La marina de guerra en l'antiga Grècia, que no es pot generalitzar a tots els grecs, sinó a algunes polis gregues, va romandre directament sotmesa a estendre l'influència territorial, que era alhora la fi i la condició necessària.
Alguns Estats de l'Antiguitat clàssica van saber dotar-se d'una poderosa marina de guerra: Atenes en l'època clàssica, Egipte, Cartago i Rodes en el període hel·lenístic i Roma en el curs de les guerres púniques i a la fi de la república.
Des del punt de vista dels seus instruments, la guerra en el mar tenia unes exigències pròpies, ben diferents de les del combat en terra ferma. Per aquest motiu hi ha algunes contradiccions entre l'originalitat tècnica de les activitats marítimes i la seva subordinació a les activitats terrestres; contradiccions que són òbvies en les seccions dels vaixells de guerra, en les flotes militars i en les tàctiques navals.
Els vaixells de guerra miniatura|Model de trirrem Els vaixells de guerra van conservar, durant tota l'Antiguitat, certes característiques tècniques que van delimitar sempre d'una manera bastant concreta el camp del seu ús tant estratègic com tàctic.
En primer lloc, es diferenciaven dels vaixells mercants per la seva forma allargada, que els va valer sempre l'apel·latiu de vaixells «llargs». Ràpids, i en general dotats d'una gran capacitat de maniobra, eren en canvi molt poc mariners, la qual cosa els va convertir sovint en presa de les tempestes, encara que el costum volia que no es fes ús d'ells durant la temporada dolenta. En resum, eren unes construccions harmonioses però fràgils.
En segon lloc, es distingien dels vaixells mercants en la seva manera de propulsió, ja que, si bé estaven proveïts d'una i fins i tot diverses veles que s'hissaven durant les travessies, del que depenien al moment del combat era de la potència dels seus rems.
Una primera conseqüència era que, en els seus limitats cascos plens de remers, no es podien acumular reserves d'aigua i aliment, d'aquí la necessitat de fer freqüents escales. També succeïa que aquests enginys de guerra valien tant com els homes que els dirigien i que, per dir-ho així, els personalitzaven. De la cremor, de les energies i, sobretot, de l'habilitat dels remers, fruit d'una llarga experiència, depenia en gran parteix el resultat de la batalla.
Finalment, perquè poguessin dur a terme la seva funció militar, els vaixells de guerra havien d'incloure accessoris essencials; d'una banda, un Esperó per desfonar als vaixells enemics i, per l'altre, plataformes de combat, on pogués situar-se la infanteria de marina. No obstant això, aquests dos accessoris van conèixer durant l'Antiguitat un desenvolupament variable, segons predominés la tàctica de l'abordatge.
Els orígens de la marina de guerra miniatura|Vaixell de guerra en un atuell grec Els primers navilis de guerra, recognoscibles pels seus rems i la seva forma allargada, apareixen incisos en una placa d'argila del III mil·lenni aC, descoberta en Siros, una illa de la mar Egea, així com en una pintura d'un got del segle XVII aC trobat en Volos, en Tessàlia.
Nous detalls es poden observar en representacions, més o menys esquemàtiques, de l'època micènica: veles, mastelers i plataformes a proa i popa.
Hi ha descripcions homèriques de principis del primer mil·lenni aC, sovint convencionals i estereotipades, però en ocasions també riques en vocabulari nàutic i en evocadores descripcions, com quan parlen dels «negres navilis» o dels «buits navilis», «ben units», «ben treballats», amb la proa blava o vermella, tan lleugers que cada nit es podien treure de l'aigua i encallar en la riba i tan baixos que no hi havia perill a saltar des del seu broda a terra ferma.
No obstant això, hi ha un detall que Homer no esmenta, malgrat que ja s'utilitzava en el seu temps: l'esperó de proa que està clarament testificat des de començaments del en gots ceràmics d'estil geomètric.
Els més habituals d'aquests bucs eren propulsats per 20 o 30 (triacònters) o 50 remers (pentecònter), repartits en dos bancs a babord i altres dos a estribord. A vegades, des de finals del , cadascun d'aquests bancs es desdoblega en dues fileres superposades, de les quals neixen les birrems (dikrotoi).
El mèrit d'aquesta invenció recau en els fenicis, que en aquesta època apareixen en tota la Mediterrània, o en els mateixos grecs; potser el corinti Aminocles que, segons Tucídides (I, 13), s'hauria distingit en Samos, prop del 704 aC, en crear la samaina.Només se sap sobre aquest personatge que va impulsar les construccions navals.
El regne de la trirrem lang=ca|miniatura|Secció de trirrem De la birrem, que portava un centenar de remers, es va passar a la trirrem (o triere, segons la paraula romana triremis), el nom de la qual apareix per primera vegada cap a mitjan en els poemes de Hipònax d'Efes.
Segons Heròdot (II, 158), aquest tipus de navili s'utilitzava des de finals del , en temps del faraó Necao I, que va excavar un canal entre el Nil i la mar Roja «el bastant ample com perquè dos trirrems vogant de front poguessin navegar per ell», abans de fer construir alguns d'ells, uns amb destinació al mar septentrional, els altres en el Golf Pèrsic amb destinació al mar d'Eritrea.
És poc versemblant que els egipcis fossin els seus inventors; més aviat serien els corintis, que van tenir bones raons per perfeccionar el seu armament marítim des de la primera meitat del , amb motiu dels seus conflictes amb l'Illa de Corfú.
Altres historiadors es pronuncien per una datació diferent; sia més antiga (finals del ), com és el cas d'aquells que seguint a Tucídides tenen a Aminocles per l'inventor de la trirrem; ja més moderna (finals del segle VI aC), quan arguïen que, cap al 535 aC, Polícrates de Samos devia el seu poder a una flota formada encara per pentecònters.
En qualsevol cas, les trirrems estaven molt esteses pel Mediterrani oriental des de finals del . Polícrates de Samos va enviar-ne 40 a socórrer al rei aquemènida Cambises II de Pèrsia en 525 aC.
El 494 aC, durant la Revolta Jònica contra els perses, Quios en va poder alinear 100, Milet 80, Lesbos 70 i Samos 60.
La flota enviada per Darios I el Gran en 490 aC hauria estat formada per 600, mentre que Geló I de Siracusa, deu anys després, els oferia 200 als grecs, a canvi del comandament suprem en el mar. Sense comptar que els atenesos, gràcies als esforços de Temístocles, van poder disposar de més de 200 trirrems durant la segona Guerra Mèdica.
Els especialistes s'han esforçat per resoldre el difícil problema de la disposició dels rems a bord de les trirrems, servint-se d'algunes representacions de difícil interpretació i d'escassos textos, no menys enigmàtics en els seus detalls. Les dades fonamentals que podem esmentar són que les portillas de rem no estaven col·locades a la mateixa altura i que en la tripulació d'una trirrem sempre hi havia tres categories de remers: els tranites, els zigites i els talamites, la qual cosa feia un total de 170 homes, aproximadament.
No hi ha més que tres possibilitats per distingir les diferents categories de remers segons la seva disposició a l'interior del vaixell, disposant-los al llarg, a l'ample o a l'alt.
Les dues primeres solucions, que consisteixen a repartir de la proa a la popa a tres grups de voga o confiar-li la maniobra de cada rem a tres homes, no han deixat de tenir en el passat els seus defensors, als quals no els agradava considerar la superposició de tres bancs de remers. No obstant això, el problema ha quedat definitivament resolt en favor de la tercera solució, amb algunes variacions, molt comprensibles, de detall.
Els remers del banc inferior, anomenats talamites, movien els seus rems a través de portillas situades a uns 50 cm per sobre de la línia de flotació i, per aquest motiu, proveïdes de troneres de cuir. Els remers del banc mitjà, anomenats zigites, els movien sota el pont. Mentre que per subjectar els toletes dels remers del banc superior, anomenats tranites, s'havien disposat muntures de fusta que sobresortien de les brodes i que es deien parexeiresia, és a dir, «dispositiu auxiliar per als rems».
De manera que els emplaçaments per remar se superposaven, però també s'imbricaven, de tal forma que les portillas es presentaven al tresbol en els flancs del navili. Així s'aconseguia no forçar, per raons de seguretat, l'altura de les brodes (2,20 m) i igualar la longitud dels rems (4,17 m, excepte al centre de la trirrem, on arribava als 4,40 m). Per tant, la unitat tripartida de rem, que donava el seu nom a aquest tipus de vaixell, es disposava en oblic.
A cada costat de la trirrem hi havia 27 d'aquestes unitats, a les quals s'afegien, a causa del perfil del casc, dos tranites remant en solitari davant i darrere. Com cada home estava situat a una distància aproximada d'uns 90 cm del seu veí, la longitud de la trirrem no sobrepassava gaire la de l'antic pentecònter, on s'alineaven 25 remers (havia d'aconseguir uns 36 m) i, no obstant això, s'aconseguia un increment apreciable de capacitat, la qual cosa li permetia desenvolupar una velocitat, sense veles], de més de cinc nusos.
En canvi, necessitava obligatòriament remers ben entrenats, suficientment coordinats en el seu vogar com para no entrexocar els seus rems.
La temptació del gigantisme miniatura|Ptolemeu II amb Arsíone. Des de començaments del segle IV aC, s'observen ja alguns signes precursors d'una carrera cap al gigantisme en la construcció naval. En el 339 aC, a Siracusa, els enginyers de Dionís el Vell, que eren els qui havien posat a punt la catapulta, van inventar la quinquerrem (amb cinc bancs de remers) i construïen quadrirrems (amb quatre bancs de remers).
És molt possible que no es tractés més que de prototips, més o menys assolits, i que la invenció dels models definitius de quatre i cinc bancs de remers s'hagués d'atribuir més aviat als fenicis o als xipriotes, poc abans de ser sotmesos per Alexandre el Gran.
El que sí que és segur és que, al moment en què aquest va començar la seva expedició, la major part de les flotes orientals estava formada per quinquerrems, mentre que la flota atenesa del 325-324 aC encara comptava amb 360 trirrems i només 50 quadrirrems i 7 quinquerrems.
El 314 aC, Demetri Poliorcetes va demanar als fenicis que li construïssin un navili de set bancs de remers; en el 301 aC, ja en tenia un de tretze i, posteriorment, en el 288 aC, de quinze i setze bancs. Seguidament, Antígon II Gònates (276-239 aC) va fer que es comencés a construir en Corint l' Istmia, que se sap que tenia 18 bancs.
Ptolemeu II Filadelf (282-246 aC) va encarregar a Pirgóteles que li construís, a Xipre, navilis de 20 i 30, abans que Ptolemeu IV Filopàtor (221-203 aC) s'emportés la palma amb un navili de 40 bancs, del qual Calígen ens ha deixat una descripció maravellada:
En aquest cas, es tractava d'una construcció de prestigi, d'una joguina reial. Però no podem dir el mateix dels vaixells anteriors. Per exemple, heus aquí la composició de la flota de Ptolemeu II Filadelf, que estava formada de 366 unitats: dos navilis de 30 bancs (un dels quals feia de vaixell almirall), un de 20, quatre de 13, dos de 12, catorze d'11, trenta de 9, cinc de 6, disset de 5 i 224 de menor grandària.
La qüestió del punt de vista tècnic d'aquestes supergaleres, que segueix sent molt polèmica, suposa el principi de la superposició de remers i el pas del maneig d'un rem al de molts. Mentre el nombre de bancs fos inferior a 24 pot explicar-se així, combinant el nombre de fileres de rems i remers assignats a cada rem. Però quan s'arriba a 30 o 40, cal buscar una explicació complementària. Pot ser que, com suggereix la descripció de Calígen, calgui pensar en un navili de dos cascos, de tipus catamarà. S'aconsegueix així augmentar el nombre de remers al mateix temps que es limita l'altura de les bordes. En un navili de 10 bancs, idèntic al que va utilitzar Marc Antoni en la batalla d'Àccium en el 31 aC, el pont no estava a més de 3 m sobre el nivell del mar.