El bisbat de Piacenza-Bobbio (italià: diocesi di Piacenza-Bobbio; llatí: Dioecesis Placentina-Bobiensis) és una seu de l'Església catòlica, sufragània de l'arquebisbat de Mòdena-Nonantola, que pertany a la regió eclesiàstica Emília-Romanya. El 2013 tenia 321.400 batejats d'un total 335.340 habitants. Actualment està regida pel bisbe Gianni Ambrosio.
Territori miniatura|esquerra|Mapa de la diòcesi miniatura|upright=1.3|L'abadia de Sant Columbà a Bobbio miniatura|upright=1.3|La cocatedral dell'Assunta a Bobbio miniatura|upright=1.3|Església de Sant Antoni, Piacenza miniatura|upright=1.3| Església de San Sixt, Piacenza La diòcesi comprèn bona part de la província de Piacenza i algunes parròquies de les províncies de Parma i de Pavia i de la ciutat metropolitana de Gènova.
La seu episcopal és la ciutat de Piacenza, on es troba la catedral de Santa Giustina e Santa Maria Assunta. A Bobbio hi ha la cocatedral de Santa Maria Assunta.
El territori s'estén sobre 3.670 km² i està dividit en set vicariats, articulats en 39 unitats pastorals, que reuneixen les seves 422 parròquies.
Vicariats Els vicariats, presidits per un vicari episcopal territorial, són: Vicariat de Piacenza i Gossolengo: amb 8 unitats pastorals Vicariat de la val d'Arda: amb 9 unitats pastorals Vicariat de val Nure: amb 6 unitats pastorals Vicariat de baixa i mitja val Trebbia i val Luretta: amb 5 unitats pastorals Vicariat de la val Tidone: amb 4 unitats pastorals Vicariat de Bobbio, alta val Trebbia, Aveto i Oltre Penice: amb 3 unitats pastorals Vicariat de val Taro i val Ceno: amb 3 unitats pastorals
Les unitats pastorals (en total 39) són presidides per un moderatore.
Història La Diòcesi de Piacenza va ser erigida al i el 16 de setembre de 1989 es van agregar els territoris de la Diòcesi de Bobbio, creada el febrer de 1014, que des del 30 de setembre de 1986 es va unir a l'arxidiòcesi de Gènova.
El territori va ser modificat el 14 de gener de 2003, quan Salsomaggiore passà a la diòcesi de Fidenza;Vari, Le Diocesi d'Italia, Vol. I - Fidenza di Amos Aimi, Ed. San Paolo 2008 després de vuit petites parròquies van ser transferides a la diòcesi de Parma, a canvi de les parròquies de Mercore i Bersano.
Diòcesi de Bobbio L'origen de la seu de Bobbio es remunta a la creació d'un monestir pel sant irlandès, Columbà, en la tardor de 614.
L'11 de juny de 628 per a les instàncies de l'abat sant Bertulfo, que va anar en peregrinació a Roma, el papa Honori I, amb la butlla Si semper sunt,El text de la butlla a: Cappelletti, op. cit., XIII, p. 621-622. va declarar l'Abadia de Sant Columbà de Bobbio immediatament subjecta a la Santa Seu (nullius dioecesis) i lliure de qualsevol jurisdicció episcopal. En època de sant Bobuleno, el papa Teodor I confirmà amb declaracions més precises la independència del monestir i la seva dependència de qualsevol jurisdicció episcopal.Butlla Quamquam priscae a: Cappelletti, op. cit., XIII, p. 624-627. A continuació l'abadia, a partir del període longobard al període de sobirania carolingia, va rebre nombroses donacions territorials amb la creació simultània del feu monàstic de Bobbio que van créixer fins a mitjan .
Passada la meitat del el monestir i el seu feu van començar a decaure. La protecció imperial i la pontifícia van començar a desaparèixer, mentre que l'assignació del càrrec d'abat a persones que en realitat no va exercir, considerant-lo només una font d'ingressos, va portar problemes administratius. Una recuperació va arribar quan es va convertir en abat Gerbert d'Aurillac, el futur papa Silvestre II, nomenat en 982 per Otó II. Gerbert va estar a Bobbio pocs mesos, tornant a Reims després de la mort de l'emperador però romanent abat fins al 999 quan va ser nomenat papa.
El seu episcopal de Bobbio va néixer el febrer de 1014,M.Tosi, Il Monastero Bobbiese diviene Sede Vescovile, in rivista Columba, Bobbio, de març de 1965 n.6 per l'obra de l'emperador Enric II i el papa Benet VIII, el primer bisbe va ser l'abat Pietroaldo (999 - 1017), designat prèviament per Silvestre II com el seu successor. Va ser el responsable de la transformació en seu episcopal, per protegir-se dels intents d'invasió de bisbes veïns de Piacenza i la Tortona. El projecte va ser establert en desembre 1013 amb la reunió oficial a Pavia entre Enric II i l'abat del monestir de Bobbio Pietroaldo per intentar posar una fi permanent al conflicte ocorregut entre el monestir i les diòcesis veïnes amb diverses usurpacions del patrimoni monàstic. Amb l'elevació del monestir a bisbat s'eliminà qualsevol pretext per interferències. El 14 febrer de 1014 Enric II es trobà a Roma per a la coronació solemne amb la seva dona Cunegunda, i després dona el projecte, elevant a Bobbio a Ciutat i seu episcopal.
L'abat-bisbe Pietroaldo assumí llavors els dos títols abacial i episcopal, que apareixen en un document datat el 7 d'abril de 1017F.Savio, Gli Antichi Vescovi d'Italia, Piemonte, Torino 1899 - pag. 161-162</ref>CDSCB - Codice Diplomatico di San Colombano, libro I, doc. n. CXIV en el qual Pietroaldo s'anomena abat i bisbe: [domn]us Petroaldis abbas et episcopus monasterio sancti Columbani sito Bobio.
La unió de les dues seus i territoris pertanyents es va dividir després de la mort de Pietroaldo, encara que més tard encara alguns abats van ser elegits bisbes; no obstant això, la transferència de la dignitat episcopal a l'abat va ser superat en poc temps. A partir de la tercera dècada i fins al final del bisbes que van succeir ja no coincideixen amb els abats del monestir, mentre que a final de la tercera i fins al començament de la cinquena dècada del la dignitat episcopal i l'abadia van ser novament presa per última vegada per la mateixa persona, l'abat Simone.
El territori de la diòcesi de Bobbio es deriva, en part, augmentant les propietats del monestir que van romandre independents a l'àrea dels Apenins on avui estan les àrees regionals de l'Emília-Romanya, Ligúria, Llombardia i Piemont; i en part pel retorn parcial dels territoris de la diòcesi de Tortona (Oltrepò) a la diòcesi de Piacenza.
En 1017, el bisbe i abat Attone van decidir traslladar-se a l'antiga basílica de Sant Pere (on avui s'aixeca el castell de Malaspina), seu de l'antic monestir de sant Columbà, fent construir, però més tard abandonats per l'abat Agilulfo al , de la nova abadia. Va nomenar com a abat Bosone, que separà el bisbat de l'abadia. Posteriorment, el prestigi del bisbe de Bobbio es va incrementar gràcies a importants donacions que expandiren la diòcesi a través de la vall Trebbia cap a Gènova, a la Val Tidone, a la vall Staffora de l'afluent i l'Encantada de Pavia, i en Val Nure, a Val d'Avet, vall Sturla, la vall del Sopo i Val di Taro i Val Fontanabuona en Lunigiana. La circumscripció episcopal territorial, així doncs era molt gran i irregular, amb una xarxa d'esglésies disperses en una vasta zona geogràfica, però estreta entre les diòcesis de Tortona, Piacenza i Gènova, i que només al voltant de Bobbio i de la vall de Trebbia era compacta.Vari, Le Diocesi d'Italia, Vol. II - Bobbio - Il territorio diocesano di Angiolino Bulla, Ed. San Paolo 2008
Sigifredo va ser en 1028 el primer bisbe compte de Bobbio per concessió de l'emperador Conrad II amb el diploma de 23 de desembre de 1027, amb el qual l'emperador va determinar les propietats de la diòcesi.El text del diploma a: Cappelletti, op. cit., XIII, p. 630-632.
Luizo (o Luizone) (1046-1058), bisbe i abat del monestir, van intervenir en 1046 a un sínode a Pavia. Va fer una donació de certs actius als seus canonges. Opizo (o Opizone) (1059-1068), bisbe i abat del monestir, que van assistir al sínode romà d'abril 1059.
En 1075, però, el bisbe-abat comte Guarnerio (1073 - 1095) va traslladar la seu de la diòcesi a la nova catedral a Bobbio i va construir la primera església del Santuari de la Mare de Déu de Penice; en 1081 va trair el papa Gregori VII per l'emperador Enric IV, sent excomunicat. Va ser nomenat com el seu successor el bisbe Hugo, que podria conformar-se només després de la fugida de Guarnerio en 1095. Atès que aquest esdeveniment va començar el declivi de la diòcesi i de Bobbio. Els successors immediats de Guarnerio acabaren de mantenir viu el poder comptal, però al voltant de 1125 es tornà a la fórmula bisbe-abat, amb l'elecció del bisbe Simone Malvicino.
El bisbe Ugo (o Ugone) és una persona gairebé desconeguda: només li queda rastre a la sèrie cronològica de bisbes posada en marxa al final del sínode de 1729 pel bisbe Cornaccioli. Bisbe Alberto I modificà l'altar de la catedral, girant cap a l'absis i posant al centre en una gran creu, dona una làmpada i disposà perquè cremés contínuament davant el crucifix. També va fer donacions al monestir.
A l'època de Simone Malvicino la seu de Bobbio es va convertir en sufragània de la neoerecta seu metropolitana de Gènova (1133). Segons Savio la primera menció d'aquesta subordinació es troba en una butlla del papa Alexandre III del 19 d'abril de 1161. De tant en tant van sorgir disputes entre el bisbe i els monjos, per tant, en 1199, el papa Innocenci III va emetre dues butlles en les quals restituïa a l'abadia els poders espirituals i temporals, però, al mateix temps que s'autoritzava al bisbe per deposar un abat si aquests no havien obeït.
En 1152 els gibel·lins van ser capaços d'apoderar-se del palau episcopal i el bisbe Oberto Malvicino va ser assassinat, fet que provocà la intervenció de l'emperador Frederic Barba-roja, que va nomenar administrador apostòlic temporalment el bisbe Guglielmo da Oneto. No obstant això, en 1173, Piacenza va conquerir Bobbio que va entrar a la Lliga Llombarda; amb la recuperació de la ciutat l'abat i el bisbe titular Oglero Malvicino recuperà tot el càrrec.
En 1184 va ser nomenat bisbe sant Alberto Avogadro: va governar la diòcesi un sol any i després va ser traslladat primer a Vercelli i més tard es va convertir en patriarca de Jerusalem, on va ser assassinat el 14 de setembre de 1214.
El bisbe Oberto Rocca, havent tingut ferotges disputes amb els monjos, respectà l'arbitratge del papa Innocenci III que va posar fi a la discòrdia en 1218. Més tard va haver d'afrontar el descontentament popular sobre la seva administració temporal, tant és així que en 1230 va tornar a la ciutat de Piacenza tot poder temporal durant cinquanta anys, a canvi d'una pensió anual.
Sota el bisbe Alberto de Andito va començar a Bobbio la construcció de l'església i del monestir de Sant Francesc, en el terreny donat als mateixos monjos va arribar a la ciutat per resoldre un dels conflictes habituals entre abat i bisbe. En 1273 va abdicar sota el papa Gregori X. En el moment del bisbe Giovanni Gobbi lloc es va iniciar la construcció del convent de Santa Clara. El bisbe dominic Giordano Montecucco va reformar el monestir i va expulsar l'abat Alberto. Sota el bisbe Alessio Seregno es va construir l'església de Sant Llorenç i es va constituir la confraria del mateix nom. El bisbe Marcià Buccarini va reconstruir el palau episcopal devastat pel foc i el 30 de setembre de 1448 es va portar a terme la butlla del papa Nicolau V, que va suprimir l'ordre colombanià i li va donar al monestir a la Congregació Benedictina de Santa Justina de Pàdua. També en 1458 es va imposar la clausura a les monges de Santa Clara.