Juan Benet Goitia (Madrid, 7 d'octubre de 1927 – 5 de gener de 1993) va ser un escriptor espanyol, considerat per alguns —Javier Marías entre ells— com el més influent de la segona meitat del segle XX a Espanya.Javier Marías habla de Juan Benet, entrevista realizada el 08.02.1993 por Inés Blanca, publicada en El Ojo de la Aguja Nº4-4, primavera de 1993, y recogida en la página de Javier Marías; acceso 08.09.2011 Va exercir d'enginyer de camins i en literatura va practicar diversos gèneres: drama, assaig, conte i novel·la
Nasqué a Madrid, el més petit dels tres fills —després de Marisol i Paco- del matrimoni de l'advocat Tomás Benet Benet i Teresa Goitia Ajuria. El seu pare va morir afusellat a la zona republicana al començament de la guerra civil l'any 1936, fet que va provocar que la seva mare marxés amb els seus fills a Sant Sebastià, on tenia familiars, fins que l'any 1939 va tornar a la capital.
A Sant Sebastià, Benet ingressà al Col·legi Catòlic (marianistes d'Aldapeta) i a Madrid continuà els seus estudis al col·legi Nostra Senyora del Pilar, on acabà el batxillerat l'any 1944. Quatre anys més tard, ingressà a l'Escuela Superior de Caminos, Canales y Puertos.Cronología de Benet tomada del libro Cartografía personal, edición a cargo de Mauricio Jalón, Cuatro Ediciones, Valladolid, 1997 y recogida en la página de Javier Marías; acceso 08.09.2011
L'any 1946 començà a freqüentar la tertúlia de Pío Baroja, un dels pocs escriptors espanyols que li agradava i al que va dedicar unes pàgines a Otoño en Madrid hacia 1950. Aquest mateix any descobrí a William Faulkner, qui, segons va reconèixer més tard, va ser el que el va portar a escriure. Durant els seus anys universitaris es convertí en assidu dels cafès Gambrinus i Gijón, on coneixerà el que serà gran amic, Luis Martín Santos, entre d'altres autors de l'època.
Viatjà per primera vegada a París l'any 1949, "a veure al seu germà que s'havia convertit en un exiliat, ja que havia estat «el cervell, organitzador i executor» de l'operació de fugida de Cuelgamuros de diversos antifranquistes". En aquella ocasió van fugir d'Espanya els intel·lectuals Manuel Lamana i Nicolás Sánchez Albornoz (en aquesta fugida es basa la pel·lícula Los años bárbaros, de Fernando Colomo.Los los bárbaros; acceso 09.09.2011 El seu germà Paco era membre de la Federació Universitària Espanyola i va ser el que va idear la revista antifranquista Península.Alfonso González-Calero.
Feu el servei militar l'any 1951 a Toledo, on va començar a estudiar anglès "perquè tenia molt de temps: em vaig portar una gramàtica, un diccionari i una novel·la". A l'any següent feu per primera i última vegada de banderiller a la Plaça de Braus de Calanda (Terol) en la quadrilla del matador Rafael Ortega.
L'any 1953 feu pràctiques d'enginyeria a Finlàndia i publicà, en la Revista Española, la seva primera obra de teatre, Max, on es començà a veure un estil literari singular allunyat dels corrents més actius de la literatura espanyola de l'època. De l'obra dirà el director Carlos Nuevo Ferrero que és "un sueño, una pesadilla. Es la proyección de todos los miedos, temores, condicionamientos, contradicciones, mezquindades, grandezas de todos los que de alguna forma aspiramos a realizar un trabajo artístico".Carlos Nuevo Ferrero sobre la puesta en escena en 1998 de 'Max , página de la compañía Rayuela; acceso 08.09.2011
L'any següent acabà la carrera d'enginyeria i el 1955 es casà amb Nuria Jordana, amb la qual tindrà quatre fills (Ramón, 1956; Nicolás, 1960; Juana, 1961; i Eugenio, 1962).
Juan Benet morí el 5 de gener de 1993, a causa d'un tumor cerebral a la seva casa de Madrid acompanyat per la seva família.
Activitat política Cap a 1955 Juan Benet es posa en contacte amb l'Associació Socialista Universitària (ASU), integrada en aquells anys per Miguel Sánchez-Mazas, Víctor Prada, Juan Manuel Kindelán, Francisco Bustelo i Mariano Rubio, entre d'altres. Va ser detingut per primera vegada a Pamplona el març de 1956, juntament amb Luis Martín-Santos, Luis Peña Ganchegui, Alberto Machimbarrena i Vicente Girbau.Biografía de Luis Martín-Santos, en Auñamendi Eusko Entziklopedia, consultada el 28/05/2015
Trajectòria professional Després de realitzar algunes obres a Suècia, es trasllada a Ponferrada (León), on treballarà als canals de Quereño i Cornatel (1956-1959) i naixerà el seu fill Ramón. En aquesta època comença a estudiar violí, però aviat ho abandona. En 1959 es trasllada a Oviedo, on treballa, fins a 1961, com a enginyer en la doble via de Lugo de Llanera a Villabona i on neix Nicolás.
Es posa a escriure (com escriurà més tard), per distreure les llargues nits de solitud en els paratges on dirigeix les obres de construcció de pantans i d'altres. L'any 1961 publica Nunca llegarás a nada, el seu primer llibre de relats, en una edició pagada pel mateix autor sota el segell editorial de Vicente Giner.
Aquest mateix any es muda a la província de León, on treballarà fins a 1965 en la presa del pantà de Porma —des de 1994 porta el nom d'Embassament Juan Benet; Allí comença també la redacció definitiva de la seva novel·la Volverás a Región.
L'any 1966 torna definitivament a Madrid, integrant-se en la plantilla del llavors Ministeri d'Obres Públiques i Urbanisme, en el qual també treballaven el seu amic Juan García Hortelano i el poeta Ángel González. El mateix any mor en un accident de trànsit, a Orient Mitjà, el seu germà Paco, al que estava molt unit, i publica en la Revista de Occidente el seu assaig La inspiración y el estilo, autèntica declaració del que considera alta literatura i guia de l'estil inconfusible que marca la seva obra.
Vida literària Comença a col·laborar en Revista de Occidente, Cuadernos para el Diálogo, Cuadernos Hispanoamericanos i Triunfo. Coneix Dionisio Ridruejo, que l'introdueix als cercles antifranquistes del moment, també fa amistat amb José Ortega Spottorno i Javier Prada, que llavors van engegar la col·lecció de butxaca d'Alianza Editorial i anys després participarien en la fundació del diari El País, i en aquests moments també coneix Jaime Salines Bonmatí, que després seria director literari de la refundada editorial Alfaguara".Cuadernos Hispanoamericanos Nº231, 1969; acceso 09.09.2011
A la fi de 1967 publica Volverás a Región, a través d'un contracte amb Edicions Destino, de la qual mai va poder rescatar els drets. La novel·la crea un territori mític, Región, en el qual es desenvoluparan bona part de les seves narracions, a l'estil del seu mestre Faulkner i igual que altres grans escriptors del moment, com García Márquez, Onetti o Juan Rulfo. Volverás a Región, que s'ha convertit en una novel·la de culte, va ser una autèntica "revelació" i fins i tot una "espècie d'esperança" per a Javier Marías i, segons aquest, per a molts altres escriptors de la seva generació "com Azúa, Pere Gimferrer, Eduardo Mendoza, Vicente Molina Foix, Javier Fernández de Castro, Sarrión, Chamorro". Alguns d'aquests autors —Mendoza, Azúa, Gimferrer, i també Fernando Savater i Álvaro Pombo— consideren que es tracta d'un text "fundacional".
L'estil críptic de Benet va ser qualificat per alguns de "literatura incorrecta", però altres, com Dionisio Ridruejo, Carmen Martín Gaite o Rafael Sánchez Ferlosio, consideraven que estaven davant el naixement d'un dels grans autors de la narrativa espanyola.
L'any 1969 obté el Premi Biblioteca Breve amb Una meditación, que va escriure creant un giny, mitjançant un rotllo de paper continu que li impedia tornar sobre el que ja havia escrit. Aquesta novel·la és, a més, una de les primeres espanyoles, si no la primera, en la qual no hi ha un sol punt i a part, alguna cosa que després han generalitzat altres escriptors. En això coincideix amb un altre autor de la seva generació, Thomas Bernhard, al que no coneixia en aquells dies, i amb el qual podria establir-se alguna similitud, no només quant a la seva obra sinó quant a la seva manera d'actuar en societat i d'entendre el caràcter públic de la seva faceta d'escriptor.
Benet es va mostrar contrari a l'estètica i retòrica inherents al realisme i naturalisme vuitcentistes, que personifica Benito Pérez Galdós, i del manteniment d'aquest realisme, sota altres denominacions, en ple . Com diu John B. Margenot III, "rebutja els principis del realisme social a favor d'una visió estètica fonamentada en els enigmes inherents a l'experiència humana" i "s'aparta dels restringits i desgastats principis del costumbrisme per explorar mitjançant l'estil la zona d'ombres on les idees no es troben del tot perfilades. Per això afirma que el seu art tempteja la frontera entre 'les tenebres que envolten l'àrea il·luminada pel coneixement'". Segons l'autor, no s'ha de confondre la sociologia amb la literatura: 'Yo no creo que la literatura tenga por qué tener una función social, ni debe ser ésa una de las virtudes de la literatura. Si había una literatura, que me parece nefasta, era la literatura que ejercía influencia y que estaba ajustada a la sociedad: tal era la del XIX... Y el hombre de letras ha pedido siempre, como decía Virginia Woolf, un cuarto propio para estar separado de la sociedad y no reclamarla como su audiencia'".John B. Margenot III.
L'obra de Benet al costat de les d'autors com García Márquez, Vargas Llosa i Onetti -el conegut com a «boom» hispanoamericà que esclata també en els anys seixanta-, suposen la renovació de la literatura escrita en espanyol fins llavors. Per aquesta època, publica la seva única traducció coneguda, la de la novel·la This side of paradise de F. Scott Fitzgerald.
La seva activitat literària s'accelera entre 1970 i 1973, en publicar, a més de la novel·la premiada Una meditación, els assajos recollits en Puerta de tierra, un volum que recull totes les seves obres, menys una, de Teatro, les novel·les Un viaje de invierno i La otra casa de Mazón i els llibres de relats Sub rosa i 5 Narraciones y 2 fábulas, aquests quatre últims en l'editorial La Gaya Ciència, fundada per Rosa Regàs.
En 1974 mor la seva dona, i es produeix una pausa involuntària en la seva obra i en les seves relacions personals. Més introvertit que mai, serà en 1976 quan vegi la llum Qué fue la guerra civil, un dels assajos més citats pels historiadors estrangers que han estudiat aquest conflicte. Viatja a la Xina i dona conferències als Estats Units, alhora que publica dos llibres que participen de l'assaig i la narració entesa a la manera benetiana: El ángel del señor abandona a Tobías i Del pozo y del Numa.
Des de 1976 va col·laborar en l'El País amb articles que de vegades van aixecar polèmiques, com també les aixecaran algunes de les seves participacions en programes de la llavors única Televisió Espanyola. Com a botó de mostra de les seves opinions polèmiques, aquesta cita:"De todos los escritores que has mencionado antes, pues no es que sean odios míos; no me gustan por lo general ni Lezama Lima ni demasiado Borges; pero es que Dostoievski me parece infinitamente inferior a todos ellos, es que me parece una larva como escritor, pues no sé, algo así como el Juan de Orduña del alma humana. Un escritor que del alma humana no sabía nada, más que exageraciones".Documental sobre Benet con diversas entrevistas del autor, guion de Natalia Pérez Galdós y realización de Nano Usieto, 1986; Vimeo, acceso 09.09.2011 Alguns d'aquests textos van ser recollits en el volum Artículos I, l'any 1983, deixant els seus assajos més extensos per a llibres com En ciernes, Sobre la incertidumbre i La moviola de Eurípides.
En els anys vuitanta recorre Espanya amb el seu amic Juan García Hortelano donant xerrades carregades d'humor.
Saúl ante Samuel, obra complexa i genial, de reminiscències bíbliques i clàssiques, apareix l'any 1980. Aquesta novel·la marca una fita en el seu desenvolupament estètic: