, nom complet amb patronímic Mikhaïl Iúrievitx Lérmontov, fou un escriptor i poeta romàntic rus, de vegades anomenat el poeta del Caucas. Va ser la figura més important de la poesia russa des de la mort en duel d'Aleksandr Puixkin fins a la seua pròpia, quatre anys més tard, en les mateixes circumstàncies.
Biografia Va nàixer a Moscou, descendent d'una família escocesa establerta a Rússia des del (la família Learmount), resident en l'óblast de Tula, va viure en la ciutat de Tarkhanui, on es conserven les seues restes. Va pertànyer a la mateixa generació que Vassili Jukovski i Aleksandr Puixkin.
Arran de la mort prematura de sa mare, i de les obligacions militars de son pare, va quedar a cura de la seua àvia, que li va procurar la millor educació possible. L'atmosfera intel·lectual en què es va desenvolupar durant la seua joventut va ser la mateixa en què va viure Puixkin, tot i que l'ús del francès (en els escriptors) començava a cedir terreny en favor de l'anglès, quan Alphonse de Lamartine compartia la seua popularitat amb Lord Byron.
L'any 1830, Lérmontov va passar del liceu de Moscou a la universitat, però la seua carrera es va veure bruscament interrompuda a causa de la seua intervenció en determinats actes d'insubordinació davant d'una ensenyança contradictòria. De 1830 a 1834 va pertànyer a l'escola dels oficials de la Guàrdia de Sant Petersburg, des d'on va ser destinat al regiment d'hússars a Tsàrskoie Seló. El jove militar va manifestar obertament la seua ira així com la de la nació davant de la pèrdua de Puixkin (1837) a través d'un poema apassionat dirigit al tsar Nicolau I, La mort del poeta, en què demanava venjança per l'assassinat del poeta.
No obstant això, el tsar, va trobar en el poema més impertinència que inspiració i Lérmontov va ser enviat al Caucas com a oficial dels dragons. Ell havia viscut en el Caucas amb la seua àvia i, per tant, no es va sentir estrany en unes terres plenes de records de la seua infància. Les qualitats austeres i rigoroses dels muntanyesos a qui havia de combatre, així com el paisatge muntanyós i esquerp, li eren familiars, l'emperador li havia enviat a la seua veritable terra. Ací hi va conèixer inconformistes desterrats i intel·lectuals georgians rebels.
Lérmontov torna a Sant Petersburg l'any 1838 i, el 1839 és desterrat una altra vegada al Caucas a causa d'un duel contra Ernest de Barante, fill de l'ambaixador francès. És quan escriu la novel·la Un heroi del nostre temps, el protagonista, del qual Petxorin, el desenganyat, és un reflex de si mateix. Mor a Piatigorsk, al juliol de 1841, en un duel mantingut amb Nikolai Martinov. Per a aquest duel va triar, expressament, la vora d'un precipici a fi que, «si un dels combatents cau ferit mortalment, el seu destí quede segellat».
Lérmontov va publicar, només, una petita selecció de poemes l'any 1840. Tres volums considerablement mutilats per la censura van ser publicats per Glazunov i dues edicions completes de les seues obres van aparèixer els anys 1860 i 1863. La traducció alemanya de Bodenstedt dels seus poemes (Michail Lermontovs poetischer Nachlass, Berlín, 1842, 2 volums), va ser, de fet, la primera col·lecció satisfactòria per mitjà de la qual Lérmontov va ser conegut fora de Rússia. Els seus poemes van tenir diversos traductors (August Boltz, Berlín, 1852, etc.) Lérmontov descriu la tragèdia de la joventut de la seua època, joventut de pensament liberal i instruïda que estava disconforme amb la situació social, se sentia abandonada i considerava que la seua vida no tenia sentit. Amb aquesta obra va crear les premisses inicials per al desenvolupament de la novel·la psicològica a Rússia, el que el converteix en fundador del realisme rus.
En els seus primers poemes va imitar a Puixkin i a Byron, però el seu estil poètic es va refermar de seguida, es percep clarament en el canvi de temes com, per exemple, en el poema La vela en el qual parla d'un benestar que només s'aconsegueix lluitant. En altres poemes reflecteix amb vehemència el pensament i els sentiments dels jóvens estudiants que es rebel·len i mostren la seua indignació davant de la situació del serf, el rebuig del despotisme tsarista i l'aspiració apassionada per la llibertat. En la novel·la inacabada Vàdim escrita en els anys 1832-34, defensa, amb tota convicció, als oprimits camperols i parla sobre la insurrecció de Pugatxev.
En el drama Mascarada, que va ser prohibit per la censura, Lérmontov ataca la noblesa. Entre els seus poemes més coneguts cal destacar El dimoni, El novici i una memorable imitació de la balada russa El cant del tsar Ivan Vassílievitx, del jove oprimit i del vell venedor Kalàixnikov.
Vida privada esquerra|miniatura|Retrat de Varvara Bakhmeteva el 1833 Edmond Pierre Martin Milhaïl Lérmontov era un romàntic que semblava estar lluitant contínuament amb fortes passions. No se sap molt sobre la seva vida privada, tot i que en versos dedicats als éssers estimats la seva lluita emocional sembla haver estat exagerada, mentre que els rumors sobre les seves aventures de la vida real eren poc fiables i de vegades equivocats.
Lérmontov es va enamorar per primera vegada l'any 1825, mentre estava al Caucas, una nena de nou anys era l'objecte dels seus desitjos. Cinc anys més tard va escriure sobre això amb molta serietat, veient aquest primer despertar dels sentiments romàntics com un signe de la seva pròpia exclusivitat. «Tan aviat a la vida, als deu! Oh, aquest misteri, aquest Paradís perdut, em turmentarà la ment fins a la tomba. De vegades em fa gràcia i estic disposat a riure'm d'aquest primer amor meu, però més sovint. Prefereixo plorar», va escriure el jove de 15 anys en un diari. «Algunes persones, com Byron, creuen que l'amor primerenc és semblant a l'ànima propensa a les belles arts, però suposo que aquest és el signe de l'ànima que té molta música», va afegir el jove per a qui el poeta anglès era un ídol.Works by M.Y. Lermontov in 4 volumes. Khudozhestvennaya Literatura Publishers. Moscow, 1959. Vol. IV, p. 390–391
Als setze anys Lérmontov es va enamorar de Iekaterina Suxkova (1812–1868), una amiga de la seva cosina Saxa Verextxagina, a qui visitava sovint al poble de Srednikovo. Iekaterina no es va prendre seriosament al seu pretendent i a les seves Notes el va descriure així:Diversos poemes de Lérmontov de 1830-1831 es van dedicar a Sushkova, entre ells Nishchy ('L'home captaire') i Blagodaryu!, Zovi nadezhdu snovidenyem ('Gràcies! Per anomenar l'esperança un somni...').
miniatura|Natalya Ivanova a la dècada de 1840 El 1830, Lérmontov va conèixer Natalia Ivanova (1813–1875), filla d'un dramaturg de Moscou Fiodor Ivanov i va tenir una aventura amb ella, però se'n sap poc o per què va acabar. A jutjar per una trentena de poemes adreçats a NFI, va triar un home més gran i més ric, per a angoixa del jove Lérmontov que va prendre això com una traïció.Manuylov, V.A. The Life of Lermontov. Timeline. Works by M.Y. Lermontov in 4 volumes. Khudozhestvennaya Literatura Publishers. Moscow, 1959. Vol. IV. p. 557–588
Mentre estava a la Universitat, Lérmontov, de 16 anys, es va enamorar apassionadament d'una altra cosina seva, Varvara Lopukhina (també setze en aquell moment). Es deia que la passió era recíproca, però, pressionada per la seva família, Varvara es va casar. Nikolai Bakhmetiev, un ric aristòcrata de 37 anys, va quedar desconsolat.
Després d'haver-se graduat a l'escola de cadets de Sant Petersburg, Lérmontov es va embarcar en l'estil de vida despreocupat d'un jove hússar imprudent, com ell imaginava que hauria de ser. «En Mikhaïl, havent-se trobat l'ànima mateixa de l'alta societat, li agradava entretenir-se tornant boges a les dones joves, fingint amor durant diversos dies, només per alterar els partits», va escriure el seu amic i company de pis Alexey Stolypin.
El desembre de 1834, Lérmontov va conèixer la seva vella estimada Iekaterina Sushkova en un ball a Sant Petersburg i va decidir venjar-se: primer la va seduir, després, després d'una estona, la va deixar caure, fent pública la història. Relacionant l'incident en una carta a la cosina Saha Verextxagina, va presumir descaradament de la seva recentment trobada reputació de Don Juan que aparentment havia anhelat. «Vaig escoltar diverses de les víctimes de Lérmontov queixar-se de les seves maneres traïdores i no em vaig poder restringir de riure obertament dels finals còmics que solia inventar per les seves gestes viles de Casanova», va recordar, òbviament, el simpatitzant Ievdokina Rostoptxina.
L'any 1840, Lérmontov s'havia emmalaltit de la seva pròpia reputació de donador i cruel trencacors, buscant víctimes en balls i festes i deixant-les enrere devastades. Alguns dels relats eren mites, com el relatiu a l'autora francesa Adèle Hommaire de Hell; ben publicitada en aquell moment (i relatada llargament per Skabichevski) es va demostrar més tard que no havia passat mai.
L'amor de Lérmontov per Lopukhina (Bakhmetieva) va resultar ser l'únic sentiment profund i durador de la seva vida. El seu drama inacabat Princess Ligovskaya s'hi va inspirar, així com dos personatges dA Hero of Our Time, Princess Mary i Vera.Manuylov, V.A. The Life of Lermontov. Timeline. Works by M.Y. Lermontov in 4 volumes. Khudozhestvennaya Literatura Publishers. Moscow, 1959. Vol. IV. p. 557–588 A la seva biografia de 1982, John Garrard va escriure: «La relació simbòlica entre l'amor i el sofriment és, per descomptat, una de les paradoxes romàntiques preferides, però per a Lérmontov va ser molt més que un dispositiu literari. Va tenir mala sort en l'amor i creia que sempre ho seria: el destí ho havia ordenat».
Obres esquerra|miniatura|La làpida de Lérmontov a Tarkhany En vida, Milhaïl Lérmontov va publicar només una col·lecció de poemes (1840). Tres volums, molt mutilats per la censura, es van publicar un any després de la seva mort el 1841. No obstant això, el seu llegat –més de 30 grans poemes i 600 de menors, una novel·la i 5 drames– va ser immens per a un autor la carrera literària del qual va durar només sis anys.
Inspirat per Lord Byron, Lérmontov va començar a escriure poesia als 13 anys. Els seus poemes de finals de la dècada de 1820 com El corsari, Oleg, Dos germans, així com Napoleó (1830), van agafar una mica préstecs de Puixkin, però invariablement presentaven un heroi Byronic, un paria i un venjador, que es mantenia ferm i allunyat contra el món.
A principis de la dècada de 1830, la poesia de Lérmontov es va fer més introspectiva i íntima, fins i tot semblant a un diari, amb dates que sovint servien per als títols. Però fins i tot la seva carta amorosa, dirigida a Iekaterina Suxkova o Natalia Ivanova, no es podria definir com a autobiogràfica; impulsat per les fantasies, tractava passions molt hipertrofiades, protagonistes posant alts i poderosos al centre de l'Univers, incompresos o ignorats.
El 1831, la poesia de Lérmontov (La canya, La sirena, El desig) va començar a ser menys confessional, més semblant a una balada. El jove autor, després d'haver trobat el gust per les trames i les estructures, intentava conscientment controlar el seu impuls emocional i dominar l'art de la narració. El crític i historiador de literatura Dmitri Mirski considera L'àngel (1831) com el primer dels grans poemes de Lérmontov, i l'anomena «probablement el millor vers romàntic mai escrit en rus». Almenys altres dos poemes d'aquell període, La vela i L'Hússar - van ser valorats més tard entre els seus millors.
El 1832, Lérmontov va provar la prosa per primera vegada. La novel·la inacabada Vadim, que explica la història de l'aixecament camperol liderat per Omelian Pugatxov de 1773–1775, tenia un estil d'estil defectuós i mancava d'idees. No obstant això, lliure de patetisme romàntic i amb personatges ben elaborats i escenes de la vida camperola, va marcar un gir important per a l'autor, evidentment, més intrigat per la història i el folklore que pels seus propis somnis.