Noè o NoéNoé en pronúncia occidental i Noè en pronúncia oriental. Per a més informació, consulteu: el Llibre d'estil (; , Nôe) és, segons el judaisme, el cristianisme i l'islam, el constructor de l'Arca de Noè i antecessor de tota la humanitat, ja que fou el patriarca de la família que se salvà del Diluvi universal. És citat en el Gènesi, capítols cinquè al desè, així com a l'Alcorà i els escrits bahà'ís. A més, se'n fa referència en diversos altres llibres de la Bíblia, inclòs el Nou Testament, i en llibres deuterocanònics associats.
La narració del diluvi del Gènesi és una de les històries més conegudes de la Bíblia. En aquest relat, Noè va treballar fidelment per construir l'arca a les ordres de Déu, i finalment va salvar no només la seva pròpia família, sinó la pròpia humanitat i tots els animals terrestres, de l'extinció durant el Diluvi, que Déu va crear després de lamentar-se que el món estava ple de pecat. Després, Déu va fer un pacte amb Noè i va prometre que no destruiria mai més totes les criatures de la Terra amb un diluvi. Noè també és retratat com un "llaurador de la terra" i com un bevedor de vi. Després del diluvi, Déu ordena a Noè i als seus fills que "siguin fecunds, es multipliquen i omplin la terra".
Malgrat que el personatge de Noè i el Diluvi Universal siguin propis de la tradició hebraica i, per extensió, de la cristiana i la islàmica, es tracta d'una llegenda ja present a la mitologia sumèria i a la grega, amb el seu paral·lel Deucalió.
Narració bíblica miniatura|upright | Representació del mosaic venecià del de Noè enviant el colom Naixement de Noè Noè era el desè i últim dels patriarques anteriors al Diluvi (antediluvians), era la desena generació des d'Adam; era fill de Lèmec i mare sense nom,Fullom, S.W. (1855). The History of Woman, and Her Connexion with Religion, Civilization, & Domestic Manners, from the Earliest Period. p.10 i d'ell descendeix tota la humanitat a través dels seus fills Sem, Cam i Jàfet. Segons una tradició apòcrifa jueva, Noè va néixer circumcís, amb els cabells i la pell blanca com la neu i els ulls tan clars que semblava que brillaven. Quan el seu avi Matusalem va veure el nounat, va viatjar fins a la fi del món per parlar amb el seu pare Henoc, qui li va posar al nadó el nom de Noè (que significa descans o consol) i va predir que durant la seva vida es produiria un cataclisme d'àmbit mundial.
Narració del diluvi del Gènesi
miniatura|esquerra|El Diluvi, per Gustave Doré. La narració del diluvi del Gènesi s'engloba als capítols 6-9 del Llibre del Gènesi, a la Bíblia. La narració indica que Déu tenia la intenció de tornar la Terra al seu estat de caos aquós anterior a la Creació inundant la Terra a causa de les obres de la humanitat i després refer-la utilitzant el microcosmos de l'arca de Noè. Així, el diluvi no va ser un desbordament normal, sinó una inversió de la Creació.
Al cap de sis-cents anys Déu li va manar que construís una gran arca de fusta de xiprer on hi posaria una parella de cada animal a fi de salvar-los d'un gran diluvi universal que havia de negar el món i fer desaparèixer la maldat que pujava en els homes. Déu l'escollí a ell per ser l'únic pur que quedava.
Quan l'Arca estigué carregada amb les parelles d'animals i la família de Noè, va començar a ploure i no va parar durant quaranta dies i quaranta nits en què les aigües van arribar fins a set metres per damunt de les muntanyes. Quan va parar la pluja, no es veia terra enlloc, només aigua. I així durant 150 dies. El dia dissetè del setè mes, l'arca quedà varada al mont Ararat però no fou fins al primer dia del desè mes que veieren per primer cop terra ferma.
Després del Diluvi
Després del diluvi, Noè va oferir holocaustos a Déu. Déu va acceptar el sacrifici i va fer un pacte amb Noè, i a través d'aquest amb tota la humanitat, que no malgastaria la terra ni destruiria l'home amb un altre diluvi.
"I Déu va beneir Noè i els seus fills, i els va dir: Fes fecunditat, multipliqueu-vos i ompliu la terra". Com a penyora d'aquest pacte amable amb l'home i la bèstia, l'arc de Sant Martí es va posar als núvols. Es van imposar dues ordres a Noè: Déu es comprometia a no eliminar mai més la raça humana i a canvi, els descendents de Noè podrien menjar tots els animals i totes les plantes de la Terra, però no podrien menjar la seva pròpia sang; i el vessament de la sang de l'home per l'home es va convertir en un delicte castigat amb la mort a mans de l'home (ib. ix. 3–6).
Noè, com l'últim dels patriarques antediluvians extremadament longeus , va morir 350 anys després del diluvi, als 950 anys, quan Terah en tenia 128. La vida humana màxima, tal com descriu la Bíblia, disminueix gradualment després, des de gairebé 1.000 anys fins als 120 anys de Moisès.,
L'embriaguesa de Noè
miniatura|L'embriaguesa de Noè de Miquel Àngel, a la volta de la Capella Sixtina. Després del diluvi, la Bíblia diu que Noè es va convertir en granger i va plantar una vinya. Va beure vi fet d'aquesta vinya, i es va emborratxar; i va quedar "nu" dins de la seva tenda. Cam, fill de Noè, pare de Canaan, va veure el seu pare nu i ho va dir als seus germans, la qual cosa va fer que Cam i la seva descendència, fossin maleïts per Noè.
Ja a l'època clàssica, els comentaristes de Gènesi 9:20–21 han excusat l'excés de beure de Noè perquè es considerava el primer bevedor de vi; la primera persona a descobrir els efectes del vi. Joan Crisòstom, arquebisbe de Constantinoble i pare de l'Església, va escriure al que el comportament de Noè és defensable: com el primer humà que va tastar el vi, no coneixeria els seus efectes: "A través de la ignorància i la inexperiència de la quantitat adequada. per beure, va caure en un estupor borratxo". Filó, un filòsof jueu hel·lenístic, també va excusar Noè en assenyalar que es pot beure de dues maneres diferents: (1) beure vi en excés, un pecat peculiar per a l'home malvat o (2) prendre vi com a l'home savi, essent Noè l'últim.Philo, 1971, p. 160 En la tradició jueva i la literatura rabínica sobre Noè , els rabins culpen Satanàs per les propietats embriagadores del vi.Gen. Rabbah 36:3
miniatura|upright|Noè maleeix Cam de Gustave Doré En el context de l'embriaguesa de Noè, relata dos fets: (1) Noè es va embriagar i "es va descobrir dins la seva tenda", i (2) Cam "va veure la nuesa del seu pare i ho va dir als seus dos germans de fora".
A causa de la seva brevetat i incoherències textuals, s'ha suggerit que aquesta narració és una "estella d'un conte més substancial".T. A. Bergren. Biblical Figures Outside the Bible, 2002, (, ), p. 136 Un relat més complet explicaria què havia fet exactament Cam al seu pare, o per què Noè va dirigir una maledicció a Canaan per la maldat de Cam, o com Noè es va adonar del que havia passat. En el camp de la crítica bíblica psicològica, J. H. Ellens i W.G. Rollins han analitzat el comportament no convencional que es produeix entre Noè i Ham com a entorn de la sexualitat i l'exposició dels genitals en comparació amb altres textos bíblics hebreus, com Habacuc 2:15 i Lamentacions 4:21.
Altres comentaris esmenten que "descobrir la nuesa d'algú" podria significar tenir relacions sexuals amb aquesta persona o el cònjuge d'aquesta persona, tal com es cita a Levític 18:7–8 i 20. D'aquesta interpretació prové l'especulació que Cam era culpable. de participar en l'incest i violar Noè o la seva pròpia mare. Aquesta darrera interpretació aclariria per què Canaan, com a producte d'aquesta unió il·lícita, va ser maleït per Noè.John Sietze Bergsma/Scott Walker Hahn. 2005. "Noah's Nakedness and the Curse on Canaan". Journal Biblical Literature 124/1 (2005), p. 25-40. Alternativament, Canaan podria ser el mateix autor, ja que la Bíblia descriu l'acte il·lícit comès pel "fill menor" de Noè, amb Cam sempre descrit com el fill mitjà en altres versets..
Taula de nacions miniatura|upright| La dispersió dels descendents de Sem, Cam i Jafet (mapa del llibre de text històric i atles de geografia bíblica de 1854) Gènesi 10 mostra els descendents de Sem, Cam i Jafet, dels quals les nacions es van ramificar sobre la terra després del diluvi. Entre els descendents de Jafet hi havia les nacions marítimes (10:2–5). El fill de Cam Cuix va tenir un fill anomenat Nimrod, que es va convertir en el primer home poderós de la terra, un poderós caçador, rei a Babilònia i a la terra de Xinar (10:6–10). D'allà va anar Assur i va construir Nínive. (10:11–12) Els descendents de Canaan: Sidó, Het, els jebuseus, els amorreus, els girgasites, els hivites, els arkites, els sinites, els arvadites, els zemarites i els hamateus, es van estendre des de Sidó fins a Gerar, prop de Gaza, i fins a Sodoma i Gomorra (10:15–19). Entre els descendents de Sem hi havia Éber (10:21).
Tradicionalment es creu que: els descendents de Sem van repoblar Àsia els descendents de Cam van repoblar Àfrica els descendents de Jàfet van repoblar Europa
Al va sorgir la teoria racista i pro-esclavatge que els fills de Cam foren ennegrits de pell per Déu per recordar permanentment el pecat que havia comès Cam en veure nu el seu pare.
Aquestes genealogies difereixen estructuralment de les exposades en Gènesi 5 i 11. Té una estructura segmentada o semblant a un arbre, que passa d'un pare a molts descendents. És estrany que la taula, que suposa que la població es distribueix per la Terra, precedeixi el relat de la Torre de Babel, que diu que tota la població es troba en un sol lloc abans de dispersar-se.
Anàlisi narrativa Segons la hipòtesi documental, els cinc primers llibres de la Bíblia (Pentateuc/Torà), inclòs el Gènesi, van ser cotejats durant el a partir de quatre fonts principals, que per elles mateixes no són anteriors al segle . Dos d'aquests, el jahvisme, compost al segle , i la font sacerdotal, de finals del segle , conformen els capítols del Gènesi que concerneixen a Noè. L'intent de l'editor del d'acomodar dues fonts independents i de vegades conflictives explica la confusió sobre qüestions com la quantitat de cada animal que va prendre Noè i quant de temps va durar la inundació.
LOxford Encyclopedia of the Books of the Bible assenyala que aquesta història es fa ressò de parts de la història del Jardí de l'Edèn: Noè és el primer viticultor, mentre que Adam és el primer granger; tots dos tenen problemes amb els seus productes; ambdues històries impliquen nuesa; i tots dos impliquen una divisió entre germans que condueix a una maledicció. Tanmateix, després de la riuada, les històries són diferents. És Noè, no Déu, qui planta la vinya i pronuncia la maledicció, així que "Déu està menys implicat".The Oxford Encyclopedia of the Books of the Bible, Oxford University Press, 2011, p. 318.
Altres narracions A més de la història principal del Gènesi, la Bíblia hebrea (l'Antic Testament cristià ) també fa referència a Noé al Primer Llibre de les Cròniques, Isaïes i Ezequiel. Les referències als llibres deuterocanònics inclouen els llibres de Tòbit, Saviesa, la Siràcida, el Segon llibre d'Esdres i el Quart llibre dels Macabeus. Les referències del Nou Testament inclouen els evangelis de Mateu i Lluc, i algunes de les epístoles (Epístola als Hebreus, Pimera i Segona epístoles de Pere).
Noè es va convertir en objecte de molta elaboració en la literatura de les religions abrahàmiques posteriors, inclòs l'Islam ( Sures 71 , 7 , 11 , 54 i 21 de l'Alcorà) i la fe bahá'í (Kitáb-i-Íqán i Gemes dels Misteris Divins).
Pseudepigrafa El Llibre dels Jubileus es refereix a Noè i diu que un àngel li va ensenyar les arts de la curació perquè els seus fills poguessin vèncer "la descendència dels vigilants".Lewis, Jack Pearl, A Study of the Interpretation of Noah and the Flood in Jewish and Christian Literature, BRILL, 1968, p. 14.
A 10:1–3 del Llibre d'Enoc (que forma part del cànon bíblic ortodox de Tewahedo) i canònic per a Beta Israel, Uriel va ser enviat per "l'Altíssim" per informar a Noè de l'aproximació del "diluvi".
Rotlles del Mar Mort