El Pla d'Urgell és una comarca de Catalunya amb capital a Mollerussa situada a ponent. Fou creada per llei l'any 1988 (Llei 5/1988), juntament amb l'Alta Ribagorça i el Pla de l'Estany. Antigament s'havia anomenat Mascançà, i el nom actual fa referència al fet que es tractava de la zona més plana de l'antic Comtat d'Urgell. Fins a la creació de la comarca l'any 1988, els seus municipis havien estat repartits per les comarques veïnes de la Noguera (Bellvís, Linyola i el Poal), l'Urgell (Barbens, Castellnou de Seana, Ivars d'Urgell, Vilanova de Bellpuig i Vila-sana), les Garrigues (Torregrossa) i el Segrià (Bell-lloc d'Urgell, Fondarella, Golmés, Mollerussa, Miralcamp, el Palau d'Anglesola i Sidamon). Aquests setze municipis ocupen una superfície de 305,13 km² i el 2008 sumaven una població de 36.069 habitants. Limita al nord amb la Noguera, a l'est amb l'Urgell, al sud amb les Garrigues i a l'oest amb el Segrià.
Antecedents Rodrigo Pita Mercè, parla que en la zona que avui dia hi ha entre Mollerussa i Linyola, existia un grup tribal, anomenat mascincencs, els quals potser pertanyien als ilergets. Durant l'etapa romana, el que avui dia s'anomena Pla d'Urgell -aproximadament- s'anomenava "Pagus Maxentianus". Els àrabs parlaven d'una àmplia plana coneguda per Fash Maskigan, en què existien petits nuclis de població, amb algun conreu i pastures. En aquests nuclis existien torres i/o refugis subterranis on els habitants es protegien dels atacs. Els cristians parlaven d'un Mascançà, que a grans trets, correspondria a l'actual Pla d'Urgell. Un document de l'any 1151, parla de Canet de Mascançà.
El topònim El concepte Pla d'Urgell -o Plana d'Urgell- existia molt abans de la divisió comarcal de Pau Vila, i era molt incert, ja que comprenia part de les actuals comarques de les Garrigues (les Borges Blanques o Juneda), La Noguera (Bellcaire d'Urgell) i l'Urgell (Bellpuig). El nom prové sens dubte de l'antic comtat d'Urgell, un dels més importants de Catalunya, però no totes les poblacions de l'actual Pla d'Urgell van pertànyer al comtat d'Urgell, sinó que Mollerussa, Sidamon, Miralcamp, Fondarella, Palau d'Anglesola o Golmés, pertanyien a la baronia d'Anglesola i conseqüentment, al comtat de Barcelona. Mentre que les poblacions del nord (Linyola, el Poal, Bellvís, etc.) sí que van pertànyer al comtat d'Urgell. Sinó cal fixar-se en l'actual divisió dels bisbats: les poblacions que van pertànyer al comtat de Barcelona, avui dia pertanyen al bisbat de Solsona, i les poblacions que van pertànyer al comtat d'Urgell ara pertanyen al Bisbat d'Urgell. Les excepcions són Torregrossa i Bell-lloc, que pertanyen al bisbat de Lleida.
La secessió i la creació de la comarca Tot comença amb la construcció del canal d'Urgell. Mollerussa s'ha convertit en una població molt dinàmica que es troba gairebé en el punt central de les capitals de les quatre comarques limítrofes: Lleida (Segrià), Tàrrega (Urgell), Balaguer (Noguera) i les Borges Blanques (Garrigues).
Les lleis d'ordenació territorial aprovades per la Generalitat de Catalunya el 1987 establiren inicialment les mateixes comarques de la divisió de 1936. Alhora es preveia que en el futur es poguessin fer canvis, i fins i tot crear comarques noves. Amb aquest esperit, diversos municipis de la plana d'Urgell demanaren l'establiment d'una nova comarca entorn de Mollerussa. L'any següent (1988) la Generalitat aprovà tres noves comarques, una de les quals era la que s'anomena Pla d'Urgell, amb capital a Mollerussa.
El Pla d'Urgell se situa al bell mig de la plana, amb accidents de relleu molt poc destacats, cosa que ha permès l'establiment del regadiu. La vida econòmica gira entorn de l'agricultura i ramaderia, amb les nombroses activitats industrials i comercials que n'han derivat.
Geografia El relleu El relleu del Pla d'Urgell, com molt bé diu el seu nom, és planer. La situació central en la plana d'Urgell fa que hi hagi ben pocs accidents geogràfics. No hi ha grans tossals ni serres, ni cap riu ha excavat profundes valls. Tampoc hi ha barrancs destacats.
Els diferents aspectes del relleu de la plana d'Urgell ja són exposats en els apartats corresponents de les comarques veïnes.
Dins el capítol del Pla d'Urgell només es farà referència a un fet derivat d'aquesta mateixa topografia tan plana: la formació d'àrees tancades o endorreiques, a vegades amb estanys o aiguamolls.
Estanys i aiguamolls miniatura|L'estany d'Ivars El relleu tan suau i planer és conseqüència de les aportacions de materials per les aigües torrencials, les quals des de les muntanyes veïnes han arrossegat gran quantitat de terra de tota mena. Aquests materials s'estenien pel fons de la Depressió Central en forma de ventall. El resultat ha estat la formació d'un relleu planer, enmig del qual quedaren sectors tancats. Com si els materials arrossegats per les aigües salvatges fessin de barrera.
En indrets de clima humit i amb precipitacions abundoses les aigües s'haguessin obert camí fàcilment. Però aquest indret de la Depressió Central és sec, i hi plou poc. A més, la plana se situa en cotes baixes, entre 200 i 300 metres d'altitud, i a pocs metres per sobre del curs del riu principal que és el Segre. Cal recordar que la ciutat de Lleida és a uns 150 metres d'altitud, és a dir, només a 50 metres per sota de molts indrets del Pla d'Urgell. El resultat és la formació d'àrees tancades, en les quals l'aigua s'entolla. En alguns indrets les aigües de pluja no han estat suficients per a formar una sortida ampla i permanent cap al curs del Segre o de l'Ebre.
Aquest fenomen de formació de zones tancades, en les quals l'aigua d'escolament queda retinguda al seu fons i no té sortida cap a un riu o a la mar, s'anomena endorreisme. Al Pla d'Urgell l'endorreisme ha estat un fenomen important que de manera natural afectaria a extensions àmplies. L'endorreisme a la Depressió Central s'ha pogut formar de maneres diferents.
Una explicació a la formació d'àrees endorreiques pot ser, com ja s'ha indicat, el fet que els materials arrossegats per les aigües salvatges formin petites barres de terra, les quals deixen sectors tancats, on l'aigua no té sortida. Aquest fenomen es produeix fàcilment en terrenys plans, com ho és el fons de la Depressió Central.
A vegades una acumulació d'aquests materials arrossegats per les aigües salvatges poden arribar a tancar un fons de vall, fent de resclosa a un llac petit i allargassat. Si el riu aporta molta aigua aviat vessarà per la resclosa natural i l'anirà desfent. Però si el cabal sempre és reduït, l'estany que s'ha format pot restar-hi anys, o segles, fins que queda reblert de materials aportats pel riu.
En altres ocasions el clima el tipus de material juguen també paper essencial. Si un riu amb escàs cabal recorre un territori sec i calent, pot ser que arribi el moment en què l'aigua corrent s'evapori totalment, o s'infiltri. Aleshores es van formant sectors endorreics al llarg de la conca del riu, que desapareix abans d'arribar a un riu principal o a la mar. Aquest fenomen també es pot haver donat a la plana d'Urgell.
Encara hi ha d'altres fenòmens que poden explicar la formació de zones endorreiques a l'Urgell. Pot haver hagut petits enfonsaments de les capes del subsòl deguts a causes diverses. L'enfonsament tindria com a conseqüència la formació d'una clotada. A vegades també es parla del vent, qua amb la seva força pot haver arrossegat molts materials d'un lloc, fins a formar una àrea enclotada i endorreica. Això pot succeir sobretot en indrets on hi ha materials tous, com són els de la plana d'Urgell.
Es pot parlar dels fenòmens que han intervingut en la formació dels estants i de les àrees endorreiques del Pla d'Urgell, i segurament descobriríem que hi ha hagut orígens diferents, sovint conseqüència de causes múltiples. El fet real és que gairebé totes les zones enclotades han estat destruïdes o drenades, de cara a la seva transformació en terres de conreu. Algunes han estat terraplenades, i ara ja no són àrees endorreiques. D'altres han estat drenades, és a dir, s'han obert canals artificials que faciliten l'escolament de l'aigua a un riu.
L'estany d'Ivars 650px|miniatura|Panoràmica de l'estany d'Ivars La zona endorreica més important era fins fa pocs anys la que ocupava l'antic estany d'Ivars d'Urgell. L'estany d'Ivars o d'Utxafava es troba entre els termes d'Ivars d'Urgell i Vila-sana (anomenat Utxafava fins al 1930). L'estany fou dessecat vers l'any 1950, i el seu fons va estar transformat en camps de regadiu, on hi havia fruiters, alfals i cereals.
L'estany d'Ivars tenia uns 2.500 metres de llarg i 800 d'ample, amb una fondària màxima de quatre metres. Però no ha estat sempre així. Antigament era una zona endorreica ocupada per aiguamolls, que en èpoques de sequera quedava gairebé seca. Al seu fons es formava una crosta endurida i trencada. Com que l'aigua de l'estany i aiguamolls era molt salada, en assecar-se formava una capa blanquinosa superficial de sal, que en alguns moments havia estat explotada pel veïnatge.
La formació d'un estany amb les dimensions abans esmentades és deguda al fet que, després de la construcció del canal d'Urgell, la zona d'aiguamolls fou utilitzada per abocar-hi les escorrialles d'un sector del canal d'Urgell. És per això que durant tota la primera meitat del segle XX l'estany d'Ivars era gran, i es convertí en un important refugi per a nombrosos ocells aquàtics. L'estany fou aprofitat per activitats d'oci i de caça.
S'ha de mencionar que des de fa pocs anys, l'estany d'Ivars s'ha tornat a recuperar perquè sigui altra volta refugi d'aus, i torni a la seva antiga particularitat mediambiental.
Altres estanys Hi hagué d'altres estanys, llacunes o clots, actualment dessecats i convertits en terres de conreu. Hi havia el clot de la Llacuna, el clot del Conill i, el clot del Pequeny, entre d'altres. En moments de pluges intenses encara poden inundar-se, però els recs de drenatge els van buidant, i ben aviat tornen a eixugar-se.
Els rius Tot i que els corrents d'aigua més importants que hi ha a la comarca són els canals i les séquies, també hi ha rius tot i que són poc importants. Cal remarcar que avui en dia porten ben poca aigua, i el més normal és que es confonguin amb una séquia de regadiu, almenys en alguns sectors del seu recorregut.
Al Pla d'Urgell hi passen el riu Corb i el riu Ondara.
El riu Corb neix a l'extrem nord de la Conca de Barberà i recorre el sector meridional de l'Urgell. Entre Belianes i Bellpuig (Urgell) el riu Corb es perd entre vinyes i oliveres, i més endavant es confon amb els canals de regatge i desguàs. Al pas per la comarca del Pla d'Urgell el seu curs és totalment transformat. Oficialment desguassa al Segre prop de Vilanova de la Barca (Segrià), després d'un recorregut de 57 quilòmetres.
El riu d'Ondara neix en l'extrem sud-est de la Segarra. Passa prop de Cervera i Tàrrega, on rep el nom de Reguer. Després de Tàrrega rep per l'esquerra, el riu Cercavins. Prop d'Anglesola, encara en la comarca de l'Urgell, es perd entre els regadius del canal d'Urgell. Pel Pla d'Urgell el seu és transformat totalment i teòricament aboca les seves aigües al Corb. En realitat es confon amb els desguassos del regadiu, com també ho fan els afluents que segurament abans li desguassaven les seves aigües. És possible que l'Ondara i els seus afluents es perdessin pels aiguamolls que abans hi havia al Pla d'Urgell.
El clima miniatura|Gràfic de la temperatura de les comarques de Ponent