La Germania de Mallorca fou una revolta que va enfrontar els menestrals i el poble de la ciutat de Mallorca, aliats amb la Part Forana de l'illa, amb l'alta noblesa i altres estaments ciutadans privilegiats. Va ser coetània de la Germania valenciana. La revolta esclatà el 1521 a conseqüència de l'empresonament de set menestrals. Els revoltats van tancar diversos nobles fins que va arribar el rei en el seu auxili. Els principals líders de la revolta foren executats després que les tropes reials prenguessin el control de l'illa en un moment de reestructuració del sistema després de la crisi que assolà el feudalisme. Una reestructuració que es va resoldre en molts casos amb la derrota de la pagesia i la imposició de condicions draconianes per part dels terratinents.
Testimonis i historiografia de la Germania Testimonis Existeix un Memorial redactat el 1522 pel dominicà Antoni Joan Llambies, que relata de forma succinta els fets ocorreguts el mes de febrer de 1521. El cartoixà Miquel Oliver, prior de Valldemossa, va escriure una relació, avui perduda. Sembla, segons una notícia de Martí de Viciana que va existir una General història de la Germania de Mallorca, probablement de caràcter oficial i escrita abans de 1566.VICIANA, Martí de. Crónica, IV, foli 108. Cal esmentar unes profecies atribuïdes a Bernat de Mogoda, personatge històric del , conservades manuscrites del , amb comentaris de 1606 signats per Jeroni Pont Desmur, que en part fan referència a les Germanies. Però els trets lingüístics, amb arcaismes i barbarismes barrejats, denoten que l'autor és molt més modern. Eulàlia Duran esmenta una Codolada, copiada per Joan Binimelis d'un llibre de subhastes.QUADRADO, J.M. Islas Baleares. Ciutat de Mallorca, 1969, p. 296-297. El notari Miquel Sabater redactà una relació dels setges d'Alcúdia que Binimelis incorporà a la seva història. L'única crònica completa és la de Binimelis, incorporada dins la seva Història del Regne de Mallorca, escrita en català i traduïda al castellà pel mateix Binimelis, tal com fa constar al seu testament de 1612.La còpia manuscrita de l'original castellà es troba a l'actualitat a l'Abadia de Montserrat
La historiografia mallorquina i la memòria de la Germania Vicenç Mut a la seva Historia del Reino de Mallorca (1650) es limita a copiar el text de Joan Binimelis, afegint-hi algunes consideracions morals, sempre del punt de vista antiagermanat. Els erudits posteriors (Guillem Terrassa, Bonaventura Serra, Lluís de Vilafranca, i Bartomeu Jaume) copiaren fragments de cròniques i documents en miscel·lànies que han romàs inèdites. En el , quan es produí la reivindicació liberal i romàntica dels comuneros de Castella, els herois de la Germania foren ignorats. La incorporació a la mitologia liberal dels agermanats començà amb la retirada, el 1822, de la gàbia amb el cap de Joanot Colom (penjada a la Porta Pintada a partir del 1523). A poc a poc el romanticisme va anar incorporant el tema. Així el tarragoní Francisco Luis de Retes el 1839 representà a Madrid la seva obra El tundidor de Mallorca, que té com a personatge central Joan Crespí.DURAN, Eulàlia. Les Germanies als Països Catalans Barcelona: Curial, 1982.- (Documents de cultura; 17).
La polèmica entre progressistes i conservadors El 1841, Josep Maria Quadrado publicà a La Palma l'article De las Comunidades de Mallorca, clarament denigrador de la Germania. El mateix 1841 es publicà l'opuscle d'Antoni Furió Memoria histórica del levantamiento de los comuneros mallorquines en 1520 escrita con motivo de la colocación del retrato de su caudillo Juan Odón Colom, a l'altre extrem del conservador Quadrado. El 1870, per encàrrec de l'ajuntament republicà, Pere d'Alcàntara Penya publicà Consideracions sobre el levantamiento de los comuneros de Mallorca llamados ajermanats, en la línia de posar de manifest la decadència econòmica i les injustícies de la societat estamental per lloar el moviment agermanat. Quadrado, trenta anys després del seu primer article, a la seva conferència de 1870 a l'Associació de Catòlics, «En Joanot Colom», qualificà l'agermanat com a «gran criminal». El març de 1870 Quadrado tornava a sortir en contra de Colom i els agermanats amb un full titulat Polémica acerca de En Joanot Colom. Mossèn Josep Rullan en la seva Història de Sóller (1876) seguia, més o menys les tesis de Quadrado, bé que salvant Joan Crespí com a defensor d'una opció moderada. En canvi un altre sacerdot, el felanitxer Cosme Bauçà i Adrover, sortí en defensa de Colom. El republicà nacionalista Pere Oliver i Domenge també defensà la Germania a La Nostra Terra amb l'escrit «Joanot Colom i Cifre».
La continuïtat de la recerca històrica Àlvar Campaner i Fuertes en el Cronicón Mayoricense (1881) transcriu l'escrit de Joan Binimelis i importants documents inèdits. El 1888 Quadrado publicà un extens capítol sobre les Germanies a la sèrie de Recuerdos y bellezas de España de Pau Piferrer. A partir de 1896 publicà al Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, el recull documental Informacions judicials sobre els addictes a la Germania. Sobre aquests pilars va anar fent feina la història local amb els treballs de Mateu Rotger i Capllonch (Pollença, 1897-1906), Joan Baptista Ensenyat i Pujol (Andratx, 1919), Miquel Bordoy i Oliver (Felanitx, 1943) i Pere Ventayol i Suau (Alcúdia, 1927-28). A partir de 1970 han aparegut diverses històries locals que han tractat el tema. També s'ha d'esmentar el treball d'Álvaro Santamaría, Fernando el Católico y la Germanía, i els de Josep Juan i Vidal.
El pes de l'obra de Quadrado, reaccionària però ben documentada, ha gravitat sobre la memòria de la Germania, i sense cap dubte també el pes de la dictadura franquista que tallà de soca-rel tot intent de recuperació d'aquest episodi. El llibre d'Eulàlia Duran, Les Germanies als Països Catalans (1982), va ser una important aportació historiogràfica i un esforç de contextualització basat en el rigor. El 1985 l'Ajuntament de Palma publicà Els agermanats de Josep Juan Vidal, un llibre divulgatiu i objectiu. Cal esmentar l'aportació de Margalida Bernat i Jaume Serra, La veu de la revolta (2008), com una nova aportació al coneixement de la cultura i la ideologia agermanada, que mostra l'amplitud del tema, la seva importància i com ha estat tapat per una historiografia majoritàriament conservadora.
Els antecedents de la Germania mallorquina L'oposició dels estaments privilegiats a la política de redreç de Ferran el Catòlic
A partir de la dècada de 1490 hi havia un clima que apuntava cap a l'esclafit popular. Els esdeveniments que envolten la figura del governador Joan d'Eimeric i Saplana són un precedent de la destitució del governador Miguel de Gurrea i expressen l'hostilitat de les classes privilegiades cap a la política de redreç de Ferran el Catòlic. En el mateix ordre de coses s'ha de situar el procés de la universitat contra el regent Frederic de Gualbes, mà dreta de Joan d'Eimeric al qual s'acusà de tot el que se'l podia acusar amb la intenció de desacreditar-lo. En aquest primer moment els estaments populars estaven al costat de les mesures reformistes de la monarquia i els estaments privilegiats en contra, i per això odiaven els representants reials.
Un altre tema de gran transcendència són les ambaixades de 1512 a la cort reial, que acabaran amb la sentència arbitral de 1512 que, en part, responia a les demandes dels sectors populars. Els síndics Eusebi Santandreu i el cirurgià d'Inca Pau Casesnoves es guanyaren un just renom. L'oligarquia urbana contraatacà amb una altra ambaixada que volia destituir Frederic de Gualbes i boicotejar les demandes pageses. Ferran el Catòlic accedí a la demanda forana de realitzar uns estims generals dels béns cadastrals de l'illa, únic punt de partida possible per a una fiscalitat justa i manà que es nomenassin estimadors dels diversos estaments. Però l'any 1521, en el moment de l'esclat de la Germania, res s'havia fet encara.
L'expedició a Bugia i els bàndols mallorquins
A partir de 1510 Mallorca participà de manera activa en la defensa de Bugia, amb soldats, menestrals, armes i queviures. El 1513 la flota de l'almirall Diego de Vera va ser derrotada i el 1514 es produí l'atac musulmà a Bugia que provocà l'expedició mallorquina. El virrei Gurrea obligà els bàndols mallorquins a signar una treva. Els col·legis de menestrals i les viles foranes s'endeutaren per finançar l'expedició de 9.248 homes. A l'estol mallorquí hi havia 388 homes d'armes, diverses companyies de menestrals de la ciutat i els grups de les viles, dirigits pels seus respectius capitans. L'organització militar, amb les tropes dividides en cinquantenes i desenes és la que després adoptà la Germania. De tota manera, un cop passada l'expedició militar les tensions entre els bàndols de l'oligarquia es reprengueren amb virulència.
A principis del encara continuaven actives les lluites entre l'Almudaina i el Born, i d'altra banda ja s'havia iniciat l'enfrontament entre els Torrella i els Puigdorfila que duraria tot el segle. El 1505 els Torrella i els Puigdorfila protagonitzaren una brega a Muro i el mateix any s'acabà el procés per la batalla entre les dues faccions esdevenguda en el Born de la ciutat de Mallorca. A les viles hi ha casos com el de Sineu, on la lluita entre bàndols es manifestà molt activa, amb episodis que se succeïren en temps de la Germania, com l'assassinat d'Andreu Rossinyol de Defla.
El nou rei Carles I, el gener de 1517, confirmà en el seu càrrec tant el lloctinent Miguel de Gurrea com el procurador reial Francesc Burgues. Aleshores es va organitzar un complot contra Gurrea, intentant nomenar lloctinent el governador de Menorca Frederic de Santcliment. En el Gran i General Consell una part dels consellers no va veure bé aquesta operació, la qual cosa va afavorir que Gurrea conservàs el càrrec.BERNAT, Margalida i SERRA, Jaume. La veu de la revolta. Palma: Lleonard Muntaner, Editor, 2008.- (L'Arjau; 9)
La primera etapa de la revolta La preparació de la revolta A partir del desembre de 1520, segons el cronista Joan Binimelis, els menestrals de la ciutat de Mallorca començaren a reunir-se i a prendre cos un moviment de protesta. El capdavanter del moviment era el paraire Joan Crespí, que havia estat síndic del seu ofici i el 1521 era sobreposat dels paraires. És molt probable que els dirigents mallorquins tenguessin contacte amb la Germania valenciana, però les seves reivindicacions eren pròpies i diferenciades. Les reunions secretes foren denunciades al governador Miguel de Gurrea. Davant el moviment de protesta Gurrea, el 6 de febrer de 1521, decidí empresonar set menestrals: el paraire Joan Crespí, el sabater Pere Begur, els barreters Pasqual Rosselló, Joanot Colom i Francesc Colom, l'espaser Guillem Vich i el capeller Rafel Ripoll.
Aquestes detencions foren el detonant de la revolta popular, dirigida pels gremis de la ciutat. La mateixa nit dels empresonaments es reuní un consell dels menestrals presidit pel sastre Jaume Albertí, que establí un pla d'actuació per alliberar els detinguts.
El poble allibera els presos i ocupa la Casa de la ciutat