miniatura|Plànol de Barcelona. Lurbanisme de Barcelona s'ha desenvolupat conforme a l'evolució històrica i territorial de la ciutat, i d'acord amb altres factors definitoris de l'espai públic, com l'arquitectura, les infraestructures urbanes i l'adequació i manteniment d'espais naturals, parcs i jardins.
L'evolució urbanística de la Ciutat Comtal ha estat constant des de la fundació en l'època romana fins a l'actualitat, si bé ha estat des del que s'ha accentuat gràcies al pla d'Eixample i l'agregació de municipis limítrofs. Cal remarcar que fins al la ciutat era encotillada per les muralles medievals, en tenir la consideració de plaça militar, per la qual cosa el creixement era limitat. La situació va canviar amb l'enderrocament de les muralles i la donació a la ciutat de la fortalesa de la Ciutadella, la qual cosa va propiciar l'expansió de la ciutat pel pla adjacent, fet que es va plasmar en el projecte d'Eixample elaborat per Ildefons Cerdà, que va suposar la major ampliació territorial de Barcelona. Un altre augment significatiu de la superfície de la capital catalana va ser l'annexió de diversos municipis adjacents amb Barcelona, entre finals del i començaments del , la qual cosa va motivar un Pla d'Enllaços elaborat el 1903. Posteriorment, el desenvolupament urbanístic va estar marcat per l'augment de la població a causa de la immigració, fet que va comportar diversos projectes urbanístics com el Pla Comarcal de 1953 o el Pla General Metropolità de 1976. Igualment, l'adequació de l'espai urbà de la ciutat s'ha vist afavorida entre els segles i per diversos esdeveniments celebrats a la ciutat, com l'Exposició Universal de 1888, la Internacional de 1929, el XXXV Congrés Eucarístic Internacional de 1952, els Jocs Olímpics de 1992 i el Fòrum Universal de les Cultures de 2004.
El desenvolupament urbà en aquests últims anys i l'aposta pel disseny i la innovació, així com la vinculació de l'urbanisme amb els valors ecològics i la sostenibilitat, han convertit la capital catalana en una de les ciutats europees més capdavanteres en el terreny urbanístic, fet que ha estat reconegut amb nombrosos premis i distincions, com el Premi Príncep de Gal·les d'Urbanisme de la Universitat Harvard (1990) i la Medalla d'Or del Reial Institut d'Arquitectes Britànics (RIBA) el 1999. El treball realitzat i els reconeixements rebuts han portat a parlar d'un «Model Barcelona» d'urbanisme, que ha servit de guia per a nombroses ciutats que han emprès camins semblants.
Geografia i localització miniatura|Vista aèria de Barcelona.
Barcelona, capital de Catalunya, es troba al sud-oest d'Europa, en la costa mediterrània. Es situa entre els 41° 16' i 41° 30' Nord de latitud i entre els 1° 54' i 2° 18' Est de longitud. Amb una superfície de 102,16 km², està situada en una plana d'uns 11 km de llarg i 6 d'ample, limitada en els seus costats pel mar i per la serra de Collserola —amb el cim del Tibidabo (516,2 m) com a punt més alt—, així com pels deltes dels rius Besòs i Llobregat. Per sobre de la línia de la costa i separant la ciutat del delta del Llobregat es troba la muntanya de Montjuïc (184,8 m). Tanmateix, des de la serra de Collserola s'avancen en el pla diversos turons que segueixen una línia paral·lela a la serralada Litoral: són els turons de la Peira (133 m), la Rovira (261 m), el Carmel (267 m), la Creueta del Coll (249 m), el Putget (181 m) i Monterols (121 m).
El pla de Barcelona no és uniforme, sinó que presenta diverses ondulacions originades pels múltiples torrents que antany solcaven el terreny, i té així mateix una inclinació uniforme des del mar fins a la serra de Collserola, amb una ascensió d'uns 260 m. Està solcat per diverses falles, principalment la que separa la serra de Collserola dels turons que s'avancen en el pla, d'orientació nord-est-sud-oest, i la que separa la muntanya de Montjuïc de la costa. El terreny està format per un substrat de pissarres i formacions granítiques, així com argiles i roques calcàries. La costa estava ocupada antigament per marismes i albuferes, que van desaparèixer en anar avançant la línia de costa gràcies als sediments aportats pels rius i torrents que desembocaven a la platja; es calcula que des del la línia de costa ha pogut avançar uns 5 km. La zona del pla estava antigament solcada per nombrosos torrents i rieres, que s'agrupaven en tres sectors fluvials: la riera d'Horta a la zona propera al riu Besòs (o zona de llevant); la riera Blanca i el torrent Gornal a la zona del Llobregat (o zona de ponent); i, a la zona central del pla, un conjunt de rieres procedent del vessant meridional del Tibidabo, com les rieres de Sant Gervasi, Vallcarca, Magòria i Collserola.
El clima és mediterrani, d'hiverns suaus gràcies a la protecció que l'orografia del terreny ofereix al pla, que queda protegit dels vents del nord. La temperatura sol oscil·lar entre els 9,5 °C i els 24,3 °C, com a mitjana. Presenta poca pluviometria, uns 600 mm anuals, i la majoria de precipitacions es produeix a la primavera i tardor. Aquesta escassetat va provocar que antany s'hagués de fer nombroses obres per proveir d'aigua la ciutat, entre pous, canals i séquies. La vegetació pròpia de la zona està composta principalment per pins i alzines, i sotabosc de bruc, marfull, arboç i plantes enfiladisses. Antany es va practicar l'agricultura tant de secà com de regadiu —principalment vinyes i cereals—, si bé avui dia la pràctica totalitat de la superfície està construïda.
Barcelona, capital de la comarca del Barcelonès i de la província de Barcelona, és el nucli urbà més important de Catalunya en l'àmbit demogràfic, polític, econòmic i cultural. És la seu del Govern de Catalunya i del Parlament de Catalunya, així com de la Diputació provincial i de l'arquebisbat, i compta amb un port, un aeroport i una important xarxa de ferrocarrils i carreteres. Amb una població d'1.604.555 habitants el 2015, és la segona ciutat més poblada d'Espanya després de Madrid, i l'onzena de la Unió Europea.
Divisions administratives
miniatura|Districtes de Barcelona.
Barcelona està dividida en 10 districtes i 73 barris:
Ciutat Vella (4,49 km², 100.685 habitants): es correspon amb el nucli antic de la ciutat, el derivat dels períodes romà i medieval, més el barri de la Barceloneta, creat al . Aquesta zona va rebre molta immigració de la resta d'Espanya durant els segles i , instal·lada principalment als barris de Sant Pere i el Raval; així ha seguit durant el , tot i que amb immigrants d'altres països. Aquest districte té la població més envellida i de més baix nivell socioeconòmic de la ciutat, encara que en el nou mil·lenni s'ha iniciat un lent procés de gentrificació en paral·lel als plans de desenvolupament urbanístic realitzats en el districte. En ser la part més antiga de la ciutat té nombrosos monuments i obres arquitectòniques d'interès, fet pel qual és un important focus d'atracció turística. D'altra banda, alberga les més importants institucions de la ciutat, com l'Ajuntament o la Generalitat de Catalunya.
Eixample (7,46 km², 263.565 habitants): aquest districte va sorgir de l'ampliació de la ciutat antiga després de l'enderrocament de les muralles, gràcies al Pla Cerdà elaborat per Ildefons Cerdà. És un districte densament poblat, ja que en els seus inicis va ser sobretot una zona residencial on es van allotjar les famílies benestants després d'abandonar la part vella de la ciutat. El nivell social no obstant això s'ha estabilitzat, i avui dia correspon sobretot a la classe mitjana. Tot i així, és un important focus d'atracció turística, especialment per la presència d'obres arquitectòniques modernistes, fet que ha incentivat el comerç i la instal·lació a la zona de les principals marques comercials.
Sants-Montjuïc (21,35 km², 180.824 habitants): aglutina l'antiga població de Sants, annexionada a Barcelona el 1897, a més dels terrenys de la muntanya de Montjuïc, fet que ho converteixen en el districte més gran de la ciutat; inclou també la Zona Franca. Té baixa densitat poblacional, i el seu índex de població d'origen estranger sobrepassa la mitjana. Té un elevat percentatge de superfície verda, gràcies sobretot a la presència de la muntanya de Montjuïc, així com de terrenys industrials.
Les Corts (6,08 km², 81.200 habitants): prové de l'antiga població de Les Corts de Sarrià, agregada a la ciutat el 1897, amb un probable origen en una masia medieval. Era una zona eminentment agrària, que a mitjan va experimentar un notable augment urbanístic amb la construcció de la zona anomenada Corts Noves. La població és majoritàriament autòctona, i destaca pel seu elevat índex de població jove. La majoria és de classe mitjana, encara que el barri de Pedralbes destaca per ser un dels més exclusius de la ciutat. La principal activitat econòmica s'engloba en el sector terciari, i acull nombroses institucions financeres i centres d'oficines.
Sarrià-Sant Gervasi (20,09 km², 145.761 habitants): procedeix de la unió de dos antics municipis, Sarrià i Sant Gervasi de Cassoles. És un dels districtes més extensos, sobretot perquè comprèn bona part de la serra de Collserola. També és el districte amb menys densitat poblacional, degut sobretot a ser una zona residencial d'alt estatus, amb predomini de cases unifamiliars. En economia predominen els equipaments de qualitat, així com centres escolars i sanitaris privats. La població té la taxa més alta d'estudis superiors i de professionals tècnics i directius, així com de residents autòctons, mentre que de població estrangera predomina la de la Unió Europea.
Gràcia (4,19 km², 120.273 habitants): té el seu origen en l'antiga vila de Gràcia, incorporada a la ciutat el 1897. Era una zona agrícola, que a començaments del va començar a forjar un entramat urbà i industrial. Té una de les densitats poblacionals més altes de la ciutat, ja que el seu nucli antic es caracteritza per carrers estrets i cases atapeïdes. La població té un elevat percentatge de gent gran i, encara que el nivell d'estudis és superior a la mitjana, la majoria són de classe social mitjana-baixa.
miniatura|Barris de Barcelona. Horta-Guinardó (11,96 km², 166.950 habitants): prové de l'antiga localitat d'Horta, agregada el 1904, a la qual es va afegir administrativament el barri del Guinardó, abans pertanyent a Sant Martí de Provençals. Era una zona agrícola i de residències estivals, que va acollir nombrosa immigració sobretot en els dos primers terços del . En ser una zona perifèrica, té una baixa densitat poblacional, amb un predomini de població jove i de classe mitjana-baixa. Durant els anys d'arribada massiva d'immigració va ser una zona de forta especulació immobiliària.
Nou Barris (8,04 km², 164.516 habitants): és el districte de més recent creació, en uns terrenys segregats de Sant Andreu de Palomar. Es tracta d'una zona perifèrica i de majoria poblacional immigrada, que va sofrir també una forta especulació immobiliària i fins i tot va patir de barraquisme i autoconstrucció, i que durant molt temps ha patit importants manques assistencials i d'infraestructures i serveis bàsics, que s'han anat mitigant els últims temps. La majoria de la població és de classe obrera i baix poder adquisitiu.
Sant Andreu (6,56 km², 145.983 habitants): correspon a l'antic municipi de Sant Andreu de Palomar, annexionat el 1897. Va ser una zona agrícola i molinera fins a mitjan , en què van començar a assentar-se nombroses indústries. D'altra banda, a mitjan va rebre una forta onada immigratòria, que va ser acollida en barris de cases barates i de polígons residencials, com El Bon Pastor i Baró de Viver. En els últims temps ha experimentat una certa revitalització gràcies a activitats comercials com la ubicació del centre La Maquinista o a la urbanització de l'entorn de l'Estació de la Sagrera per acollir l'arribada de l'AVE.