Santa Eulàlia de Pallejà és una església parroquial de Pallejà (Baix Llobregat) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Història Apareix documentada el 956-966 en el testament del Comte Miró, fill de Sunyer. Entre els segles i fou sufragània de Sant Vicenç dels Horts. De l'edifici vell queda una esglesiola modesta on hi ha la plaça de Verdaguer, i a més hi ha un dibuix de J. Amigó a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. El patronímic, segons A. Massegur i Giralt, podria referir-se a la trobada, el 887, de les relíquies de Santa Eulàlia i el trasllat a la Seu de Barcelona.
El nou temple fou projectat a principis del per Joan Merlo, iniciant-se les obres el 1832. A causa de les Guerres Carlines, s'aturaren les obres i no foren reiniciades fins al 1853, sota la direcció de l'arquitecte Josep Fontserè i Domènech, en uns terrenys cedits per Antoni Maria Volart i Ivern, propietari de la Torre Roja. Fou inaugurat el 13 de juliol del 1862, essent rector mossèn Joaquim Samorri.
El 1936 van desaparèixer tres retaules traslladats de l'església antiga a la nova, dels anys 1580, 1623 i 1727.
Descripció És d'estil neoclàssic, amb planta de creu llatina i nau coberta amb volta de canó i llunetes. Presenta capelles laterals amb volta de quatre punts. La façana està orientada a l'est. Té dos campanars, la coberta és de teula i la cúpula és de tambor octogonal semiesfèrica i de ciment.
Referències
Categoria:Esglésies neoclàssiques de Catalunya Categoria:Esglésies del Baix Llobregat Categoria:Patrimoni monumental de Pallejà Categoria:Edificis de Pallejà