miniatura|General Baldomero Espartero. La regència d'Espartero va ser un període de la minoria d'edat d'Isabel II d'Espanya, així anomenat perquè el general Baldomero Espartero, després del triomf de la "revolució de 1840" que va posar fi a la regència de María Cristina de Borbó, mare de la futura reina Isabel II, que llavors comptava amb nou anys. Acaba en 1843 quan un moviment militar i cívic, encapçalat per una part del Partit Progressista i del Partit Moderat, que comptava amb els generals afins Ramón María Narváez, Francisco Serrano i Leopoldo O'Donnell, va obligar Espartero a marxar a l'exili. La coalició antiesparterista va decidir llavors proclamar la majoria d'edat d'Isabel, quan va complir els tretze anys, a l'octubre de 1843, iniciant-se així el seu regnat efectiu.
La "revolució de 1840" i el final de la Regència de Maria Cristina de Borbó miniatura|Evaristo Pérez de Castro, president del govern moderat que va impulsar la Llei d'Ajuntaments de 1840 La presentació a les Corts, pel govern del moderat Evaristo Pérez de Castro, de la Llei d'Ajuntaments va consumar la ruptura entre els partits moderat i progressista, ja que en el projecte, a més de retallar les competències municipals, el govern era qui nomenava els alcaldes, la qual cosa, segons els progressistes era contrari a la Constitució. Els progressistes van recórrer a la pressió popular durant el debat de la llei i quan aquesta va ser aprovada van optar per abandonar la cambra, desplegant una campanya des de la premsa i des dels ajuntaments perquè la regent María Cristina no sancionés la llei. Quan van veure que la regent estava disposada a signar-la, van dirigir les seves peticions al general Baldomero Espartero, el personatge més popular del moment pel seu triomf en la Primera Guerra Carlista i que es mostrava més proper al progressisme que al moderantisme. L'enorme popularitat de què gaudia Espartero -el «pacificador d'Espanya»- va quedar palesa quan es va produir la seva entrada triomfal a Barcelona el 14 de juny de 1840.
La Regent es va traslladar llavors a Barcelona, on li va oferir a Espartero la Presidència del Consell de Ministres però aquest, per acceptar el nomenament, va exigir que María Cristina no sancionés la Llei d'Ajuntaments. Així que, quan el 15 de juliol de 1840 va signar la llei, va esclatar una greu crisi política que va obligar el govern de Pérez de Castro a dimitir el 18 de juliol, i a partir de l'1 de setembre van esclatar revoltes progressistes en moltes ciutats on es van formar "juntes revolucionàries" que desafiaven l'autoritat de María Cristina.
El 5 de setembre María Cristina va ordenar al general Espartero des de València -on havia marxat a causa de l'ambient hostil que havia trobat a Barcelona- que marxés a Madrid per acabar amb la rebel·lió -que també seria coneguda com la "revolució de 1840"-, però Espartero "es va negar amb bones paraules, que contenien, en el fons, tot un programa polític: la reina havia de, en la seva opinió, signar un manifest en el qual es comprometés a respectar la Constitució, a dissoldre les Corts (moderades) i a sotmetre les que resultessin elegides a la revisió de les lleis aprovades en l'última legislatura, entre elles, se sobreentén, la Llei d'Ajuntaments". Deu dies més tard, María Cristina no va tenir altre remei que nomenar president del govern el general Espartero "en l'esperança de frenar la marea revolucionària que s'havia apoderat del país".
L'entrevista a València entre Espartero i María Cristina de Borbó es va realitzar el 12 d'octubre de 1840 i durant la reunió María Cristina li va comunicar la seva decisió d'abandonar la regència i deixar-li la cura de les seves filles, Isabel II i la seva germana Lluïsa Ferranda de Borbó. El mateix dia María Cristina de Borbó signava la seva renúncia a la regència -i la convocatòria d'eleccions- i el 17 d'octubre embarcava a València cap a Marsella, per iniciar un exili -"voluntari" segons Juan Francisco Fuentes; "forçat" segons Jorge Vilches- que duraria tres anys. Segons Josep Fontana, María Cristina "va rebutjar a València les condicions que se li exigien i va decidir renunciar a la regència i exiliar-se a França, no per retirar-se de la política, sinó per conspirar des d'allí amb més seguretat", com ho va posar en evidència el fracassat pronunciament moderat de 1841 instigat per ella.
La Regència El nomenament d'Espartero com a regent i les disensiones amb els progressistes Després de la marxa de María Cristina a l'exili, la regència la va exercir interinament el govern presidit per Espartero, segons el que establia la Constitució de 1837, en el que es va anomenar “Ministeri-Regència”, fins que les Corts decidissin. La Constitució, amb relació a la regència, deia: “fins que les Corts nomenin la regència, el regne serà governat provisionalment pel pare o la mare del rei i, si no hi són, pel Consell de Ministres”.
La primera mesura que va prendre el nou govern va ser satisfer la principal reivindicació dels progressistes, que havia motivat la “revolució de 1840”: va suspendre la Llei d'Ajuntaments sancionada per María Cristina. A continuació va convocar eleccions a Corts que es van celebrar l'1 de febrer de 1841 i que van donar una àmplia victòria al Partit Progressista, degut, en part, al retraïment del Partit Moderat, la qual cosa desvirtuava el resultat i desnaturalitzava l'essència mateixa d'un règim parlamentari i representatiu. Mancant-hi una veritable oposició al govern, per l'absència dels moderats en les Corts, aquesta la va assumir una part del propi partit progressista, com es va poder comprovar quan es va començar a discutir la qüestió de la regència.
En el debat sobre la regència a les Corts es va produir la divisió, dins del Partit Progressista, entre “unitaris” i “trinitaris”. Els primers, també anomenats “esparteristes”, defensaven que la regència l'exercís una única persona, i que aquesta persona havia de ser el general Espartero, mentre que els segons, temorosos de l'enorme poder que tindria el general, van proposar una regència composta per tres persones, una de les quals seria Espartero. Per als “trinitaris”, una regència composta de tres persones implicava “un equilibri major entre elements civils i militars i un control més precís, per tant, de la Regència, recordant la trajectòria de María Cristina”. miniatura|Antonio González y González per Ricardo María Navarrete y Fos. Quan les noves Corts, inaugurades el 19 de març de 1841, van votar quantes persones havien de formar la regència, els “esparteristas” van guanyar la votació amb 153 diputats a favor de la regència única, però els “trinitaris” van aconseguir un resultat notable, amb 136 diputats que van donar suport a la regència a tres. Així doncs, Espartero “va poder comprovar que el suport dels seus socis de govern, els progressistes, no seria ni unànime ni incondicional”. Finalment, el 10 de maig, el general Espartero va ser escollit regent per les Corts per 179 vots, encara que el candidat “trinitari” Agustín de Argüelles va aconseguir el suport de 110 diputats, un resultat gens menyspreable, que va marcar la seva elecció com a president del Congrés dels Diputats i com a tutor de la reina Isabel II. “S'havia produït la primera fissura important entre Espartero i el partit progressista”.
Les divergències entre una part del partit progressista i Espartero van continuar quan aquest, assumida la regència, va nomenar president del govern, el 20 de maig, Antonio González y González, un home de la seva confiança, però que no era del grat dels principals líders progressistes. A més, amb aquest nomenament conjuminava el fet de ser cap de l'Estat i el de presidir de facto l'executiu, la qual cosa suposava una greu distorsió del règim parlamentari.
El malestar contra els “ayacuchos” i el naixement del militarisme miniatura|General Valentín Ferraz, membre dels "ayacuchos". Al cap de poc d'assumir la regència, Espartero va ser acusat per certs sectors de l'exèrcit i dels partits moderat i progressista que la seva política de nomenaments militars –i en alguns casos també civils- afavoria únicament als membres de la seva camarilla militar coneguda amb el nom dels ayacuchos. Es tractava de generals que gaudien de la màxima confiança del regent perquè havien combatut i desenvolupat la seva carrera militar amb ell en les guerres d'independència hispanoamericanes, i d'aquí els venia el nom d'“ayacuchos” -en referència a l'última batalla d'aquella guerra, batalla en la qual, per cert, Espartero no va participar. En havent tornat a Espanya el grup va mantenir les relacions clientelars de suport mutu durant la Primera Guerra Carlina entorn d'Espartero, que continuarien un cop va haver assumit la regència.
Al favoritisme cap als “ayacuchos” s'hi sumava el malestar pels retards en les pagues als oficials de l'exèrcit i les dificultats que aquestos tenien per promocionar-se i desenvolupar la seva carrera militar. Però això no era culpa d'Espartero, sinó de l'existència d'un problema de fons: l'excessiu nombre d'oficials, caps i generals de l'exèrcit en aquells moments, producte de les guerres gairebé permanents en què s'havia vist embolicada Espanya entre 1808 i 1840. Un problema notablement agreujat pel Conveni de Bergara, que permetia l'ingrés en l'exèrcit dels oficials carlistes, i al que molts d'ells s'havien acollit. L'estat era incapaç de fer front al cost econòmic d'un exèrcit amb les plantilles inflades i que el republicà Fernando Garrido va definir uns anys després com “el més car del món”. Així “les pagues es van fer cada vegada més esporàdiques i l'exèrcit es va convertir en font de protestes. Un regiment va arribar a declarar-se en vaga el 1841”.
Segons Juan Francisco Fuentes, “es va crear així un cercle viciós molt difícil de trencar: els militars volien cobrar el seu sou, prosperar en la seva carrera i tenir una destinació d'acord amb la seva graduació. Els governants, per la seva banda, ja fossin civils o militars, mancaven del valor polític per abordar la necessària reforma de l'exèrcit, cosa que exigia una reducció dràstica del nombre de gradacions, però en mantenir-se tal estat de coses, perpetuaven el descontentament dels militars i la seva disposició a participar en tot tipus d'aventures polítiques”. A més, això va encoratjar el naixement d'un discurs corporativista i militarista canalitzat a través de periòdics de nom tan significatiu com "El Grito del Ejército", o "El Archivo militar" que va arribar a escriure en la seva edició del 30 de setembre de 1841:
L'obra legislativa de les Corts Les noves Corts van iniciar una intensa tasca legislativa que, donada l'aclaparant majoria progressista, va enllaçar amb el que havien fet els governs del mateix signe presidits per Juan Álvarez Mendizábal i per José María Calatrava en la dècada anterior. Així, una llei de 19 d'agost de 1841 va completar el procés legal de desvinculació dels béns nobiliaris en pubillatge i una altra del 2 de setembre de 1841 va ampliar la desamortització de Mendizábal als béns del clergat secular. Aquesta llei, juntament amb l'abolició definitiva del delme, a més d'altres projectes “ anticlericals” –com la renovació de l'obligatorietat del clergat de jurar fidelitat al poder constituït, del 14 de novembre de 1841, o el projecte de llei sobre jurisdicció eclesiàstica presentat al mes següent-, van empitjorar les relacions del règim isabelí amb el Vaticà, ja tenses des que el nunci va abandonar Espanya el 1835. El papa Gregori XVI va protestar pel que considerava ingerència del govern en matèria eclesiàstica.
El sacerdot conservador Jaume Balmes va arribar a acusar el govern d'estar guiat per un esperit “cismàtic” i que volia convertir l'Església espanyola en alguna cosa semblant a la protestant Església anglicana. També es va restablir la llei d'impremta progressista de 1837, cosa que va permetre ampliar notablement la llibertat d'expressió de la premsa, inclosa la que era crítica amb el govern.