miniatura|Aquarela d'un militar brasiler del període colonial, probablement del . La història de l'Exèrcit del Brasil comença oficialment amb la creació de l'estat brasiler després de la Independència del Brasil, tanmateix mobilitzacions de brasilers per a fer la guerra ja existien des de la colonització del Brasil, sent les primeres les efectuades contra les temptatives de colonització francesa, a les dècades de 1550 i de 1610. En el període colonial, a la Batalla de Guararapes, durant la invasió holandesa del Brasil, els efectius portuguesos eren formats majoritàriament per brasilers.
Període colonial La història de l'Exèrcit Brasiler comença oficialment amb la creació de l'estat brasiler després de la Independència del Brasil, tanmateix mobilitzacions de brasilers per a fer la guerra ja existien des de l'etapa colonial, sent les primeres les efectuades contra les temptatives de colonització francesa, a les dècades de 1550 i de 1610.
Durant el període colonial, el rei D. Manuel I va manar organitzar expedicions militars amb la finalitat de protegir els dominis portuguesos a Amèrica. A mesura que la colonització avançava a través de les capitanies de Pernambuco i Saõ Vicente, les autoritats militars colonials van començar a aixecar les primeres construccions defensives per fer front als anhels expansius dels francesos, britànics i neerlandesos. El 1548 el rei Joan III va resoldre crear un govern general amb seu a Bahia. Les primeres intervencions militars van ser l'expulsió dels francesos de les costes de Rio de Janeiro i de Maranhão, el 1615. A mesura que s'avançava cap a l'interior del país, a través d'un ampli moviment d'expansió territorial, en el i en el , es va fer imperativa la defensa del territori conquerit. Progressivament, les expedicions a l'interior van passar a estar formades per civils armats, els bandeirantes, que s'ajudaven de nadius i mestissos caboclos en la recerca de riqueses i en la captura d'esclaus, particularment a l'Estat de São Paulo.
miniatura|La Batalla dels Guararapes, fou un episodi decisiu de la Insurrecció Pernambucana.|250x250px
La batalla de Guararapes fou un episodi decisiu de la Insurrecció Pernambucana, la guerra contra el Brasil neerlandès a mitjan . Per primera vegada es va mobilitzar grans efectius provinents de la colònia i, particularment, va començar a haver un sentiment de defensa nacional, independent de la influència de la corona. La primera Batalla de Guararapes (19 d'abril de 1648) marca l'inici de l'organització de l'exèrcit colonial com a força genuïnament brasilera, formada per blancs locals, liderats per André Vidal de Negreiros; indis, liderats per Antônio Filipe Camarão; i negres i mulats, liderats per Henrique Dias. Tots són considerats Herois de Guararapes i van ser inscrits en el Llibre dels Herois i Heroïnes de la Pàtria.
En aquesta època, seguint el model d'organització de l'Exèrcit Portuguès implementat en la Guerra de Restauració portuguesa de 1640, les forces terrestres del Brasil colonial adopten l'organització en tres línies (terços) que es mantindrà fins ben entrat el . Al llarg del , el Brasil colonial va tenir seriosos problemes fronterers principalment a l'extrem sud del país. En aquella època, eren freqüents els xocs entre els lusobrasilers i els hispanoamericans. A més, la força terrestre va haver d'afrontar l'amenaça de les revoltes dels indis i dels esclaus negres, com la Guerra Guaranítica o la Revolta dels Malês.
A l'inici de l'anomenada Guerra Fantàstica, el marquès de Pombal va intentar organitzar de forma més professional l'Exèrcit Portuguès, que havia estat abandonat després d'un llarg període de pau. Amb aquest objectiu, contracta el comte Guilherme de Schaumburg-Lippe, un militar alemany, que va arribar acompanyat per diversos oficials estrangers. Entre aquests, es trobava el general João Henrique Böhm que immediatament és enviat al Brasil, amb l'objectiu de reorganizar les forces locals i comandar-les en la defensa de les fronteres del Sud. Des de la metròpolis portuguesa, Böhm porta fins a tres regiments d'infanteria (Estremoz, Moura, i Bragança), que després de combatre en les guerres del Sud, acabaran per quedar-se permanentment al Brasil. En la reorganizació promoguda per Böhm es van construir casernes, cases d'armes, fortificacions i hospitals. La guarnició de Rio de Janeiro va passar a ser un centre de preparació per a les tropes que havien de lluitar al sud. miniatura|Tropes al port de Rio, preparades per embarcar-se en direcció a Montevideo, 1816. Quan la corona portuguesa va refugiar-se a Rio de Janeiro, va tenir lloc la Invasió Portuguesa (1816), on l'exèrcit del Regne Unit de Portugal, el Brasil i l'Algarve va envair i annexionar-se la província Cisplatina.
Imperi Regnat de Pere I (1822-31) L'Exèrcit Nacional (o Imperial, com era anomenat habitualment) durant l'etapa monàrquica era dividit en dos rams: el de 1a Línia, que era l'Exèrcit pròpiament dit; i el de 2a Línia, format per les antigues milícies i ordenances heretades dels temps colonials. Amb l'expulsió de les tropes portugueses a les províncies de Bahia, Maranhão, Pará i Cisplatina, l'Emperador Pere I va reorganitzar la disposició de les tropes, preparant-se per als conflictes imminents. La major part dels militars acollits en el país - inclús els nats a Portugal - van romandre leais a l'Emperador, que va poder disposar de suficients tropes, equipament i bases per a les operacions de guerra. Així, durant la Guerra de la independència, la força terrestre va combatre eficaçment en el nord i en el llavors extrem sud del Brasil (avui Uruguai), derrotant les tropes lleials a les Corts de la metròpoli. El 1824 l'efectiu de l'Exèrcit de 1a Línia era de 24.000 homes disciplinats, entrenats i equipats tan bé com els seus equivalents europeus. Amb el final de la guerra d'Independència, les Forces Armades Brasileres ja estaven efectivament ben organitzades i proveïdes. Això va ocórrer gràcies principalment a l'emperador, que sempre va admirar i va respectar la carrera d'armes. Un batalló va ser enviat a Pernambuco a finals d'aquell any, on va suprimir amb èxit la revolta de la Confederació de l'Equador. miniatura|Tercer batalló de l'Exèrcit brasiler en entrenament en São Cristóvão, Rio de Janeiro.|300x300px La formació dels oficials de l'Exèrcit era realitzada en l'única escola d'enginyeria en el país, fins al 1874, malgrat de no haver estat obligatòria per a evolucionar en la carrera durant el . Els militars que formaven part dels cossos d'infanteria i cavalleria només havien de cursar dos anys i rebien classes d'aritmètica, àlgebra, geometria, trigonometria, dibuix, tàctica, estratègia, castrametació, fortificació de campanya, reconeixement de terreny i química, entre d'altres. Mentrestant, els enginyers i artillers eren obligats a realitzar la carrera completa, 7 anys en total, motiu pel qual els seus cossos eren més prestigiosos que els altres. El temari complet incloïa càlcul diferencial i integral, mecànica, balística, trigonometria esférica, física, astronomia, geodèsia, fortificació regular i irregular, atac i defensa de places, arquitectura civil, carreteres, ports, canals, mineralogia, artilleria, mines i història natural.
L'Imperi va declarar una nova guerra a la Províncies Unides del Riu de la Plata (actual Argentina) el 1825, per haver col·laborat i finançat la revolta separatista en la província Cisplatina. Dos anys després, amb un Exèrcit de 1a Línia de 27.242 homes i de 2a Línia de 95.000 homes, Brasil no va ser capaç de doblegar unes forces rebels que es defensaven amb tàctiques de guerrilla. El Brasil va perdre bona part de la província, que es va acabar emancipant i creant l'Uruguai. En signar-se la pau, l'Imperi havia perdut més de 8.000 homes, un deshonor per l'Exèrcit. Els militars culpaven l'Emperador per no haver aconseguit que el Parlament aprovés l'enviament d'equipaments i subministraments, mentre que els polítics van carregar contra el monarca per fer entrar el país en un conflicte d'alt cost econòmic, sufragat a base d'impostos.
Regència (1931-42) L'abdicació de Dom Pedro I, qui va marxar a Portugal a lluitar contra el seu germà Miquel, va comportar una abrupta disminució en la despesa en Defensa i la reducció del nombre d'efectius de l'Exèrcit. A més dels motius financers, els liberals volgueren debilitar un dels grans pilars de l'antic Emperador, anticipant-se a una eventual tornada. Diversos batallons van ser dissolts i altres transferits cap a les províncies més distants. La major part dels soldats va ser dispensada, l'allistament va ser suspès i va ser prohibida la promoció de qualsevol oficial. 4 mesos després de la marxa del monarca, la regència liberal havia reduït l'efectiu de l'Exèrcit a menys de 10.000 homes, quantitat que disminuiria després fins als 6.000. Els batallons formats per mercenaris també van ser desmobilitzats. miniatura|231x231px|Uniformes de la Guàrdia Nacional, 1845. El 18 d'agost de 1831 va ser creada la Guàrdia Nacional, amb el propòsit d'auxiliar el reduït exèrcit en la defensa nacional. La nova institució substituiria les extintes milícies i ordenances. Sobre el paper, la nova força militar era formada per tots els brasilers amb una renta anual superior als 200 mils reals (el mateix import que calia per esdevenir elector). La gran majoria de la població masculina tenia condicions de formar part de la Guàrdia Nacional: el valor mínim exigit podia ser cobert per artesans i comerciants amb facilitat. Fins i tot els fills lliures d'esclaus podien arribar a formar-ne part. Pertànyer a la Guàrdia Nacional no tenia remuneració i, de fet, els integrants havien de correr amb les despeses de manutenció i l'uniforme (tot menys les armes i la munició, que eren subministrades per l'Estat). Els Nacionals, no obstant això, eren una força amb poca instrucció militar, certaament insuficient per a les batalles de l'època. No hi havia tropes permanents, ni tampoc quarters per allotjar-les. En temps de guerra, la Guàrdia Nacional s'incorporava a les línies de l'exèrcit regular. Era doncs, a tots els efectes, una força reserva de l'Exèrcit Imperial, encara que en la pràctica, depenien dels comandants regionals: grans latifundistes i propietaris d'esclaus, anomenats Coronels.
La desmobilització de l'Exèrcit i la formació d'un cos armat sense preparació militar, va ser una de les causes principals per les quals el Govern central a Rio de Janeiro fou incapaç de sufocar les rebel·lions que se succeïren durant el període de regència, moltes d'elles de caràcter republicà i anti-esclavista. D'aquestes, en destaquen la Balaiada, la Cabanada, Cabanagem, la revolta dels Malês, la Sabinada i la Guerra dels Farrapos. L'elecció del conservador Pedro de Araújo Lima per al càrrec de regent, el 1837, va canviar la situació completament. El Partit Conservador va restaurar l'Exèrcit, reorganitzant-lo i reequipant-lo, triplicant el contingent fins als 18.000 homes. Així, l'Exèrcit Imperial va recuperar l'estabilitat política, tallant d'arrel les diferents revoltes provincials.
Regnat de Pere II (1842-89)