Castellar del Vallès és una vila de Catalunya de 25.423 habitants (segons dades de 2025), situada al nord de la comarca del Vallès Occidental (Catalunya).
Té una superfície de 44,9 km² i el nucli és a 331 metres sobre el nivell del mar. Pertany al partit judicial de Sabadell, a l'àmbit funcional metropolità de Barcelona i la parròquia pertany al Bisbat de Terrassa i a l'arxiprestat de Sabadell Centre.
Castellar és al bell mig de la fossa tectònica del Vallès-Penedès, que travessa la ciutat d'est a oest, mentre que el riu Ripoll el travessa de nord a sud. El clima és propi dels països mediterranis, amb influència marítima de muntanya baixa i mitjana, temperatures suaus i absència d'un hivern climàtic.
Històricament, el desenvolupament econòmic i industrial de Castellar del Vallès va ser molt relacionat amb el sector del tèxtil, i en especial a empreses de la família Tolrà, que han deixat gran patrimoni al poble. En l'actualitat, però, la principal activitat econòmica prové del sector serveis, el comerç i de la funció pública.
El patró de la ciutat és Sant Esteve, tot i que Sant Josep hi té una presència força important. De fet, anualment se celebra una fira en el seu honor durant la diada de Sant Josep. Toponímia Anomenat durant l'edat mitjana Castrum Kastellare, la ciutat posteriorment rep el nom de Sant Esteve aprofitant l'advocació d'una parròquia en l'actual Castellar Vell. Malgrat tot, a l'altra banda del riu Ripoll –on hi ha el poble– sorgeix un nucli de cases que es denomina la Sagrera de les Fàbregues, Sagrera possiblement per ser a prop de l'antiga església parroquial de Sant Iscle i Santa Victòria i Fàbregues per la presència a partir de l'edat mitjana de petites indústries en el terme.
Durant el apareix com a topònim del poble Tolosa, Toloseta o Tolosa de les Fàbregues. A partir del trasllat de la parròquia de Sant Esteve l'any 1773 a l'emplaçament actual, la ciutat passà a dir-se Sant Esteve de Castellar, que es fa servir indistintament al de Castellar. El 1933, per acord municipal, passa a anomenar-se oficialment Castellar del Vallès; el canvi fou aprovat pel Govern Civil el 1954.
Geografia Llista de topònims de Castellar del Vallès: muntanyes, serres, collades, indrets, rius, fonts i edificis.
miniatura|Localització de Castellar del Vallès, a la comarca del Vallès Occidental Castellar del Vallès és un municipi de la comarca del Vallès Occidental. És a 7 km de Sabadell i a 11 km de Terrassa, les dues capitals comarcals. Limita amb els municipis de Sant Llorenç Savall, Matadepera, Terrassa, Sabadell i Sentmenat.
El terme té una extensió de 44,9 km². L'àrea forestal i agrícola ocupa un 83% del total de la superfície municipal, mentre que el 30% forma part del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. El riu Ripoll travessa el terme de nord a sud. El nucli urbà original era al peu de la muntanya del Puig de la Creu, i s'ha anat estenent sobre la plana agrícola del Pla de la Bruguera. L'altitud mitjana és de 331 metres sobre el nivell del mar, i varia entre els 300 i els 372 metres.
Castellar del Vallès té una població de 25.423 habitants (2025), distribuïda en diversos nuclis, amb una densitat de població 559,4 hab/km².
El principal d'aquests nuclis concentra un 80% de la població, mentre que la resta es distribueixen entre el nucli agregat de Sant Feliu del Racó, diverses urbanitzacions i masos disseminats.
Orografia Amb una altitud mitjana de 331 metres sobre el nivell del mar i un total de 44,91 km² de superfície, Castellar del Vallès presenta diferents accidents orogràfics.
Accident orogràfic Altitud màxima Coordenades Turó de Can Canyameres 320,8 m Puig Capçut 552 m El Castelló 579 m Puig de la Creu 668 m Turó Gentil 608 m Serrat de Guardiola 645,1 m Turó del Llop 468,1 m Mont-rodon 618,4 m El Muronell 619,9 m Turó del Pi Gros 330,5 m El Pujol 560 m El Pujolet 576,8 m
Clima El clima de tota la comarca del Vallès Occidental és suau, propi dels països mediterranis amb influència marítima de muntanya baixa i mitjana, amb temperatures suaus i absència d'un hivern climàtic. El volum de precipitacions pot variar molt d'un any a l'altre i són característiques les sequeres estiuenques, tot i que l'elevació del territori provocada pel massís de Sant Llorenç del Munt fa que el volum de pluges sigui superior al d'altres zones similars.
miniatura|La plaça Europa de Castellar del Vallès durant la nevada del 8 de març del 2010
Respecte a les catàstrofes naturals, segons els registres disponibles, al llarg del període 1968-2006 es produïren 181 incendis forestals o conats d'incendi, la qual cosa suposa una mitjana de 4,64 incendis anuals. La mitjana d'incendis és de 2,3 incendis anuals i la de superfície cremada en total de 5,7 ha. En aquest període 470,8 ha van cremar, és a dir, una mitjana anual de 2,6 ha cremades per incendis. L'incendi més gros que ha afectat Castellar es va produir el juliol de 1983: 75 hectàrees al sector del Sabater Vell. En tan sols dues ocasions la superfície ha sigut superior a una hectàrea, només enterbolida per la proximitat a l'incendi forestal de Sant Llorenç de Savall, durant el mes d'agost de 2003, quan es cremaren 2.953,85 ha.
Les nevades més recordades són les del 1962, quan algunes carreteres i vials van quedar no transitables durant dies a causa de l'acumulació de neu, la de 2001 i, especialment, la del 8 de març de 2010, en la qual s'acumularen importants gruixos de neu, amb vehicles entravessats a les carreteres principals.
Pel que fa a les inundacions, hi ha la històrica riuada de setembre de 1962, que va causar víctimes mortals i greus desperfectes a l'antiga fàbrica Tolrà a Can Barba, a infraestructures –al pont del Brunet i al pont vell– i a diverses zones de conreu situades en terrasses del riu Ripoll i afluents.
Un altre esdeveniment meteorològic important fou el temporal de vent que va afectar la vila el 9 de desembre de 2014. Al llarg del matí d'aquell dia, els vents colpegen la vila amb ràfegues de fins a 125 km/h, provocant greus destrosses al mobiliari urbà, importants danys materials i la caiguda de 150.000 arbres. A diferència de la veïna vila de Terrassa, però, Castellar no va haver de lamentar la mort de cap ciutadà.
Flora i fauna La vegetació és típicament mediterrània. Predomina l'alzinar amb marfull i les comunitats de ribera (omeda amb mill gruà, i la gatelleda) i, amb menys abundància, el roure i diversos tipus de pins. També s'hi poden trobar la savina, el ginebrer i el boix.
La fauna és rica i representativa del mediterrani. Pel que fa a mamífers, s'hi poden trobar porcs senglars, conills, esquirols, guillots i mosteles; d'altra banda, entre les aus destaquen les rapaces diürnes i les nocturnes, com els falciots i els ratpenats; finalment, també conviuen espècies d'amfibis i rèptils, com la granoteta de Sant Antoni i algunes serps.
Història miniatura|El Gorg d'en Fitó, al turó de la Malesa Etapa prehistòrica La història de Castellar està molt lligada al curs del riu Ripoll. Els primers indicis de presència humana daten del 7000 aC. Tanmateix hi ha traces d'activitat agrícola al Neolític, al voltant del 5000 aC. La presència humana es confirma per una petita necròpolis de l'edat del ferro, formada per una vintena d'urnes funeràries datades del trobades al Pla de la Bruguera.
Etapa ibèrica Tot i que no hi ha proves concloents que demostrin l'existència de poblats ibers o romans, l'any 2005, quan es feia la remodelació de la plaça Major, sorgeixen traces arqueològiques que confirmen la presència d'una ciutat d'època romana tardana, amb restes funeràries i altres objectes de valor arqueològic relacionats amb l'activitat agrícola datats dels segles i , i que posteriorment foren substituïts per un assentament visigòtic dels segles al .
En aquest sentit, també destaca un jaciment arqueològic al turó de la Malesa, que se situa en una talaia de pedra sobre el riu Ripoll, allà on aquest descriu una sobtada corba vers el nord, davant de l'indret de Fontsacalents i el Gorg d'en Fitó. El descobriment del jaciment es remunta als anys 70, quan en uns treballs de remoció de terres, per a obrir unes rases de conreu, es trobaren diferents restes de ceràmiques ibèriques (àmfora ibèrica, Càlat bicònic de pasta grisa, dolium i àmfora Mañá C-2) i d'importació itàlica (àmfora dressel 1A). Als anys 90, una altra prospecció aportà alguns fragments de ceràmica feta a mà que es definiren de l'edat del Bronze en una petita balma situada al nord del turó.
Etapa visigòtica i alta edat mitjana Durant l'etapa visigòtica es funden dues comunitats de cristians al voltant de les dues parròquies. Per un cantó, la parròquia de Sant Esteve de Castellar i, per l'altre, la de Sant Feliu del Racó. La primera és a l'actual Castellar Vell, al marge dret del riu Ripoll, i origina en un temple preromànic. Aquesta església, consagrada l'any 1014 en plena època feudal, va pertànyer al comte Ramon Berenguer I tutelat per la seva àvia Ermessenda de Carcassona. A aquesta època també correspon la Làpida d'Ermomir, la peça arqueològica més important de Castellar, descoberta a l'antiga parròquia de Sant Esteve datada de l'any 966 i dipositada actualment a l'arxiu d'història de la ciutat.
Durant els segles i la vila era formada per masos disseminats. Les terres que integren aquest conjunt són objecte de compra i venda dels poders feudals de l'època; la més important és la dels Clasquerí, els quals esdevenen senyors tant territorialment com jurisdiccionalment des de principi del i fins a la desaparició del poder feudal. És per això que durant aquesta època aquest cognom domina el terme i en l'actualitat encara s'erigeix el Castell de Clasquerí dins el terme de la vila.
Paral·lelament es consagren els primers edificis de les dues parròquies que formen part del terme: la de Sant Esteve de Castellar i la de Sant Feliu del Racó (coneguda antigament com la de Valrà). Justament a partir de la consagració de la de Castellar (1052) el terme es denomina com la parròquia. Malgrat que la població viu majoritàriament en masos, al voltant de les dues parròquies i en altres esglésies del terme es formen els primers nuclis agrupats: el de Sant Esteve de Castellar Vell (segles ) i les Fàbregues o Sagrera de les Fàbregues, a l'actual vila de Castellar del Vallès.
Una part del poblat original de Castellar Vell, excavat entre 1995 i 2001, datab de l'època carolíngia, entre els anys 800 i 1000. En aquest mateix lloc s'excavà un cementiri amb 250 enterraments dels segles i , així com altres troballes que permeten afirmar que hi va haver activitat humana fins que es va abandonar al .
Baixa edat mitjana A la baixa edat mitjana els Clasquerí adquireixen més poder. L'any 1310 Gastó de Montcada dona el seu castell i els ginaseus béns de Castellar a Pere de Clasquerí en emfiteusi (és a dir, els traspassa el domini útil dels mateixos). Gairebé cent anys després, coincidint amb el regnat de Martí l'Humà, els Clasquerí esdevenen senyors tant territorialment com jurisdiccionalment, la qual cosa significa que tenen un control total del territori i dels qui l'habiten, poder que mantenen fins a la desaparició del poder feudal.