miniatura|Palau del Marqués de Dosaigües, a València, reformat a estil rococó als anys 1740 El Rococó és un estil artístic nascut a França, caracteritzat per un ús decoratiu de les formes de la natura (branques, fulles) i elements xinesos, amb colors lluminosos, suaus i clars. Es desenvolupa de forma progressiva entre els anys 1730-60. Hi predominen les formes inspirades en la natura, la mitologia, la bellesa dels cossos nus, l'art oriental i especialment en els temes galants i amorosos, amb petites cascades, ponts, salzes, templets i pagodes. Es van encarregar directament a la Xina vaixelles ornades amb gravats d'armes heràldiques. És un art bàsicament mundà, sense influències religioses, que tracta temes de la vida diària i de les relacions humanes. És un estil que busca reflectir el que és agradable, refinat, exòtic i sensual.
Història miniatura|esquerra|El gronxador, obra mestra de Fragonard, on es recull l'esperit refinat, exòtic i sensual propi del Rococó. Té un precedent a l'inici del , coincidint amb la regència de Felip d'Orleans, quan varen començar els tímids canvis que anunciaven el final de l'estil tardo barroc que va evolucionar cap a l'expressió d'un gust més contemporani, independent i hedonista, contraposat a l'art oficial, inflexible i ostentós del regnat de Lluís XIV.Schönberger, Arno: pàg. 53
La transició del Rococó, també conegut com lestil Lluís XV, a noves formes i expressions artístiques, va començar cap al 1760. La divulgació de les excavacions entre 1738 i 1748 de Pompeia i Herculà, varen despertar una veritable fascinació pel gust a la grega, embrió del que, un cop consolidat, coneixeríem com a Neoclàssic, i que coincideix amb el regnat de Lluís XVI.
Aquest estil, anomenat en el seu temps del gust modern, va ser rebatejat pels seus crítics i detractors neoclassicistes amb la paraula Rococó, que és una composició de rocaille (‘roca') i coquille (‘petxina'), com que en els primers dissenys del nou estil hi havia moltes formes irregulars inspirades en roques marines, algues i petxines. Unes altres versions busquen l'origen a rocaille, una mena d'ornamentació dels decoradors de grutes dels jardins barrocs i que es distingia per un profús recaragolament. Malgrat el caire pejoratiu d'aquesta denominació, que pocs historiadors actuals encara sostenen, el Rococó és l'exemple de com un art representa la immediata expressió de la vida social i de com un estil es fa a mida de l'individu, de com els habitatges i els objectes es dissenyen per a homes i no només per a déus i monarques.
S'expressa sobretot en la pintura, decoració, mobiliari, moda i en el disseny i producció d'objectes. La seva presència a l'arquitectura i l'escultura és menor, com s'aplicava fonamentalment en l'àmbit dels espais interiors i en molt menor nombre les composicions monumentals.
Del barroc al rococó miniatura|La basílica d'Ottobeuren (Baviera): els espais arquitectònics conflueixen i es dispersen, com si prenguessin vida.
Durant el regnat de Lluís XV la vida de la cort s'allunya del palau de Versalles, i duu el canvi artístic del palau reial id'ençà es difon a tota l'alta societat francesa. La delicadesa i la joia dels motius rococó han estat vistos sovint com una reacció als excessos presents en el règim de Lluís XIV.
Si el barroc era al servei del poder absolutista, el rococó és al servei de l'aristocràcia i la burgesia. L'artista deixa de ser un servidor del poder i treballa amb més llibertat i s'inicia el mercat de l'art.
El rococó es presenta com l'art al servei de la comoditat, el luxe i la festa. Les escenes de la pintura recullen aquest nou estil de vida i l'arquitectura es transforma i es modifica la forma de viure.
Pel que fa al vessant social, comença un canvi cap al paper de la dona com a organitzadora de «salons» per parlar de literatura, política, jocs d'enginy o per ballar. Aquest entorn dactivitat social dins l'alta burgesia és el lloc adient perquè els artistes es promocionin i facin clients.
Els motius del Rococó cerquen reproduir el sentiment típic de la vida aristocràtica lliure de preocupacions o de novel·la lleugera, més que no batalles heroiques o figures religioses.
Desenvolupament i extensió miniatura|Interior en estil rococó. En el desenvolupament i promoció del nou estil dins la societat francesa, va tenir un paper clau la influència de Jeanne Antoinette Poisson, marquesa de Pompadour i amant del rei. El seu interès per l'art que, com aficionada, practicava assessorada per François Boucher o per Quentin de La Tour, es va transmetre a les classes benestants de París.
El 1730 representà el període de major vitalitat i desenvolupament del Rococó a França. L'estil es desenvolupà a l'arquitectura i arribà al mobiliari, l'escultura i la pintura (d'entre els treballs més significatius, trobem els dels artistes Jean-Antoine Watteau i François Boucher).
L'estil rococó es difon sobretot gràcies als artistes francesos i a les publicacions de l'època. Fou ràpidament acollit a la zona catòlica d'Alemanya, Bohèmia i Àustria, on es fusiona amb el barroc germànic. En particular al sud, el rococó germànic fou aplicat amb entusiasme en la construcció de cases i palaus; els arquitectes sovint adornen els interiors amb núvols d'estuc blanc.
A Itàlia l'estil barroc tardà de Francesco Borromini i Guarino Guarini evoluciona cap al Rococó a Torí, Venècia, Nàpols i Sicília, mentre que a la Toscana i a Roma l'art resta encara fortament lligat al barroc.
A Anglaterra el nou estil fou considerat com «el gust francès per l'art», els arquitectes anglesos no seguirien l'exemple dels seus col·legues continentals, tot i que l'argenteria, la porcellana i les sedes sí que varen estar fortament influenciades pel rococó. Thomas Chippendale transformà el disseny del mobiliari anglès mitjançant l'estudi i l'adaptació del nou estil. William Hogarth contribuí a crear una teoria sobre la bellesa del rococó; sense referir-se intencionadament al nou estil, afirmava a la seva obra Anàlisi de la bellesa (1753) que la corba en S present al rococó era la base de la bellesa i de la gràcia present a l'art i en la natura.
Declivi El rococó comença a declinar entorn de 1760 quan personatges del nivell de Voltaire i Jacques-François Blondel comencen a criticar la superficialitat i la degeneració de l'art. Blondel, en particular, es lamentà de la «increïble barreja de petxines, dragons, canyes, palmes i plantes» a l'art contemporani en el seu llibre L'homme du monde éclairé par les arts (‘L'home mundà il·luminat per les arts‘) de 1774. El 1780 el rococó deixa d'estar de moda a França i és reemplaçat per l'ordre i la serietat de l'estil neoclàssic impulsat per Jacques-Louis David.
El rococó es manté popular fora de les grans capitals i a Itàlia fins a la segona fase del neoclassicisme, quan l'anomenat «estil Imperi»s'imposa, impulsat pel govern napoleònic.
Un renovat interès pel rococó apareix entre el 1820 i el 1870. Anglaterra és la primera a revalorar lestil Lluís XIV, que és com s'anomenava erròniament al començament. Amb aquesta moda, pagaven preus exorbitants per comprar els objectes rococó de segona mà a París. Tanmateix, només artistes importants com Delacroix i mecenes com Empress Eugénie redescobreixen el valor de la gràcia i de la lleugeresa aplicada a l'art i al disseny.
El rococó aplicat a l'art Mobiliari i objectes decoratius durant el període rococó miniatura|Divà en estil Rococó La temàtica lleugera, però intricada, del disseny rococó s'adequa més als objectes d'escala reduïda que a l'arquitectura i a l'escultura. No sorprèn, per tant, que el rococó francès fos utilitzat sobretot a l'interior de les cases. Figures de porcellana, argenteria i, sobretot, el mobiliari incorporen l'aplicació del rococó quan l'alta societat francesa vol endreçar les cases amb el nou estil.
El rococó aprecia el caràcter exòtic de l'art xinès i, a França, s'imita l'estil en la porcellana i vaixella de taula. Se sap que Madame de Pompadour va tenir en el seu Castell de Bellevue un hivernacle ple de flors de porcellana que es perfumaven amb la seva corresponent olor autèntica.
Els dissenyadors francesos, com François de Cuvilliés i Nicholas Pineau, exporten l'estil a Múnic i a Sant Petersburg, mentre el germànic Juste-Aurèle Meissonier, es trasllada a París, si bé cal considerar a Simon-Philippe Poirier com el precursor del rococó a París.
El rococó anglès tendeix a ser més moderat. El dissenyador de mobles Thomas Chippendale manté la línia corba, però menys ampul·losa que al moble francès.Schönberger, Arno: pàg.58-59 El principal exponent del rococó anglès fou, probablement, Thomas Johnson, un escultor i projectista de mobles ubicat a Londres a la meitat del 1700.
Arquitectura miniatura|Palau Solitud (Stuttgart, Alemanya) - un exponent d'arquitectura rococó a l'estat de Baden-Württemberg.
Una de les característiques de l'estil és la marcada diferència entre exteriors i interiors. L'interior és un lloc de fantasia i color, mentre la façana retrata senzillesa i simplicitat. S'abandonen els ordres clàssics i les façanes dels edificis es distingeixen per ser planes, tenint, amb prou feines, unes motllures per separar plantes o emmarcar portes i finestres.
La forma dominant en les edificacions rococós era la circular. Un pavelló central, generalment entre dues ales baixes i corbes i, sempre que era possible, envoltat de jardí o immers en un parc natural. Altres edificacions podien prendre la forma de pavellons encadenats, en contra del típic edifici "bloc", propi de l'etapa anterior.
En tots els casos, l'aspecte més destacable dels edificis rococós és la distribució interna. Tenen estances especialitzades per a cada funció i una distribució amb confort. Les habitacions es dissenyen com un conjunt que, amb una marcada funcionalitat, combina ornamentació, colors i mobiliari.
En aquest moment la finestra augmenta progressivament de mida, fins a la porta-finestra o «finestra francesa», i així obté una interrelació entre interior i exterior que respons a l'ideal de fusió amb la natura, el paisatge i l'entorn. Se'n descarten els marcs en angle recte, massa rígids i s'adopten finestres arquejades. S'elimina o redueix l'ús d'escultures monumentals, que només es fan servir com a ornament dels jardins.
Per la seva mateixa naturalesa, aquestes tendències arquitectòniques van tenir molt poc reflex en les construccions oficials, fossin laiques o eclesiàstiques. En canvi, el nou estil va ser perfecte per a les residències de la noblesa i l'alta burgesia, les classes més ansioses de canviar segons els nous cànons i les més dotades de mitjans econòmics per aconseguir-ho.
miniatura|Castell de Sanssouci, Potsdam.
A Alemanya, especialment a Baviera, el rococó s'introduí amb molta força i superà les fórmules barroques. A diferència de França, s'hi va adequar l'estil també a construccions religioses.Schönberger, Arno: pàg. 102-103 Entre els autors de les obres més destacades trobem artistes francesos i alemanys com François de Cuvilliés, Johann Balthasar Neumann i Georg Wenzeslaus von Knobelsdorff, que realitzaren la preparació d'Amalienburg prop de Múnic, el castell de Würzburg, Sanssouci a Potsdam, Charlottenburg a Berlín, els palaus d'Augustusburg i Falkenlust a Brühl (Westfàlia), Bruchsal, Palau Solitud a Stuttgart i Schönbrunn a Viena.
Pintura miniatura|Peregrinació a Cythera de Jean-Antoine Watteau (1721, Louvre).
Malgrat que el rococó deu el seu origen purament a les arts decoratives, l'estil va influir també en la pintura, i hi va arribar a una màxima esplendor en la dècada dels 1730. Els pintors varen fer servir colors clars i delicats i les formes curvilínies decoren les teles amb querubins i mites d'amor. Els paisatges amb festes galants i pastorals sovint recollien dinars sobre l'herba de personatges aristocràtics i aventures amoroses i cortesanes. Es van recuperar personatges mitològics, que es barregen en les escenes, i les doten de sensualitat, alegria i frescor.