Els lemes del franquisme són consignes i frases que servien per enaltir i difondre la ideologia del franquisme, creades pels dirigents del règim o per les organitzacions partidàries. Alguns lemes revestien caràcter semioficial per l'ampli suport des del govern i d'altres tenien un caràcter més local.
miniatura|Escut d'Espanya durant el franquisme, que incorpora la cartel·la amb el lema «Una Gran i Lliure», juntament amb altres motius heràldics que s'afegeixen als del escut tradicional d'Espanya (les armes de Castella, Lleó, Aragó, Navarra, i les Columnes d'Hèrcules amb la cartel·la Plus Ultra) altres presos del escut dels Reis Catòlics: l'Àguila de Sant Joan Evangelista i el jou i les fletxes que també va utilitzar la Falange Española Tradicionalista y de las JONS (els reis els havien adoptat per coincidir amb les inicials d'Isabel i de Ferran).
¡Una, Grande y Libre! «¡Una, Grande y Libre!» consisteix en una simplificació nacionalista del concepte d'Espanya, que la defineix com: «indivisible», negant la possibilitat de qualsevol independentisme o descentralització territorial. «Imperial», per l'imperi perdut a l'Amèrica i el que es volia construir a l'Àfrica. I «no sotmesa a influències foranes», en referència a la imaginada conspiració Judeo-Maçònica-Comunista-Internacional (una obsessió personal de Franco), concretada a la Unió Soviètica, a les democràcies europees, als Estats Units (fins als pactes de l'any 1953) o l'enemic forà que toqués en cada moment, així com al llarg llistat d'elements de l'interior que es van qualificar d'anti-espanyols, rojos, separatistes, liberals…
Interpretació. La tríada miniatura|Monument a Eugeni d'Ors i Rovira a Madrid, que conté inscripcions amb fragments de la seva obra, moltes d'elles fan referència a lemes del franquisme. No és casual que l'elecció del número tres, de clar simbolisme teològic (la Santíssima Trinitat: Pare, Fill i Esperit Sant), que implícitament compara a Espanya amb les notes definitòries de l'Església, que és "Catòlica, Apostòlica i Romana" (és a dir, una, escollida i universal). Aquestes comparacions s'han d'entendre en el context del nacionalcatolicisme, un component essencial de la ideologia franquista encara que no de la falangista, tot i que aquesta si que l'emprava com a recurs retòric.
L'expressió d'un concepte que es pretén sublimar en un "lema trinitari" és molt habitual històricament, i s'ha relacionat en alguna ocasió amb els pobles indoeuropeus, que organitzaven en tríades als seus deus i divisions socials, de forma semblant a la divisió en estaments de la societat medieval i de l'Antic Règim. Lemes trinitaris són també el de la revolució francesa "Llibertat, igualtat, fraternitat" i alguns altres, com el de la República Dominicana ("Déu, Pàtria i Llibertat), i a l'àmbit ideològic de la dreta espanyola, el del carlisme ("Déu, Pàtria, Rei").
Superant la categoria dels lemes, com a forma triàdica d'organització de categories es poden citar les també falangistes "unitats naturals de la vida política" ("Família, Municipi i Sindicat"). En un món intel·lectual oposat, el sistema hegelià o la tríada dialèctica. De vegades, s'ha identificat aquestes estructures triàdiques amb una determinada manera -"occidental" o "patriarcal"- d'entendre el món, que contrastaria amb altre tipus d'estructura mental.
miniatura|Mur exterior de la Catedral de Conca, amb una placa en homenatge als "Caiguts per Déu i per Espanya". miniatura|Mur exterior de l'església de Ferreruela a Zamora, que posseeix una placa en homenatge als «Caiguts per Déu i per la Pàtria».
Ús Normalment el crit es feia servir com a resposta coral de la multitud al final d'un discurs, en un joc efectista i rutinari que tancava l'acte i permetria la ulterior dispersió de l'audiència, fins al punt que l'entonació dels crits era coneguda com "els crits de ritual" a les ressenyes de premsa de l'època i als documents oficials. El que es pot comparar amb el diàleg d'un predicador carismàtic amb la congregació que li respon Amen!. El dirigent finalitzava cridant tres vegades: España!, i l'audiència responia a cadascun dels tres crits successivament Una!, Grande!, Libre!. Després el dirigent cridava: Arriba España!, i com a resposta l'audiència cridava: Arriba!. Molt sovint es feia memòria amb un altre crit a Jose Antonio!, responent la multitud Presente!, després a tots els Caidos por Dios y por España!, responent també la multitud Presente!. També s'acostumava a afegir Viva Franco!, al que l'audiència contestava Viva!, o bé, si l'acte era prou exaltat, Franco hi era a l'acte es deia Franco, Franco, Franco!, rítmicament i sense fi.
José Antonio Primo de Rivera, fundador de la Falange Espanyola, era anomenat "l'Absent" des de la seva detenció i posterior afusellament l'any 1936, com a tràgica negació a acceptar la seva mort, el que va permetre a Franco no substituir-lo per ningú com a cap de la Falange.
Al seu torn, l'expressió "Caiguts per Déu i per Espanya" encapçalava les plaques d'homenatge posades al final de la Guerra Civil, a milers de llocs seleccionats per a complir funcions d'"espais de la memòria", la majoria de les vegades, l'església principal del poble. Sota diferents símbols, habitualment una creu i el jou i les fletxes, s'incloïa una llista encapçalada en tots els casos per José Antonio Primo de Rivera i continuada pels noms dels morts pertanyents al bàndol nacional del la localitat. Solia finalitzar amb un marcial "¡Presents!".
Origen L'origen del crit Una, grande y libre! es remunta al juliol de l'any 1932, quan un article que proposava aquest lema es va publicar al número 58 de la revista Libertad, d'Onésimo Redondo (fundador de les Juntes d'Ofensiva Nacional-Sindicalista, després integrades a la Falange, juntament amb Ramiro Ledesma, que hi havia editat una altra revista d'orientació feixista: La Conquista del Estado, i al que segons altres fonts se li atribueix l'autoria del lema; bé ell mateix, bé el seu més proper col·laborador, Juan Aparicio. Acabava amb aquesta frase. En realitat, al número 49 de la mateixa revista ja s'explicitava el crit.
Segons algunes fonts, el crit Espanya Una ja havia estat emprat per Onésimo Redondo l'11 d'abril del 1932 als carrers de Valladolid, per provocar un enfrontament amb la policia i que va acabar a puny i pistola amb un altre grup rival. Aquell mateix any 1932, Redondo va participar en el cop d'estat frustrat del General Sanjurjo i es va exiliar a Portugal, des d'on va seguir col·laborant amb una altra revista de la mateixa orientació, que es deia Igualdad..Biografía de Onésimo Redondo en Vallisoletanos
Una patria, un estado, un caudillo Encara que el lema Una, Grande y Libre! va ser el que més es va utilitzar durant la dictadura, una altra tríada Una patria, un estado, un caudillo fou utilitzat amb profusió entre els anys 1936 i 1940. El seu difusor va ser Millán Astray, fundador de la Legió Espanyola i home d'absoluta confiança de Franco, a qui reverenciava, que en els primers mesos de la guerra va recórrer les zones controlades per les tropes sublevades, especialment a Castella i Navarra, servint a la causa personal de Franco i promocionant-lo entre la tropa i l'oficialitat com a líder indiscutible (en aquell moment Franco era un membre més de la Junta de Defensa Nacional). Al seu crit de Viva la muerte!", va afegir el de Una patria, un estado, un caudillo, adaptació del lema del Tercer Reich "Ein Volk, ein Reich, ein Führer" (un poble, un imperi, un líder). Quan la Junta de Defensa Nacional va esdevenir la Junta Tècnica de l'Estat i es va nomenar a Franco com a cap del nou estat, la publicació del lema es va fer obligatòria com a encapçalament en tots els diaris de la zona sublevada i a les targetes postals de campanya.García Venero, Maximiano (1967)
L'oposició als lemes Com recorda Antón Reixa en un article d'opinió, durant la dictadura, la ironia popular responia amb una rèplica satírica: Espanya és una perquè si n'hi hagués una altra hi estaríem tots a l'altra. De forma més discreta, quan es corejava cada una de les tres parts del crit, hi havia qui feia una mostra d'oposició al franquisme marcant o insistint amb un major volum a la tercera part (Libre!). Aquesta insistència en el punt que fa referència a la llibertat es descriu a les escenes de la pel·lícula Las 13 rosas de 2007, que transcorre a la Presó de dones de Ventas, on esperen la sentència de mort un grup de noies joves l'any 1939. Com a paradoxa, una de les raons per les que havien estat detingudes era per repartir propaganda amb el lema opositor Menos Franco y más pan blanco que es pot entendre com una resposta cap als crits de Franco, Franco, Franco! com una frase que aquest emprava com a propaganda franquista: Ni un hogar sin lumbre, ni un español sin pan, que es va arribar a imprimir a les bosses amb pa amb les que, en algunes ocasions, es va "bombardejar" la rereguarda republicana durant les últimes etapes de la guerra, per a demostrar la superioritat del bàndol sublevat, la seva pressuposada benevolència i per contrast amb la gana que regnava al bàndol republicà.
Existeix una cançó en català de Joan Manuel Serrat (Temps era temps) que, parlant de la postguerra, es refereix a ella com "temps del ¡Una, Grande y Libre!"Lletra de la cançó a Coveralia.com.
¡Arriba Espanya! miniatura|Medalla commemorativa de la victòria a la Guerra Civil. El crit d'"¡Arriba Espanya!" va esdevenir obligatori durant la guerra civil al bàndol sublevat, havent de ser també l'entrada de les comunicacions escrites. La data s'havia de datar amb l'any ordinari al qual se li afegia l'afegitó d'I, II o II Any Triomfal (començant el 18 de juliol: 1936-37, 1937-38 o 1938-39), en estranya coincidència amb el calendari republicà francès. També s'emprava en moltes altres publicacions.Ho recorda Antonio Gamoneda en «El cuerpo de los símbolos», en un extracto adelantado en El Universal, 21 de abril de 2007.
L'any 1939 va esdevenir l'Any de la Victòria des que així se'l va denominar a l'Últim comunicat de la Guerra Civil espanyola signat per Franco. En alguna font s'assenyala: "¡Salut a Franco! Visca Espanya. III Any Triomfal", com a "encapçalament necessari als escrits per a passar la censura militar".Cartas de una guerra, 4 de novembre de 2007 Al ajuntament de Villanueva Mesía, es recull com a pacte del ple del 31 de desembre de 1937 que totes les actes havien de començar amb l'expressió II Any Triomfal, com esdevindria a totes les localitats quan hi entraven les tropes nacionals.
Origen L'origen del crit "¡Arriba Espanya!" es sol atribuir al regeneracionista Macías Picavea i fou adoptat per José Antonio Primo de Rivera, com a part de la parafernàlia simbòlica amb la qual volia envoltar la Falange Española, a imitació del feixisme italià i el nazisme alemany, juntament amb el lema citat, la salutació romana, el jou i les fletxes dels Reis Catòlics, l'himne Cara al sol, la camisa blava (a imitació de la camisa negra del feixisme italià i la camisa parda nazi) i molts altres comportaments distintius (com, per exemple, l'apel·latiu de camarada). No obstant, aquests últims denotaven un tret més compromès, pel que el seu ús va decaure amb el pas dels anys fora dels ambients més declaradament falangistes, gradualment allunyats del centre de poder franquista. Això es va fer més evident, sobretot, després de la derrota de les Potències de l'Eix a la Segona Guerra Mundial.
Paral·lelismes