miniatura|Teixint manualment amb llana. La roba és qualsevol de les peces de drap o tela que serveixen per vestir persones, mobles i llars. Va sorgir per protegir el cos del clima i els objectes de la brutícia, però els seus usos s'han anat multiplicant. Els materials són variats, des de pells fins a cotó o fibres sintètiques. La moda dicta l'estil predominant a cada època, i el tipus de roba indica la classe social i part de la manera de pensar de la persona que la vesteix. Hi ha roba específica per a una activitat, com l'equipament esportiu, els uniformes professionals o els vestits religiosos, entre d'altres. Ensenyar una part del cos o una altra, especialment el de la dona, depèn de les normes de pudor d'una societat concreta.
La roba en el marc de la indumentària La roba és un tipus d'indument, de vestidura, és a dir, és un subconjunt de la indumentària, mot que designa genèricament tota mena de peces de vestir (incloent-hi, per exemple, el calçat, els complements i ornaments, etc.). També es denomina indumentària la disciplina que estudia els induments. Hi ha tres grans tipus d'indumentària, i, consegüentment, tres branques especialitzades d'estudis indumentaris: la indumentària civil (incloent-ne la popular-tradicional o folklòrica); la indumentària militar (estudiada per la uniformologia); i la indumentària eclesiàstica.
Etimologia miniatura|Peces de roba d'home i dona. La paraula roba deriva etimològicament de l'expressió germànica antiga «raupjan» (robar, saquejar) que derivaria, posteriorment, en el nostre verb robar, i també per assimilació en 'roba', a causa que les peces de vestir eren objecte cobejat de pillatge. La roba, per tant, eren aquests objectes susceptibles de ser robats, quedant posteriorment reduïda a les peces personals de vestir. En italià, també es troba actualment la paraula roba amb un significat molt més ampli que la nostra catalana roba, ja que inclou a més altres objectes, generalment béns fungibles i mobles.
Història miniatura|Vestits d'èpoques diferents. miniatura|Teler primitiu fet amb canyes. La història de la roba està vinculada a la història del vestit al principi, després a la història de la moda. Al principi concebuda per protegir, la roba passa d'un paper d'habitacle (simples pells d'animals) a un paper d'eina quan evoluciona, per tal de facilitar els moviments després a un paper d'adorn quan es guarneix d'adorns.
Les seves evolucions progressives estan també vinculades a les exigències específiques que són atribuïdes a la seva funció: vestit militar, roba de treball, roba d'esport, etcètera.
El ritme de transformació del vestit s'accelera en el transcurs del , a conseqüència de l'evolució de les tècniques i de l'evolució dels intercanvis comercials.
Es considera generalment que existeix dues fases en la història del vestit. La primera correspon al període dit del vestit impersonal, dels orígens al . S'obre llavors la del vestit anomenat personalitzat.
A través de 10 000 anys d'història de la humanitat, les modalitats indumentàries es redueixen a cinc arquetipus:
El vestit recobert: consistint en el cargolament d'una pell o d'una peça de teixit al voltant del cos (shenti egipci, tapall, himation grec o pareo tahitià).
El vestit cosit: fet d'una peça (de pell o de teixit) foradada per permetre el pas del cap i de les espatlles (paenula romana, huque del Moyen-Âge, ponxo mexicà).
El vestit cosit i tancat: barreja de diverses peces de teixit unides i implicant mànegues (chiton grec, túnica jònica, gandourah, blusa i camisa).
El vestit cosit i obert: compost de diverses peces de teixit ajuntades en sentit longitudinal, creuat sobre el davant i superposat a un altre vestit (caftà asiàtic, redingot europeu).
El vestit funda: ajustat prop del cos, sobretot a les cames, avantpassat del Pantaló i peça de vestit típic dels cavallers i dels nòmades, mai portat sol i component un binomi amb el caftà que li és complementari.
Aquests arquetipus d'indumentàries poden haver estat barrejats en el transcurs de la història, però no són successius en el temps; han estat inventats cadascun a la seva regió d'origen segons els costums i les maneres de viure dels pobles que els han creat.
miniatura|Amerindis amb tapalls. Prehistòria No és clar quan es va inventar la roba, amb les primeres estimacions que s'estenien fins a 3 milions d'anys per compensar la manca de pèl aïllant. Se sap que els polls del cap i els polls del cos, que només poden habitar individus vestits als humans moderns van divergir aproximadament 170000 anys, molt abans que els humans moderns abandonessin l'Àfrica, és a dir, la roba ja s'utilitzava bé abans de trobar-se amb climes freds. Es creu que un dels primers usos de la pell animal era per a la roba, i els raspadors de pell més antics daten d'uns 780000 anys, tot i que això no és indicatiu de l'ús de la roba.
La primera causa que va fer que l'home comencés a utilitzar el vestit va ser la necessitat de protegir-se de les inclemències del clima. A Atapuerca s'han recopilat proves d'utilització de vestits fa 300.000 anys. No va ser una gran troballa, ja que a la latitud d'Atapuerca, els hiverns són freds i és lògic que fessin abrics amb les pells dels animals que caçaven. Tot i no ser una descoberta gaire sorprenent, van analitzar amb tècniques de microscòpia electrònica les eines de pedra que van trobar. Els Homo heidelbergensis empraven aquestes eines per treballar la pell: la raspaven, l'estovaven, la netejaven i en feien abrics de cérvol, de cavall, de bou... Aprofitaven la pell de qualsevol animal gros que poguessin caçar. Inicialment la vestimenta es va utilitzar per protegir del fred però immediatament va adquirir un valor estètic afegit i una funció de diferenciació de classes socials, de clans i de sexes. Els Homo heidelbergensis més poderosos com els caps dels grups s'apoderaven dels abrics més càlids, o dels més vistosos, o dels més difícils d'obtenir, per deixar clar que estaven per sobre.Corbella, J., Carbonell, E., Moyà, S., Sala, R., Sapiens, Edicions 62, s. a., labutxaca, Espanya, 2010, pàg. 100-101 També se li va atribuir un poder màgic. Els primers homes caçadors es cobrien amb la pell dels animals perquè així s'assemblaven a l'animal caçat, de manera que el vestit era un mecanisme per afavorir la cacera. Els primers testimonis que es conserven són de fa uns 15.000 anys. L'agulla es va inventar, si fa o no fa, a la mateixa època. Les primeres agulles eren de canya, d'os, i els tendons d'animals o altres filaments vegetals es feien servir com a fil. El vestit de teixit va aparèixer, fa 5 o 10 mil anys, coincidint amb el pas de l'home caçador a l'home agricultor.
Edat antiga En el món antic només s'utilitzaven teixits per vestir, la utilització de les pells va ser abandonada a partir del primer mil·lenni a.C. Els teixits diferien segons el lloc, a la Xina es va desenvolupar la producció de seda, a l'Índia el cànem i el cotó i a Egipte el lli. A Europa els introductors de la pràctica de la tintura dels teixits foren els fenicis, que havien descobert un mètode per fabricar el color porpra a partir d'alguns mol·luscs del gènere murex. En aquest punt de l'evolució humana, el vestit no era vist exclusivament com una manera de protegir-se de la intempèrie, sinó que era sobretot un símbol de pertinença a un grup (econòmic, religiós, polític, etc.). La porpra era considerada un bé de luxe i els fenicis van obtenir grans beneficis venent-la a altres poblacions. Entre altres teixits utilitzats, al món antic es troben fibres vegetals com el cotó i el lli, i fibres animals com la llana i la seda de la papallona Bombyx mori i la seda marina produïda per alguns mol·luscs de la família dels pínnids.
miniatura|120px|esquerra|Reproducció de 1820 d'un relleu egipci. Antic Egipte Certa roba, entre els vestits a l'antic Egipte, és comuna en els dos sexes tals com la túnica i el vestit. Els homes porten un tapall, el chendjit, xal enrotllat al voltant dels ronyons i retenció a la talla per una cintura, després cap a 1425 aC - 1405 aC, la túnica lleugera o samarreta amb mànigues així que els enagos prisats.
El vestit femení resta permanent i igual durant diversos mil·lennis, modificada només en alguns detalls. Vestit recobert, la varietat de cargolament és molt gran, donant la impressió de constituir de vegades diferents vestits. Es tracta de fet d'un haïk, de mussolina sovint molt fina. El vestit era bastant estret, enganxós fins i tot, espècie de llenç de tela unida blanca o cru en les dones de baixa condició, funda començant sota el pit en les classes superiors, i mantingut per tirants lligades sobre les espatlles, de vegades prou amples per cobrir els pits, tenyides i pintades, condecorades amb motiu divers, imitant per exemple un plomatge tals les ales d'Isis.
El vestit reial és particular i ben documentat, igual com els pentinats i corones dels faraons.
La pardalide, pell de lleopard, és l'atribut tradicional del vestit dels sacerdots.
miniatura|120px|esquerra|Deessa amb serps. Antiga Creta A l'antiga Creta, com un altre lloc, el record del vestit de pells dels temps prehistòrics s'ha conservat en el vestit Cretenc, i van ser utilitzats pels sacerdots i sacerdotesses. La llana, després el lli van ser llavors utilitzats. Filada i teixida constituïen activitats domèstiques; només la tintura va ser l'activitat d'una corporació especialitzada com arreu en l'antiguitat. Els teixits utilitzats van ser brodats. La porprada va ser la tintura més utilitzada, en quatre tints diferents testificats.
El vestit de les dones és l'únic del Mediterrani de ser tallat i cosit, implica una brusa estreta entallat, fent de vegades treure els pits nus a sobre i d'una faldilla inflant-se. Els homes porten tapalls superposats.
En el vestit masculí el tapall va ser quasi l'únic vestit masculí. Diferent del shenti egipci, variant segons el seu tall, és arreglat en faldilla curta o en davantal acabant-se en una punta recordant la cua de l'animal del vestit de pell primitiu, la peça de teixit passa entre les cames i és mantinguda a la cintura per un cinturó, probablement adornat de metall. Va ser portat tant pels homes del poble com pels prínceps.
miniatura|120px|esquerra|Exemple de khiton grec. Antiga Grècia A l'antiga Grècia el vestit femení per excel·lència és el peple, vestit portat sobre el khiton (un vestit de fons), es troba en quasi tota l'antiga Grècies, però també es pot dur amb longitud, rectangle de tela (generalment de llana), cosit sobre un costat i mantingut sobre les espatlles per fíbules. El peple és el contrari; un vast rectangle no cosit però recobert, mantingut igualment sobre les espatlles per fíbules o botons i per un cinturó a la cintura. Pot implicar un plec simple o doble, tant al davant que al darrere, segons la manera de recobrir-lo. Sense cintura ni botons o fíbules, serveix llavors d'abric. Existeix, tanmateix, un abric utilitzat pels dos sexes dit himation, és un altre rectangle de roba recoberta.
El chiton masculí és el mateix que el de les dones. Serveix igualment de vestit de fons però és portat més curt que el de les dones, arribant fins als genolls. Quan no és lligat només sobre una espatlla amb l'ajuda d'una fíbula, constitueix el vestit de treball; se l'anomena llavors l'exomide. Va ser el vestit de base dels doris. Els homes joves, els guerrers, el porten molt curt. Els antics, els reis, els poetes, els filòsofs el van portar llarg.
L'hymation era una peça masculina i femenina molt llarga, de llana i de forma quasi circular. S'utilitzava sola o damunt el quitó i es penjava des de l'espatlla esquerra fins al turmell i, envoltant l'esquena, es deixava descansar sobre l'espatlla.
Els homes grecs no duien roba interior, sí, en canvi, les dones, que duien sostenidors i calces.