miniatura|Crani de dona jove trepanat amb sílex, Neolític (3500 aC); la cicatrització dels ossos indica que la pacient va sobreviure a l'operació. La medicina prehistòrica és qualsevol ús de la medicina anterior a la invenció de l'escriptura. A causa que el moment de la invenció de l'escriptura varia segons la cultura i la regió, el terme "medicina prehistòrica" abasta una àmplia gamma de períodes i dates

L'estudi de la medicina prehistòrica es basa en gran manera en artefactes i restes humanes i en l'antropologia. Anteriorment els pobles aïllats i alguns pobles indígenes que viuen de manera tradicional han estat objecte d'estudis antropològics per tal d'obtenir una perspectiva d'ambdues pràctiques, les contemporànies i les antigues.

Fonts Hi ha dues disciplines científiques que permeten recopilar dades sobre la medicina prehistòrica:

La paleopatologia, que estudia els símptomes presents a les restes mortals L'etnologia, que estudia les civilitzacions; encara existeixen en els nostres dies civilitzacions prehistòriques o protohistòriques que poden servir de subjecte d'estudi

Paleopatologia Els ossos fòssils són la principal font d'informació a disposició dels investigadors. L'anàlisi dels ossos permet conèixer les malalties que afligien els homes prehistòrics. Per exemple, les metàstasis òssies són fàcilment observables; la tuberculosi i la sífilis deixen també efectes característics en els ossos. També és possible detectar una reducció de fractures per la forma del seu call ossi de consolidació:El call ossi és la cicatriu consecutiva a la consolidació d'una fractura el call no es forma si el moviment no està limitat; la seva absència pot interpretar-se com una absència d'acte mèdic. Una dificultat prové del fet que certes fractures poden curar-se definitivament sense haver de recórrer a cap sistema d'immobilització.

Les intervencions quirúrgiques, com la trepanació o les amputacions, també permeten extreure conclusions sobre les pràctiques mèdiques.

Etnologia És possible estudiar certs grups ètnics, en particular a l'oest d'Àfrica, i tenir la temptació d'extreure conclusions sobre les pràctiques mèdiques prehistòriques. Aquesta aproximació presenta moltes dificultats, com la diferència de clima, i les grans diferències de pràctiques entre ètnies. De Laet comenta que:

Val a dir que certes pervivències del folklore permeten remuntar-se als orígens prehistòrics.

Medicina, religió i folklore La relació de la medicina amb la religió, definida com un sistema de creences, és estreta, i només la medicina moderna s'ha alliberat d'aquesta relació, per bé que no totalment. D'altra banda, les pràctiques màgiques es defineixen com la temptativa de l'home d'influir en la natura, que també és una definició de la medicina! A títol d'exemple, el xaman o sanador d'una tribu pot administrar quina, font de quinina, a una persona afectada de malària, i en l'actualitat consideraríem com a mèdic aquest acte perquè sabem que la quinina és un medicament que mata el Plasmodium, l'agent d'aquesta malaltia. Per contra, en el moment que realitza una dansa d'exorcisme per caçar els «mals esperits», tendiríem a rebutjar aquest acte com a no mèdic. No obstant això, per a aquesta tribu, tots dos són actes indissociables. Cal, doncs, considerar que la dansa xamànica, en aquest cas, és un acte mèdic perquè és percebut com a tal per la tribu en qüestió. (en anglès) Paul A. Janssens, Paleopathology - diseases and injuries of prehistoric man, Traducció del neerlandès per Anada Dequeecker, John Baker, Londres, 1970, ISBN 212.998.447 D'altra banda, l'efecte psicosomàtic de la dansa és real, mesurable, i aquest efecte no ha desaparegut amb l'adveniment de la medicina científica (vegeu efecte placebo). Per exemple, els nens de la regió de Calàbria porten al voltant del coll collarets amb dents d'animals per «prevenir les complicacions» del creixement de les dents. S'han trobat collarets similars en excavacions del Paleolític, que se suposa que tenien un ús mèdic-religiós. Les reminiscències de pràctiques màgiques poden aparèixer molt més tard en la història.

Meteorits Les eines de pedra tallada van ser substituïdes per eines de metall però no van desaparèixer totalment, i es convertiren sovint en eines «rituals». Les «pedres caigudes del cel» (Thunderstones en anglès) són sovint destrals de pedra polida investides de propietats màgiques, una d'elles la de sanació. Subjecte als ronyons, es considerava el meteorit com un remei contra els càlculs renals: el 1600, al Comte de Lorraine, afectat d'aquesta malaltia, se li va prescriure aquest remei.Vaultier, R., La médecine populaire a Lorraine, La Presse Médicale, 1960, citat per Paul A. Janssens No només l'eina sinó també qui la manipula està investit de poders guaridors. A Bèlgica, s'han trobat pedres vingudes del cel encastades en el ciment d'una construcció recent.Nelissen, A., Liaison entre la Préhistoire et le folklore: sílex taille retrouvé dans une habitation actuelle, Bull. Soc. Préhist. fr., 51, 1954, p.32, citat per Paul A. Janssens A Anglaterra, fins a principis del , un moribund podia demanar que el seu crani fos esmicolat amb una destral de pedra, anomenada per a l'ocasió martell beneït. Paul A. Janssens va veure en això una relació amb el costum catòlic de donar tres cops al cap a un Papa mort amb un martell de plata.Paul A. Janssens, op. cit., p.46 Un roure, al municipi belga de Herchies (Hainaut) s'usa per rebre claus clavats amb una destral petita a fi de fer desaparèixer un furóncol (els valons usen el terme clau per a furóncol). Herchies és a prop de Spiennes, conegut per les seves mines de sílex neolítiques.

Estimacions de l'esperança de vida mitjana dels homes prehistòrics És extremadament difícil respondre de forma satisfactòria a aquesta qüestió: tenim un coneixement molt parcial de les poblacions prehistòriques i protohistòriques, basat en les condicions de conservació així com en els ritus funeraris que variaven al llarg del temps (sepultura, cremació, etc.) o de l'eventual recopilació de dades (variació dels tractaments post-mortem en funció del sexe, de l'edat, de la classe social, etc.). Molts estudis usen l'anàlisi d'esquelets trobats en un lloc i estableixen estadístiques sobre l'edat de la mort i, per extrapolació, donen una esperança de vida. La majoria d'aquests estudis mostra que els esquelets més representats són de persones d'uns 15 anys, i les dones es troben més representades que els homes. Vegeu la compilació que W. Krogman va publicar en 1940:

Percentatge de morts Abans dels 30 anysAbans del 40 anys Neandertal80%95%Cromanyó62%88%Mesolític86%95% A títol de comparació, el 70% dels sinantrops moria als 15 anys.

L'augment de la mortalitat en el Mesolític s'explica probablement per la gregarització de la societat humana, que se sedentaritza i veu aparèixer l'agricultura, associada a un reescalfament climàtic. Cal comentar que la població va créixer considerablement en aquest període. D'altra banda, s'accepta que les epidèmies van fer desaparèixer totalment grups humans sencers.Moodie, R., Paleopathology, an introduction to the study of ancient evidences of diseases, Urbana, Illinois, 1923, citat per Paul A. Janssens Molts investigadors donen estimacions de la densitat de població en el curs de la Prehistòria. El prehistoriador André Leroi-Gourhan, basant-se en la quantitat d'aliment disponible, estima aquest nombre en 30 persones per km² durant les fases glacials. A l'inici del reescalfament climàtic, aquest nombre augmenta considerablement.

Noció de cures mèdiques i naixement de la medicina La qüestió de la definició de l'acte mèdic és crucial. ¿Cal considerar que el tall del cordó umbilical és un acte mèdic, i en tal cas la medicina seria tan antiga com l'home, i en certa manera, comú als animals? La noció de cures «mèdiques» comporta necessàriament una part d'arbitrarietat. Un acte mèdic pot definir-se com l'operació orientada a alleujar el sofriment o la malaltia: no importa que s'aconsegueixi per la via ràpida d'un acte xamànic o gràcies a un coneixement adquirit per l'observació, és aquesta voluntat d'alleujar el que importa. Fins i tot en cas de defunció, l'existència d'una cerimònia funerària d'enterrament o cremació implica una voluntat d'ajudar el proïsme en el seu pas al més enllà com quan era viu. Una cerimònia així és la prova d'un vincle mental entre els vius i els morts. Es pot llavors aventurar que la medicina apareix en el moment en què l'home honra els seus morts, en comptes d'abandonar els cadàvers de la seva espècie als carronyers.

L'Homo heidelbergensis d'Atapuerca sembla el primer homínid que va practicar cerimònies mortuòries, al Plistocè. Les primeres sepultures veritables són les realitzades per l'Home de Neandertal, fa uns 100.000 anys (Shanidar, La Chapelle-aux-Saints, Le Moustier). L'existència d'un «culte als cranis» pels neandertals, fins i tot entre els seus predecessors, ja s'havia plantejat antigament fins i tot abans de tornar a ser qüestionada. Un cas menys subjecte a interpretació és el de dos pous neolítics plens de cranis (27 en el primer, 6 en el segon, 9 dones, 20 nens i només 4 homes) de les grutes d'Ofnet, a Nördlingen (Baviera). Aquests pous estan ricament decorats i contenen ofrenes i eines. El fet que tots els cranis estiguin orientats cap a l'oest elimina qualsevol dubte sobre el significat d'aquest lloc. La baixa proporció de cranis masculins ha permès avançar la hipòtesi d'una massacre per una tribu rival quan els homes estaven probablement en una partida de caça.

Cirurgia Els actes quirúrgics són més fàcils d'estudiar, ja que els ossos conserven de vegades senyals d'aquestes operacions.

Trepanacions La trepanació (mot derivat del francès trépan, trepant) és una escissió mitjançant cirurgia d'un fragment d'os del crani en forma de disc, per arribar a l'interior de la cavitat cranial. Permet doncs, d'exposar la duramàter per tal de tractar afeccions relacionades amb malalties intracraneals.

Les indicacions més comunes són els traumatismes cranials, en els quals es produeix una hemorràgia interna que posa en perill el cervell i l'extirpació de tumors cerebrals. Se suposa que en l'antiguitat s'emprava la trepanació per a tractament de mals de cap i de l'epilèpsia. Els instruments usats amb més freqüència són de tall: ganivets, serres, escarpres i martells o perforadores.

miniatura|esquerra|Crani trepanat, Nordisk familjebok.