va ser un militar, amb grau de mariscal, i polític brasiler, conegut per ser el primer president del Brasil, després d'haver liderat el moviment que va resultar en la Proclamació de la República el 15 de novembre de 1889. Va ocupar el càrrec de president provisional i posteriorment va ser elegit pel Congrés Constituent com a primer president constitucional de la República, romanent en el càrrec fins al 23 de novembre de 1891.
Després d'estudiar artilleria a l'Escola Militar de Rio de Janeiro entre 1843 i 1847, va participar en diverses campanyes militars durant l'Imperi, com ara la Revolució de Praieira, la Guerra de l'Uruguai i la Guerra del Paraguai. El 1885, va esdevenir vicepresident de la província de São Pedro do Rio Grande do Sul; l'any següent, amb la dimissió del llavors president Baró de Lucena, Deodoro va esdevenir president de Rio Grande. A causa de la seva implicació en el que es va conèixer com la Qüestió Militar —enfrontaments entre les forces armades i el govern civil imperial—, va tornar a Rio de Janeiro. Nomenat al comandament militar de la província de Mato Grosso el 1888, va dimitir del càrrec l'any següent, davant del nomenament de l'últim gabinet ministerial de l'Imperi, encapçalat pel president del Consell de Ministres, el vescomte d'Ouro Preto. Enmig de diverses crisis que van assolar la monarquia brasilera, Deodoro va liderar el cop d'estat que va deposar l'Imperi i va proclamar la república al país.
Amb el canvi en el sistema de govern, Deodoro va assumir el comandament del país com a cap del Govern Provisional de la República. Els primers canvis del seu govern van incloure la creació del Codi Penal Brasiler, la reforma del Codi Comercial Brasiler i mesures que van oficialitzar la separació entre l'Església i l'Estat, com ara la institució del matrimoni civil i la secularització dels cementiris. Econòmicament, es va produir l'anomenada crisi de l'Encilhamento, caracteritzada per una gran bombolla especulativa i una alta inflació a causa de les polítiques econòmiques del seu ministre de Finances, Ruy Barbosa. El 1891 es va promulgar la primera constitució republicana del país i Deodoro va ser elegit president per sufragi indirecte. El seu govern constitucional va estar marcat per una forta tensió política entre les seves tendències centralitzadores i les inclinacions federalistes de la societat civil i part de l'exèrcit, cosa que va conduir a la dissolució del Congrés Nacional. Sota l'amenaça de la Primera Revolta de l'Armada, Deodoro va dimitir de la presidència el 23 de novembre de 1891. L'any següent, va morir el 23 d'agost, víctima d'una greu crisi de dispnea.
Biografia Família Deodoro da Fonseca va néixer el 5 d'agost de 1827 a l'antiga província d'Alagoas, a la ciutat d'Alagoas da Lagoa do Sul, municipi que avui dia es diu Marechal Deodoro. Era fill de Manuel Mendes da Fonseca (1785-1859) i Rosa Maria Paulina da Fonseca (1802-1873). El pare, Manuel Mendes da Fonseca Galvão, nascut a Anadia (també a Alagoas), es va unir a l'exèrcit del Regne de Portugal el 1806, a Recife, com a infanter. A partir del 1822, quan el Brasil va declarar la independència, Manuel Mendes va esdevenir membre del naixent exèrcit brasiler i va ascendir gradualment pels rangs subordinats de la carrera, retirant-se el 1842 amb el grau de tinent coronel.
El matrimoni va tenir 10 fills, dues nenes i vuit nens: Hermes Ernesto, Severiano Martins, Manuel Deodoro, Pedro Paulino, Hipólito Mendes, Eduardo Emiliano, João Severiano, Emília Rosa, Amélia Rosa i Afonso Aurélio. Tots els homes eren militars i tots menys un van lluitar a la Guerra del Paraguai. Tres d'ells hi van deixar la vida: El capità Hipólito Mendes, el comandant Eduardo Emiliano i el benjamí de la família, Afonso, alferes del 34è Batalló dels Voluntaris de la Pàtria. El fill gran, Hermes Ernesto da Fonseca, pare del també president de la República i mariscal Hermes da Fonseca, va arribar al rang de mariscal de l'exèrcit i va ser president de les províncies de Mato Grosso i Bahia. El mariscal de camp Severiano Martino da Fonseca i el comandant Eduardo Emiliano també van servir a la guerra. Severiano va rebre el títol nobiliari de Baró d'Alagoas i va ser director de l'Escola Militar de Porto Alegre. Coronel honorari de l'exèrcit brasiler, Pedro Paulino da Fonseca, va ser governador d'Alagoas, poc després de la proclamació de la República, i també senador pel mateix estat. També era el pare d'Orsina da Fonseca, esposa del fill d'un altre dels seus germans, també nebot seu, el president de la República, el mariscal Hermes da Fonseca, component així un matrimoni entre cosins. Pedro Paulino, que ja estava jubilat en aquell moment, va ser impedit pels germans de servir com a voluntari, per la qual cosa va ser l'únic dels vuit homes que no va lluitar a la Guerra del Paraguai.
Manuel Deodoro da Fonseca es va casar amb Mariana Cecília de Sousa Meireles als 33 anys, el 16 d'abril de 1860. La parella no va tenir fills, i els rumors de l'època deien que Deodoro era estèril. El seu nebot, Hermes da Fonseca, que també va esdevenir president de la república, va ser tractat com un fill per Deodoro.
Carrera militar miniatura|Coronel Deodoro da Fonseca, 1870 El 1845, ja era cadet de primera classe. El 1848, va participar en la seva primera acció militar, ajudant a reprimir la Revolta de Praieira, una insurrecció promoguda pels liberals de Pernambuco, una revolta que seguia el model de la Revolució de 1848 a Europa. El 1852 va ser ascendit a tinent i el 24 de desembre de 1856 va rebre el rang de capità.
Com els seus germans, va entrar en acció durant la Guerra de la Triple Aliança (1864-1870). El desembre de 1864 va participar en el setge de Montevideo, durant la intervenció militar brasilera contra el govern d'Atanasio Aguirre a l'Uruguai. Poc després, l'Uruguai, sota un nou govern, juntament amb el Brasil i l'Argentina, formaria la Triple Aliança, contra l'ofensiva del dictador paraguaià Francisco Solano López. El juny de 1865, va anar amb l'exèrcit brasiler al Paraguai, país que havia envaït la província de Mato Grosso. Deodoro comandava el Segon Batalló de Voluntaris de la Pàtria. La seva actuació en combat li va valer una menció especial a l'Orde Imperial de la Creu del Sud del 25 d'agost de 1865. L'any següent, va rebre una menció en el grau de Cavaller de l'orde, el 22 d'agost, el rang de major, i es va distingir per actes de valentia. El 18 de gener de 1868, va ser ascendit a tinent coronel i, l'11 de desembre del mateix any, va rebre el rang de coronel. Tots aquests ascensos van ser deguts a la guerra. Segons el mateix Deodoro, "Només vaig tenir un protector: Solano López. Li dec la meva carrera a ell, que va provocar la Guerra del Paraguai".Deodoro e a verdade histórica, p. 76 Deodoro va ser ferit a la batalla d'Itororó i va tornar a terres brasileres. Més tard, per decret del 14 d'octubre de 1874, va ser ascendit a general de brigada.
El seu coratge, competència militar i estil feren d'ell una figura nacional. El 1885, va esdevenir, per segona vegada, comandant d'armes de la província de Rio Grande do Sul, càrrec que va ocupar simultàniament amb el de vicepresident de la província. Més tard esdevindria president interí d'aquesta mateixa província. Mentre encara era president provisional, va inaugurar la primera línia telefònica a Porto Alegre, sent responsable del primer "hola" transmès per la nova tecnologia, que va arribar a la ciutat deu anys després que Alexander Graham Bell la mostrés a Pere II als Estats Units. Com a governador de Rio Grande do Sul, Fonseca freqüentava la companyia d'intel·lectuals republicans, com ara Benjamin Constant o Ruy Barbosa. El 30 d'agost de 1887, va rebre el rang de mariscal de camp.
Va ser cridat a Rio de Janeiro per la seva implicació en l'enfrontament entre les classes armades i el govern civil de l'Imperi, un episodi que es coneixeria com la "Qüestió Militar", i per haver permès que els oficials de la guarnició de Porto Alegre es manifestessin políticament, cosa que el govern imperial havia prohibit. En arribar a Rio, Deodoro va ser rebut festivament pels seus col·legues i pels estudiants de l'Escola Militar. Aleshores va ser elegit primer president del Club Militar, una organització que havia ajudat a establir, i va passar a liderar el sector antiesclavista de l'Exèrcit.
El 1888, Deodoro va ser nomenat al comandament militar de Mato Grosso. Només va romandre en el càrrec fins a mitjans de 1889, quan va tornar a Rio de Janeiro, ja que no va acceptar, com a president de la província, el coronel Cunha Matos, el mateix que, com a capità, havia estat el pivot de la detonació de la Qüestió Militar, i amb qui tenia desacords.
La Proclamació de la República miniatura|Al·legoria de la Proclamació de la República publicada al diari O Mequetrefe. Compta amb Deodoro, Ruy Barbosa, Quintino Bocaiuva, Silva Jardim, Lopes Trovão, José do Patrocínio i altres líders del moviment republicà. L'emperador Pere II havia defensat l'abolició de l'esclavitud durant dècades, havent alliberat els seus propis esclaus el 1840, però opinava que aquest procés havia de ser gradual per a no perjudicar l'economia. Malgrat els esforços dels grups republicans, la idea de canviar el règim polític mai va tenir gran ressò al país. El 1884, només tres republicans van ser elegits a la Cambra de Diputats, entre ells els futurs presidents de la República Prudente de Morais i Campos Sales. A la legislatura següent, només un va aconseguir ser elegit.
Durant el tercer període de regència, sa filla, Isabel, Princesa Imperial del Brasil, va abolir l'esclavitud el 1888 mitjançant la promulgació de la Llei Àuria. Els oligarques, enfurismats, van tenir un paper important en el cop d'estat que tingué lloc un any després. El 1889, l'Estat Major de la Policia Militar de l'Estat de Rio de Janeiro va ser creat pel Decret núm.10.222 del 5 d'abril de 1889, amb Hermes da Fonseca com a primer cap. En les últimes eleccions parlamentàries celebrades a l'Imperi del Brasil, el 31 d'agost de 1889, el Partit Republicà només va obtenir dos diputats. En adonar-se que no podien aconseguir el seu projecte polític a través del vot, els republicans van optar per implementar les seves idees mitjançant un cop militar. Amb aquesta finalitat, van intentar aprofitar el creixent descontentament de les classes armades amb el govern civil de l'Imperi, d'ençà la Qüestió Militar. Necessitaven, però, un líder amb prou prestigi entre les tropes per dur a terme els seus plans. Així és com els republicans van començar a apropar-se a Deodoro, buscant el seu suport (encara que sense la seva participació directa, segons diverses fonts històriques), per a un cop d'estat contra el govern. Va ser difícil perquè Deodoro era un home de conviccions monàrquiques, que es declarava amic de l'emperador Dom Pedro II i que li devia favors. Deodoro també deia que desitjava acompanyar el taüt del vell emperador.