Escaró (, estàndard , en francès Escaro, sense accent) és una comuna de la Catalunya del Nord, a la comarca del Conflent. El nom oficial de la comuna, Escaro Aytua, fa referència a l'antic poble independent d'Aituà, que el 1822 va ser annexat a Escaró.
Les seves dimensions i l'escassa població en fan un vilatge molt tranquil. Un indret a destacar són les antigues mines. El 2010 es va constituir un cor format per residents, que va portar l'espectacle On ha fugit el tren? a tota la Catalunya del Nord de mà de l'associació Agram.
Etimologia Joan Coromines, en una llarga i documentada explicacióCoromines, 1995. explica l'origen del nom del poble per la suma de dos ètims: el dask-, i el de -hari, encara amb el sufix -on, tots tres germànics, els dos primers típics formants d'antropònims. La a- inicial, com en molts altres noms d'origen germànic, amb el pas del temps hauria passat a e-. Coromines exclou, d'altra banda, la interpretació proposada per Antoni M. Alcover que l'origen és es queró (la roca petita). Escaró apareix el 1218 com a Ascharon, scharo el 1081 i 1102 (Repertori toponímic de Pere Ponsich, 1980, 103).
Geografia Localització i característiques generals del terme miniatura|esquerra|Situació de la comuna d'Escaró en el Conflent El terme comunal d'Escaró, de 152.100 hectàrees d'extensió, és situat a la dreta de la Tet, separada d'aquest riu per la comuna de Serdinyà. ÉsEscaró en els ortofotomapes de l'IGNEscaró a les Cartes de Cassini ofertes per l'IGN al sud-oest del centre de la comarca.
El terme comunal està constituït, quasi en la seva totalitat, per la vall de la Ribera de Vallmarçana, amb la vall subsidiària de la Ribera d'Aituà. Envolten aquesta vall, i, per tant, el terme comunal d'Escaró, un seguit de carenes que davallen des del Pic de Tres Estelles, a l'extrem sud del terme, de 2.094,7 m alt; és el punt més enlairat de la comuna. Des del Pic de Tres Estelles, el termenal baixa a cercar la Ribera d'Aituà, de manera que en tot el seu tram inicial, aquest riu té la riba dreta a Saorra i l'esquerra a Escaró. Fins al sud del poble d'Aituà, el termenal segueix el curs del riu. Poc abans d'arribar a les mines d'Aituà, el termenal torna a cercar la carena límit de la vall, i puja bastant sobtadament fins als 1.000 m alt, i després s'adreça al Coll de Fins, de 896,5 m alt. Després arriba al Cim del Serrat de les Garberes, a 900,1 m alt, i torç cap al nord-oest seguint una carena secundària d'aquest cim fins a davallar fins a la llera del Torrent de Vall-llobera, a 604,5. Gira cap al sud-oest per anar a cercar el Puig del Pla de Tarters, de 804, i torna a baixar cap a la llera de la Ribera de Vallmarçana, a 589,6 m alt.
Pel que fa al costat de ponent, des del Pic de Tres Estelles segueix una carena cap al nord-oest, que va girant progressivament cap a l'oest, i passa pel Puig de la Segalissa, de 1.796,5 m alt, cap al Serrat de la Tallada, on el límit de la vall torç cap al nord a una alçada de 1.581. Continua baixant en direcció nord per una altra carena, fins que arriba al Coll de la Llosa, de 1.191,4 m alt. Més enllà del Coll de la Llosa, quan acaba el termenal amb Nyer i comença el de Soanyes, el límit comunal deixa de seguir carenes naturals, i esdevé arbitrari, primer dalt de la muntanya, i després deixant les carenes de límit de la vall per davallar cap a la llera del Còrrec de Sant Cugat (popularment, de Sant Culgat), que esdevé termenal entre Escaró i Saorra ja fins que arriba a prop al sud de la Bastida d'Oleta, on el termenal va a buscar la Ribera de Vallmarçana sense seguir cap límit natural. Aquest darrer sector és l'únic del terme d'Escaró fora de la vall de la Ribera de Vallmarçana.
A l'interior del terme, un altre contrafort del Pic de Tres Estelles marca el límit de les dues valls ja esmentades, la d'Aituà i la d'Escaró.
El punt més alt de la comuna és el Pic de Tres Estelles, ja esmentat, i el més baix és la sortida de la Tet del terme, a l'extrem nord-est de la comuna, a la desembocadura de la Rotjà en la Tet, que és a 446,5. El poble d'Escaró és a 890 m alt, i el d'Aituà, a 789.
Termes municipals limítrofs:
Escaró Escaró d'Amunt miniatura|esquerra|El veïnat desaparegut d'Escaró d'Amunt en el Cadastre napoleònic del 1812 (Arxius Departamentals dels Pirineus Orientals, ADPO) Escaró d'Amunt, o Veïnat d'Amunt, és un veïnat desaparegut. Era al nord-oestLloc on era Escaró d'Amunt en els ortofotomapes de l'IGN de l'actual poble d'Escaró. També hi havia el Mas d'en Romeu, o de l'església, i l'església del lloc, Sant Martí d'Escaró. Tot va desaparèixer en obrir-se la mina dita del Pla de Ganta: una mina a cel obert que va deixar un enorme esvoranc en el terreny, d'uns 400 metres de profunditat, encara visible actualment, malgrat els treballs de recuperació del territori que s'hi han fet.
Escaró d'Avall miniatura|Escaró d'Avall en el Cadastre napoleònic del 1812 (ADPO) El Veïnat d'Avall, o Escaró d'Avall, era l'inferior dels dos veïnats del poble, i l'únic que ha perdurat amb el pas del temps. És a prop a l'esquerraEscaró d'Avall en els ortofotomapes de l'IGN de la Ribera de Vallmarçana, poc per damunt d'aquest riu. Hi havia l'església de Santa Maria d'Escaró, ara desapareguda, i, en canvi, acull actualment la nova església de Sant Martí d'Escaró, antigament situada en el Veïnat d'Amunt.
Aituà miniatura|esquerra|Aituà en el Cadastre napoleònic del 1812 (ADPO) El poble d'Aituà és al sector nord-estAituà en els ortofotomapes de l'IGN del terme, a la dreta del Torrent de Vall-llobera. El poble té l'església de Santa Cristina d'Aituà.
Les mines d'Escaró Cal destacar a Escaró i Aituà les antigues mines: de ferro, explotades des de l'antiguitat i fins al 1963, i de fluorita, en explotació únicament entre el 1958 i el 1991. Hi havia mines en diversos indrets del terme: entre el Coll de la Llosa, el Pas del Grau i les Espenades, al sud-oest del poble d'Escaró, on hi va haver fins a quatre mines; al Camp Gros de l'Agulla, a ponent d'Escaró, on n'hi ha dues; a ponent de les Saleres, al nord-oest de les anteriors, on n'hi ha una, però té continuïtat en altres dues mines dins del terme veí de Nyer; a les Creus, al sud d'Aituà i al sud-est d'Escaró, on n'hi havia dues; als Clots dels Meners, al sud del poble d'Aituà, on n'hi havia dues, i també al sud d'Aituà, més a prop, dues mines més, una a cada banda de la Ribera d'Aituà. La mina de fluorita es va obrir al Pla de Ganta, al nord-oest de l'actual Escaró, a prop del termenal amb Soanyes, on hi havia hagut el veïnat d'Escaró d'Amunt, ara totalment desaparegut, precisament a causa de la mina.
miniatura|Museu de les Mines d'Escaró Cal destacar que les mines d'Escaró i Aituà tenien continuïtat en el terme de Serdinyà, atès que era el lloc on es transportava el material extret de les mines per tal de carregar-los en vagons de ferrocarril a les estacions de Serdinyà i Joncet. Hi havia el ferrocarril miner anomenat la Veu del mener que enllaçava les mines amb les estacions de ferrocarril, a més de mitjans de transport a través de vagonetes penjades de cables. Una part de les instal·lacions encara es conserven.
Inicialment es crearen quatre mines o conjunts de mines: les d'Aituà, que afectaven 675 ha. En activitat del 1843 al 1962, llevat d'una pausa entre el 1930 i el 1938 les dels Escoms, de 105 ha a cavall dels termes d'Escaró, Nyer i Soanyes, en activitat del 1906 al 1962. Foren propietat, juntament amb les d'Aituà, dels alts forns Prénat les d'Escaró sud, de 107 ha. En activitat del 1875 al 1954. Fou propietat dels alts forns Decazeville, del grup Holzer. Era més bon material que el de les altres mines, però d'extracció més difícil. les d'Escaró nord, de només 26 hectàrees, però de més activitat que totes les altres. Començà el 1883, i va ser la darrera a tancar, el 31 de gener del 1963. Era propietat de la societat Denain Anzin. Bona part del seu personal va ser a temps d'entrar a treballar en les mines de fluorita, que es mantingueren fins a l'exhauriment del jaciment, el 1993.
Els dòlmens d'Escaró En el terme d'Escaró hi ha els Dòlmens del Pla d'Arques, o del Coll de Fins, a l'extrem nord-est del terme, al límit amb Fullà. El topònim, Pla d'Arques, ja descriu l'existència d'aquests dòlmens, antigament dits arques.
Els masos del terme A causa de l'antiga dedicació quasi exclusiva a la mineria, el terme d'Escaró a penes té construccions destinades a l'habitatge fora dels dos nuclis de població. S'han conservat, com a noms antics, els Casals de la Ferreria, el Mas d'en Carbonell i el Mas de l'Església, o d'en Romeu, el darrer desaparegut juntament amb l'antiga església de Sant Martí d'Escaró, i només roman dempeus el Mas d'en Martines, a l'extrem sud-est del terme. Hi ha alguns cortals, com el d'en Guillem i el d'en Pi, a més del d'en Roger, ara convertit en la Casa Forestal de Fontguerra. Hi ha també el Molí d'Aituà.
Hidrònims Cursos d'aigua El terme comunal d'Escaró es vertebra a l'entorn de les valls de dos rius: la Ribera de Vallmarçana i la Ribera d'Aituà. Fora d'aquestes dues valls, unides al nord del terme comunal, només hi ha la meitat oriental de la vall del Còrrec de Sant Cugat (popularment, Sant Culgat), que fa de termenal entre Escaró i Soanyes a l'extrem nord-oest del terme d'Escaró. A aquest còrrec s'uneix el Còrrec dels Clots. Encara, al nord del terme hi ha el Còrrec del Perdiguer, que neix en terme d'Escaró i davalla de seguida cap al de Serdinyà. Finalment, a l'extrem nord-est del terme comunal hi ha el Còrrec de Vall-llobera, amb el Torrent dels Esquirols, que se'n va també cap al terme de Serdinyà.
La Ribera de Vallmarçana es forma per la unió del Còrrec del Grau de Llavanós, que prové del sector sud-oest del terme, amb el Còrrec de l'Orri, que ho fa del sud-est. La part alta d'aquest torrent és el Canal Llis, i abans de fusionar-se amb l'esmentat anteriorment, rep per l'esquerra el Còrrec de la Coma Negra. El primer, a més, hi aporta el Còrrec de les Espenades, i el segon, el Còrrec de la Coma. Un cop formada, al lloc on hi ha el salt d'aigua anomenat la Fou, la Ribera de Vallmarçana rep per l'esquerra els còrrecs de les Colomines i de les Pereres, després per la dreta el Còrrec de les Volades, passa a llevant del poble d'Escaró, on rep per la dreta el Còrrec dels Polls, i un bon tros més avall del poble rep per l'esquerra el Còrrec del Clot de Llívia i després per la dreta la Ribera d'Aituà. Just abans i després de rebre aquest darrer riu, la de Vallmarçana rep dos còrrecs amb el mateix nom: Còrrec de les Planes, i després per la dreta el Còrrec de les Vinyes. Després travessa el Bosc Estatal del Conflent. Tot seguit, rep per l'esquerra els còrrecs dels Bauços de les Planes i del Solà del Pere i per la dreta el de les Costes i, ja a prop del límit comunal, també per l'esquerra el Còrrec dels Bauços, amb el de l'Hortal. Després, a l'alçada de la Coma del Mas, fa durant un breu tram de termenal entre Escaró i Serdinyà.