369px|miniatura|Caricatura del neerlandès Theodor de Bry (1528-1598) mostrant la suposada crema d'indígenes a Amèrica. L'obra de Theodor de Bry és característica de la propaganda antiespanyola que va sorgir en països protestants com Països Baixos i el Regne Unit a la fi del arran de la forta rivalitat comercial i militar amb l'Imperi Espanyol. La llegenda negra espanyola és una teoria defensada pel corrent historiogràfic que afirma l'existència i la difusió de propaganda antiespanyola i anticatòlica. El diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola defineix llegenda negra com a «opinió contra l'espanyol difosa a partir del segle XVI» i com a «opinió desfavorable i generalitzada sobre algú o alguna cosa, generalment infundada». Pel que fa a la Gran Enciclopèdia Catalana, s'usa per definir-la el terme castellà Leyenda Negra.
Definició Se sol atribuir la paternitat del terme «llegenda negra» a Julián Juderías y Loyot, però l'origen real del terme és desconegut. Almenys Emilia Pardo Bazán i Vicente Blasco Ibáñez van emprar el terme en el sentit actual abans que Juderías,; Español Bouché, p. 112 però seria Julián Juderías el seu gran difusor i qui descriu el concepte en 1914 en el seu llibre La Leyenda Negra com:
La segona obra clàssica del tema és Historia de la Leyenda Negra hispano-americana de Rómulo D. Carbia. Si Juderías va fer més recalcament en el vessant europeu de la llegenda, l'argentí Carbia se centra en el seu vessant americà. Així, per Carbia, donant una definició més extensa del concepte:
Després de Juderías i Carbia, molts altres autors han definit i emprat el concepte.
En 1944, l'American Council on Education, preocupat amb el biaix antihispà del sistema i el material educatiu als Estats Units, va definir el concepte en un llarg informe com:
Philip Wayne Powell en el seu llibre Tree of Hate (1971) defineix la Llegenda negra bàsicament com la creença que:
Un autor més recent, Manuel Fernández Álvarez, ha definit la Llegenda negra com:
Per al filòsof Julián Marías, la Llegenda Negra és un fet extremadament inusual al llarg de la Història Universal, i la descriu de la següent manera:
És important recordar un punt en el qual estan d'acord la majoria dels historiadors i que ha estat expressat amb encert per William S. Maltby:
Interpretacions crítiques En anys recents s'ha format un grup d'historiadors, entre els quals es troben Alfredo Alvar Ezquerra, Ricardo García Cárcel, Lourdes Mateo Bretos i Carmen Iglesias, que no creuen en l'existència objectiva de la llegenda, sinó que consideren que la llegenda negra no és més que la percepció que tenen els espanyols sobre la seva imatge a l'estranger. Carmen Iglesias ho expressa de la següent forma:
García Cárcel fins i tot nega directament l'existència de la llegenda negra en el seu llibre La llegenda negra:
En opinió de l'historiador i hispanista Henry Kamen, el concepte de «llegenda negra» va deixar d'existir al món anglosaxó fa ja molts d'anys, encara que es manté per qüestions polítiques internes espanyoles. La posició de Kamen i el seu llibre Imperio han estat durament criticats per l'escriptor Arturo Pérez-Reverte i l'historiador i ambaixador d'Espanya José Antonio Vaca de Osma.Vaca de Osma (2004) Segons Vaca de Osma, Kamen retorça els arguments, repeteix tòpics antiespanyols i es contradiu, portant les seves afirmacions de la veritat a la mentida. L'historiador Joseph Pérez també opina que la llegenda negra ja no existeix, per bé que encara se'n troben rastres aquí i allà, ja que els prejudicis sobre Espanya no es distingeixen dels que existeixen sobre altres països.Pérez, p.197-199;
L'escriptor argentí Ernesto Sabato en el seu article «Ni leyenda negra ni leyenda blanca», publicat al diari El País en 1991, davant la proximitat del 500è aniversari del descobriment d'Amèrica, proposa una superació del «fals dilema» entre ambdues llegendes, per presentar un enfocament que, «sense negar i deixar de lamentar "les atrocitats perpetrades pels subjugadors"», al mateix temps sigui capaç d'assumir la cultura, la llengua castellana i el mestissatge, que aquesta empresa va conformar a Amèrica.
Història L'origen italià L'historiador Sverker Arnoldsson de la universitat de Göteborg, en el seu llibre La llegenda negra. Estudis sobre els seus orígens, col·loca l'origen de la Llegenda negra en la Itàlia medieval, al contrari que altres autors anteriors que la situen al .Arnoldsson menciona Julián Juderías y Loyot, Rómulo D. Carbia, Escobar López, Manuel Cardenal i Juan Fernández Amador de los Ríos com a autors que posen l'inici en el Arnoldsson es basa en els estudis de Benedetto Croce i Arturo Farinelli per afirmar que la Itàlia dels segles , i era eminentment hostil a Espanya. De fet Arnoldsson divideix la Llegenda negra a Itàlia en dues parts: la més antiga (de començaments del segle XIV), anticatalana o antiaragonesa, i una altra més moderna que es forma a partir de 1500, i que ha romàs posteriorment.
Les teories d'Arnoldsson han estat posades en dubte per diversos historiadors. En general, es basen en els següents arguments:Alvar, p.7 Que els primers escrits contra els espanyols s'hagin escrit a Itàlia, no és motiu suficient per posar-hi l'origen de la Llegenda negra: és una reacció normal en qualsevol societat que es veu dominada per poders estrangers. La Llegenda negra implica una certa tradició, la qual cosa no es pot afirmar del cas italià, que es basava exclusivament en una reacció a la presència recent de tropes espanyoles. Des de finals del i principis del XVI, existien també molts que admiraven Espanya i sobretot a Ferran el Catòlic. Maltby afegeix a aquests arguments la falta d'un fil conductor que una les crítiques italianes amb la forma canònica de la Llegenda als Països Baixos i Anglaterra.Maltby, p.7
El sentiment anticatalà En la seva primera forma, anticatalana o antiaragonesa, la Llegenda negra comença amb la influència política de la Corona d'Aragó en determinats territoris d'Itàlia al . La presència de prínceps, cortesans, soldats i mercenaris (i fins i tot pirates) aragonesos a Itàlia va conduir a una reacció de la societat local, sobretot de les elits que es consideraven hereves de l'Antiguitat romana. Els gentilhomes espanyols comencen a tenir fama de «rudes, ignorants, sense interessos intel·lectuals» i ridículament cerimoniosos. L'expansió aragonesa al sud d'Itàlia també coincideix amb l'auge del comerç a Barcelona i València, competidores per a les ciutats italianes del nord a partir de 1300, sobretot als mercats mediterranis occidentals. La reacció de nou serà l'extensió d'una imatge d'avarícia i astúcia infame dels comerciants catalans. Un tercer punt en la percepció de la Corona d'Aragó, i per extensió de la península Ibèrica, dels italians és la d'immoralitat i de desmesurada sensualitat que creuen veure en les corts papals de Calixt III i el seu nebot Alexandre VI, tots dos d'origen valencià, la cort aragonesa de Nàpols i sobretot de les cortesanes valencianes, que eren molt conegudes a Itàlia. Finalment, els elements no europeus, sobretot la influència jueva i islàmica, eren vists amb desconfiança. Els jueus expulsats en 1492 van arribar en grans quantitats a les ciutats italianes, amb el que es va arribar a confondre «marrà» amb «espanyol», fins al punt que el papa Juli II anomenava «marrano circonciso» al seu predecessor Alexandre VI. L'enemistat entre espanyols i italians va arribar al punt que en 1503, després de la mort d'Alexandre VI, va haver-hi una persecució violenta contra els detestats nepotes catalans, que va tenir com a resultat alguns morts.Arnoldsson, p.11 ss.Un resum sobre la llegenda negra dels Borgia es pot trobar a:
Encara que la llegenda negra anticatalana va tenir el seu origen a Itàlia, es va estendre al Mediterrani oriental amb les expedicions dels almogàvers, que van influir decisivament en el temor i rebuig que van adquirir en aquesta zona, que van fer famosa la imprecació o insult «Venjança Catalana t'enxampi!»
El sentimient anticastellà miniatura|Saqueig de Roma del 6 de maig de 1527. En un gravat de Martin van Heemskerck (1527). Fins a 1500 els catalans representaven a ulls dels italians tant a catalans, com a aragonesos, valencians, castellans o portuguesos, en fi, als espanyols. Aquesta situació va canviar a partir de 1500, moment en el qual Castella va començar a tenir la preeminència política, econòmica i militar sobre els altres regnes de la península Ibèrica.Arnoldsson, p.77-79 Durant el , les intervencions militars de tropes espanyoles a Itàlia es generalitzaran, no sols amb el consegüent rastre de destrucció i mort que porten les guerres, sinó també amb infinitat de conflictes menors causats per soldats aquarterats que no rebien les seves soldades a temps. Seran importants en la formació de l'opinió italiana el saqueig de Prato de 1512, en la qual es calculen entre 500 i 5600 morts, segons les fonts, i sobretot el saqueig de Roma de 1527, malgrat que també hi participessin tropes alemanyes i italianes.Arnoldsson, p.27 ss. La imatge de l'espanyol cruel, astut i rapaç es va anar estenent. En 1559 Marcantonio da Mula comenta:
També el govern a Nàpols i altres dependències de la Corona Espanyola eren causa d'animadversió en la població. Així, per exemple, a pesar que els impostos no eren excessius, es produïen nombroses queixes.Arnoldsson, p.53 La Inquisició va aixecar moltes protestes contra el govern, fins al punt que el descontentament sobre els familiars va contribuir en gran manera als motins de 1511 i 1516 a Sicília. A Nàpols, el simple rumor de la substitució de la inquisició episcopal per la Inquisició espanyola va produir un motí molt violent en 1547. La por, que a Nàpols va portar a l'assalt de la caserna de soldats espanyols i a degollar-ne molts, era causat en part per sentiments nacionalistes, ja que es veia amb raó a la Inquisició com un instrument polític del rei. Finalment, fins i tot la justícia espanyola, que era «excessivament» imparcial, es va guanyar l'enemistat de l'aristocràcia i les classes privilegiades.Arnoldsson, p.53 ss.
En el plànol cultural, els italians eren conscients de la seva superioritat enfront dels espanyols, reduint la cultura espanyola a les novel·les caballeresques, que els intel·lectuals atacaven des del plànol moral, intel·lectual i estètic.Arnoldsson compara aquest menyspreu amb l'actitud cap a les pel·lícules de Hollywood en alguns cercles europeus. La influència espanyola a Itàlia als segles XV i XVI va ser enorme, fins al punt que aprendre i escriure castellà estava de moda i les novel·les cavalleresques Tirant lo Blanc i Amadís de Gaula eren el més llegit tant a Itàlia com a Espanya. Aquesta consciència era més dolorosa quant que els era evident la superioritat de les armes espanyoles.Arnoldsson, p.59 ss. Les crítiques es van estendre a la música, i l'estudiosa Judith Etzion col·loca en El melopeo, un llibre en espanyol publicat a Nàpols en 1613 per Pietro Cerone, l'inici de la llegenda negra en la historiografia musicològica occidental.
L'origen alemany Arnoldsson ha donat un segon origen de la Llegenda negra a Alemanya.Arnoldsson, p.104 ss. L'humanisme alemany va ser molt nacionalista i es va crear més aviat en oposició a l'humanisme italià, enaltint als avantpassats germànics enfront de l'enemic romà. No obstant això, tant en Ulrich von Hutten com en Martí Luter, els dos autors més influents de començaments del , es confon l'italià amb das Welsche, és a dir, el món llatí o ho romanç, en el qual s'inclou França, Portugal i Espanya, amb el matís de «fals, immoral, estranger en oposició al nacional».Arnoldsson, p.117 ss.