Manon Lescaut és una òpera en quatre actes composta per Giacomo Puccini sobre un llibret que va aparèixer com a anònim en l'edició original, però que era escrit per fins a set llibretistes (Domenico Oliva i Luigi Illica, amb aportacions de Marco Praga, Ruggero Leoncavallo, Giulio Ricordi, Giuseppe Adami i el mateix Puccini). Basada en la novel·la Manon Lescaut (1731) de l'abbé Prévost, va ser composta entre 1889 i 1892 i estrenada l'1 de febrer de 1893 al Teatro Regio de Torí. L'estrena va ser el primer èxit de Puccini després de la indiferència que van causar Le Villi (1884) i Edgar (1889). miniatura|esquerra|Giulio Ricordi, l'editor que va confiar en Puccini miniatura|esquerra|L'abbé Prévost, la seva novel·la homònima fou la base d'aquesta òpera
Origen i context Al començament de la seva trajectòria com a compositor, Puccini no semblava tenir gaires opcions de convertir-se en l'hereu de Verdi. La seva primera òpera en un acte, un conte de fades titulada Le Villi, va tenir una recepció discreta en la seva estrena de 1884, i sovint va ser considerada una obra estudiantil immadura. La seva òpera següent, Edgar, més ambiciosa tant en escala com en intenció, va patir serioses deficiències en el llibret i en la seva estructura dramàtica, i no va aconseguir guanyar-se el públic el 1889. Però amb una notable intuïció i un sentit comercial estratègic, l'editor Giulio Ricordi ja va veure en la música del jove Puccini una combinació prometedora de tradició i innovació, la qual cosa considerava essencial per revitalitzar la tradició operística italiana i, alhora, assegurar els seus ingressos un cop Verdi es retirés.
Tan bon punt es va adonar que Edgar estava condemnada al fracàs, Puccini començà a buscar un nou argument per a una òpera. Amb poc més de trenta anys, necessitava que la seva següent òpera fos un èxit per fer front als seus nombrosos deutes. A més de mantenir la seva dona Elvira i els seus dos fills, Puccini havia de retornar un préstec estudiantil al Dr. Ceru. Aquestes circumstàncies expliquen per què es va sentir immediatament captivat per la novel·la de labbé Prévost sobre la cortesana depravada Manon Lescaut i la seva tràgica aventura amb el cavaller Des Grieux, des del moment mateix en què la va descobrir.
El 1731, labbé Prévost va publicar la història de Des Grieux i Manon Lescaut, una narració que explora la condició humana a través d'una figura tràgica. Manon, fràgil i mancada de malícia, tria el camí de la corrupció per feblesa, però no és ni vulgar ni plenament fatal, sinó víctima del seu entorn hostil. Narrada en primera persona per Des Grieux, la novel·la mostra les contradiccions d'un amor obsessiu i reflexiona sobre la hipocresia i les debilitats que regeixen les vides dels seus personatges.
L'''abbé Prévost, format pels jesuïtes i posteriorment vinculat a diversos monestirs benedictins, va ser excomunicat després d'abandonar sense permís el monestir Saint-Germain-des-Prés de París. Després de sis anys d'exili i una vida rocambolesca, va tornar a ingressar en un monestir benedictí. Durant aquest període, va publicar en el tercer volum de les Mémoires et aventures d'un homme de qualité la Histoire du Chevalier Des Grieux et de Manon Lescaut, un text que el Parlament de París va condemnar a la foguera. L'obra presenta una reflexió sobre el conflicte entre el sagrat i el profà, la tensió entre la passió i la raó, i la lluita entre el vici i la virtut.
Cada adaptació musical de Manon, ja sigui per Auber, Massenet, Puccini o Henze, se centra en un aspecte diferent de la novel·la de Prévost, revelant així temes diversos. La complexitat de l'original permet aquestes variacions. El jove Puccini, el 1893, va triar aquest argument perquè va identificar-hi una "passió desesperada". Per expressar-la, va estructurar l'òpera en quatre actes, cadascun marcant un possible punt de separació: el convent (primer acte), el bordell (segon acte), l'exili (tercer acte) i la mort (quart acte). Tot i això, en cada acte, la passió s'imposa en un duet d'amor que resol els conflictes en l'afecte, convertint els temes secundaris com la marginació, la culpa, la frivolitat, la submissió i la degradació en circumstàncies d'aquest amor essencial.
Malgrat la seva edició de 1731, la narració dels protagonistes de Manon Lescaut va mantenir una vigència notable fins ben entrat el , en gran part gràcies à la versió escènica que Étienne Gosse havia estrenat el 1820, amb música de Propiac i intervencions coreogràfiques de Lefèvre. En aquell moment, el relat s’havia consolidat com un referent canònic i, al mateix temps, com un títol de llarg recorregut en l’àmbit líric. Lopéra comique que Jules Massenet en va derivar, presentada el 1884, confirmà aquesta popularitat, ja que fou rebuda amb un èxit remarcable. Cal recordar que, arran del mal resultat dEdgar, Puccini es decantaria sovint per trames amb un historial garantit d’acceptació pública.
Inicialment, Ricordi es mostrà reticent davant la proposta d’emprendre una nova òpera basada en un assumpte que Massenet havia musicat feia poc i que comptava amb una estrena recent a Itàlia. Tanmateix, Puccini estava convençut que podia oferir una lectura personal i diferenciada de la del compositor francès i acabà persuadint l’editor gràcies a la seva fascinació pel personatge principal. El procés d’elaboració del llibret de Manon Lescaut va resultar especialment feixuc: el compositor supervisava minuciosament cada fase del desenvolupament textual, imposant correccions i orientacions constants. El resultat fou un llibret confeccionat per diversos autors sota la direcció estricta de Puccini, fins al punt que cap d’ells no en reivindicà la paternitat, circumstància que explica l’habitual absència d’atribució als programes de mà.
Puccini aspirava a un llibret amb figures i conflictes d’impacte directe, fàcils d’entendre a primer cop d’ull. Com es pot crear res que no es visqui de debò? escrivia a Ricordi el 19 de juliol de 1889. Puccini va atribuir part del discret recorregut dEdgar al llibret de Fontana, i aquell desencís el va portar, des d’aleshores, a vigilar amb una meticulositat gairebé obsessiva la preparació dels llibrets de les seves òperes.
La gestació de Manon Lescaut va ser especialment feixuga: al llarg de tres anys, les seves demandes constants, els canvis sobtats de direcció i, sobretot, la seva ferma inflexibilitat van esgotar fins al límit almenys set llibretistes. La partitura de Manon Lescaut no presenta cap autoria llibrestística al frontispici, atès que el procés d’elaboració del text va involucrar un nombre considerable de col·laboradors —almenys sis— que només en van completar fragments parcials.
En les primeres fases del projecte, Ricordi va posar Puccini en relació amb el reconegut escriptor Giuseppe Giacosa, però aquella primera temptativa de col·laboració no va prosperar satisfactòriament. Tot seguit, l’editor mirà de vincular el compositor amb Ruggero Leoncavallo, que aleshores treballava sobretot com a llibretista, abans d’obtenir fama com a autor de Pagliacci. La relació, tanmateix, es va malmetre al cap de pocs mesos, arran de les constants intervencions de Puccini i de la seva manca de disposició a negociar cap canvi.
Ricordi acudí després al dramaturg Marco Praga, que col·laborava amb el poeta Domenico Oliva. Tots dos configuraren una proposta en quatre actes que, en línies generals, ja prefigurava l’arquitectura adoptada finalment. Puccini, però, exigí suprimir el segon acte —on s’evocava la convivència plàcida de Manon i Des Grieux en un modest apartament— perquè considerava que l'escena induiria una comparació inevitable amb un passatge equivalent de l’òpera de Massenet. Davant d’aquestes retallades, Praga i Oliva optaren per abandonar el projecte, en desacord amb el perjudici que, al seu entendre, aquell canvi causava a la coherència dramàtica de l’obra. L’aportació més reeixida d’Oliva fou, en qualsevol cas, la concepció del tercer acte.
Per resoldre la situació, Ricordi va persuadir Giuseppe Giacosa perquè exercís de mediador entre Praga, Oliva i un nou col·laborador, Luigi Illica. Junts van revisar el text i van introduir un tercer acte completament inèdit, conegut avui com l'escena de l'embarcament. Tot i l’eficàcia dramàtica d’aquest afegit, va comportar una ruptura en la continuïtat narrativa: després de la melancòlica trobada dels amants al final del tercer acte, els espectadors els veuen, de manera sobtada, perduts en un desert al començament del quart acte.
Finalment, va ser Luigi Illica qui va completar i polir el llibret. Ell va ser l’autor dels episodis complementaris del segon acte i va finalitzar el tercer. Cap al juny de 1892, després d’una declamació del text a la casa d’estiu de Ricordi a Cernobbio, a la vora del llac de Como, Illica va acceptar la versió pràcticament definitiva del llibret.
Aquesta obra marcà el començament de la col·laboració entre Giacosa i Illica en els llibrets de Puccini. A partir d’aquell moment, el duo va continuar treballant conjuntament en les òperes més destacades del compositor fins a la mort de Giacosa, l’any 1906, que posà fi al seu tàndem creatiu. Puccini comprengué que la seva inventiva musical funcionava millor amb un llibret de trama concisa, que permetés que les melodies transmetessin les emocions de manera immediata i directa. En Manon Lescaut, això significava centrar-se sobretot en els sentiments i reaccions dels protagonistes, Manon i Des Grieux, reduint al mínim la presència dels personatges secundaris: ni Lescaut ni Geronte disposen d’una ària pròpia al llarg de tota l’òpera.
Quan el 1894 Manon Lescaut —un any després de la seva estrena absoluta— es va interpretar per primera vegada al Covent Garden de Londres, Bernard Shaw, llavors crític musical, va pronunciar unes paraules quasi profètiques: crec que l'hereu de Verdi serà Puccini i no qualsevol dels seus rivals. Fins i tot la coincidència semblava posar de relleu paral·lelismes entre els principis lírics dels dos compositors: la primera òpera (Verdi amb Oberto, Conte di San Bonifacio i Puccini amb Le Villi), amb un èxit prometedor d’un autor jove; la segona (Verdi Un giorno di regno i Puccini Edgar), amb decepcions i fracassos parcials; i la tercera (Verdi Nabucco i Puccini Manon Lescaut), amb el primer gran èxit sostingut i l’ascens ràpid cap a la fama. Curiosament, molts anys després de Nabucco, l’estrena de l’última òpera de Verdi, Falstaff, coincidí amb la de Manon Lescaut, separades només per vuit dies, simbolitzant el pas de relleu: Verdi, als vuitanta anys, deixava camí a un Puccini jove i apassionat de trenta-quatre.
El moderat èxit dEdgar va estimular Puccini a explorar camins que definirien l’essència de la seva marcada personalitat compositiva. Va abandonar les trames que seguien la tradició melodramàtica italiana per endinsar-se en una recerca de temes més realistes, adequats al seu temperament, al seu sentit del melodisme i a la seva visió teatral. En aquest context, Manon Lescaut representa un pont entre les dues primeres òperes i les grans creacions posteriors —La Bohème, Tosca i Madama Butterfly—, on, sobretot des del punt de vista musical, ja s’hi poden reconèixer els trets característics del que s’ha anomenat Puccinisme.