miniatura|Les diatomees són una de les bases de les xarxes tròfiques del mar i de l'aigua dolça. Algunes són considerades bioindicadors de la qualitat de l'aigua miniatura|Zooplàncton Segons Victor Hensen (1887), el plàncton (del grec antic: πλαγκτός / plangtós, que significa ‘errant', ‘vagabund’) és el conjunt d'organismes que viuen en aigua dolça, salobre i salada, generalment suspesos i aparentment passius: gàmetes, larves, animals no aptes per lluitar contra el corrent (petits crustacis planctònics, meduses i sifonòfors), plantes i algues microscòpiques.
El plàncton és la base de moltes xarxes tròfiques aquàtiques. És el principal aliment de les balenes.
Alguns organismes són capaços de tenir un moviment independent i poden nedar centenars de metres verticalment en un sol dia (un comportament anomenat migració vertical diària). La seva posició horitzontal es determina principalment pels corrents circumdants.
Els organismes planctònics es defineixen a partir del seu nínxol ecològic i no segons criteris filogenètics i taxonòmics.
El fitoplàncton constitueix al voltant del 50% de la matèria orgànica produïda sobre el planeta Terra, però sembla que pateix una disminució constant des de finals del .
El zooplàncton contribueix amb els seus moviments verticals (cicles relacionats amb la llum i les estacions) a la barreja de capes d'aigua. Aquest és un aspecte de la bioturbació que es pot haver subestimat.Estudis realitzats per Katija i Dabiri al California Institute of Technology de Pasadena, recollits en la revista Nature (Nature, 29/07/2009, Nature doi:10.1038/news.2009.745) Aquests fenòmens també existeixen en l'aigua dolça (amb el moviment de les poblacions de dàfnies, per exemple).
Terminologia El nom plàncton (creat pel zoòleg alemany Victor Hensen) deriva de l'adjectiu grec πλαγκτός (plagktós), que significa errant o vagabund.
Actualment, la definició d'Hensen és vista com a incompleta perquè no inclou algunes coses; el plàncton designa a un conjunt d'organismes diferents i s'ha d'especificar de quin organisme (tàxon) es parla.
Els científics han proposat diferents termes per alguns dels organismes que viuen en el medi ambient aquàtic: el nècton és capaç de moure's de manera activa horitzontalment i/o verticalment, a vegades contra corrent, i controlar la seva posició: peixos, calamars, mamífers marins, etc. El conjunt format per plàncton i nècton s'anomena pélagos. el trípton, anomenat pseudoplàncton per Davis (1955), que reuneix els elements suposats morts (necromassa) o d'origen mineral o orgànic (excrements, partícules de plàncton mort ...). el sèston, inclou totes les partícules de tota classe, vives o mortes, orgàniques o inorgàniques suspeses en aigua (sèston = trípton + plàncton). El sèston és format en particular per les excrecions del plàncton i d'altres organismes, inclosos els seus excrements. l'holoplàncton són organismes que passen tot el seu cicle biològic formant part del plàncton (per exemple, la majoria de les algues, copèpodes, salpes, i algunes meduses). el meroplàncton són organismes que només són planctònics durant part de la seva vida (en general l'etapa larval), i després es canvien ja sigui a una existència nectònica o bentònica (al fons de la mar). Exemples de meroplàncton inclouen les larves d'eriçons de mar, estrelles de mar, crustacis, cucs marins, i la majoria de peixos. l'ictioplàncton és el conjunt d'ous i larves de nècton que presenten un comportament planctònic, el que significa que no poden nedar amb eficàcia pels seus propis mitjans sinó que han de deixar-se portar pels corrents oceànics.
La branca de la biologia que s'ocupa de l'estudi d'aquests organismes, incloent-hi les interrelacions i interdependències físiques, químiques i amb l'entorn biològic, es diu planctologia.
Tipus de plàncton miniatura|El krill antàrtic és un component important del zooplàncton miniatura|Larva de peix-gel miniatura|Un poliquet del plàncton El plàncton es divideix principalment en amplis grups funcionals o nivells tròfics:
El fitoplàncton (del grec: φυτόν / phutón, que significa «planta»), o plàncton vegetal, és el punt de partida per a tota activitat biològica del mar, la base de totes les cadenes alimentàries aquàtiques. Utilitza l'energia solar per a produir matèria orgànica. A excepció del nanoplàncton i del picoplàncton, està present principalment en les capes superficials del mar (de 0 a 15 metres de profunditat). Determina la seva posició, en la superfície o entre dues aigües, depenent de la quantitat de llum que pot rebre, essencial per a la seva fotosíntesi. Es compon d'algues microscòpiques formades a partir d'una sola cèl·lula o de cèl·lules agrupades en cadenes. Es reprodueix per divisió cel·lular amb l'ajuda de la llum, del CO₂ i dels nutrients (minerals i elements variats i complexos, especialment fòsfor i nitrogen que provenen de la descomposició dels residus orgànics per bacteris). Produeix grans quantitats d'oxigen, necessari per a la vida a l'aigua, i per l'intercanvi de gasos contribueix a l'oxigenació del planeta. Dins el fitoplàncton, els dos grups més grans, més abundants en termes d'espècies, són les diatomees i els dinoflagel·lats.
El zooplàncton (del grec: ζῷον / Zoio, que significa «animal»), o plàncton animal, es compon de dos grups: holoplàncton i meroplàncton. D'acord amb el cicle de vida dels organismes, l'holoplàncton (o plàncton permanent) es reprodueix per aparellament. El meroplàncton (o plàncton temporal) està format per moltes espècies marines (com la llagosta, les ostres, els musclos…) que en algun moment de la seva existència passen per etapes larvàries molt complexes. Els crustacis copèpodes constitueixen més del 80% del zooplàncton. Durant la nit puja a la superfície per alimentar-se de fitoplàncton i durant el dia baixa a aigües més profundes. Així, el zooplàncton s'escapa dels depredadors i estalvia energia, ja que la temperatura és més baixa. Aquest moviment del zooplàncton, que contribueix a la barreja d'aigua i que varia la temperatura i la quantitat d'oxigen entre les capes d'aigua, es diu migració vertical. Alguns depredadors del plàncton segueixen aquests moviments. En alguns litorals i costes urbanitzades, és possible que algunes espècies de zooplàncton es puguin veure afectades per la contaminació lumínica. el bacterioplàncton està format per bacteris que tenen almenys una fase de via lliure en l'aigua. el micoplàncton, fongs i organismes similars als fongs, també són importants en el cicle de nutrients, com el bacterioplàncton. El nanoplàncton (de 20 a 2 µm), picoplàncton (de 2 a 0,2 µm), i femtoplàncton o virioplàncton (principalment els virus marins) han sigut descoberts recentment i encara són una part poc coneguda de la biodiversitat marina. Aquestes categories inclouen moltes espècies que poden viure a gran profunditat, on la intensitat de llum és extremadament baixa. Algunes d'aquestes espècies semblen tenir lenta taxa de reproducció i una excepcionalment llarga vida útil (característica que es troben també en organismes més complexos de les profunditats, com alguns peixos d'aigües molt profundes).
Aquest esquema divideix la comunitat del plàncton en amplis grups de productors, consumidors i descomponedors. No obstant això, la determinació del nivell tròfic d'alguns plàncton no és senzill. Per exemple, encara que la majoria de dinoflagel·lats són o bé productors fotosintètics o consumidors heteròtrofs, moltes espècies són mixotrófiques depenent de les circumstàncies.
Les mides del plàncton El plàncton també es descriu sovint en termes de mida. En general, s'utilitzen les següents divisions:
{|class=wikitable |width="120" style="background: silver"|Grup |width="100" style="background: silver"|Mida (ESD) |width="350" style="background: silver"|Exemples |- | Megaplàncton ||> 20 cm || metazoa: meduses, ctenòfors, sàlpids, pirosomes, urocordats, cefalòpodes; amfípodes |- | Macroplàncton || 20 - 2 cm || metazoa: pteròpods, quetògnats, eufausiacis (krill), meduses, ctenòfors, sàlpids, pirosomes, cefalòpodes, janthinidae (una família de gastròpodes), amfípodes |- | Mesoplàncton || 20 - 0,2 mm || metazoa: copèpodes, meduses, cladòcers, ostràcodes, quetògnats, pteròpods, urocordats, heteròpodes |- | Microplàncton || 200 - 20 µm || grans eucariotes protists: la major part del fitoplàncton, protozous, foraminífers, tintínnids, altres ciliats, rotífers, metazoa juvenil - crustàcis (copèpod nauplii) |- | Nanoplàncton || 20 - 2 µm || petits eucariotes protists: petites diatomees, petits flagel·lats, dinoflagel·lats, algues daurades, algues verdes, algues verdes-grogues |- | Picoplàncton || 2 - 0,2 µm || petits eucariotes protists: bacteris, chrysophyta |- | Femtoplàncton || < 0,2 µm || virus marins
No obstant això, alguns d'aquests termes poden ser utilitzats amb diferents límits, especialment a l'extrem més petit. L'existència i la importància del nanoplàncton i el plàncton encara més petit es va descobrir durant la dècada de 1980, però es creu que constitueixen la major proporció de tot el plàncton en quantitat i en diversitat.
El microplàncton i els grups més petits són microorganismes i operen a baixos nombres de Reynolds, on la viscositat de l'aigua és molt més important que la seva massa o inèrcia.
Distribució miniatura|esquerra|Distribució mundial del plàncton El plàncton habita els oceans, mars, llacs i estanys. L'abundància local varia horitzontalment, verticalment i estacionalment. La principal causa d'aquesta variabilitat és la disponibilitat de llum. Tots els ecosistemes de plàncton són moguts per l'entrada de l'energia solar (però també per la quimiosíntesi), limitant la producció primària en les aigües superficials, i en les regions geogràfiques i estacions que tenen abundant llum.
Una variable secundària és la disponibilitat de nutrients. Tot i que les grans àrees dels oceans tropicals i subtropicals tenen abundant llum, experimenten un producció primària relativament baixa, ja que ofereixen nutrients limitats com ara nitrats, fosfats i silicats. Això és conseqüència del corrent oceànic a gran escala i l'estratificació de la columna d'aigua. En aquestes regions, la producció primària en general es produeix a major profunditat, encara que a un nivell reduït (a causa de la poca llum).
Tot i les concentracions de macronutrients importants, algunes regions oceàniques són improductives (les denominades regions HNLC). El micronutrient ferro és deficient en aquestes regions i, a més, pot conduir a la formació de flors d'aigua de molts tipus de fitoplàncton. L'oceà aconsegueix el ferro principalment a través de la deposició de pols a la superfície del mar. Paradoxalment, les àrees oceàniques adjacents a les terres improductives i àrides tenen abundant fitoplàncton (per exemple, l'est de l'oceà Atlàntic, on els vents alisis porten la pols des del desert del Sàhara, al nord d'Àfrica).
Mentre que el plàncton és més abundant en les aigües superficials, també pot viure al llarg de la columna d'aigua. A grans profunditats no es produeix la producció primària, i el zooplàncton i el bacterioplàncton consumeixen matèria orgànica de les aigües superficials que es va enfonsant. Aquest flux de material que s'enfonsa, anomenat neu marina, pot ser especialment alt després de l'acabament de les flors d'aigua.
S'ha detectat els rastres de plàncton en la superfície de l'aigua des de l'espai, des de l'Estació Espacial Internacional.
Les adaptacions del plàncton a la vida pelàgica Tot i l'àmplia varietat de plàncton, algunes característiques generals donen una fisonomia particular als organismes planctònics, que estan relacionades amb el seu estil de vida en aigües obertes. De fet, aquest mode de vida requereix adaptacions que permeten als organismes evitar ser vists pels depredadors, ja que són incapaços de moure's voluntàriament a través de grans distàncies i, per tant, són presa fàcil, i mantenir-se en la columna d'aigua evitant enfonsar-se.