miniatura|433px|Pati de l'Hôtel-Dieu de Beaune Un hôtel-Dieu, de vegades escrit Hostel Dieu és un hospital d'antiga fundació en algunes ciutats, que acollia els orfes, els necessitats i els pelegrins i que va ser administrat per l'Església. El terme "Hôtel-Dieu" no designa una categoria d'establiment diferent de l'hospital, i ha de ser considerat com un mer nom, una contracció de la paraula "hotel", derivat del llatí hospes, hospitis “aquell que dona hospitalitat” i Déu.
A l'Europa occidental, després de la desintegració de l'Imperi Romà, només l'Església i els seus bisbes tenien la capacitat d'establir una administració estable desplaçada per les grans invasions successives; d'aquí l'aparició d'estructures de socors i acollida (protecció, allotjament, atenció...) a les ciutats pel bisbe, i al camp pels monestirs. Aquestes estructures han estat un mitjà d'evangelització i la demostració de pietosa caritat per part dels poderosos i rics (fundacions i llegats).
Fundat majoritàriament per una reina o un rei, un bisbe, un noble o un burgès acabalat local, els hotels-Dieu estan sota el signe de la fe cristiana. Sovint són dirigits per ordes religioses que serveixen als necessitats, sobretot als pobres i pelegrins. Sovint van rebre els apotecaris i a vegades jardins botànics (plantes medicinals). Arran de les croades, el nombre d'hospitals va augmentar, impulsat pels ordes hospitalers (com el de Sant Joan de Jerusalem) i sobirans (com Lluís IX de França). Aquestes institucions de caritat s'han adaptat als cuidadors i les funcions socials de llur temps.
Des del s. XVI, la pobresa apareix com a degradant (crisi urbana, inseguretat rural, pressió demogràfica la població, guerres religioses…). Els pobres no són una representació de Crist, esdevenint una amenaça social. El poder reial es fa càrrec de l'autoritat del bisbe. Els hôtels-Dieu es degraden, de moltes mides diferents, situats atzarosament per la voluntat dels donants, responen menys a les necessitats, i comencen a ser criticats.
En 1662 un edicte de Lluís XIV va ordenar la creació d'un hospital a totes les ciutats i pobles grans del regne" per a albergar, alimentar i tancar als pobres captaires invàlids, natius d'aquell lloc o residents durant un any, així com els nens que han quedat orfes o fills de captaires".Cada hospital tenia una policia privada que perseguia als captaires per a ingressar-los a l'hospital. La caritat ja no és una mera manifestació de l'acolliment, sinó també del confinament, sense resoldre el problema de la pobresa: els pobres són atesos, i també apartats de la societat i posats a treballar als tallers dels hospitals. La Vieille Charité a Marsella n'és un exemple típic.
Durant el Segle de les Llums, els hôtels-Dieu tendeixen a obrir-se i medicalitzar-se, debilitant-se'n la presència religiosa. No obstant això, la situació s'ha tornat crítica: Els hôtels-Dieu s'insereixen en una xarxa dispar dels nous hospitals generals (hospitals de caritat, hôpitaux de charité) i diverses fundacions privades o comunitàries. Les esquerdes del sistema sencer sota la pobresa, l'amuntegament i la manca d'higiene. L'Estat inicia indagacions en profunditat elaborant estudis numèrics. L'any 1777 el ministre Necker va nomenar una comissió: Les primeres xifres foren 105.000 hospitalitzat al Regne, dels quals 40.000 eren malalts o d'edat avançada, uns 40.000 nens orfes i 25.000 pacients, als que cal afegir 6.000 pacients als hospitals militars.
El 1788 Jacques Tenon publica les seves conclusions a la seva memòria sobre els hospitals de París, la situació és catastròfica, especialment la situació escandalosa de l'Hôtel-Dieu de París, mal ubicat, estret, atapeït, perillós, insalubre i mortal. Tenon fa diversos principis i propostes que haurien d'adoptar-se al pròxim segle.
Després de la Revolució els hôtels-Dieu s'han d'adaptar a les necessitats de la medicina moderna cada cop més complexa, es fa cada cop més difícil per a aquestes velles estructures. En s. XX, en la dècada de 1960, la concentració dels serveis mèdics va portar a la creació de centres hospitalaris (centres hospitaliers, CH) i també universitaris (centre hospitalier universitaire, CHU). Ja que, degut a la seva edat, la seva posició central a la ciutat, l'excessiu cost de compliment de les normes, els hotels Dieu no podien mantenir-se en la seva línia inicial. Es transformaren (especialment museus i centres culturals) o establiments comercials (especialment hotels de luxe, cases de vacances o residències de gent gran). Alguns, però, encara s'utilitzen en recintes hospitalaris, sovint com edificis administratius. Molts edificis, tot i que ja no estan a càrrec de religiosos, però, han conservat el seu nom històric.
Arquitectura Els hôtels-Dieu s'establiren durant l'edat mitjana preferentment a prop d'un bisbat o de la catedral, prop d'un curs d'aigua (per rentar-se, safareig, molí ...) o fins i tot prop d'un riu navegable (transport d'aliments, llenya...). Els que estaven a les rutes de peregrinació podien cobrir la calçada amb porxos de volta ogival (Hospital de pelegrins de Pons). Hi ha hôtels-Dieu a ciutats sense bisbe i hospitals episcopals que no rebien el nom d'hôtel-Dieu.
L'arquitectura medieval dels hôtels-Dieu serveix per salvar ànimes. Centrada al voltant d'una capella prolongació directa de la sala dels malalts perquè puguin escoltar la missa del llit estant. Tots els edificis de dependències s'organitzen al voltant seu (cuina, forn de pa, botigues, cellers, allotjaments del personal) i un jardí de plantes medicinals.
La sala dels malalts en general és una sola nau rectangular, de vegades dividida en una o dues fileres de columnes. Usualment totalment voltada i generalment amb una coberta suportada per una armadura. Una de les armadures més gran d'Europa conservades, és la que té forma de casc d'embarcació al revés de l'hôtel-Dieu de Tonnerre a la Borgonya (101 m de llargada i 18,5 m de llarg). Un dels més coneguts és el de l'hospici de Beaune.
També hi havia molts centres de cures pal·liatives o refugis petits (maison-Dieu, casa de Déu), com a Charlieu (originalment amb una sala de 12 llits, envoltada d'una galeria i 3 habitacions amb 2 llits, evolucionà a l'hôtel-Dieu, museu hospitaler d'avui). A Grenoble un banquer florentí va oferir la planta baixa de casa com a refugi principal. Aquestes petites estructures, almenys aquelles que no foren ampliades per a esdevenir un hôtel-Dieu, van desaparèixer durant la Revolució.
Ençà de l'Edat Mitjana, l'arquitectura evoluciona amb l'entrellaçament i la superposició d'edificis de totes les èpoques. Una separació més rigorosa dels sexes (Contrareforma catòlica) crea dues habitacions de malalts (edifici amb planta baixa i alta, o amb una planta amb forma de L amb la capella a la cantonada).
En època final del Regne de França adoptaren nous dissenys com el de planta de creu grega amb una capella a la intersecció de les quatre sales dels malalts, aparegueren a Itàlia a finals del (Ospedale Maggiore de Milà), a continuació Espanya (Santa Cruz a Toledo) i Anglaterra (Savoy a Londres, on ha desaparegut la capella). Fou adoptat tardanament a França al . Un dels pocs que encara es conserva és l'hospici d'Hautefort, mentre que l'hôtel-Dieu de Carcassona, del que només queda la capella de Notre-Dame-de-Santé.
El pla francès actual segueix sent la capella entre dues habitacions dels pacients, o el pati entre els edificis de dues plantes amb galeries superposades, una capella en una cantonada (composició asimètrica), com l'hôtel-Dieu de Dole. Per als edificis monumentals, el pla longitudinal està representat per la façana (1741) hôtel-Dieu de Lió (dos edificis de dos pisos, centrats en una capella amb cúpula) de 375 m. de longitud.
Els elements es podien combinar, de planta de creu amb edificis en dos o tres pisos, les habitacions convergeixen en el buit central de la capella, o quadres amb l'altar en cada intersecció (Hôpital de la Charité de Lió). La capella està aïllada al centre d'un pati quadrat (Vieille Charité a Marsella). El pati quadrat o rectangular es pot obrir al pati principal envoltat per tres edificis.
La nit del 29 al 30 de desembre del 1772 un espectacular incendi va destruir gran part de l'Hôtel-Dieu de París. Aquest incendi pot representar el final dels hospitals concebuts com una arquitectura religiosa. Desenes de projectes, conservats en plànols, sorgiren per a substituir la de París. Tots es basen en una arquitectura utòpica, que incorpora les idees d'una medicina il·lustrada, no centrada en la salvació, sinó en la curació i la salut (circulació de l'aire), Michel Foucault anomena “màquines curatives”.
La Revolució interromp aquests projectes abandonant-se. La noves construccions hospitalàries foren reiniciades a partir del 1830, però no hi haurà nous llocs anomenats "hôtel-Dieu", excepte aquells que ha se'n deien i que foren reconstruïts o reformats, entre ells l'hôtel-Dieu de París (1866 -1877), l'hôtel-Dieu d'Orleans (1844), i el de Rennes (1854). L'hôtel-Dieu de Nantes (1863) va ser destruït pels bombardejos del 1943. Aquests hotels Dieu reconstruïts al es basen en el principi higienista de la "ventilació natural".P-L. Laget, op.cit, p. 190-193
Els malalts El malalt es té en època medieval, en alta estima, per exemple, durant l'engrandiment de l'hôtel-Dieu Saint-Nicolas-au-Pont a Compiègne, Lluís IX de França col·loca personalment el primer pacient al seu llit. Cada pacient primer s'ha de confessar i combregar, la seva ànima ha de ser rentada dels seus pecats, i les germanes li han de tallar els cabells i les ungles, rentar-li els peus, mans i cap (un costum més simbòlic i evangèlic, més que no pas higiènic).
El pacient s'instal·la al llit, inicialment un jaç a terra, a partir dels s. XIV apareix el marc de fusta muntat en peu, per a llits allotjats en alcoves separades amb envans de fusta tallada. Els rics i generosos poden oferir dormir d'edat complerta, el que es convertirà amb els segles un costum, a continuació, l'obligació que els nobles. Inicialment, els pacients jeuen nus, amb un bonet; la camisa de dormir apareix a partir del s. XVI. En un primer moment els llits són d'una o dues places i fins 6 places i més. Fins al s. XVIII, no sorprenia dormir amb estranys.
A l'estiu es defenien de la calor amb les finestres de calor entre bastidors amb vidres de colors; l'hivern fred amb llars de foc, brasers muntats sobre rodes que circulen en els passadissos, escalfadors que es fiquen als llits. La il·luminació és per llums d'oli.
Al contrari del que serà en l'època clàssica la neteja era meticulosa. El mobiliari és adaptat i mantingut, com ara la roba interior i la roba de llit, el paviment es renta amb abundant aigua cada dia. Es disposa de cubells de fusta per omplir d'aigua. Les latrines són a sota de canals d'aigua que actuen a mode de claveguera. Els pacients que no es poden moure tenen orinals sota el llit, les germanes netegen i els canvien cada dia.
Per als àpats, cada pacient té un bol i una cullera de fusta o estany, i un got de fang. El menjar consisteix en una sopa de verdures, llegums (mongetes, pèsols, faves) que acompanyen la carn (carnestoltes, especialment porc i cansalada, els dies de dejuni, ou, formatge, els dies de Quaresma, arengada salada). Els fruits depenen de la temporada (cireres, maduixes, pomes, figues, panses). La cuina utilitza sal, mantega, mantega de porc, oli de nous o d'oliva, espècies. Les begudes són la cervesa, l'agràs, i especialment el vi. Tots els àpats es basen en el pa, el millor pa, el pa blanc es reserva per als pacients greument malalts. En general, es tracta d'una dieta rica en carn i greix, que serà criticat com excessiu en el . Segons J. M. Galmiche, aquest sistema d'hospitals han estat molt favorables a l'Edat Mitjana, donada la importància de diverses malalties nutricionals i carències diverses.