La Celestina o senzillament, Celestina és el nom amb què s'ha popularitzat la Tragicomedia de Calisto y Melibea una de les obres més importants de la literatura castellana, atribuïda a Fernando de Rojas. Es va compondre els últims anys del , durant el regnat dels Reis Catòlics. El seu èxit comença a principi del i continua fins que va ser prohibida el 1792. És un llibre de transició entre l'edat mitjana i el Renaixement, considerat una de les obres que dona naixença a la novel·la i el teatre moderns.
Procés de composició i història editorial miniatura|La Celestina de Juan Sedeño. Pedro de Castro, Salamanca, 1540 (fol. 4v). Tot i que La Celestina ha conegut diversos versions, se sol considerar que els fets més importants de la cronologia són els següents:
Els «papers de l'antic autor» Tant en el text preliminar "El autor a un su amigo" com en el poema acròstic al pròleg de la Celestina, s'afirma que l'autor va trobar un esbós de l'obra que va adoptar sense fer-li canvis com el primer acte del seu text.Tot i que la veracitat d'aquesta afirmació ha estat molt debatuda,El principal opositor d'aquesta teoria és hi ha prou consens i estudis que sostenen la independència del primer acte de la Celestina, particularment des del punt de vista bibliogràfic.L'argument més notable és l'ús de Petrarca, referint-nos a Sobre l'origen del text o l'autoria no hi ha gens d'unanimitat, tot i així als autors als quals se'ls ha atribuït més cops són Rodrigo Cota i Juan de Mena, arran de la seva menció a l'acròstic de les edicions de la Tragicomedia:
El "manuscrit de Palau" La Comedia de Calisto y Melibea Tragicomedia de Calisto y Melibea === LAuto de Traso === La versió en vers de Juan Sedeño La Celestina comentada Censura inquisitorial de la Celestina La denominació de la Celestina Edicions miniatura|Primera edició de Fernando de Rojas, Comedia de Calisto y Melibea. Fadrique de Basilea, Burgos, 1499 (pero 1500-1502). S'ha d'advertir que existeixen dues versions, la Comèdia, que té 16 actes, i la Tragicomèdia, que en té 29
Encara que se sospiti que hi hagués pogut haver una edició anterior, es considera actualment que la editio princeps de la Comèdia va ser la publicada a Burgos per l'impressor Fadrique Alemany en 1499, amb el títol de Comèdia de Calisto i Melibea i conservada a la Hispanic Society de Nova York. No obstant això, alguns estudiosos han posat en dubte la data d'aquesta edició, retardant-la i fent de la de Toledo de 1500 leditio princeps.
La Comèdia agrupa 16 actes i, a partir de l'edició de Toledo, unes cobles reals amb versos acròstics en què es pot llegir "El bachiller Fernando de Rojas acabó la Comedia de Calisto y Melibea e fue nascido en la Puebla de Montalbán" (El batxiller Fernando de Rojas acabà la Comedia de Calisto y Melibea i fou nascut a la Puebla de Montalbán). Aquesta edició de 1500 inclou la carta pròleg, els versos dits, el incipit i l'argument.
El 1502 va aparèixer una nova edició titulada Tragicomèdia de Calisto i Melibea (Sevilla: Jacobo Cromberger) amb cinc actes més abans de l'acte final, 21 en total, l'anomenat Tractat de Centurió perquè hi apareix aquest personatge, així com un pròleg en què s'explica que l'obra s'inspira en la màxima d'Heràclides "todas las cosas son criadas a manera de contienda o batalla" (totes les coses són criades a manera de contesa o de batalla", és a dir, "la guerra o discordia es el padre de todas las cosas" (la guerra o discòrdia és el pare de totes les coses), concepció dialèctica de la vida que s'imprimeix en l'obra. A més, és una obra en la qual es detesten servents i senyors, joves i vells, homes i dones, ingenus. Fins i tot el mateix llenguatge batalla amb si mateix, puix que es contraposa un estil elevat i llatinitzat a un altre de baix, col·loquial i de vegades vulgar.
Autoria miniatura|Portada de la primera edició espanyola coneguda amb el nom de Fernando de Rojas en portada. Aquesta obra ha estat atribuïda a Fernando de Rojas, segons els versos preliminars de l'obra i la carta on es diu que cap a l'any 1497 va trobar el primer acte i el començament del segon mentre estudiava lleis a Salamanca. Com que li van plaure molt i no sabia quin era el final de la història, va afegir quinze actes més fins a concloure-la. Hom creu que aquest primer acte és un manuscrit que s'ha trobat al Palau Reial i es denomina Celestina de Palau. El continuador afirma que alguns atribuïen aquest primer acte a Juan de Mena i d'altres a Rodrigo de Cota.
Menéndez Pelayo no creia les afirmacions de Rojas i va pensar que devien ser fruit de la timiditat o un tòpic literari convencional que per ventura amagaria la necessitat de separar-se d'una obra alguna cosa llicenciosa composta durant la seva joventut. D'altres, que consideraven que aquest primer acte seria de debò anònim i tota la resta de Fernando de Rojas, proven la seva afirmació al·legant diferències en les fonts, en les estructures sintàctiques i en els trets d'estil de tots dos texts. No obstant això, una altra autoritat, com és la d'Alan D. Deyermond, s'inclina per pensar que aquestes diferències, realment existents, serien fruit del pas del temps. Però encara hi ha opinions més diverses, car hi ha qui creu que de Rojas és autor solament dels 5 actes afegits en la Tragicomèdia, l'anomenat Tractat de Centurio, o fins al revés, el Tractat de Centurio seria fruit d'una composició col·lectiva d'una reunió d'humanistes amics.
Aquests problemes d'atribució han arribat també als textos que acompanyen l'obra (carta, pròleg o incipit, versos acròstics i arguments). La carta, el pròleg i els versos acròstics s'atribueixen, generalment, a l'humanista Alonso de Proaza, si bé María Rosa Lida de Malkiel pensa que són de Rojas.
Gènere literari El gènere de La Celestina és una qüestió polèmica. És en el quan el problema del gènere es planteja. La inflexible preceptiva neoclàssica sent la necessitat d'encaixar-la en un model preexistent. Però els ferris motlles dels gèneres del divuit impossibiliten aquest propòsit, fet que va deteriorar la seva consideració entre els idealitzats escriptors del Neoclassicisme, com Moratín, que la va anomenar novel·la dramàtica per a denotar la barreja de gèneres i l'originalitat de l'obra. Un altre crític i escriptor, aquest de la Renaixença catalana, Bonaventura Carles Aribau, la va anomenar novel·la dialogada. Es resistien a encaixar-la en el drama. miniatura|La Celestina El fet és que es tracta d'un text totalment dialogat i l'extensió del qual i salts temporals i sobretot espacials, la feien irrepresentable en el seu moment i destinada a la lectura en veu alta, com era el costum en l'època. Ja entrat el i amb extensos mitjans escenogràfics, l'obra va poder representar-se íntegra o resumida, si bé no és una obra concebuda per a la representació sobre un escenari, sinó per a una lectura dramàtica.
Marcelino Menéndez Pelayo es debatia en els seus Orígens de la novel·la, a fins del XIX, en la contradicció de considerar-la drama per ser tot en ella actiu i gens narratiu, o no fer-ho, a causa de la seva excessiva longitud, la seva obscenitat i la seva estructura, on l'acció és escassa i l'escenografia nul·la. Des de la perspectiva moderna, no obstant això, aquestes objeccions són d'escassa rellevància: la durada és una convenció més comercial que literària i l'obscenitat és alguna cosa opinable i més propi del moment polític en què Pelayo va escriure que del de l'obra o l'època actual. És més, la seva estructura no és molt diferent de la de moltes obres d'aquest moment i fins i tot posteriors, quan en els Segles d'Or del teatre a Espanya va aconseguir la seva màxima esplendor. Senzillament, Menéndez Pelayo era víctima dels seus prejudicis classicistes i de la seva formació catòlica, que feien prevaricar amb freqüència els seus judicis estètics.
Crítics posteriors, com Alan Deyermond a fins del , van recuperar la denominació d'Aribau de novel·la dialogada, veient en La Celestina una de les precursores de la novel·la moderna i amb ella del Quixot, primera obra que mereix aquesta consideració.
Avui, encara que són majoria els qui la veuen com a obra dramàtica, es reconeix la impossibilitat de reduir la qüestió a un esquema simplista. És cert que l'acció és escassa; el ritme, lent; els parlaments, llargs i els monòlegs, minuciosos; però no és l'única obra dramàtica de la seva extensió ni amb les seves mutacions escèniques.
L'ús del temps és típic del que serà la novel·la, encara que no en sigui exclusiu. Stephen Gilman i Asensio no dubten de separar el temps implícit del temps explícit. Si bé hi ha un temps explícit en el qual es desenvolupa l'acció, de manera contínua i lineal, també hi ha un temps implícit, més llarg, que es fa necessari per entendre el que succeeix.
Gilman resol la qüestió qualificant l'obra com agenèrica, principalment perquè conté un diàleg pur, és per a ell alguna cosa distint i anterior a la cristal·lització de la novel·la i el drama com avui els concebem.
Cal assenyalar la comèdia humanística com a gènere subjacent a la constitució de la Celestina per diversos motius, com ser feta per a la lectura, amb argument simple i desenvolupament lent, la concepció del temps i del lloc, ser en prosa, el maneig del diàleg com estructura clau, la divisió en actes i l'interès pel pintoresc. No obstant això, no podem parlar de comèdia humanista pròpiament dita per dos motius principals: el no estar escrita en llatí i sobretot el final tràgic, heretat segons Deyermond de la novel·la sentimental. A més l'ús que es fa del diàleg no s'havia donat fins llavors, la novel·la i el teatre moderns, que fan un ús similar del diàleg estan per crear; veiem un ús del diàleg en el qual els personatges prenen vida i es van creant. Gilman opina que va ser La Celestina qui va donar la base a Cervantes per a usar-la en els diàlegs del Quixot.
És també destacable l'ús de l'apart (no acotat), els monòlegs i la ironia, provinents del teatre llatí. Com en la comèdia elegíaca hi ha un paper actiu de l'estimada i un ambient coetani.
De tot ço que s'ha dit, es dedueix que una reducció simplista no té sentit. Encara que es tendeixi a considerar-la com a obra dramàtica la complexitat de la seva classificació incideix en la seva grandesa.
Fonts Fernando de Rojas era un gran lector, com ho testimonia l'inventari dels llibres que va posseir i s'inclou en el seu testament. Les fonts de la seva magna obra no són populars, sinó cultes; no cal arraconar, per una altra part, i com se sol fer habitualment, la pròpia experiència vital de l'autor com a advocat, que el devia posar en contacte amb el món criminal.
Entre les fonts cultes cal distingir primer les obres amb les quals La Celestina posseeix només coincidències fortuïtes (Museu, Teòcrit de Siracusa o Safo). Molts autors citats no ho són directament, sinó que les seves paraules arriben a través de fonts indirectes o per imitadors i comentadors (Menandro, Epicuri o Heràclides); per exemple, el tema de la imperfecció de la dona pot venir d'Aristòtil, però també és un tòpic literari medieval tan freqüent com el carpe diem, que apareix també en l'obra. Per una altra part, el personatge de la lena (tercera) és molt habitual en lArs amandi d'Ovidi i en clàssics com Sèneca, Plató i Terenci.
Sí que és determinant i fonamental en l'obra de Rojas l'obra filosòfica de l'humanista Francesco Petrarca, i en concret el De remediis utriusque Fortunae, que apareix citat 99 vegades i coneixia a través de lIndex o extracte de les seves obres.
Per una altra part i quant a l'argument de l'obra, existien els precedents de Paulus (1390) de Pier Paolo Vergerio, la Commedia Poliscena de Leonardo Bruni, la Història duobus amantibus del cardenal Enea Silvio Piccolomini, una novel·la verda del que després seria papa, i lElegia di madonna Fiammeta de Giovanni Boccaccio, fora de comèdies humanístiques en llatí de l'edat mitjana com el Panphilus.