Els glifs maies (també anomenats jeroglífics maies) van ser el sistema d'escriptura de la civilització maia precolombina a Mesoamèrica. D'aquests caràcters o logogrames en van dir jeroglífics els antics exploradors europeus dels segles i , que no n'entenien el significat, però que s'assemblaven als jeroglífics egipcis, amb els quals la civilització maia no tenia cap relació. És l'únic sistema d'escriptura desxifrat fins avui dels sistemes d'escriptura mesoamericans. Les primeres inscripcions maies són del . L'escriptura es va fer servir fins a una mica després de l'arribada dels conqueridors espanyols, el (i fins a una mica més tard a llocs com Tayasal). L'escriptura maia tenia logogrames complementats amb un joc de glifs sil·làbics, amb funcions semblants als de l'escriptura japonesa.
Estructura miniatura|627x627px|Inscripció en glifs maies de la localitat de Naranjo, referint-se al regnat d'itzamnaaj K'awil pana kmanana, 784-810 L'escriptura maia es compon d'un conjunt complex de glifs que laboriosament es pintaven en ceràmica, murs, o còdexs; es tallaven en fusta o pedra (en els quals destaquen els de les esteles i a dins de certes piràmides); o es modelaven en estuc. Els glifs tallats i modelats també es pintaven, encara que sovint la pintura es feia malbé i es perdia. L'escriptura maia era un sistema logosil·làbic el significat del qual és discutit. Els símbols individuals ("glifs") podien representar bé una paraula (normalment un morfema) o una síl·laba. El mateix glif podia utilitzar-se de les dues maneres. Per exemple, el glif de calendari "MANIK" també representava la síl·laba chi. Per convenció s'escriuen les lectures logogràfiques en majúscules i les lectures fonètiques en cursiva (itàlica). És possible, però no està comprovat, que aquestes lectures conflictives s'originessin quan es va adaptar aquesta escriptura a uns altres idiomes, com va passar amb els caràcters Han per al japonès (kanji). Igualment hi ha ambigüitat en sentit contrari: glifs diferents es podien llegir de la mateixa manera. Per exemple, mitja dotzena de glifs sense relació aparent volien dir el nom de tercera persona o-, d'ús molt freqüent.
L'escriptura maia s'escrivia usualment en blocs organitzats en columnes de dos blocs d'ample, i es llegien d'aquesta manera: miniatura|esquerra|Ordre de lectura dels glifs maies. És com l'ordre d'escriptura actual, com a les columnes d'un diari Dins de cada bloc, els glifs eren disposats de dalt cap avall i d'esquerra a dreta, gairebé com els blocs sil·làbics de l'escriptura coreana Hangul. Però cada bloc maia tendia a correspondre's amb una frase nominal o verbal, tal com "el seu tocat verd". A més, els glifs de vegades eren abreujats o condensats, en què un element d'un glif en substituiria part d'un altre. El condensament apareix a unes altres escriptures: per exemple, als manuscrits espanyols medievals la paraula de de vegades s'escrivia Ð (una D amb el traç central d'una I). Un exemple en anglès és la "i comercial" (en anglès ampersand) o et (&), que és una lligadura de la paraula "et" en francès normand. De vegades, en lloc de la configuració usual dels blocs, s'escrivien els glifs maies en línies o columnes senzilles, o en forma de "L" o "T". Aquestes variacions apareixien més sovint quan s'adaptaven millor a l'espai disponible per escriure.
Els glifs maies eren bàsicament logogràfics, és a dir, cada símbol representava un ens o concepte, com "peix" o "jaguar". En general, els glifs utilitzats com a elements fonètics eren en l'origen logogrames corresponents a paraules que en llenguatge parlat eren monosíl·labs, que, o bé acabaven amb una vocal, o bé amb una consonant feble com i, w, h, o una oclusiva glotal (so semblant al de la h en les interjeccions uh!, ah!, eh! del castellà).
N'és un exemple l'evolució a glif fonètic del logograma "aleta de peix" (en maia: Kah). Aquest glif, que pot aparèixer amb dues representacions, podia ser el dibuix d'una aleta de peix, o també el d'un peix amb aletes prominents, es va convertir en la representació de la síl·laba "ca".
Aquests glifs fonètics sil·làbics que van sorgir d'aquesta manera tenien dues funcions bàsiques: d'una banda, servien com a complements fonètics per a desambiguar logogrames amb més d'un significat (això passava també a l'escriptura egípcia). I, de l'altra, servien per a escriure elements gramaticals que mancaven de logograma, tals com inflexions de verbs (com al japonès). Per exemple, la veu bálam, 'jaguar', podia escriure's com un logograma només (ara la representarem com BALAM), o podia matisar-se afegint-hi logogramas fonètics, segons context (ba—BALAM, o també BALAM-—dt., o ba—BALAM—dt., en què ba i dt. són glifs fonètics), o fins i tot podia escriure's de manera totalment fonètica, amb tres glifs (ba—la—dt.)
Els glifs fonètics representaven síl·labes simples obertes (formades per consonant+vocal o únicament vocal). Però la fonotàctica maia és una mica més complicada. La majoria de paraules maies acaben amb una consonant, no cap vocal, i també poden trobar-se seqüències de dues consonants enmig de la paraula, com en xolte 'ceptre', que és CVCCVC. Quan aquestes consonants finals eren sonants (l, m, n) o glotals (h, ’) de vegades no s'escrivien, però més sovint, les consonants finals s'escrivien, això vol dir que també apareixia una vocal extra. Aquesta era típicament una vocal "imitativa" que repetia la de la síl·laba anterior. Així, la paraula [kah] 'aleta de peix' s'escriuria ca-ha. Però hi ha molts més casos amb una altra vocal final, i les seves regles ortogràfiques només s'han entès parcialment. Vet aquí què s'entén actualment: Una síl·laba CVC s'escrivia CV-CV amb les dues vocals iguals: jo-po [yop] 'fulla'. Una síl·laba amb vocal llarga (CVVC) s'escrivia CV-Ci, tret que la vocal llarga fos [i], en aquest cas s'escrivia Ci-Ca: ba-ki [baak] 'captiu', yi-tzi-na [yitziin] 'germà menor'. Una síl·laba amb vocal glotalizada (CV’C o CV’VC) s'escrivia amb una a final si la vocal era [i, o, o], o amb una o final si la vocal era [a] o [i]: hu-na [hu’n] 'paper', ba-tz'o [ba’tz’] 'mico aullador'. Una forma escrita més complexa és ha-o-bo ko-ko-no-dt per a [ha’o’b kokno’m] 'ells són els guardians'. (La durada i la glotalització de les vocals no sempre estaven indicades en paraules comunes com 'ells són'.) Un conjunt mínim, sense traducció completa, és el següent: ba-ku [bak] ba-ki [baak] ba-ku [ba’k] o [ba’ak] ba-ke [baakel] (ometent la l)
Glifs d'emblema Un "glif d'emblema" és un tipus de títol reial. Està format per la paraula ajaw (un terme del maia clàssic per a "senyor", sense etimologia clara encara, però amb fonts colonials ben testificades) i un topònim que precedeix la paraula ajaw i funciona com a adjectiu.Lacadena García-Gallo, A. i A. Ciudad Ruiz (1998). De vegades el títol està precedit per l'adjectiu k’uhul 'sant' o 'sagrat'.
Per descomptat un glif d'emblema no és del tot "un glif", perquè es pot escriure amb qualsevol quantitat de signes sil·làbics i logogràfics i estan testificades diverses ortografies alternatives per a les paraules k’uhul i ajaw, que formen la part invariante del títol. El terme "glif d'emblema" és simplement una reminiscència de l'època en què els maianistes no podien interpretar satisfactòriament les inscripcions maies clàssiques i havien de conformar-se amb alguns apel·latius aïllant certs components estructurals recurrents en la narrativa escrita. miniatura|Glif d'emblema de Tikal o "Mutal", Estela del Museu de Tikal Aquest títol l'identificà el 1958 Heinrich Berlin, que encunyà el terme "glif d'emblema".Berlin, H. (1958). Berlin notà que els "glifs d'emblema" constaven d'un signe principal de major grandària que els altres dos signes la lectura actual dels quals és k’uhul ajaw. Berlin també notà que mentre els elements petits romanien relativament constants, el signe principal canviava entre un lloc i altre. Berlin proposà que els signes principals identificaven ciutats individuals, les seves dinasties regnants o els seus territoris controlats. Seguidament, Marcus argumentà que els glifs d'emblema es referien a jaciments arqueològics, disposats en una jerarquia de cinc nivells de distribució asimètrica.Marcus, J. (1976). La recerca de Marcus assumia que els glifs d'emblema estaven distribuïts en un patró d'importància relativa del lloc depenent de l'amplitud de la seva distribució, vagament desglossada així: centres regionals primaris (capitals); Tikal, Calakmul, i altres ciutats supremes eren generalment les primeres de la seva regió a adoptar un glif emblema. Els texts que es refereixen a altres centres regionals primaris apareixen en els texts d'aquestes "capitals", i existeixen dependències que utilitzen el glif del centre primari. Els centres secundaris (Altún Ha, Luubantuun, Xunantunich i altres ciutats intermèdies) tenien els seus propis glifs, però només eren esmentades rarament en els texts trobats al centre regional primari, mentre que repetidament esmenten el centre regional en els seus propis texts. Els centres terciaris (pobles) no tenien glifs propis, però sí texts que esmenten els centres primaris i potser ocasionalment els centres secundaris. A aquests seguien els llogarets sense glifs d'emblema ni texts que esmentin els centres majors, i les masies amb mínima evidència de texts.Marcus, J. (1973) Territorial Organization of the Lowland Classic maia. Aquest model fou irrefutat més d'una dècada fins que Mathew i Juteson van argumentar una vegada més que els glifs d'emblema eren els títols de governants maies amb certa associació geogràfica.Vegeu Mathews (1991).
El debat sobre la naturalesa dels glifs d'emblema va sofrir un nou gir amb la monografia de Stuart i Houston.Stuart, D. and S. D. Houston (1994). Els autors van demostrar convincentment que hi havia quantitats de topònims pròpiament dits, alguns de reals, altres de mitològics, esmentats en les inscripcions. Alguns d'aquests topònims apareixien també en els "glifs d'emblema", alguns van ser testificats en els "títols d'origen" (similars als gentilicis), però uns altres no estaven totalment inclosos en títols personals. A més, els autors ressaltaren els casos en els quals els "títols d'origen" i els "glifs d'emblema" no se superposaven, recolzant-se en una recerca anterior de Houston.Houston (1993; in particular, pp.97–101). Houston va notar que l'establiment i difusió de la dinastia originada en Tikal a la regió de Petexbatun va ser acompanyada per la proliferació de governants que usaven el "glif d'emblema" de Tikal posant ascendència política i dinàstica sobre els centres de govern de l'època.Fuente: A.Tokovinine(2006)People from a place: re-interpreting Classic maia "Emblem Glyphs".
Història miniatura|Detall del Còdex maia de Dresden. Reproducció moderna Fins fa poc es creia que els maies havien adoptat la seva escriptura de l'olmeca o de l'epiolmeca. Però uns descobriments han portat l'origen de l'escriptura maia uns quants segles enrere, i sembla possible que els maies hagin estat els que van inventar l'escriptura a Mesoamèrica.See Saturno, et al. (2006).