Sophie-Carmen Eckhardt-Gramatté (rus: Софи Кармен Экхардт-Граматте; 6 de juny de 1899 a Moscou, Rússia – 2 de desembre de 1974 a Stuttgart, Alemanya) va ser una compositora canadenca d'origen rus i virtuosa pianista i violinista.
Nascuda a Moscou com Sofia (Sònia) Friedman-Kocharovskaya, Eckhardt-Gramatté va estudiar al Conservatori de París. Es va embarcar en diverses gires de concerts per Europa occidental, en les quals va interpretar les seves pròpies obres. Va compondre música pràcticament durant tota la seva vida, començant amb l'alfabet de Sis Peces i concloent amb el concert per a trompeta que va deixar incomplet a causa de la seva inesperada mort. Després de la seva mort, el comitè de planificació va decidir nombrar el cas de la Competència Eckhardt-Gramatté per la interpretació de la música canadenca. La primera competició va tenir lloc l'any 1976.
Biografia Sophie Carmen Eckhardt-Gramatté va néixer a Moscou, igual que la seva mare. La seva mare, Catalina de Kochevskaya, una alumna d'Anton i Nicholas Rubinstein i professora de música a la casa de Tolstoi, estava casada amb Nicolas de Fridman, de qui es va separar abans del naixement de Sophie Carmen. De totes maneres, el tema sobre la paternitat està en dubte i, tot i que Fridman definitivament no és el pare, el fill porta el seu nom i fins a l'any 1920 va ser coneguda professionalment com a Sonia Fridman. La seva mare va enviar a la filla a Anglaterra i allí va passar quatre anys amb pares adoptius en una colònia d'expatriats tolstoians, a Whiteway, a les muntanyes de Cotswold, Gloucestershire.
Sophie Carmen es va reunir amb la seva mare el 1904, va anar a París i allí va ser on va començar la seva formació musical, a l'edat dels vuit anys. Sota les instruccions de la seva mare, entre 1906 i 1908, el seu avanç amb el piano va ser precoç. El setembre de 1908, a pesar de no haver tingut una instrucció regular de violí, va ser acceptada com a estudiant de violí al conservatori, on els seus professors van ser Alfred Brun i més tard Guillaume Rémy. En canvi, el piano el va estudiar amb Mme S. Cheneé. Als 11 anys va fer concerts de solista a París, Ginebra i Berlín, apareixent als programes alternativament com a pianista i violinista. A Ginebra el seu programa va incloure una part de Bach per a solos de violí. El 1911 va fer un recital d'improvisacions a parís i un recital a Berlín que incloïa un estudi de Chopin, la Chacona de Bach, Partita no.2 per a solo de violí i un concert per a violí en fa menor per Heinrich Wilhelm Ernst. El 1913 va deixar el Conservatori de París.
Sophie Carmen s'havia traslladat a Berlín amb la seva mare i la seva germana a principis del 1914 i durant un temps les havia recolzat a tocar en els cafès. En canvi, la filla en llei del violinista Joseph Joachim li va entregar un dels violins de Joachim i va arreglar una beca del banquer Franz von Mendelssohn perquè pugui estudiar amb Bronislay Huberman. Durant els seus primers sis anys a Berlín va aparèixer a una sèrie de recitals i velades musicals privades. El 1915 a Berlín va interpretar la Sonata (piano) en fa menor, opus 57, i la part de violí Kreutzer en el mateix programa. Prompte va aparèixer un conflicte, en canvi els seus clients volien que continués com a intèrpret, mentre que la seva pròpia inclinació era dedicar-se a la composició. Per a l'any 1920 ja componia obres de gran format, com és per exemple Ziganka, un ballet pantomima.
La família Gramatté es van mudar a Espanya, vivint a Barcelona durant dos anys. Allí va ser on Sophie Carmen va tenir un nou mentor el violoncel·lista Pau Casals, que li va produir diverses obres, incloent el Concert per a un solo de violí.
També als anys vint es va casar per primer cop amb pintor Walter Gramatté. Aquell matrimoni li va donar la llibertat per dedicar-li temps complet a la composició i fer recitals. Anys més tard, amb la prematura mort de Walter el 1929, Sophie va començar els seus primers concerts per a piano i violí en un debut als Estats Units sota la batuta de Leopold Stokowski i Frederick Stock. Posteriorment, el 1930 quan va tornar a Berlín, va deixar-se la carrera artística i es va dedicar únicament a la composició.
Quan Gramatté va decidir abandonar la seva carrera artística per concentrar-se en la composició l'any 1930, Stokowski li va recomanar estudiar amb Max Trapp a la Preussische Akademie de Berlín, però no va ser fins a 1936 que finalment va seguir aquell consell.
El 1934 es va tornar a casar però aquesta vegada amb Fernando Eckhardt, un historiador d'art austríac resident a Berlín, que havia estat interessat en els gràfics del seu difunt marit. L'any 1939 la parella es va traslladar a Viena i allí es va adoptar el nom artístic amb el qual es van firmar les seves obres posteriors, com Eckhardt-Gramatté. El 1945 Eckhardt-Gramatté va ser un dels petits grups que va restablir la branca austríaca de la Societat Internacional de Música Contemporània. Ella va guanyar alguns premis principals de composició els anys 1948, 1949 i 1950 i el primer premi en la Competència Internacional de Compositores (només dones) l'any 1961.
En reconeixement dels assoliments únics d'Eckhardt-Gramatté, el CBC al novembre de 1974 va transmetre un documental de ràdio de dos hores preparat per Lorne Watson i produït per Walter Unger. Poc després de l'emissió, va partir un viatge europeu i durant la visita a Stuttgart va tenir un accident mentre estava en un autobús i se la va portar a un hospital, però malauradament va morir mentre l'estaven operant. Va ser enterrada juntament amb Walter Gramatté i la seva mare al poble de Wilhelmshagen a Berlín.
Durant els dos últims anys dels seus plans de vida volia procedir en un somni: un concurs per animar als artistes joves a tocar les obres de compositors contemporanis. Després de la seva mort el comitè de planificació va decidir l'any 1975 nombrar el cas de la Competència Eckhardt-Gramatté C.C. per a la interpretació de la música canadenca. La primera competició va tenir lloc el 1976. També li van concedir un títol pòstum de la CCA amb el Diploma d'Honor.
Fernando Eckhardt va completar un catàleg de composicions de la seva esposa el 1980 que va ser publicat en el volum 1 dels 23 volums de S. C. Eckhardt-Gramatté. Una reproducció és Selected Works (Winnipeg, 1980-1984) i està en la totalitat de les obres de la compositora. El seu estudi biogràfic, publicat el 1985 com la música des de dintre, és un compte personal detallat de la seva extraordinària vida.
Els últims vint-i-un anys de la vida de Sonia van ser a Winnipeg, obrint-se nous camins com a persona i pedagoga en les praderes canadenques.
Formació musical Va començar al Conservatori de París i també va rebre classes de la seva pròpia mare. Els seus professors de violí van ser Alfred Brun i Guillaume Rémy, de piano S. Cheneé, i Vincent d'Indy i Camille Chevillard amb composició. Quan va viure a Berlín va estudiar amb Bronislaw Huberman. Del 1936 al 1942 va estudiar amb Max Trapp a l'Acadèmia Preussische de Berlín, girant quasi exclusivament a la composició.
Durant els dos anys que va viure a Barcelona va tenir com a mentor a Pau Casals, que també li va donar un cop de mà a nivell compositiu, incloent el Concert per a un solo de violí.
Eckhardt-Gramatté havia tingut una estricta formació clàssica com a intèrpret, però en gran manera depenia de la composició i la intuïció musical. A part dels estudis teòrics bàsics de sa mare i del Conservatori, la seva escriptura musical estava en les seves pròpies mans fins que va estar quasi 37 anys i va passar tres intensius amb Max Trapp. I mentre ella va reconèixer la importància de la contribució de Trapp a les seves habilitats en el contrapunt i orquestració, no hi ha cap dubte que la seva personalitat creativa s'havia format a través de les seves pròpies investigacions sobre l'experiència creativa, quasi sempre guiat pel seu virtuosisme com a intèrpret.
Mètode interpretatiu Sophie Carmen mai va tenir una cita oficial d'ensenyança; en canvi, ella manté al llarg de la seva vida professional un gran interès en aquest àmbit. Com a intèrpret amb forts enfoques personals al piano i al violí, va desenvolupar un “mètode” per a cadascun.
Un d'ells és l'anomenat “E-gré Piano Tècnica”, que tracta d'utilitzar l'acció de rodament de totes les extremitats rotatòries naturals, i d'aquesta manera ho descriu com un mètode per tindre una tècnica natural en la seva forma més pura que té una posició exactament oposada a la de la tècnica del “dit”. Durant un període d'anys, començant el 1959, va treballar amb Lorne Watson en un llibre sobre la “tècnica E-gré”, que no es va publicar fins a 1991.
Va ser molt important per a l'evolució d'esta tècnica la pupil·la d'Eckhardt-Gramatté, Diedre Irons, que va estudiar amb ella des de 1957 fins a 1965. És per això que alumnes de piano europeus incloent a Erna Heiller i Luise Fischer Thielemann van incorporar aquest mètode.
Estil compositiu Les obres de la seva infància reflecteixen l'encant del saló parisenc, amb un gest considerable cap al virtuosisme i la polifonia de Bach. Mentre es realitza extensament a través de la dècada de 1920, no és d'estranyar que la sortida d'aquesta dècada es caracteritzés pel repertori virtuós del violí (un concert en solitari, tres suites individuals, nou capricis originals i quatre transcripcions de Paganini) i per al piano (concert no.1 i quatre sonates). La relativament petita sortida de la dècada de 1930 és degut en part al xoc de la mort de Walter Gramatté i en part a la seva decisió d'escriure més per a orquestra. Per a finals de 1930, en canvi, va pertànyer al desenvolupament d'un estil molt personal del contrapunt i la composició del Quartet de Cordes N.1 i la Simfonia en C. A la Simfonia, el segon subjecte Mahleresque del moviment de l'obertura i altres detalls temàtics i coloristes van ser per influència conservadora de Max Trapp.
Es va veure afectada també pel repte de ser una compositora dona per primera vegada en l'altament entorn competitiu de l'Europa del seu temps, i després en la situació de la frontera que contrasta radicalment del Canadà. El resultat va ser una música de marcatge, per no dir cabuda, caràcter ple d'idees, impulsos i dificultats tècniques, però rara vegada serena en l'estat d'ànim, clàssica i ordenada.
El seu catàleg d'obres de més de 175 composicions (simfònica, de cambra, violí i piano) testifica l'esperit ardent i dinàmic d'un artista, immers en la tradició romàntica, tallant un camí per si mateixa en el notable terreny musical del .
Eckhardt-Gramatté va crear un estil dens, agressiu, que estava molt més proper i dependent, romanticisme més vell que en les tècniques del . El seu ús de la dissonància era un desenvolupament lògic de post-wagnerianisme, tot i que mai va arribar a l'atonalitat emocional dels mestres vienesos (Schönberg, Berg, Webern…). En canvi, algú va detectar algunes característiques que “mostren una ment viva en familiaritzar-se amb tendències modernes i l'ús d'alts assoliments tècnics en l'explotació dels recursos d'una nova polifonia musical.”
La seva suite VI per a piano consta de tres peces que abasten tres dècades (1928-52), des de la qual és possible obtindré una visió de la càpsula del seu estil. Les tres peces són similars en tindre una unitat d'avanç implacable amb pocs espais de respiració i amb un alt grau d'intensitat emocional.
Debut en la carrera musical El 1970 va rebre un doctorat honorari en música de la Universitat de Brandon i també el títol de professora de part de la ministra d'Educació de Viena, Àustria. El 1974 va ser la primera compositora canadenca que va rebre el Diploma d'Honor i poc abans de la seva mort, el CBC va produir un documental de dos hores de la seva vida.