és un polític namibià, president de Namíbia des del 21 de març de 2005 fins al 21 de març de 2015.
Inicis Oriünd de l'antic districte del nord d'Owambo, prop de la frontera d'Angola, en el cor de la regió cultural del Ovamboland, i fill d'un cacic rural, es va educar en la missió anglicana Holy Cross de Onamunama i des de 1956 va treballar d'oficinista en la mina de coure de Tsumeb, uns 200 km al sud. Aquesta indústria tenia patrons sud-africans, com a sud-africana era l'Administració que des de 1929 (de fet des de 1915), per mandat de la Societat de Nacions, exercia la tutela sobretot el país, llavors anomenat Àfrica del Sud-oest. El 1946 l'ONU, mentre que successora de la Societat de Nacions, va oferir substituir el mandat per un fideïcomís, però el Govern sud-africà va respondre que la seva pretensió era annexionar-se l'antiga colònia alemanya.
Com molts altres joves de la seva comunitat, Pohamba va plantar cara a les indignitats d'una administració estrangera que era alhora colonial i racista. El 1959 va tornar al seu terrer i va participar en la fundació de l'Organització del Poble del Ovamboland (OPO), moviment d'alliberament nacional basat en la majoritària ètnica ovambo i que va recollir el testimoni del Congrés Popular de Ovamboland (OPC), fundat a l'agost de 1957 per Herman Toivo ja Toivo. Quan Toivo va ser detingut, la presidència de la OPO va recaure en Sam Nujoma, un antic estibador portuari i obrer del ferrocarril que estava en el punt de mira policial per ser el capitost d'unes agitacions sindicals i nacionalistes a la capital, Windhoek.
Des d'aquest moment, tot i que encara no es coneixien personalment, les lluites polítiques i les peripècies vitals de Pohamba i Nujoma van discórrer en paral·lel, fins a convertir-se el primer, sis anys més jove, en un dels homes de major confiança i a la mà dreta del segon. El 19 d'abril de 1960, els capitosts que romanien al país, Pohamba entre ells, van transformar la OPO en l'Organització Popular d'Àfrica del Sud-oest (SWAPO), denominació que subratllava el caràcter nacional, lliure de connotacions tribals, del moviment independentista, en la presidència del qual Nujoma va ser confirmat.
Exilis El juny de 1961, mentre Nujoma feia des de l'exili una eloqüent propaganda de la causa sobiranista, Pohamba va ser arrestat i posat sota la jurisdicció del Comissionat Nadiu, qui al seu torn el va lliurar a les autoritats tribals afectes a l'administració sud-africana. El càstig que va sofrir Pohamba per les seves activitats il·legals va consistir en 24 bastonades que li van propinar lligat a una picota, com a públic escarment. Amenaçat amb la confiscació de les propietats del seu pare, el jove va optar per marxar del Ovamboland. Després de diverses topades amb les autoritats en els límits amb Angola i Betxuanalandia (la futura Botswana), colònies portuguesa i britànica, respectivament, Pohamba va acabar en mans dels sud-africans, que el van enviar contra la seva voluntat a treballar a una mina a la rodalia de Johannesburg. Abans d'acabar l'any, va posar terra pel mig i, creuant per Betxuanalandia i la també colònia britànica de Rhodèsia del Nord (l'actual Zàmbia), va realitzar un atzarós viatge de 3.000 km fins que va aconseguir arribar a Dar és Salam, a temps per assistir al desembre a la independència del Territori de Tanganyika.
La capital de la futura Tanzània es va convertir en la meca protectora de tots els nacionalistes i revolucionaris negres d'Àfrica austral que havien aconseguit escapolir-se de la persecució dels poders colonials als seus respectius països i que corrien a acollir-se al generós hostalatge del president Julius Nyerere. Allí, Pohamba va entrar en contacte per primera vegada amb Nujoma i altres dirigents exiliats de la SWAPO. El maig de 1962, mentre la SWAPO feia preparatius per al cas que hagués d'empunyar les armes contra el règim sud-africà, Pohamba va ser enviat pels seus superiors de tornada a Namíbia amb l'ordre d'organitzar cèl·lules de resistència.
La missió clandestina va fracassar tot just començar, ja que quan travessava Rhodèsia del Sud (l'actual Zimbàbue), una altra colònia britànica, llavors federada a Rhodèsia del Nord i regida per una administració blanca especialment intolerant amb els moviments d'emancipació negres, el van capturar i el van ficar en un calabós a Bulawayo. Al cap d'unes setmanes va ser deportat a Johannesburg, on la Policia li va permetre traslladar-se per tren a Windhoek. Allí va ser detingut de nou, processat per abandonar il·legalment el país i sentenciat a sis mesos de presó, dels quals va complir quatre; al desembre de 1962 va ser excarcerat i va servir la resta de la condemna en règim d'arrest domiciliari.
Pohamba va aconseguir per fi posar peu en la seva terra natal, però al Ovamboland no triga a veure's embolicat en noves complicacions. El 1964, la participació en uns tumults que van enfrontar als partidaris locals de la SWAPO i els conservadors caps tribals li va valer les ires policials, havent d'escapar, juntament amb alguns companys, a través de la franja de Caprivi fins a Zàmbia, país que es disposava a proclamar la independència del Regne Unit. Col·locat sota la protecció del líder nacionalista i flamant president zambiano, Kenneth Kaunda, Pohamba es va encarregar d'engegar la primera oficina de la SWAPO a Lusaka i va prendre part en les converses que van conduir a l'absorció de la Unió Nacional Africana de Caprivi (CANU).
El març de 1966 Pohamba, Nujoma i altres dirigents de la SWAPO es van presentar a Windhoek per rebatre l'argument dels sud-africans davant el Tribunal Internacional de l'Haia que els exiliats ho eren per voluntat i que eren lliures de retornar al país. En efecte, només descendir de l'avió que els va portar a casa, van ser capturats i deportats a Zàmbia. Malgrat això, poc després, el Tribunal de l'Haia va dictaminar en contra de les reclamacions d'il·legalitat de la tutela sud-africana, sentència que a l'octubre de 1966 va induir a l'Assemblea General de l'ONU a reclamar per a l'organització internacional la responsabilitat sobre el país. El Govern sud-africà no es va donar per assabentat i va continuar exercint la seva autoritat de facto.
Aquests esdeveniments, que tancaven el camí a una acció política més o menys viable, van impel·lir a la SWAPO, a través del seu braç armat, el SWALA (Exèrcit d'Alliberament de l'Àfrica del Sud-oest, després anomenat Exèrcit Popular d'Alliberament de Namíbia, PLA), a iniciar la lluita armada, el primer episodi de la qual, un xoc amb la Policia sud-africana, es va registrar al Ovamboland a l'agost de 1966. Des de llavors, l'ONU va qualificar d'il·legal l'ocupació sud-africana i va condemnar amb creixent duresa les violacions dels Drets Humans. A l'octubre d'aquell any, l'Assemblea General va declarar expirat el fideïcomís sud-africà sobre el territori i al juny de 1968 va substituir per Namíbia tota referència en els seus documents a Àfrica del Sud-oest.
Lideratge de la SWAPO En el quarter general de Dar és Salam, mentre Nujoma exercia el suprem lideratge polític, militar i diplomàtic, Pohamba va exercir com a cap de l'estructura administrativa del moviment. El 1969 es va fer càrrec d'una sotssecretaria del Comitè Central i després va exercir missions d'agent a Zàmbia i Algèria. Com a representant en cap de la SWAPO a Àfrica Nord-occidental i Àfrica Oriental, va tenir un paper instrumental en la reeixida campanya internacional de Nujoma, que el 1973 va aconseguir que l'ONU reconegués al moviment d'alliberament com l'únic representant legítim del poble namibià. El 1974 va començar a rebre ensinistrament militar i un any més tard va ascendir a secretari de Finances i Administració del Buró Polític de la SWAPO, per decisió d'una reunió de l'executiva celebrada a Lusaka. En els 15 anys següents, Pohamba va anar consolidant la seva posició en la cúpula dirigent del moviment d'alliberament en l'exili. Responsable des de 1979 d'operacions civils i militars en les casernes d'Angola (el Govern marxista de la qual, pujat al poder el 1975, es va convertir en l'aliat més estret dels independentistes namibians, ja que compartien enemic en el camp de batalla) i Zàmbia, el 1981 va volar a l'URSS per realitzar un curset de teoria política a la Universitat Patricio Lumumba de l'Amistat dels Pobles, a Moscou.
Sobre la doctrina de la SWAPO en aquest període, cal assenyalar que el partit-moviment es movia vagament a cavall entre el socialisme de característiques africanes, com el teorizat per Nyerere i Kaunda, i el socialisme científic de referència soviètica. No obstant això, Nujoma, igual que Nelson Mandela amb el seu Congrés Nacional Africà (ANC) a Sud-àfrica, es va guardar d'emprar definicions marxistes i va posar l'accent en la naturalesa alliberadora i anticolonial de l'organització que encapçalava, perquè no els acusessin de ser uns peons de l'imperialisme soviètic a Àfrica i evitar que la seva lluita nacional quedés desnaturalitzada o sofrís desprestigi a l'ONU.
Descolonització de Namíbia Pohamba, des de la seva comesa de màxim responsable financer i econòmic de la SWAPO, va ser un actor del tortuós procés que va conduir, després de quatre dècades de lluites, a l'emancipació del poble de Namíbia. El 1988, gràcies al nou clima d'entesa entre les superpotències que permetia posar terme a vells conflictes emmarcats en la dialèctica de la Guerra Freda, Sud-àfrica va accedir a evacuar el seu exèrcit de Namíbia en paral·lel a la retirada de les tropes cubanes d'Angola, i de fet va renunciar a administrar el territori obtenint a canvi un reconeixement temporal de la seva administració.
L'acord quadripartit –Sud-àfrica, Angola, Cuba i Estats Units- signat al desembre a Nova York i l'aplicació, des d'abril de 1989, de la resolució 435 (1978) del Consell de Seguretat de l'ONU que establia un pla de descolonització, van activar el compte enrere per al cessament de les hostilitats i la desmobilització del NPLA (o PLA) al llarg de 1989, prèviament a la celebració d'eleccions a una Assemblea multiracial de caràcter constituent i, finalment, la proclamació de la independència. Fins llavors, Pohamba va afegir a les seves obligacions la direcció del Comitè de la SWAPO que, en coordinació amb l'Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR), va organitzar la repatriació dels prop de 60.000 refugiats namibians des dels camps d'acolliment a Angola i Zàmbia. L'empresa humanitària va començar el 15 de maig i es va desenvolupar sense novetat.
El setembre del 1989 Pohamba, Nujoma i els restants capdavanters de la SWAPO van tornar a Windhoek en olor de multituds a temps per participar en els comicis, als quals acudien amb totes les possibilitats de victòria en haver portat el pes –encara que no tot ell- del moviment de resistència negre. Pohamba es va encarregar d'aixecar l'aparell burocràtic del partit a la capital així com de coordinar tots els aspectes de la campanya electoral. Les eleccions van tenir lloc del 7 a l'11 de novembre sota la supervisió del Grup de l'ONU d'Assistència a la Transició (UNTAG) i, sense sorpreses, van ser guanyades per la SWAPO amb el 57,3% dels vots i 41 dels 72 escons.
La situació política creada era menys hegemònica del que hauria pogut suposar-se a priori, ja que la SWAPO no va aconseguir la majoria de dos terços necessària per redactar una constitució en solitari, havent de negociar amb altres forces polítiques, la més important de les quals era la centrista i multiètnica Aliança Democràtica de Turnhalle (DTA). Pohamba va ser un dels candidats de la SWAPO que van guanyar l'escó i, per tant, va prendre part en l'elaboració de la Carta Magna. El 21 de març de 1990 va iniciar la seva marxa l'estat namibià independent, amb Nujoma de president de la República, Hage Geingob de primer ministre i Pohamba de ministre de l'Interior.
Accés al govern