La infanticida és una obra teatral signada per Caterina Albert el 18 de gener de l'any 1898. Es tracta d'un monòleg interior en vers que té com a protagonista i com a únic personatge la Nela, una dona que ha estat enviada a un psiquiàtric després de matar la seva filla, acabada de néixer. Amb aquesta obra, presentada als Jocs Florals d'Olot, en què resultà premiada, Caterina Albert es dona a conèixer com a escriptora, perquè després d'haver utilitzat un primer pseudònim –Virgili Alacseal–, va signar aquesta obra amb el seu nom.
L'obra Argument La infanticida explica la situació de Nela, una noia que viu al camp en un molí amb el pare i els germans, sempre atemorida per la presència del pare, que l'amenaça des del primer moment amb la falç. Coneix Reiner, amb qui coneix l'amor i la joia, de qui creu que l'ajudarà a sortir de l'opressió patriarcal del molí. Comencen secretament una relació amorosa i queda embarassada. En descobrir-ho, Reiner l'abandona i la deixa a la seva sort. Nela, amb el temor del rebuig del seu pare i de la societat si això es descobreix, intenta avortar sense èxit. Procura aleshores amagar l'embaràs, i després la criatura quan ja ha nascut. Un dia, però, el pare arriba inesperadament a casa i Nela no aconsegueix calmar el nadó, que està plorant. Desesperada per salvar la situació i a si mateixa, decideix llençar la nena a la mola del molí per matar-la. Quan finalment es descobreix l'infanticidi, Nela és enviada al manicomi, amb la intervenció del fill de l'amo.
Recursos narratius Tota aquesta història és narrada per la mateixa protagonista des del centre psiquiàtric, en primera persona, i en completa alienació, en forma de monòleg interior i utilitzant el recurs narratiu del salt enrere.
El monòleg de Caterina Albert assoleix l'excel·lència per servir plenament a l'expressió adolorida de la protagonista, que s'explica angoixada però amb plena llibertat emocional davant de l'auditori que es pensa que té al davant –«Què hi fa aqui tanta gent?...», diu–, tot i estar sola a la seva cel·la hospitalària.
Dramatisme Aquesta obra, igual que Drames rurals (1902) i Solitud (1906), és plena d'episodis molt dramàtics i violents. Això és notori en nombroses escenes, com ara les amenaces paternes, el sofriment de la noia, la solitud i desesperació en què es troba, l'intent d'avortament, la temptació del suïcidi, el part tota sola, l'assassinat del fill o bé l'escolta del crec-crec-crec que feien els ossos del nadó quan moria a la mola del molí.
Simbolisme En ser un monòleg, al llarg de La infanticida es pot apreciar l'ús reiterat, acumulatiu, d'imatges que apareixen com a fantasmes interiors que turmenten la protagonista. En podem destacar la falç amb què l'amenaça el pare, i que la protagonista recorda contínuament. Perquè darrere la falç hi ha el pare, i darrere el pare, tota la societat, amb les seves pressions moralsː
L'obra de Caterina Albert reflecteix un repertori de personatges femenins ben variats, sovint en els papers protagonistesː «el seu lloc és el de la intel·ligència i l'acció, al costat de la brutalitat o la força inexpressiva dels homes». Però la por, la desolació i l'horror que viuen les protagonistes sovint es resolen narrativament en la solitud i la bogeria.
El dualisme d'oposició entre l'amant i el pare mostra un pare que és l'amenaça, el càstig i la por, i un amant que ofereix enganyosament l'amor i la bellesa. Les seves narracions reflecteixen l'androcentrisme social i la solitud d'ésser dona que pateix la mateixa autora –ben sola en un monopoli ideològic i estètico-cultural masculí. La Nela, personatge únic, es troba envoltada d'homes, d'homes hostils, adversos, agressius, fet que condiciona la vida sencera del personatge.
L'autora vol deixar clar, des de les primeres acotacions, que tots els moviments de la protagonista, les seves reflexions, la seva actitud... són les d'una persona que ha perdut el seny. Tot i això, i malgrat l'extrema violència del relat, també insisteix que «Nela no és un ésser pervers […] obra, no per sa lliure voluntat, sinó empesa per les circumstàncies i amb I'esperit empresonat entre dues paral·leles inflexibles: I'amor a Reiner i I'amenaça de son pare; aquell, empenyent-Ia cap a la culpa, I'altre, mostrant-Ii el càastig; les dues, de concert, duent-Ia a la follia».CATALÀ, Víctorː La infanticida (1898) I l'autora va destriant, en el monòleg de la protagonista, una rere l'altra, totes les causes i circumstàncies que l'han dut a aquest embogiment.
El context teatral El teatre de Caterina Albert apareix en el context de l'eclosió del teatre modernista a Catalunya, tot just començant un procés de modernització que comportà una gran sacsejada. El mateix any en què es publica La infanticida és el mateix en què apareixeran obres coetànies d'una gran trascendència, signades per Santiago Rusiñol, Adrià Gual, Ignasi Iglésias, Jaume Massó i Torrents; altres traduïdes per Joan Maragall o Artur Masriera; i altres representades pel Teatre Íntim d'Adrià Gual.
L'obra i l'escàndol als Jocs Florals La infanticida va resultar guanyadora als Jocs Florals d'Olot celebrats el 10 de setembre de 1898. Tot i això, abans de donar el premi a Albert, el jurat (compost per escriptors com Francesc Matheu i Josep Berga i Boada) va decidir reclamar la seva presència per tal de proposar-li alguns retocs amb vista a la lectura o representació pública. De fet, Boada va afirmar que «l'obra necessitava modificacions necessàries i vertaderament imprescindibles, no sols per no atacar la moral, sinó el bon gust».
Caterina Albert estava escrivint aleshores una altra obra, La tieta, «però no tenint temps d'acabar-la, vaig enviar La infanticida, que ja tenia en cartera. Com ni de sombra se m'havia ocorregut que podés ésser premiat, l'havia signat amb el meu nom. Al cap d'uns dies quedava fulminada llegint als diaris el veredicte, més ben dit, una nota del Jurat pregant a l'autor de La infanticida que fes el favor de presentar-se...». Ella, però, no va presentar-s'hi «ni per la festa, ni abans, ni després, deixant que per allí s'ho arrangessin tot com mellor els semblés i fessin el que volguessin amb l'obra discutida». I, efectivament, s'hi van fer alguns canvis, segons es diu, per part de Matheu.
El secretari dels Jocs havia escrit en el veredicte referint-se a La infanticidaː «d'un realisme que posa els cabells de punta, que esgarrifa i fa tremolar només de pensar que s'ha de posar en escena, però que encanta per lo ben fet...» I, altra banda, la premsa olotina no es va fer ressò d'aquesta resolució, que sempre es donava a conèixer; i de la mateixa manera, no es va llegir en públic, com era habitual, adduint que era un text massa llarg.
Ella ho explicava així, anys més tardː «Em proposava de no descobrir mai la meva personalitat. A Olot vaig haver de trencar la consigna, però. Vaig enviar a un Certamen que es celebrà en aquella ciutat, un monòleg. Fou premiat. Hi hagué unes discussions fantàstiques sobre qui era l'autor d'aquell treball. Sembla que es tractava d'un monòleg atrevit. Jo no me n'adonava. Quan van saber que l'autor era una dona l'escàndol va ser més gros. No trobaven correcte que jo contés la història d'un infanticidi. I, no obstant, ¿és que pot tenir límits l'obra de l'artista? No crec que unes normes morals puguin frenar-la. Crec elemental advocar per la independència de l'art. Gràcies a aquesta independència he pogut ser fidel a la meva vocació, que tothom hauria volgut intervenir».
L'escàndol va arribar, doncs, quan el jurat va descobrir que l'autora era una dona. Aleshores es va decidir que no es concediria el premi a Caterina Albert. I no se li va concedir. L'escàndol no era, doncs, només per la temàtica, el que la convertia en més immoral era el fet que fos un escrit de dona. El resultat va ser que, tot i que hauria volgut dedicar-se al teatre, arran d'aquest escàndol es decantà per la narrativa breu i la novel·la. També comportà la decisió de l'autora de «no donar, emparat pel mateix nom, mai res més al públic». I així ho va fer: les obres posteriors ja van ser signades sota el pseudònim de Víctor Català. Renuncià al seu nom de dona, i no a la seva escriptura.
L'estrena, setanta anys després Val a dir que, després de l'escàndol, l'obra no va ser estrenada, ni en la versió original, ni en la versió amputada pel jurat. Va haver d'esperar fins al 14 de març de 1967, data en què es posà en escena al Palau de la Música Catalana, per iniciativa de Josep Miracle i dirigida per Màrius Cabré, un any després de la mort de l'autora. esquerra|miniatura|287x287px|Teatre Principal d'Olot, on se celebraren els Jocs Florals de 1898 Posteriorment, s'ha representat en diverses ocasions: al Teatre Romea de Barcelona, interpretada per Emma Vilarasau i dirigida per Josep Maria Mestres (1993), a la Sala La Planeta de Girona, en una interpretació de Sílvia Escuder i direcció de Pep Massanet (1997). Més endavant es va poder veure en una adaptació musical al TNC, una òpera electrònica de Clara Peya, dirigida per Marc Alegret (2021), i també en una lectura dramatitzada que explora el vessant de la salut mental, amb les poetes Maria Callís i Blanca Llum Vidal, dirigit per Rosa Vilanova, al Teatre Principal d'Olot (2021), el lloc on s'originà el rebombori i on nasqué el pseudònim de Caterina Albert.
Referències
Bibliografia Francesca Bartrinaː Teatre de dona al tombant de segleː La infantiida, de Caterina Albert. Universitat de Vic Martí de Riquer, Antoni Comas, Joaquim Molas: Història de la literatura catalana. Vol. 8. Editorial Ariel, Barcelona. .
Categoria:Obres de teatre en català Categoria:Obres del 1898 Categoria:Monòlegs Categoria:Llibres Categoria:Modernisme català