Tiziano Vecellio o Tiziano Vecelli, conegut com a Ticià o Tiziano (Pieve di Cadore, Belluno, cap al 1490 - Venècia, 27 d'agost de 1576), fou un pintor del Renaixement italià, autor d'una obra pictòrica excepcional, de molt caràcter. Hom el considera un dels més grans retratistes de la seva època, sobretot gràcies a la seva habilitat per captar els trets de caràcter dels seus personatges. És un dels majors exponents de l'escola veneciana.
Reconegut pels seus contemporanis com "el sol entre les estrelles", Tiziano és un dels més versàtils pintors italians, igualment capacitat per executar retrats, paisatges (dos dels temes que el van llançar a la fama), escenes mitològiques o quadres de temàtica religiosa. Va tenir una llarga i dilatada carrera, i la seva obra va travessar moltes i diferents etapes, en què el seu estil va canviar tan dràsticament que alguns crítics tenen problemes per creure que els quadres de la seva primera etapa i els de les posteriors hagin sortit de la mateixa mà. En qualsevol cas, el conjunt de la seva obra es caracteritza per l'ús del color, viu i lluminós, amb una pinzellada solta i una delicadesa en les modulacions cromàtiques sense precedents en la història de l'art occidental.
Biografia Primera etapa (fins al 1526) miniatura|En aquest retrat (h. 1510, National Gallery de Londres) tradicionalment es reconeix Ariosto. El model, que sembla girar-se per mirar fixament l'observador amb gest desdenyós i segur de si mateix, va ser usat per Rembrandt com a pauta dels seus autoretrats miniatura|Flora (1515) serveix com a representació de l'ideal de bellesa renaixentista (Galeria Uffizi) Si el lloc de naixement de Ticià es coneix amb certesa, la data és una incògnita. Hi ha tres hipòtesis basades en els documents de l'època. Segons la seva partida de defunció, que es guarda a l'església veneciana de San Canciano, l'artista va morir els 99 anys, de manera que el naixement es dataria el 1477. D'altra banda, en la correspondència de Tiziano a Felip II de 1571, el pintor es presenta com "aquest servidor seu de noranta-cinc anys": deduirem, per tant, que va néixer el 1476. Els seus contemporanis Ludovico Dolce i Giorgio Vasari estimen que la data estaria compresa entre 1488 i 1490. Davant d'aquestes diferències, la crítica internacional està dividida. Els historiadors Harold Wethey i Sydney Freedberg creuen més fiable el naixement entre 1488 i 1490. El Centre d'Estudis de Ticià i altres autors determinen que va haver de produir-se entre 1480 i 1485: rebutgen altres dates per la precocitat massa sospitosa a judici d'algunes obres inicials. Aquesta última opinió és la que està més consolidada. Pot ser que la raó de la data errònia en la carta al rei espanyol es degués al fet que l'artista pretenia presentar-se com un venerable ancià per obtenir la compassió del monarca.
Tiziano procedia d'una família amb elevat status a Cadore: era el quart fill de Gregori Vecellio, un distingit regidor i militar, i la seva esposa Lucia. No existien antecedents familiars en el camp de l'art. No obstant això, a l'edat de 10 anys, Tiziano i el seu germà gran, Francesco, van anar a Venècia per ingressar com a aprenents en el taller de Sebastiano Zuccato, un famós artesà de mosaics. Pel seu incipient talent, en el transcurs de tres o quatre anys, va entrar en l'estudi del pintor Giovanni Bellini, que en aquell moment era l'artista més reconegut de la ciutat. Allà es va trobar amb un grup de joves que formarien la primera generació de pintors de l'escola veneciana: Palma el Vell, Lorenzo Lotto, Sebastiano del Piombo i Giorgione. El seu germà Francesco també va gaudir de certa rellevància a Venècia com a pintor.
El fresc sobre Hèrcules al palau Morosini es considera una de les seves primeres creacions. Altres obres primerenques són la Verge amb el nen del palau del Belvedere a Viena i la Visitació de Maria a Isabel, del convent de Sant Andreu, exposada avui a la Galeria de l'Acadèmia de Venècia. Tiziano i Giorgione, en aquesta època, van estar associats, d'aquí la dificultat de distingir les seves primeres obres. La primera obra coneguda de Tiziano, el petit Ecce Homo de l'Escola de Sant Roc, va ser durant molt de temps atribuïda a Giorgione. La mateixa confusió d'identificació es produeix amb algunes de les seves Sacra conversazione. Aquests dos mestres van ser els líders de la nova escola d'art moderna de pintura, que va adquirir modes d'execució més flexibles, lliures de la simetria i el hieratisme que encara s'observava en l'obra de Bellini.
De 1507 a 1508 van encarregar a Giorgione la remodelació de la Fondaco dei Tedeschi, llotja dels poderosos comerciants alemanys a la ciutat adriàtica. Ticià i Morto da Feltre van col·laborar amb ell en la realització dels frescos, i se'n conserven encara alguns dels fragments de Ticià. Aquesta obra es coneix amb exactitud a causa dels gravats de Domenico Fontana, ja que els frescos no es preserven íntegrament.
Quan el 1510 l'epidèmia de pesta es va estendre per Venècia i va posar fi a la vida del seu company Giorgione, Ticià va anar a Pàdua, on va demostrar el seu talent en la tècnica del fresc en els seus treballs en aquesta ciutat el 1511, tant a l'església dels carmelites com a l'Escola de Sant Antoni. Alguns d'aquests treballs encara es conserven. En destaquen L'abraçada a la porta daurada i tres escenes de la vida de sant Antoni de Pàdua: El miracle del nounat, El miracle del marit gelós i El miracle del fill irascible.
El 1512 Ticià va tornar de Pàdua a Venècia, on va començar a establir una xarxa de relacions que el portaria a la cúspide del grup venecià d'artistes. Aviat va obtenir treball de la Fondaco dei Tedeschi, va aconseguir d'aquesta La Sanseria o Senseria (un privilegi molt cobejat pels artistes emergents), i va arribar a ser superintendent de les obres governamentals, càrrec de pintor oficial de la República de Venècia, que li reportaria suficient remuneració i altres privilegis afegits. Ticià l'ocuparia ininterrompudament durant seixanta anys, fins a la mort. Va ser especialment emotiu l'encàrrec de completar la decoració, inacabada per Bellini, de la sala del Gran Consell del palau Ducal (destruïda per un incendi el 1577), on representaria la Batalla de Spoleto.
Va obrir el seu propi taller, a prop del Gran Canal a San Samuele, en un emplaçament desconegut actualment. El 1513, el cardenal Pietro Bembo li va traslladar la invitació del papa Lleó X per a instal·lar-se a Roma i encara que l'oferta era temptadora va preferir quedar-se a Venècia, on la competència artística era menys intensa que a la seu papal. No va ser, però, fins a la mort del mestre Bellini el 1516, quan el seu prestigi va començar a créixer. En aquesta època, va rebre un encàrrec molt exclusiu que li reportaria una notable anualitat de vint corones i l'exempció de certes taxes. Es tractava d'una sèrie de retrats dels successius ducs de Venècia: en fou remunerat cada un amb vuit corones. Ticià va realitzar només cinc obres d'aquesta sèrie.
Ja el 1518, el pintor va entrar en contacte amb Alfons I d'Este, duc de Ferrara. La sèrie de retrats de la seva cort, avui escampats per mig món, constitueix una reveladora galeria de personatges, sentiments i situacions.
El 1518 va completar L'Assumpció de la Verge per a l'altar major de la basílica de Santa Maria Gloriosa dei Frari de Venècia, que encara hi roman. Aquesta extraordinària peça de colorisme, realitzada en una gran escala cromàtica rarament utilitzada a Itàlia abans, va causar sensació en la seva època.Ticià era en el punt més àlgid de la seva carrera: cap a 1521, després de la realització d'un Sant Sebastià per a la Nunciatura papal a Brescia -treball del qual hi ha innombrables rèpliques- els encàrrecs s'acumulaven al seu taller.
A aquest període pertany altra obra extraordinària, El martiri de sant Pere de Verona (1530), allotjat a l'església dominica de Sant Zanipolo i destruït per un projectil austríac el 1867. Aquesta obra proto-barroca només és coneguda per còpies, com la de l'École des Beaux-Arts de París. L'escena representa una curiosa associació entre un plàcid paisatge i un brutal i dinàmic assassinat, descrit pel lament que puja pels roures. El quadre descriu el sant dominic escapant de l'emboscada i, sobre això, les esgarrifoses branques negres de la vegetació.
Després de diversos anys de convivència amb una dama anomenada Cecília Soldano, en el transcurs dels quals ja havia tingut dos fills, Pomponi i Horacio, el 1525 van decidir contraure matrimoni a causa de la mala salut d'ella i per legitimar aquests fills. Cecília no va arribar a sobreviure més de cinc anys a aquesta unió, durant els quals va portar al món dues filles (algunes fonts indiquen que tres). Una d'elles, Lavinia, seria immortalitzada en diversos quadres.
Segona etapa (1526-48) miniatura|Li va portar a Ticià dos anys (1516-18) completar L'Assumpció de la Mare de Déu de Santa Maria dei Frari, la dinàmica composició triangular i vivesa de colors el va convertir en el més clàssic dels pintors fora de Roma
Durant la seva dilatada carrera, es va convertir en el més influent dels pintors de l'escola veneciana, i en el més llorejat de la República Sereníssima en tota la seva història. Les morts de Giorgione i Bellini, i els trasllats de Sebastiano del Piombo a Roma i de Lorenzo Lotto a Bergamo, van deixar Ticià sense rivals a la ciutat.
L'artista es va alliberar dels cànons hermètics apresos durant la seva joventut i va abastar més temes. Tanmateix, els seus retrats van ser un element clau per a introduir-se a les corts més prestigioses i conèixer les persones més poderoses del seu temps. Algunes, com els senyors de Màntua, Ferrara o Urbino, petits estats italians amenaçats per l'expansió de les potències internacionals, van trobar en els retrats de Ticià una ocasió per demostrar una imatge de poder i de glòria que potser no es corresponia amb la realitat.
L'estructura pictòrica de L'Assumpció de la Mare de Déu, que unificava en la mateixa composició dues o tres escenes superposades a diferents nivells, cel i terra, l'infinit i el temporal, va ser continuada en altres obres. Aquesta sèrie de teles amb la mateixa estructura formal comprèn el Retaule de Sant Domenico a Ancona (1520), el Retaule de Brescia (1522), i el Retaule de Sant Niccolo (1523) a la Ciutat del Vaticà, cadascun dels quals representa una major i més perfecta concepció distributiva: aquests retrats començats en la primera etapa van influir-ne en els quadres principescos retratístics de la segona.
Va arribar, finalment, a crear una fórmula clàssica; el millor exponent n'és el Retaule o Pala de Pesaro(1526), a la mateixa església dei Frari. Aquesta és, potser, la seva obra més estudiada del període, en què va desenvolupar pacientment un pla de treball basat en una lliure visualització, originalitat i estil. Ticià va concedir un ús nou a les figures: els "donants" i la comitiva de sants són situats en l'espai aeri de l'escena, mentre que el conjunt quedava emmarcat per elements arquitectònics. El Retaule de Pesaro deu el nom a Jacopo Pesaro, bisbe de Pafos, que l'hi va encarregar per commemorar la victòria naval sobre els turcs en la batalla de Santa Maura.
miniatura|esquerra|La bacanal (1518 -19) va formar part de la trilogia de les Bacanals encarregada per Alfons I d'Este per al seu castell de Ferrara. En el pentagrama que apareix al costat de les noies es pot llegir escrit en francès antic: "Qui beu i no torna a beure, no sap el que és beure" (Museu del Prado)