La Campanya de Sèrbia de la Primera Guerra Mundial es va lliurar des de finals de juliol de 1914, quan Àustria-Hongria va envair el Regne de Sèrbia a l'inici de la Primera Guerra Mundial, fins a la conclusió de la guerra al novembre de 1918. El front va oscil·lar des del Danubi fins al sud de Macedònia.
Aquesta campanya va suposar el primer i fallit intent de l'Imperi austrohongarès per conquerir el regne de Sèrbia al començament de la Primera Guerra Mundial. El front de Sèrbia es va estendre del riu Danubi fins al sud de Macedònia. La sort dels combats aviat es va inclinar del costat serbi i el front es va estancar a finals d'any, quan els exèrcits serbis van expulsar els austrohongaresos del seu territori.
La campanya inicial es va dividir en tres invasions successives, que van culminar en una sèrie de batalles, decisives per a cadascuna: la sort de la primera es va decidir a la batalla de Cer, a l'agost; la segona en la batalla de Drina, al setembre; i la tercera a la batalla de Kolubara, al novembre i desembre de 1914.
L'exèrcit serbi es va reduir greument cap al final de la guerra, que va caure de prop de 420.000 en el seu apogeu fins a uns 100.000 en el moment de l'alliberament del seu territori. El Regne de Sèrbia va perdre més de 1.200.000 habitants durant la guerra (tant militars com civils), que representaven més del 29% de la població total i el 60% de la població masculina.Чедомир Антић, Судњи рат, Политика од 14. септембра 2008.Владимир Радомировић, Највећа српска победа, Политика од 14. септембра 2008. Segons les estimacions elaborades pel govern iugoslau el 1924, Sèrbia va perdre 265.164 soldats, o el 25% de totes les persones mobilitzades. En comparació, França va perdre 16,8%, Alemanya 15,4%, Rússia 11,5%, i Itàlia 10,3%.
Antecedents
Àustria-Hongria va precipitar la crisi de Bòsnia de 1908-1909 mitjançant l'annexió de l'antic territori otomà de Bòsnia i Hercegovina, que va ocupar 1878. Això va enfurismar el Regne de Sèrbia i el seu protector, el paneslau i ortodox Imperi Rus. La maniobra política russa a la regió va desestabilitzar els acords de pau que ja estaven establerts en el que es coneixia com «el polvorí dels Balcans». miniatura|esquerra|La declaració de guerra del govern austrohongarès en un telegrama enviat al govern de Sèrbia el 28 de juliol de 1914, signat pel ministre d'Exteriors imperial, el comte Leopold Berchtold Entre el 1912 i 1913, es va lliurar la Primera Guerra dels Balcans entre la Lliga Balcànica de Grècia, Bulgària, Sèrbia i Montenegro i el fracturat Imperi Otomà. El resultat del Tractat de Londres va reduir encara més l'Imperi Otomà, creant un independent Principat d'Albània i ampliant les explotacions territorials de Bulgària, Sèrbia, Montenegro i Grècia. Quan Bulgària va atacar a Sèrbia i Grècia el 16 de juny de 1913, va perdre la major part de la seva regió de macedònia, que va ser conquerida per Sèrbia i Grècia, i la regió de Dobrudja Meridional (Romania) i Adrianópolis (actualment Edirne), conquerida per l'Imperi Otomà al 33è dia de la Segona Guerra dels Balcans, que va desestabilitzar encara més la regió.
El 28 de juny de 1914, Gavrilo Princip, un estudiant serbi de Bòsnia i membre d'una organització multiètnica de revolucionaris nacionals anomenada Jove Bòsnia, va assassinar l'arxiduc Francesc Ferran d'Àustria, hereu presumpte del tron austrohongarès, a Sarajevo, Bòsnia. L'objectiu polític de l'assassinat era la independència de les províncies austrohongareses del sud, poblades principalment pels eslaus de l'imperi austrohongarès, tot i que també desencadenava una cadena d'esdeveniments que afectaven a Rússia i les principals potències europees. Això va començar un període de maniobra diplomàtica entre Àustria-Hongria, Alemanya, Rússia, França i Gran Bretanya, anomenada «la crisi de juliol».
Volent acabar amb la interferència sèrbia a Bòsnia i els Balcans d'una vegada per totes, el 23 de juliol Àustria-Hongria va lliurar l'ultimàtum de juliol a Sèrbia, una sèrie de deu demandes intencionalment inacceptables per provocar una guerra amb Sèrbia, al qual va donar dos dies per respondre. L'endemà, el rei de Montenegro, Nicolau I, va expressar per telegrama la seva comunió de destí amb Sèrbia. Sèrbia va acordar només vuit de les deu demandes i els austrohongaresos van proclamar que la resposta sèrbia a l'ultimàtum era insuficient. Àustria-Hongria va declarar la guerra a Sèrbia el 28 de juliol de 1914.
La disputa entre Àustria-Hongria i Sèrbia va augmentar en el que actualment es coneix com la Primera Guerra Mundial, i es van afegir al conflicte Rússia, Alemanya, França i el Regne Unit. Al cap d'una setmana, Àustria-Hongria va haver d'enfrontar-se a una guerra amb Rússia, el protector de Sèrbia, que en aquella època tenia l'exèrcit més gran del món. El resultat va ser que Sèrbia es va convertir en un front subsidiari en la lluita massiva que va començar a desenvolupar-se al llarg de la frontera d'Àustria-Hongria amb Rússia. Sèrbia tenia un exèrcit experimentat, però estava esgotat pels conflictes de les guerres dels Balcans i estaven mal equipats, el que va fer que els austrohongaresos creguessin que els derrotarien en menys d'un mes. L'estratègia de Sèrbia consistia a resistir el màxim temps possible i esperar que els russos poguessin derrotar el principal exèrcit austrohongarès, amb l'ajuda d'altres aliats o no. Sèrbia va haver de preocupar-se constantment pel seu hostil veí oriental, Bulgària, amb el qual havia combatut diverses guerres, la més recent a la Segona Guerra dels Balcans de 1913.
Situació inicial de Sèrbia Seguint els plans de mobilització traçats anys abans, el Govern serbi es va traslladar a Niš, la segona ciutat del regne transformada per la guerra en capital provisional, alhora que l'Estat major de l'exèrcit s'instal·lava a Kragujevac, on es trobaven els principals arsenals del país.
El país es trobava gairebé envoltat d'enemics (Àustria-Hongria, al nord i oest), nacions hostils (Bulgària, que anhelava apoderar-se de Macedònia, que havia perdut gairebé completament en la Segona Guerra dels Balcans), i reticents aliats (Grècia, amb un pacte militar amb el regne, però el monarca era clarament germanòfil i poc inclinat a auxiliar Sèrbia). Després de les dues guerres balcàniques, el país es trobava en mala situació política, econòmica, social i militar per afrontar una nova guerra; els anteriors conflictes gairebé havien portat a la nació a la fallida, causat per un gran nombre de baixes, la reducció de les collites pel allistament dels pagesos, i el consum de gran part de l'armament disponible. L'exèrcit, esgotat per les guerres anteriors, es trobava desplegat al sud en previsió d'una nova guerra amb Bulgària, i no existien plans de mobilització adequats per traslladar-lo ràpidament cap al nord.
La situació política també era greu per la contínua tensió entre els militars que desitjaven obtenir major influència política (reunits al voltant de la Mà Negra), i les autoritats polítiques, que intentaven impedir-ho. Tot just uns dies abans dels assassinats de Sarajevo, el 10 de juny, el president del govern serbi Nikola Pašić havia dissolt el Parlament i convocat eleccions per al 14 d'agost. Així, quan va esclatar la crisi de juliol, dirigia el país un govern interí i els dirigents polítics es trobaven embrancats en la campanya electoral. L'11 de juny, el rei Pere I de Sèrbia, cansat de la tensió política, va nomenar regent al seu fill Alexandre I de Iugoslàvia.
Els austrohongaresos van concentrar les seves forces militars al Drina, al Danubi i al costat de Montenegro.
Les forces enfrontades L'exèrcit serbi Voivoda Radomir Putnik, cap de l'exèrcit serbi i responsable de la victoriosa defensa del país el 1914|miniatura El comandant en cap de l'exèrcit serbi era el Príncep regent Alexandre I, que havia assumit el lloc del seu pare el rei, ja ancià, però el control efectiu de l'exèrcit el va tenir el cap de l'Estat Major de l'exèrcit, el voivoda (general) Radomir Putnik, Putnik va poder tornar a Sèrbia gràcies a la cavallerositat de l'emperador Francesc Ferran, doncs en esclatar la guerra es trobava en un balneari a Àustria-Hongria, tractant-se un emfisema pulmonar. Va fixar el seu quarter general en Kragujevac. Per quan Putnik va arribar a Kragujevac el 5 d'agost, el ministre de Defensa ja havia aconseguit fer-se amb els plans militars volant la caixa de cabals de Putnik, a la qual només ell tenia accés, i la mobilització de l'exèrcit ja estava en marxa. miniatura|esquerra|Uniformes de l'exèrcit serbi, 1914 El comandament militar serbi va emetre ordres per a la mobilització de les seves forces armades el 25 de juliol i la mobilització va començar l'endemà, el 26 de juliol. El 30 de juliol es va completar la mobilització i es van començar a desplegar les tropes d'acord amb el pla de guerra. Els desplegaments es van completar el 9 d'agost, quan totes les tropes van arribar a les seves posicions estratègiques designades, amb notable rapidesa gràcies a l'experiència de les guerres anteriors. Durant la mobilització, Sèrbia va mobilitzar a aproximadament 450.000 homes de tres grups definits per edat, anomenats poziv, que comprenien a tots els homes amb capacitat de combatre entre els 20 i 45 anys. A més de Putnik, altres importants comandaments militars també es trobaven en territori enemic quan va esclatar la crisi amb Àustria-Hongria.
Abans de l'inici del conflicte, l'exèrcit serbi comptava amb 300.000 soldats, veterans de les guerres balcàniques, però mal equipats i sovint vestits amb robes civils per no tenir uniforme. Les guerres balcàniques havien consumit gran part de l'armament i de l'equip de l'exèrcit. També havien causat la pèrdua de gran nombre d'oficials i sotsoficials, que van haver de ser suplerts amb altres de novells. La tropa, en general, era de gran qualitat tot i l'escassetat d'armament, material i queviures que va haver de suportar durant la campanya. La moral de l'exèrcit era bona.
Des de 1883, els homes en edat militar es classificaven en quatre grups (poziv), dels quals només el primer d'ells estava en servei en temps de pau i era l'únic que rebia equip i uniforme (però l'Estat subministrava armes i munició als quatre grups): el primer grup, amb homes de 20 a 31 anys; el segon grup, amb homes de 31 a 38 anys; el tercer grup, amb homes de 38 a 45 anys, que solia fer tasques de vigilància a la seva regió de residència; el quart grup, de reserva, amb homes de 18 a 20 anys i els majors de 50 anys.
A partir de 1903, el territori nacional va quedar dividit en cinc regions militars, cadascuna de les quals havia de equipar dues divisions (una amb homes del primer grup i una altra amb homes del segon grup), a més d'efectius per a la divisió de cavalleria i per a l'11a divisió, comunes a les cinc regions militars.
En total, l'exèrcit serbi el componien 11 divisions d'infanteria i una de cavalleria. Aquestes divisions s'enquadraven en tres exèrcits: el 1r Exèrcit, amb quatre divisions d'infanteria i una de cavalleria; el 2n Exèrcit, amb quatre divisions d'infanteria; el 3r Exèrcit, amb dues divisions d'infanteria.
Existia a més un Grup d'Užice, una mica més gran que una divisió i algunes unitats menors apostades a les fronteres.