (copes de crani, de vegades, dels seus propis amics i familiars que havien matat en alguna querella o duel) com a vasos.

Algunes tribus escites no enterraven els seus morts i esperaven que els voltors se'ls mengessin i si això passava era un auguri de benestar per a la tribu. L'àguila era una encarnació del déu del vent per a alguns d'ells, van copiar aquesta creença dels sumeris. També abans d'una guerra enviaven pensaments dolents com fletxes als enemics per matar-los i si aquests no morien o emmalaltien procedien a la guerra.

Les tribus anomenades escites reials o escites agricultors que es van assentar a Ucraïna, sembraven blat per vendre'l als grecs.Heròdot. Històries, IV, 18 Plini el Vell diu que elaboraven per a transportar i comerciar, unes coques fetes amb llet d'euga i farina de mill.Plini el Vell. Naturalis Historia, XVIII, 20

A més de l'origen històric, es coneixen algunes llegendes sobre l'origen d'aquest poble, que Heròdot recull. Una d'elles diu que en un país buit i desèrtic hi va aparèixer Targitau, que hauria nascut de la unió de Zeus amb una filla del riu Boristenes (el Dniéper). Va tenir tres fills que van regnar després d'ell, Lipoxais, Arpoxais i Colaxais, els progenitors de les diferents tribus escites i van regnar conjuntament fins que van caure del cel quatre objectes d'or: una arada, un jou, una copa i una sàgaris (destral de guerra).Heròdot. Històries, IV, 5. 1-2 Primer s'hi va acostar el fill gran, Lipoxais, i els objectes es van encendre. Quan s'hi va acostar Arpoxais va passar el mateix, i quan Colaxais hi va arribar els quatre objectes es van apagar i els va poder agafar amb les mans, emportant-se'ls a casa. Veient això, els dos germans grans van renunciar al regne, i Colaxais va quedar com a únic monarca.Heròdot. Històries, IV, 5. 3-4

Una altra tradició, que també transmet Heròdot, està relacionada amb Hèracles. L'heroi, al tornar de la seva aventura amb el gegant Gerió va passar per la regió d'Hilaes i va conèixer Equidna, amb la que es va aparellar. Ella li va donar tres fills, Agatir, que donà nom als agatirsos, Geló, epònim de la ciutat de Gela, i Escites, que fundà el llinatge dels escites. El tercer fill, Escites, va aconseguir tensar un arc que tenia Hèracles, i la seva mare va donar-li el regne d'Escítia, expulsant els altres dos fills.

Els escites tenien la creença que l'or els havia estat proporcionat pels arimaspes, éssers d'un sol ull, els quals havien robat tresors dels nius dels grius.

Els hebreus creien que els cimmeris (que a la Bíblia se'ls coneix com a descendents de Gómer, el net de Noè per Jàfet, el seu fill) eren la tribu mare dels escites criadors de cavalls, que en el Llibre del Gènesi 10, 2-3, se'ls coneix al seu torn com a descendents d'Aixquenaz o Aixkenazí, el primer dels tres fills de Gómer esmentats a la Bíblia en el Gènesi 10:3.

També Magog, el segon dels set fills de Jafet esmentats a la Bíblia, és considerat un escita criador de cavalls i camells bactrians. Segles després, Flavi Josep confirma aquesta creença en la seva història del poble israelià.

Tan embolicat en llegenda, hi ha l'origen com la desaparició d'aquesta tribu de l'escena històrica, ètnia que, com apunten alguns estudiosos, va alternar el major salvatgisme amb la confecció i l'ús d'objectes finament elaborats.

Diversos historiadors van comentar la impossibilitat de Darios I (rei persa de la dinastia dels aquemènides) de conquerir la regió ocupada pels escites, malgrat haver triomfat ja sobre Anatòlia i haver conquerit altres territoris importants. El seu antecessor en el tron, Cir el Gran, va morir a mans d'una tribu escita, els massàgetes, durant una de les seves campanyes militars.

A nivell arqueològic, s'han descobert nombrosos objectes artesans d'or de gran elaboració amb motius equins, ja que eren excel·lents genets, experts a fer llaços i inventors usuaris de l'arc de doble corba, o retratant la seva vida quotidiana, també la tomba dels reis, que eren grans túmuls on, després de ser estrangulats, eren enterrats al costat del monarca els seus més propers servents, concubines i fins i tot cavalls.

Religió

Es coneixen algunes divinitat escita, la principal, Tabiti (Ταβίτι), equivalent al grec Hèstia (Vesta), que era la més adorada. Altres deïtats eren Api (la Terra), Etòsir (Οἰτόσυρος, Apol·lo), Argimpasa (Afrodita), i Tagimasadas (Posidó), adorat especialment pels escites reials. Mart i Hèrcules eren també adorats sota noms escites.

Se sacrificaven, als déus, captius i animals, però mai porcs. Els cranis dels enemics eren usats com a copes; els guerrers que mataven més enemics eren homenatjats. Algunes tombes de reis que s'han trobat mostren un luxe considerable.

Exèrcit escita Els escites eren grans genets, i en la guerra eren temibles arquers a cavall. L'arc escita era un arc compost més aviat petit per poder ser utilitzat còmodament a cavall, fabricat amb fusta, os i tendons d'animals, recorbat, era una arma formidable. Els genets, a més, portaven un característic buirac anomenat goritos, que contenia tant les fletxes com el petit però potent arc. A més, els nobles escites formaven una elit de cavalleria, amb millors armadures i certes peces precursores de futures bardes de cavalleria. S'equipaven amb llances, javelines, destrals «sàgaris» (que va ser adoptada per molts perses i després pels macedonis), i escuts, i amb el temps van anar desenvolupant tàctiques de xoc, encara que mai van abandonar els arcs com a arma. L'armadura típica escita consistia en un cosselet de cuir amb peces de ferro per als arquers a cavall. A més, els escites van desenvolupar les primeres cotes d'escates de ferro o bronze cosides solapadament sobre els cosselets de cuir. Per elms, tenien tant elms de làmines de bronze com les seves tradicionals gorres de feltre punxegudes (gorres frígies, similars a les dels tracis, per exemple), reforçades amb escates metàl·liques. També solien adornar-se amb abundant orfebreria, tant ells com les seves muntures.