El Patriarcat de Lisboa (portuguès: Patriarcado de Lisboa; llatí: Patriarchatus Lisbonensis o Ulixbonensis) és una seu metropolitana de l'Església catòlica a Portugal. El 2012 comptava amb 1.870.000 fidels d'una població de 2.236.000 habitants. Actualment està regida pel Patriarca cardenal Manuel José Macário do Nascimento Clemente, qui té com a títol D. Manuel III, 17è Patriarca de Lisboa. Els bisbes auxiliars de Lisboa són Joaquim Augusto da Silva Mendes, S.D.B., (bisbe titular de Caliábria), José Augusto Traquina Maria (bisbe titular de Lugura) i Nuno Brás da Silva Martins (bisbe titular d'Elvas).
El títol de Patriarca és atribuït al prelat de Lisboa des de 1716. El Patriarcat va ser erigit inicialment com a diòcesi al . El 10 de novembre de 1394 la diòcesi de Lisboa va ser elevada a la condició d'arxidiòcesi metropolitana, i a Seu Patriarcal el 7 de novembre de 1716, sent la màxima dignitat honorífica atribuïda per l'Església Catòlica a una arxidiòcesi. Per la dignitat Patriarcal de l'arquebisbe de Lisboa, aquest sobrepassa finalment en importància l'arquebisbe de Braga qui, amb el títol de Primat de les Espanyes, va ser fins al 1716 el clergue de major dignitat de Portugal.
Per un privilegi concedit per una butlla pontifícia el Patriarca de Lisboa sempre és creat cardenal pel papa en el primer consistori celebrat amb posterioritat a la seva elevació a la prelatura lisboense o, en cas que existeixi un Cardenal-Patriarca Emèric, després que aquest perdi la seva condició de cardenal elector. Després de la creació al títol de Cardenal, el Patriarca de Lisboa adopta el títol de Cardenal-Patriarca. És un dels pocs Patriarcats residencials de l'Església Catòlica de ritu llatí, conjuntament amb el Patriarcat de Venècia i el Patriarcat Llatí de Jerusalem, existint només un Patriarcat titular, el Patriarcat de les Illes Orientals.
Territori El Patriarcat comprèn les subregions portugueses de la Gran Lisboa i de l'Oest.
La seu patriarcal és la ciutat del Lisboa, on es troba la catedral de Santa Maria Major. A la capital portuguesa, a més, es troben tres basíliques menors: Nostra Signora dei Martiri, Nostra Senyora i Sant Antoni i Sagratíssim Cor de Jesús d'Estrela. Al territori hi ha, a més, dos monuments eclesiàstics reconeguts com a patrimoni de la humanitat: el monestir d'Alcobaça i el monestir dos Jerónimos.
Des del 1998 la cúria patriarcal és instal·lada al monestir de São Vicente de Fora.Del Pàgina oficial del Patriarcat de Lisboa.
Vicariats El territori s'estén sobre 3.735 km² i està dividit en 284 parròquies, des del 2011 reagrupades en 17 vicarias i 3 zones pastorals:Pàgina oficial del Patriarcat de Lisboa. zona Lisboa: vicariats de Lisboa centre, Lisboa oriental, Lisboa occidental, Lisboa nord; zona Termo: vicariats d'Alenquer, Amadora, Cascais, Loures-Odivelas, Oeiras, Sacavém, Sintra, Vila Franca de Xira-Azambuja; zona Oest: vicariats d'Alcobaça-Nazaré, Caldas da Rainha-Peniche, Lourinhã, Mafra, Torres Vedras.
Província eclesiàstica La província eclesiàstica de Lisboa comprèn les següents diocesis sufragànies: Bisbat d'Angra; Bisbat de Funchal; Bisbat de Guarda; Bisbat de Leiria-Fàtima; Bisbat de Portalegre-Castelo Branco; Bisbat de Santarém; Bisbat de Setúbal.
Història Orígens Una antiga tradició parla de Veríssimo, Máxima i Júlia, com a màrtirs lisbonenses en la persecució de Dioclecià (finals del fins al ). La veritat és que mig segle més tard, ens trobem amb la diòcesi presidida per Potamio, primer bisbe conegut, que va intervenir en les controvèrsies doctrinals del cristianisme de llavors (arrianisme).
Al , van arribar els bàrbars. Sota la monarquia visigoda, els bisbes de Lisboa van participar en diversos concilis de Toledo, de Viarico l'any 633 i Landry l'any 693. Com va succeir a tot arreu, data a partir d'aquest moment la descentralització del culte, des de la ciutat al camp dels voltants, creant-se les primeres parròquies rurals.
De principis del a la meitat del , Lisboa estava sota el domini musulmà. No se sap res de cap dels bisbes d'aquest període, però va seguir existint cristians a la ciutat i al seu territori. En el moment de la presa de Lisboa als moros en 1147, hi va haver un bisbe mossàrab a Lisboa.
Després de la conquesta, la diòcesi va ser restaurada i el primer bisbe va ser l'anglès Gilberto de Hastings, membre dels croats. Lisboa va quedar oficialment lligada (sufragània) a l'arxidiòcesi de Santiago de Compostel·la fins al final del . Es va construir la catedral, el lloc on estava la mesquita i potser anteriorment la catedral visigòtica, al voltant de l'any 1150, sent l'únic monument romànica que queda a la capital.
La Catedral va tenir el seu Capítol de canonges que van donar suport al bisbe i va mantenir una escola capitular. A aquesta escola estudiaria de nen sant Antoni de Lisboa, vers el . A més de la catedral i les parròquies que es van assentar ràpidament, probablement de les comunitats mossàrabs vells, Lisboa va veure erigir-se per iniciativa d'Afonso Henriques el monestir de Sant Vicenç de Fora (en quedar-se fora de les muralles). Sant Vicenç va ser martiritzat a València al , i les seves relíquies van ser llavors molt venerades pels mossàrabs al cap de l'Algarve que porta el seu nom. El primer rei portuguès va ordenar que fossin portats a Lisboa, sent guardat a Seu. Aquest monestir va ser un important centre cultural i també va formar a sant Antóni.
En 1289 el Bisbe D. Domingos Jardo va fundar el Col·legi de Sants Paul, Eloi i Climent, per a l'ensenyament dels cànons i teologia. Poc després, i amb intermitències fins al , Lisboa tenia una meravellosa Universitat fundada per D. Dinis, amb el suport del clergat. A la Universitat només s'ensenyava teologia a partir del , sent administrada pels convents dels dominics i franciscans, erigides en el . En la segona dècada d'aquest segle, va néixer a Lisboa Pedro Julião, més tard Papa amb el nom de Joan XXI (1276 - 1277).
Elevació a arxidiòcesi miniatura|esquerra|El papa Bonifaci IX, responsable de l'elevació de la diòcesi de Lisboa a la condició d'arxidiòcesi. L'elevació a la dignitat de la catedral de l'arquebisbe va tenir lloc el 1394 mitjançant la butlla In eminentissimae dignitatis de Bonifaci IX, i el seu primer arquebisbe va ser D. João Anes (1394-1402), i com a sufragànies Évora, Guarda, Lamego i Silves, a les que es van unir al segle següent altres diòcesis d'ultramar.
Al , el cardenal Enric, arquebisbe de Lisboa, aplicà a la diòcesi els decrets reformadors del Concili de Trento, i va ser responsable de la fundació del seminari diocesà de Santa Catarina, en 1566. Va ser un lloc modest i els seus estudiants va assistir a les classes del gran col·legi jesuïta de Sant Antoni.
Eren temps d'intensa vida religiosa, alimentada per moltes congregacions i associacions de pietat i caritat religioses, vinculats a monestirs, convents i parròquies: la primera Misericòrdia va ser fundada el 1498 en una capella del claustre de la seu de Lisboa. Des de finals del segle XV no es van permetre les diferències religioses al país, però les missions a ultramar constantment demanant treballadors. Eren exemples sant Joan de Brito (Índia) i el pare Antonio Vieira (Brasil), tots dos jesuïtes.
Elevació a Patriarcat miniatura|D. Tomás de Almeida, el primer Patriarca de Lisboa. Després de la creació de la parròquia Capella Reial el 1709, la seva elevació a Col·legiata sota l'advocació de Sant Tomàs per la butlla Apostolatus ministeri de Climent XI de l'1 de març de 1710, i d'haver estat elevada a Església Metropolitana i la Basílica patriarcal, dedicada a Nostra Senyora de l'Assumpció, mitjançant la butlla En suprem apostolatus solio de Climent XI,Text de la butlla a: Bullarum diplomatum et privilegiorum, vol. XXI, p. 724-739. el 7 de novembre de 1716, la ciutat de Lisboa i de la diòcesi es divideix en dues parts: el Patriarcat de Lisboa Oest amb seu a la capella reial, amb el títol de Santa Església Patriarcal, i l'arquebisbat de Lisboa Oriental, amb seu a l'antiga Catedral de Lisboa. La butlla és coneguda com a "butlla d'or" perquè el segell va ser posat sobre un disc d'or en comptes de sobre un de plom.
El 3 de gener de 1718, per la butlla Gregis dominici cura", Climent XI va establir les seves diòcesis sufragànies: Lamego, Leiria, Funchal i Angra, pel Patriarcat de Lisboa Oest; i Guarda, Portalegre, Cap Verd, São Tomé i Congo, a l'Arquebisbat de Lisboa Oriental.
Durant el període, mentre que l'Arquidiócesis de Lisboa, l'arquebisbe solia tenir com a vicari general d'un bisbe d'anell de poder assistir i reemplaçar si calia, tant per a les funcions pontificals com jurisdiccionals. Com avui en dia en el cas dels bisbes auxiliars, es tractava d'un bisbe nomenat per la Santa Seu, titular d'una antiga diòcesi, que per manca de competència territorial, mantenia les insígnies episcopals. Amb la qualificació patriarcal, D. Tomás de Almeida va demanar que el seu vicari general fos elevat a arquebisbe, petició a la que Climent XI acceptà el 3 d'octubre de 1718, amb la clàusula «pro hac vice tantum, et dummodo hujusmodi concessio non transeat in exemplum». No obstant això, malgrat la clàusula, el títol d'arquebisbe va ser atorgat a tots els Vicaris general, inicialment amb el títol de Lacedemònia i més tard amb la creació del Regne de Grècia en 1832 que, precisament incloia Lacedemònia, el títol se substituí pel de l'arxidiòcesis de Mitilene.Teresa Ponces, D. António Caetano Maciel Calheiros, Arcebispo de Lacedemónia: notas para uma biografia pessoal e institucional, Lusitania Sacra. Lisboa. ISSN 0076-1508. 2ª S. 18 (2006) 531-549, Centro de Estudos de História Religiosa - Universidade Católica Portuguesa
miniatura|esquerra|El papa Climent XII concedí al Patriarca de Lisboa la dignitat de cardenal, el 1737.
El 17 de desembre de 1737, se li va concedir la dignitat cardenalícia al Patriarca de Lisboa, mitjançant la butlla "Inter praecipuas apostolici ministerii" de Climent XII.
El 10 d'octubre de 1722, Innocenci XIII, per la butlla Ad regmen Universalis Ecclesix, va concedir el benefici al Patriarca de l'ús de l'hàbit prelatici de seda o llana. Aquest privilegi mai va ser posat en pràctica. El 3 d'octubre de 1738, Climent XII, per la butlla Praeclara charissimi, atorgà a dignataris i canonges que tenien l'ús de la mitra i d'insígnies pontificals, el privilegi d'oratori privat i altar portàtil, a tot el país.
El 13 de desembre de 1740, Benet XIV, per la butlla Salvatoris nostri Mater, va aprovar la unió de les dues diòcesis, l'abolició de govern de l'església com les distincions anteriors. L'antiga seu va ser abolida i s'integrà en el Patriarcat, reduint-se al títol honorífic de Patriarcal sota l'advocació de Santa Maria, amb subjecció a l'obediència del patriarca, els canonges passarien a ser designats com principals. La divisió de la ciutat va ser abolida per decret de D. Joao V, el 31 d'agost de 1741. Aquest any, amb la implementació de la mesura, la diòcesi va ser establerta en la nova patriarcal.
El 17 de novembre de 1742, els canonges es van reunir a l'antiga seu de Lisboa i recitaren per última vegada l'Ofici al cor. Aquell dia va acabar el seu títol, l'hàbit i la residència. En 1746, va ser inaugurad la nova patriarcal. miniatura|Les runes de la Praça da Patriarcal després del terratrèmol de Lisboa de 1755.
En el terrible any de 1755, any en què Lisboa va ser tràgicament colpejada per un terratrèmol de magnitud 9 en l'escala de Richter, es va ensorrar l'antiga Capella Reial, situada prop de Sant Julià, on estava situada la nova patriarcal. Aquesta no arribà a tenir les seves pròpies instal·lacions, es desplaçà temporalment al Alcantara però incendis successius va causar que es traslladés a Cotovia.