The B-52s (escrit com a The B-52's abans de 2008) és un grup estatunidenc de new wave, format a Athens (Geòrgia) l'any 1976. Els membres originals eren Fred Schneider (veu, percussió, teclats), Kate Pierson (orgue, baix, veu), Cindy Wilson (veu, bongos, pandereta, guitarra), Ricky Wilson (guitarra), i Keith Strickland (bateria, guitarra, sintetitzadors, instruments diversos). Després de la mort de Ricky Wilson el 1985, Strickland va passar a tocar només la guitarra. A partir de llavors, el grup va afegir músics diversos per als concerts en directe.
Amb arrels a la new wave i al rock and roll dels anys 1960, el grup va tocar molts gèneres musicals, des del post-punk fins al pop-rock. La manera de cantar "noi contra noies" de Schneider, Pierson, i Wilson, n'és característica.
Història Formació i primers anys Els B-52's es van crear l'any 1976 quan la cantant Cindy Wilson, el seu germà gran i guitarrista Ricky, la cantant i organista Kate Pierson, el bateria i percussionista Keith Strickland i el poeta, cantant, i esquellot Fred Schneider van fer una jam session improvisada després de compartir un còctel tropical (Flaming Volcano) en un restaurant xinès d'Athens, Geòrgia. D'altres noms que es van pensar per al grup van ser els "Tina-Trons" i "Felini's Children". La primera vegada que van tocar junts, Strickland va tocar la guitarra i Wilson les congas. Van fer el seu primer concert (amb Wilson a la guitarra) l'any 1977 en una festa de Sant Valentí per als seus amics.[news,artists,9620,42757,42792] Latest News -- The B-52s -- RollingStone.com
El nom del grup ve del pentinat "beehive" de les noies, que s'assembla al nas de l'avió del mateix nom. Keith Strickland va suggerir el nom després de tenir un somni d'un grup que tocava al saló d'un hotel. En el somni, va sentir que algú li xiuxiuejava que el nom del grup era "the B-52s". El seu estil peculiar dins del new wave de l'època consistia en una combinació de música de ball i música surf que els distingia dels altres grups per les originals afinacions de guitarra que utilitzava Ricky Wilson i pel seu estil de vestir amb roba de segona mà.
El seu primer senzill, "Rock Lobster" ("Llagosta de Roca"), gravat per a DB Records l'any 1978, va ser un èxit underground, venent més de 2.000 còpies en total i això els va permetre tocar a dos locals emblemàtics de Nova York: el CBGB i el Max's Kansas City. Aquesta versió de "Rock Lobster" i la cara B "52 Girls" són gravacions diferents de les que surten al seu primer àlbum, i la primera versió de "52 Girls" està en un to diferent.
Es va tornar a gravar una versió de "Rock Lobster" i es va publicar com a senzill. Al Regne Unit i a Alemanya portava també una versió instrumental de "Running Around", una cançó que no era a l'àlbum, i de la qual va sortir una versió amb veu al seu segon àlbum, Wild Planet. L'expectació que va crear el disc al Regne Unit va fer que la seva primera actuació a Londres, a l'Electric Ballrom s'omplís, amb l'assistència de moltes estrelles del pop anglès, com Sandie Shaw, Green Gartside de Scritti Politti, Joe Jackson i d'altres. Al Canada, publicat per Warner, el senzill va passar de cançó de culte a èxit total, arribant al número 1 el 24 de maig de 1980.
El 1979, els B-52's van signar contractes amb Warner Bros. Records per Nord-amèrica, Sud-amèrica, Austràlia i Nova Zelanda; i amb Island Records per al Regne Unit, Europa i Àsia. Chris Blackwell, el fundador d'Island, va produir el seu primer àlbum d'estudi. Es va gravar als estudis de Blackwell a les Bahames, i es va publicar el 6 de juliol de 1979, amb el nom del grup. The B-52's tenia noves versions de "Rock Lobster" i "52 Girls", sis cançons originals gravades expressament per al disc, i una versió de la cançó "Downtown" de Petula Clark. Segons una entrevista amb el grup al DVD With the Wild Crowd! Live in Athens, GA, van quedar sorpresos pels mètodes de gravació de Blackwell; volia que el so fos el màxim de proper al so en directe i, per tant, no va utilitzar gairebé gens de segons pistes ni efectes addicionals. El disc fou un èxit important, sobretot a Austràlia, on va arribar al número tres de les llistes, igual que els tres senzills "Planet Claire", "Rock Lobster", i "Dance This Mess Around". Als Estats Units, el senzill "Rock Lobster" va entrar a la llista Billboard Hot 100, mentre que l'àlbum va ser disc de platí.
El següent disc, Wild Planet, va arribar al número divuit de la llista Billboard 200 el 1980 i va ser disc d'or. "Private Idaho" va ser la segona cançó que entrava al Hot 100. El 26 de gener 1980, els B-52's van actuar a Saturday Night Live. També van actuar al festival Heatwave de Toronto (que es va anomenar "el Woodstock de la New Wave") l'agost de 1980; i van sortir a la pel·lícula de Paul Simon One Trick Pony.
El seu tercer disc va ser una barreja de cançons dels seus dos primers discos d'estudi. Party Mix! va agafar sis pistes dels dos discos anteriors i els va presentar en versió ampliada.
John Lennon va dir que "Rock Lobster" havia estat una inspiració per al seu retorn. La cita es pot veure a
Anys posteriors i mort de Ricky Wilson El 1981, el grup va col·laborar amb el músic David Byrne per produir un tercer disc de llarga durada. Degut a suposats conflictes amb Byrne sobre la direcció musical, es van aturar abruptament les sessions de gravació, i el grup va publicar Mesopotamia (1982) com a EP; el 1991, Party Mix! i una remescla de Mesopotamia es van combinar i publicar junts en un sol compact disc.
L'any 1983 el grup va publicar el seu quart disc, Whammy!; aquest àlbum va fer que el grup experimentés amb sintetitzadors i caixes de ritmes. L'àlbum va entrar al Billboard 200 el mateix 1983, arribant al número vint-i-nou." Legal Tender" va entrar a la llista Billboard Hot 100, així com a la Billboard Hot Dance Club Play Singles juntament amb "Whammy Kiss" i "Song for a Future Generation". Després de distribuir les primeres còpies de Whammy!, va haver-hi problemes de copyright amb Yoko Ono que van fer que la cançó "Don't Worry" es tragués del disc i es substituís a les següents edicions per "Moon 83", un remix de la cançó "There's a Moon in the Sky (Called the Moon)" del seu àlbum de debut.
Després d'agafar-se un any de descans de la seva carrera musical el 1984, els B-52's van tornar a ajuntar-se el 1985 per gravar Bouncing off the Satellites, el seu cinquè disc d'estudi, i el gener d'aquell any van actuar al Brasil, al Rock in Rio; el seu rècord d'audiència. Durant la gravació, Ricky Wilson havia tingut complicacions de salut degudes a la SIDA. Cap dels altres membres del grup sabia de la seva malaltia, i el 12 d'octubre de 1985, Wilson va morir-se'n als 32 anys.
Amb la Cindy Wilson destrossada per la mort del seu germà, i la resta del grup també deprimida, el grup es va tancar i no va fer cap gira per promocionar el disc, suspenent la seva carrera musical.[ Allmusic Guide Biography for The B-52s] El 1987, van publicar un anunci a l'estil de la portada del disc de The Beatles Sgt Pepper's Lonely Hearts Club Band a favor d'una fundació per la recerca en SIDA.
Retorn i èxit popular Keith Strickland, el bateria original del grup, havia començat a tocar més instruments durant l'època de l'EP Mesopotamia el 1982, incloent la guitarra, el baix, el piano, marimba i diversos instruments de percussió i sintetitzadors. Com que Strickland ja no volia tocar la bateria (segons una entrevista amb Pierson), el grup va canviar a les caixes de ritmes per al disc de 1983, Whammy!, amb Strickland i Ricky Wilson fent tota la música d'aquell disc, i la resta del grup fent només veu. Pierson, que al principi tocava la guitarra, l'orgue, el baix i sintetitzadors, va passar a fer pràcticament només veu a l'estudi, encara que seguia tocant els teclats a les gires. Per la gira de Whammy!, en algunes cançons Strickland tocava la bateria mentre que les altres utilitzaven una pista auxiliar perquè Strickland pogués passar al davant i tocar les altres parts. Això també va alliberar les veus (que ara no sempre havien de tocar) per fer coreografies simples. Després d'agafar-se l'any 1984 pràcticament com a any sabàtic, al grup li va costar de tornar a escriure material nou després de Whammy! (en part perquè el grup vivien tots junts a la mateixa casa des de 1981). Van decidir de provar d'escriure cançons per separat, i van començar a gravar el 1985, un altre cop utilitzant caixes de ritmes i sintetitzadors. Ricky Wilson va morir abans d'acabar l'àlbum. Els resultats es van publicar com a Bouncing Off The Satellites. A causa de la mort de Wilson, el grup no va fer cap gira de promoció del disc. Van fer un vídeo de "Girl from Ipanema Goes to Greenland" i van aparèixer en alguns programes de televisió del Regne Unit, però llavors es van agafar un descans d'un o dos anys. El grup estava destrossat per la mort de Ricky, i hi havia dubtes sobre el futur del grup.
Strickland va compondre algunes cançons el 1988 i després de tocar-ne algunes per als altres companys, van acordar de tornar a provar de compondre junts, amb Pierson, Wilson i Schneider contribuint lletra i melodies. El 1989, el grup va publicar Cosmic Thing, que els va donar èxit popular, publicat per Reprise Records a tot el món.
El següent senzill, "Love Shack", amb el seu aire festiu i el seu vídeo musical de colors extremats,Unterberger, p. 133–135 va convertir-se en el seu primer top 40 del Billboard Hot 100, arribant al número 3 el novembre de 1989.Billboard Hot 100 Chart Listing For The Week Of Nov 18, 1989 El següent senzill, "Roam", va aconseguir la mateixa fita, arribant al número tres el març de 1990.Billboard Hot 100 Chart Listing For The Week Of Mar 10, 1990 A Austràlia, el país on havien tingut més èxit una dècada abans, "Love Shack" va ser el número u durant vuit setmanes.
Un quart senzill, "Deadbeat Club", que recordava amb nostàlgia la primera època del grup quan vivien a Athens, va arribar al número 30. El vídeo es va gravar a Athens, i hi feia un cameo el seu conciutadà Michael Stipe, de R.E.M.. El disc Cosmic Thing va arribar als cinc primers dels Estats Units, i va obtenir múltiples discos de platí. També va tenir molt èxit internacional, arribant al número 1 a Austràlia i Nova Zelanda, i el número 8 al Regne Unit. La gira mundial del disc va tenir molt èxit, i van sortir a la portada de Rolling Stone del març de 1990. L'any 1990, els B-52's foren nominats a 4 MTV Video Music Awards, incloent el Vídeo de l'Any. Van guanyar-ne dos, Millor Vídeo de Grup, i Millor Direcció Artística.
Pierson va cantar en la cançó d'Iggy Pop "Candy", que va fer el top 40. El 1991, el disc en solitari de Schneider es va reeditar, i va aconseguir el seu primer senzill al Hot 100 quan "Monster" va arribar al número 85. El mateix any, Pierson va ser l'estrella convidada en una cançó de l'altre grup famós d'Athens, R.E.M. "Shiny Happy People" va arribar al número 10 el setembre de 1991. També va col·laborar en dues cançons més de l'àlbum de R.E.M. Out of Time, "Near Wild Heaven", i "Me in Honey", a part de la cançó descartada "Fretless".
A finals de 1990, Cindy Wilson va plegar temporalment del grup, i Julee Cruise va substituir-la en la gira. Els B-52's van publicar Good Stuff el 1992 com a trio - l'únic disc on Cindy Wilson no hi era - i la cançó del títol va arribar al número 28 l'agost d'aquell any. L'àlbum va arribar al número 18 als Estats Units. També és l'àlbum més obertament polític, encara que havien estat activistes i havien ajudat a recaptar fons per a causes del medi ambient, la SIDA i els drets animals durant molts anys.