miniatura|Torre Glòries, a Barcelona. Un edifici (del llatí aedificĭum) és una construcció d'una certa grandària que pot servir, entre d'altres, per a l'habitatge, treball (oficines, industrial, serveis, comerç), emmagatzematge, ensenyament, polític, sanitari, social, cultural, esportiu, transport, religiós, etc.
Amb el temps es van millorar les tècniques de construcció i es va començar a decorar diverses parts dels edificis, fins a fer de l'activitat d'edificar una de les Belles Arts, l'Arquitectura. Es distingeixen, dins de l'edificació, l'edificació residencial (unifamiliar, horitzontal, vertical, etc.), edificació industrial (naus, complexos, fàbriques, cellers, centres de distribució, etc.), edificació comercial (restaurants, locals comercials, oficines) i institucional (educatius, esportius, religiosos, hospitals, culturals, recreatius, etc.). Alhora, l'edificació es pot classificar com a pública o privada.
Definicions miniatura|Gratacels en construcció a Kalasatama, Hèlsinki, Finlàndia (2021) Un edifici és «qualsevol construcció d'una certa grandària, destinada a habitació o altres usos, com una casa, un palau, un teatre, un temple, etc.» Tot i això, la paraula estructura té un sentit més ampli, incloses les formacions naturals i artificials, i no necessàriament té parets. Segons el diccionari Sturgis' Dictionary «la construcció difereix de l'arquitectura al sentit que exclou la idea de tractament artístic»
Hi ha un llarg vocabulari per a diferenciar de manera més específica edificis segons la forma (per exemple, amfiteatre, cúpula, gratacel, etc.) o la funció (molí, hotel, escola, casa).
L'alçada es mesura des del nivell del carrer fins al punt més elevat, sovint excloent antenes i pals. La definició d'«edifici de poca alçada versus edifici de gran alçada» és un tema de debat, però generalment tres pisos o menys es considera de poca alçada.
Després de l'establiment de la indústria amb les seves persones jurídiques assimilades a individus,En continuació de manufactures, corporacions de comerciants i oficis de "qualitat" d'individus que els qualifiquen per la seva habilitat, competència i designació, nom, rang o títol. les ocupacions empresarials han adquirit el caràcter generalitzat de ser recents i efímeres i també múltiples.
Història
miniatura|Reconstrucció de la cabana de Terra Amata, segons Henry de Lumley L'any 2000, els arqueòlegs de la Universitat Meiji de Tòquio van trobar dues alineacions pentagonals de forats de pals en un turó prop del poble de Chichibu, que van interpretar com dues barraques datades al voltant de 500.000 anys construïdes per Homo erectus. Actualment, les primeres estructures construïdes expressament confirmades es troben a França al jaciment de Terra Amata, juntament amb les primeres proves de foc artificial a Europa, de 400.000 anys d'antiguitat. A causa del caràcter perible dels refugis d'aquesta època, és difícil trobar proves d'habitatges més enllà de les llars i de les pedres que en poden constituir la base. A prop de Wadi Halfa, al Sudan, el jaciment Arkin 8 conté cercles de pedra sorrenca de 100.000 anys d'antiguitat que probablement eren les pedres d'ancoratge per a tendes de campanya. A l'est de Jordània, les marques de forats dels pals al sòl donen testimoni de cases fetes de pals i raspalls de palla fa uns 20.000 anys. Hi ha una clara prova de construcció d'habitatges des del voltant del 18.000 aC.
miniatura|Torre de Jericó La revolució agrícola del Neolític va requerir la construcció d'assentaments estables i duradors, amb habitatges i estructures adossades per a allotjar-hi el bestiar, i dipòsits on conservar els conreus. A mesura que les comunitats humanes evolucionaven i augmentaven, pressionades per les amenaces bèl·liques constants. El neolític preceràmic A, és una època caracteritzada per l'augment de la sedentarització de les comunitats humanes, amb el desenvolupament de nuclis habitats més grans, noves formes d'arquitectura domèstica i edificis comunitaris, i en el Neolític preceràmic B apareixen els primers complexos monumentals que poden haver tingut una funció ritual, com a Göbekli Tepe. En aquest període van sorgir les primeres ciutats emmurallades per a protegir la comunitat contra amenaces exteriors. La segona tipologia desenvolupada va ser l'arquitectura religiosa. La humanitat es confrontava amb un món poblat de déus vius, genis i dimonis: un món que encara no coneixia cap objectivitat científica. La manera en què els individus transformaven del seu ambient immediat era per llavors molt influenciat per les creences religioses. Molts aspectes de la vida quotidiana es basaven en el respecte o en l'adoració al diví i el sobrenatural.
miniatura|Assentament neolític de Khirokitia Les primeres comunitats agrícoles van utilitzar els materials que tenien al seu entorn: pedra seca, com en el cas del jaciment arqueològic de Nevali Çori, fusta, canyes entrecreuades i cobertes de fang, i els habitatges de Jericó del 9000 aC, que es considera com la primera ciutat de la història, al Pròxim Orient, on la fusta escassejava, el material més estès foren els maons de fang assecats al sol, fets d'una barreja de sorra, argila, aigua i sovint incloïen branques de palla picada i palla, col·locats amb fang. Els maons de fang ben conservats d'un jaciment de Tel Tsaf, a la vall del Jordà, s'han datat al 5200 aC, encara que no hi ha proves que cap dels dos llocs fos el primer a utilitzar la tecnologia. L'evidència suggereix que la composició de maons de fang a Tel Tsaf va ser estable durant almenys 500 anys, al llarg de l'Eneolític.
miniatura|Piràmides egípcies i la esfinx. El poder diví, per tant, era equivalent (o encara superava) el poder secular, fent que els principals edificis dins de les ciutats fossin palaus i temples. Aquesta importància dels edificis feia que la figura de l'arquitecte estigués associada als sacerdots (com en l'antic Egipte) o als propis governants i que l'execució fos acompanyada per diversos rituals que simbolitzaven el contacte de l'home amb el diví. Les ciutats marcaven una interrupció de la naturalesa salvatge, eren considerades un espai sagrat enmig de l'espai natural. De la mateixa forma, els temples dintre de les ciutats marcaven la viscuda dels déus enmig de l'ambient humà. Les necessitats d'infraestructura d'aquelles primeres ciutats també van fer necessari el progrés tècnic de les obres d'enginyeria.
A mitjans del , el ferro i posteriorment l'acer es van incorporar com a materials de construcció. El formigó armat va començar a utilitzar-se a principi del , amb l'inici de la producció industrial del ciment pòrtland. L'alumini va començar a emprar-se a finals dels anys quaranta del , en perfils anoditzats i es continua fent servir en façanes lleugeres. El vidre, amb una notable evolució tecnològica, s'ha combinat amb la silicona estructural per generar façanes i divisòries amb elevada eficiència. A partir dels anys noranta del segle passat també s'utilitza el titani, metall durador i resistent a la intempèrie.
Arquitectura clàssica A l'arquitectura clàssica es distingeixen els següents conceptes, referits als seus cossos i formes:
Elements dels edificis miniatura|La masia de Can Masferrer de Gualba Parts del cos d'un edifici són: Ala és el cos que s'estén per un lateral en relació amb un altre. Pòrtic és el cos format per una galeria de columnes o per arquejades davant la portada de l'edifici i també tota galeria de columnes o pilastres, coberta i recolzant en forma de balconada perllongada o una estada molt llarga. Peristil és el pòrtic que s'estén al voltant de l'edifici, a l'interior o exterior. Atri, pati situat en l'interior de l'edifici i també una plaça en l'exterior d'algunes esglésies. Vestíbul, el mateix atri interior i, en general, la primera estada després de la porta, que dona pas a les altres. Nau, tot àmbit interior que s'estén al llarg en les esglésies, que es diu així per prendre la forma juntament amb la volta d'un vaixell invertit. Tram, cadascuna de les porcions transversals (de columna a columna o de pilastra a pilastra) en què es divideix una nau. Creuer, nau menor que talla les altres i també la intersecció d'aquest amb la nau principal. Crugia és l'àmbit que es troba entre dos murs de càrrega en qualsevol pis. Girola, nau circular darrere de la capella major configurada com una prolongació de les naus laterals. Absis, cos de planta semicircular o poligonal situat en l'extrem oposat a l'entrada principal, que es denomina menor o secundari. Cripta és la capella o església subterrània situada en general sota una altra. Claustre són el conjunt de pòrtics interiors que envolten un pati en els monestirs i catedrals. Trifori és la galeria que se situa en el pis superior de les naus laterals.
Els cossos de l'edifici consten de membres principals o secundaris. Els membres principals es poden classificar en dos tipus: Els suports o sustentacions. A aquest grup corresponen els murs i les columnes. Aquests elements es denominen en general massissos per a distingir-los de les obertures que són els espais de llum entre aquells. Entre els massissos, mereix especial consideració l'aparell que és la disposició i l'entrellaçament donat als materials emprats en l'obra. El suportat o sostingut. Aquí s'englobarien l'entaulament, els arcs i les voltes.
Creació La pràctica de dissenyar, construir i operar edificis sol ser un esforç col·lectiu de diferents grups de professionals i oficis. Segons la mida, la complexitat i el propòsit d'un projecte de construcció en particular, l'equip del projecte pot incloure un promotor immobiliari que realitza un estudi de viabilitat i assegura el finançament per al projecte, una o més institucions financeres o altres inversors que proporcionen el finançament, autoritats locals de legislació i planificació, caps de projecte que realitzen un avantprojecte identificant els requeriments bàsics (dimensions, volum, nombre de plantes, etc) i els estudis de construcció al llarg del projecte, coordinen l'esforç dels diferents grups de participants del projecte, arquitectes, arquitectes tècnics i enginyers llicenciats que proporcionen disseny d'edificis i preparen els projectes bàsic i executiu de construcció.
Les principals disciplines d'enginyeria de disseny que normalment inclourien els següents professionals: serveis de construcció civil, estructural, mecànica o HVAC (calefacció, ventilació i aire condicionat) i serveis elèctrics d'edificació, fontaneria i sanejament. També hi poden participar altres possibles especialistes en enginyeria de disseny, com ara incendis, acústica, enginyers de façanes, física d'edificis, telecomunicacions, AV (audiovisual), BMS (sistemes de gestió d'edificis) o controls automàtics. Aquests enginyers de disseny també preparen documents de construcció que s'emeten a contractistes especialitzats per obtenir un preu per les obres i seguir les instal·lacions. Arquitecte paisatgista; dissenyadors d'interiors; altres consultors; contractistes que brinden serveis de construcció i instal·len sistemes de construcció com control de clima, elèctric, fontaneria, decoració, protecció contra incendis, seguretat i telecomunicacions; agents de màrqueting o arrendament; administradors d'instal·lacions que són responsables d'operar l'edifici.