L'Andorra de la dècada dels 1990 creix econòmicament i s'introdueix en un món cada cop més globalitzat. El model econòmic es construeix sota la base d'una economia liberal, que afavoreixi el paradís fiscal. La tendència migratòria continua a l'alça i la societat de l'anomenada “generació constitució” ara viu en un entorn totalment cosmopolita. És els temes centrals de l'Andorra moderna i independent. El país viu amb un escenari polític molt conservador i tancat, que no s'adequa amb la realitat del país que és molt més diversa i plural. Aviat les veus crítiques comencen a fer-se sentir. L'aprovació de la Llei de matrimonis és un exemple clar dels canvis a què ha d'afrontar la nova societat. La diversitat provoca problemes d'integració, en un moment en què la religió està perdent peu dins de les mentalitats.
Historiografia Després de l'aprovació de la Constitució andorrana, cap historiador s'ha interessat per allò que ha succeït més enllà. La dècada dels 1990 és totalment verge. Les úniques maneres de saber-ne alguna cosa és mitjançant reculls de premsa vist que els òrgans encarregats a Andorra de la divulgació històrica no fan recull de premsa i tampoc conserva els periòdics d'època.
Així i tot, l'únic autor, estudiant a l'època d'humanitats, que s'hi haja interessat és en Rubí Ariel Rocha Simões que proposa una obra, amb algunes fe d'errates. Introduïx els Anys Daurats amb els Pariatges i allò que se'n deriva, cosa que permet entendre l'arribada de la Constitució del 1993, així com la dècada dels 1990, del tot descrita, amb força documentació de recolzament, i, finalment, les conseqüències de la Gran Recessió del 2008.
Rubí Ariel Rocha Simões (2019) Els Anys (No Tant) Daurats. Editorial Círculo Rojo
Parts dels títols emprats, part de la informació i part de l'estructura emprada en aquest article prové d'aquest treball esmentat.
L'Andorra dels Liberals Aquest títol es refereix al Partit Liberal d'Andorra que després de l'aprovació de la Constitució segueix guanyant terreny a la plana política. Però també es refereix a la política de caràcter conservador empresa per Marc Forné i Molné. Així el títol té doncs doble sentit: l'Andorra dels Liberals, com a partit, i dels Liberals, com a ideologia. És l'Andorra que al cap i a la fi va regnar durant la dècada dels 1990. És una Andorra en què es treballa en la liberalització de certs sectors (FEDA, sanitat…) i en l'opacitat del sector bancari. Molts cops amb repercussions negatives per la població: el debat sobre la nacionalitat, de l'atur, drets laborals o del model de sanitat públic.
El sistema andorrà de partits El panorama polític d'Andorra després de l'aprovació de la Constitució és heterogeni. És a dir, durant la dècada dels 1990 el Consell General està compost essencialment per dues tendències: dreta i esquerra. Però existeixen diversos partits de dreta i d'esquerra, d'aquí l'heterogeneïtat. Amb l'heterogeneïtat dels partits existents, es pot afirmar que el panorama polític andorrà de començament de dècada no té res a veure amb aquell que es viu als països veïns on regna el bipartidisme. Els socialdemòcrates andorrans miren d'acotar-se als democristians europeus al Consell d'Europa. La dreta s'apropa als liberals europeus. http://www.ara.ad/politica/Eleccions-comunals-historia-parroquialisme_0_1462054037.html
Alhora hi ha un escenari del tot conservador a Andorra. Lluny de les aparences, aquest conservadorisme topa amb profundes divergències. A Andorra és habitual que la dreta, per exemple, acostumi a esquerdar-se en partits més petits que després concorren a les eleccions formant coalicions amb altres partits petits, que són fruit d'una trencadissa sorgida durant la legislatura. En campanya electoral tots defensen la seva independència envers el partit del qual han trencat. Però les propostes i la ideologia a la qual adhereixen deixen en evidència la proximitat que existeix entre tots, siguin de dreta o d'esquerra. Les coalicions de vegades es fan al límit de la ideologia. És a dir, no seria estrany que algun membre socialdemòcrata marxés del partit i s'unís a la dreta. Ni tampoc seria estrany que dos partits petits parroquials d'ideologia diferent pactin una aliança per les eleccions. Per tot plegat es pot dir que el panorama post-constitucional és força complex d'entendre. En una línia general es poden dibuixar dues línies ideològiques però que estan confrontades totes dues entre elles mateixes.
Dos governs amb només un any miniatura|Nova seu del Consell General. La primera legislatura post-constitució està marcada per la inestabilitat política. Si el 1993 va ser l'any de l'ingrés a l'ONU i de les primeres eleccions post-constitucionals, el 1994 va ser el de l'ingrés al Consell d'Europa i de la formació del primer govern constitucional. Però el 1994 també va ser l'any en què es va posar en relleu que el procés de conversió d'Andorra en un Estat homologable tenia importants repercussions d'ordre financer que obligaven a repensar el sistema fiscal i les estratègies econòmiques andorranes. El debat sobre el finançament del sector públic va provocar una crisi de govern i va fer que, el primer any després de la Constitució, Andorra visqués el relleu del cap de govern.
A les eleccions els partits Agrupament Nacional Democràtic (AND), Nova Democràcia (AD) i Iniciativa Democràtica Nacional (IDN) van arribar a un acord de coalició perquè sortís guanyant Òscar Ribas Reig un altre cop com a cap de govern. L'oposició estava formada pel bloc liberal, configurat per Unió Liberal (UL), Coalició Nacional Andorrana (CNA), Unitat i Renovació (UiR) i Grup d'Opinió Liberal (GOL), que més endavant canvia el nom per Grup dels Tretze (G13). La legislatura debutava doncs amb un govern minoritari que havia pactat puntualment per governar. I com era d'esperar l'acord va trencar-se fàcilment, així s'hauria apuntat a la premsa. Dos mesos després de la investidura, Ribas anuncia que el ministre de Presidència, Daniel Bastida, dimiteix. A primers de maig, la votació de les esmenes sobre el pla d'accés al primer habitatge provoca la primera gran desavinença entre AND i ND. El 7 de setembre el pressupost presentat per Òscar Ribas crea la ruptura. En no haver-hi acord a l'octubre, AND amenaça de trencar i passar-se a l'oposició.
Davant d'aquesta situació, Òscar Ribas presenta el 7 de novembre del 1994 una qüestió de confiança al Consell General. El 24 de novembre, el cap de govern fa el discurs de defensa en el qual denuncia una persecució constant contra la seva persona i fa un repàs exhaustiu de la política exterior, les inversions dutes a terme per ell i les lleis que s'havien tramitat. Però la qüestió de confiança no arranjà prou suports. El cap de govern va haver de dimitir. El bloc de partits liberals es va unir sota el paraigües de Marc Forné que va presentar oficialment la seva candidatura el 2 de desembre del 1994. Va aconseguir la confiança necessària a les eleccions i dins el parlament per poder ser nomenat el 21 de desembre com a cap de Govern.
La consolidació del model de paradís fiscal Marc Forné ha estat cap de govern del 1994 al 1997 i del 1997 al 2004. A la seva segona legislatura es va presentar ja com a cap de llista del partit Liberals d'Andorra (PLA). Però a la primera legislatura va governar mercès a les coalicions mantingudes a les eleccions. Això va fer que el primer mandat fos inestable. El govern de Marc Forné va haver d'afrontar un greu problema de dèficit econòmic públic que arribava als 21.000 milions de pessetes. A més, havia de fer front al repte de dotar Andorra d'un cos diplomàtic preparat per representar el país a fora, fet que comportava encara més despeses. Va voler introduir imposts directes per tal que es pogués pagar el dèficit i les despeses públiques. Però tant l'electorat com la classe política es negaren a aplicar taxes. Va voler implementar un impost sobre els bingos i despenalitzar, ara que es podia, el joc i construir un casino. Tots de temes que van marcar l'agenda mediàtica del 1995. Malgrat els seus esforços, finalment va haver de recórrer al sector bancari amb qui va pactar un acord que permetrà consolidar el model de paradís fiscal. Els bancs s'encarregarien del finançament del deute públic, però a canvi el govern tancaria la porta a futurs bancs estrangers que volguessin instal·lar-se a Andorra, mantindria el secret bancari, a més d'aprovar lleis favorables als bancs, com ara plans de adquirir més fàcilment habitatge. D'aquesta manera el govern va poder dedicar-se al cos diplomàtic. La primera ambaixada va ser la del Vaticà que va oferir a Andorra més que un consolat. http://www.anuaris.cat/article/andorra_els_nous_equilibris/354/
Representació d'Andorra a la plana internacional Andorra va formalitzar relacions diplomàtiques amb els EUA l'any 1996, escollint a Juli Minoves (també representant d'Andorra a l'ONU). Va ser nomenat vicepresident de la 51a Assembla General de l'ONU, un fet molt important de cara a la normalització a què aspirava el país. Marc Forné va intervenir en català a l'Assemblea General per defensar la reforma de l'organisme i al cap de tres dies Forné va intervenir a l'assemblea parlamentària del Consell d'Europa per defensar els drets lingüístics d'Andorra. La projecció exterior d'Andorra també va tenir la seva expressió esportiva el 3 de juliol del 1996 quan la FIFA va admetre Andorra com a membre de ple dret. Això li permetia ser present a les competicions europees a partir de la temporada del 1997 i del 1998. Les collites d'aquesta adhesió no es van deixar esperar. L'any 1995 es van inaugurar a Andorra els Jocs d'Hivern de la Joventut Europea. També cal destacar les quinze medalles obtingudes als sisens Jocs dels Petits Estats o la 16a posició per Vicky Grau als Mundials de Sierra Nevada de l'any 1996. La participació d'Andorra a les competicions europees va despertar d'un dia per l'altre l'interès dels mitjans estrangers. Titulava el Diari d'Andorra: “El dia que els mitjans de comunicació veïns van descobrir Andorra”. En la mateixa línia, destaca la jove andorrana Nani Duró que va aconseguir pujar el Makalu, el Cho-Oyu, el Gasherbrum ll (Himalàia), col·locant Andorra un cop més en la plana esportiva. Per t ot plegat, des dels diaris del país es va començaer a parlar sobre si Andorra havia de tenir o no vergonya dels seus esportistes, ja que, a diferència del que passa a països molt grans (ex.: Espanya, França o Alemanya), els esportistes andorrans semblen esportistes aficionats. De fet, tot sovint la població andorrana mateixa celebra les victòries d'esportistes estrangeres. És la doble cara d'un molt globalitzat (Grans i Petits). Tot i que no en aquest context s'ha de destacar l'esportista andorrà més cèlebre d'Andorra: l'Albert Llovera. Als Jocs Olímpics de Sarajevo del 1985 es va quedar paraplègic degut a un accident que va patir en plena competició. L'esforç de continuïtat ha portat molts mitjans de comunicació estrangers a interessar-se’n. De fet, va ser contractat pels EUA que volien experimentar amb ell tota una sèrie de proves per tal de trobar una solució a les persones paraplègiques. Però tot i aquesta consolidació internacional, el govern de Marc Forné va tenir problemes per continuar governant atès que el pacte de coalició ara se li girava en contra i l'oposició va aconseguir que marqués data per unes eleccions anticipades que serien per al febrer del 1997 i que va guanyar amb majoria aclaparadora. Canviava així el panorama polític que caminava lentament cap al bipartidisme, donant estabilitat al govern dels Liberals d'Andorra. http://www.anuaris.cat/article/andorra_cap_a_unes_noves_eleccions/57/ http://elpais.com/diario/2002/02/02/deportes/1012604410_850215.html
L'evolució de l'Institut d'Estudis Andorrans