La Rambla −també anomenada les Rambles perquè té diversos trams amb noms diferents― és un passeig emblemàtic de Barcelona que discorre entre la plaça de Catalunya, centre neuràlgic de la ciutat, i la del Portal de la Pau, on s'aixeca el monument a Colom. Ben a prop hi ha les Drassanes Reials, actualment convertides en Museu Marítim, on s'exhibeix, entre d'altres, la reproducció a escala real d'una antiga galera de combat. El Port Vell ofereix altres atractius, com ara un centre d'oci, de botigues i restaurants (el Maremàgnum), un cinema IMAX i el major aquari de fauna marina mediterrània.
Hi ha molts quioscos de premsa i parades de flors, actors ambulants, artistes plàstics com ara pintors, caricaturistes i retratistes, cafeteries, restaurants i botigues. Prop del port s'hi acostumen a instal·lar paradetes d'artesania i també pintors i dibuixants. Tot passejant-hi s poden admirar diversos edificis d'interès, com el Palau de la Virreina, el Palau Moja, la Boqueria, l'antiga Casa Figueras, el Teatre Principal i el Gran Teatre del Liceu, on es representen òperes i ballets. Un dels carrers laterals, porta a la Plaça Reial, amb les seves palmeres i voltada de porxos sota els quals hi ha un bon nombre de cerveseries i restaurants, i on es reuneixen els diumenges al matí els col·leccionistes de segells i monedes.
Antigament un passeig popular i burgès, el turisme de masses (sobretot arran dels Jocs Olímpics d'Estiu de 1992) ha afectat el caràcter del carrer, amb la proliferació de comerços de records i també de carteristes. Malgrat que gairebé ja no sigui freqüentada pels barcelonins,Mathieu de Taillac, «Las Ramblas - Le "paseo" où il faisait bon voir et être vu», Le Figaro, mardi 6 août 2013, page 11. la seva popularitat entre els turistes fa que la Rambla estigui plena de gent, sobretot en plena temporada.miniatura|esquerra|La Rambla de Canaletes envaïda pels turistes
Les diverses rambles miniatura|esquerra|Els diversos trams de la Rambla. Els diversos trams de la Rambla tenen difernets noms. De nord a sud són els següents: Rambla de Canaletes, amb la famosa Font de Canaletes. Ocupa el solar de l'Estudi General o Universitat, davant la porta de Santa Anna, edifici del que va perdre el seu ús quan la Universitat fou suprimida per Felip V i es convertí en caserna militar. Fou enderrocat el 1843. Rambla dels Estudis. Baixant a mà dreta també hi havia el col·legi de Betlem, dels jesuïtes, del qual només resta l'església de Betlem. També hi ha el teatre Poliorama i l'antiga Acadèmia de Ciències, amb un rellotge amb el qual els barcelonins posaven a l'hora els seus doncs era considerada l'hora oficial i el palau Moja, on residí el poeta Verdaguer quan fou capellà almoiner del marquès de Comillas. Fins al 2010, també s'hi podien trobar parades d'ocellaires. Rambla de les Flors (o de Sant Josep, a causa de l'antic convent dels carmelites descalços), únic lloc de la ciutat en què s'hi venien flors i que avui conserva encara aquesta activitat. Hi ha el palau de la Virreina. Pla de la Boqueria, anomenat així pels venedors de carn medievals a les seves taules de bocateria. Rambla dels Caputxins (o del Centre), anomenada així per l'antic convent de frares caputxins. Hi ha el Gran Teatre del Liceu. Plaça del Teatre, anomenada així pel Teatre Principal. Rambla de Santa Mònica, anomenada així per convent dels agustins descalços, del , actualment seu del Centre d'Arts Santa Mònica. Hi ha l'accés al Museu de Cera.
Més enllà del monument a Colom. la Rambla continua per l'anomenada Rambla de Mar, una passarel·la ondulada de fusta que comunica amb el moll d'Espanya, obra dels arquitectes Helio Piñón i Albert Viaplana, inaugurada el 1994. Més amunt de la plaça de Catalunya, la Rambla continua per la Rambla de Catalunya.
Toponímia El mot català «rambla» prové de la paraula àrab ramla, que significa «areny, sorral», documentada per primera vegada el 1249., p.52, note 29. És un terme genèric i habitual als Països Catalans, i particularment al País Valencià, per a designar un petit rierol generalment sec, que només s'omple en determinades èpoques de l'any o en dies de pluja. És un tret geogràfic típic de la costa llevantina de la península Ibèrica, de règims pluvials irregulars amb grans xàfecs concentrats a l'inici de la tardor. Per extensió, una «rambla» el passeig fet al llit d'una riera.
La primera constància escrita del terme en català data del 1249. També trobem el terme «rambla» present, per exemple, en un plànol del Setge de Barcelona (1713-1714), entre el nucli antic i el nucli nou de la ciutat, extramurs del nucli antic. El passeo da la Rámbla era esmentat l'any 1805 en un diari de viatge per Europa.
Història 325px|miniatura|esquerra|Mapa de Barcelona cap al 1700 que mostra la Rambla baixant pel centre de la ciutat i flanquejada per l'antiga muralla a la seva dreta. El curs de la Rambla era originàriament un rierol ple d'aigües residuals, generalment sec però un important desguàs per a les abundants aigües pluvials que fluïen dels turons de Collserola durant la primavera i la tardor. Separava la ciutat emmurallada al seu marge nord-est dels assentaments del Raval ("el suburbi") al seu sud-oest.
Antigament, per l'actual Rambla hi baixava la riera d'en Malla (també anomenada de Cagadell, Codonell, d'en Bonanat, d'en Ponç o d'en Pomet), que fluïa per l'actual carrer de Balmes i per l'actual Rambla per desembocar en algun punt entre l'actual plaça del Duc de Medinaceli i la plaça de la Mercè.
El 1260, sota el regnat de Jaume I, va començar la construcció d'una nova muralla a la Rambla, que protegís els nous barris que havien nascut fora del nucli originari de la ciutat. Tenia un perímetre de 5.100 metres i tancava una àrea de gairebé 1,5 km², i s'hi van obrir un total de 8 portes: la de Sant Daniel, la d'en Campderà (futur Portal Nou), la de Jonqueres, la dels Orbs (després de l'Àngel), la de Santa Anna, també coneguda com del Ferro o dels Bergants, la de la Boqueria, la de Trentaclaus, o dels Ollers i la Porta Ferrissa, anomenada així perquè s'hi va fixar una barra de ferro que servia per a contrastar la cana, mesura de longitud.
El 1440, la riera va ser desviada cap al nordPermanyer, Lluís. Història de l'Eixample. Barcelona, 1991. per sortir de les noves muralles; la riera va deixar de fluir i la Rambla va començar a convertir-se en carrer.
Durant els segles següents al tancament de la Rambla per les muralles, aquesta es va convertir en un centre consolidat de la vida urbana de Barcelona, servint com a via llarga i àmplia utilitzada per a festivals, mercats i esports. El 1704, les muralles foren substituïdes per cases al voltant del mercat de Sant Josep.Histoire de la Rambla , sur le site de la mairie de Barcelone. Ja al , la plaça de la Rambla era un punt de trobada a les nits d'estiu.
Durant aquest període també s'hi van construir nombrosos convents, sobretot al costat del Raval, com el monestir i col·legi dels Jesuïtes de Betlem (1553), del qual només queda l'església posterior; el monestir carmelita de Sant Josep, a l'emplaçament de l'actual mercat de la Boqueria; i un monestir de caputxins a l'extrem inferior del carrer.
Els primers arbres daten del 1702, quan s'hi van plantar 280 pollancres que van ser reemplaçats més tard per oms. Aquests van tornar a ser reemplaçats per acàcies al 1832, i els plàtans actualment en peu van començar a ser l'arbre comú a partir de 1859, i procedien de la Devesa de Girona.
Durant els darrers segles, diversos conflictes van afectar els edificis religiosos de la Rambla, sobretot els disturbis de la nit de Sant Jaume de 1835, unes revoltes contra els ordes religiosos fonamentalment pel seu suport als carlins i durant les quals els revolucionaris van cremar monestirs i esglésies i van matar diversos frares. Arran d'aquests fets, aquests edificis van desaparèixer i van ser desamortitzats,Sobrequés i Callicó, Jaume. Història de Barcelona. Barcelona, 2008. i en l'espai alliberat pels convents s'hi construirien alguns dels equipaments que veiem actualment, com el Liceu (1847), la Boqueria (1836) i la Plaça Reial (1848).
La venda de flors a la Rambla data de mitjan , el 1853, mentre que els primers ocellaires van arribar dos anys més tard al tram central de la Rambla. https://beteve.cat/economia/ocellaires-rambla-parades-historia/
El 1860 s'hi inaugurà la font de Canaletes. La font original estava situada al pati de l'edifici dels Estudis Generals, precedents de la Universitat de Barcelona; en desaparèixer aquest edifici, la font fou traslladada a la Rambla. L'actual data del 1890, quan l'ajuntament aprovà la instal·lació d'una font fanal, un model creat per l'arquitecte municipal Pere Falqués el 1889; aquesta és feta de ferro, té quatre brolladors i està coronada per un fanal de quatre llums.
miniatura|esquerra|El pla de la Boqueria (1873), obra d'Achille Battistuzzi, amb la Casa Bruno Cuadros abans de la seva reforma. Entre 1883 i 1885, la casa Bruno Cuadros va ser remodelada per l'arquitecte Josep Vilaseca i Casanovas, i va passar a exposar a la seva façana figures japoneses, paraigües, ventalls i un drac, ja que la casa venia paraigües, para-sols, mantes i ventalls principalment del Japó. L'any 1894 es va inaugurar la seu de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, dissenyada per Josep Domènech i Estapà, i el 1888 el monument a Colom.
El Liceu es convertí també en l'aparador social d'una burgesia que hi veia un espai refinat i prestigiós; a la vegada, l'anarquisme, que s'havia apoderat dels moviments de revolta social de l'època, veié en el Liceu un dels símbols de l'oligarquia dominant. Aquesta identificació afectà tràgicament la vida del teatre: el 7 de novembre de 1893, l'anarquista Santiago Salvador i Franch llançà dues bombes tipus Orsini sobre la platea del teatre, de les quals només n'explotà una, que causà una vintena de morts. Aquest fet commocionà la ciutat; el públic liceístic (i, en general, el dels teatres de la ciutat) va trigar a tornar a la normalitat; alhora, l'esdeveniment va potenciar, i sovint distorsionar, la imatge classista del Liceu.
Durant la guerra civil espanyola (1936-39) diversos edificis i personal religiosos de la Rambla van veure's afectats, tant a conseqüència dels danys causats per l'artilleria i els atacs aeris de les forces franquistes i els seus aliats alamenys i italians, com a mans dels anarquistes, que van assassinar un gran nombre d'eclesiàstics,Solé i Sabaté, Josep Maria i Villarroya, Joan. La repressió a la rereguarda de Catalunya (1936-1939) (2 volums). Edicions de l'Abadia de Montserrat (1989). així com destruir esglésies i d'altres estructures religioses, obres d'art i d'imatgeria religiosa.
El 1976, al pla de la Boqueria s'hi va inaugurar el mosaic del Pla de l'Os de Joan Miró, també conegut amb el nom de Paviment Miró.
El maig de 1981 va ser l'escenari de l'assalt al Banco Central, un intent d'atracament al Banco Central, al capdamunt de la Rambla, que va derivar en el segrest d'unes tres-centes persones, treballadors i transeünts que en el moment de l'assalt es trobaven dins de l'edifici, i que es va allargr pràcticament 37 hores.
miniatura|Incendi del Liceu de 1861.