La Comunitat General de Regants dels Canals d'Urgell, anteriorment anomenada Sindicat General de Regs del Canal d'Urgell, és una Comunitat de Regants que agrupa els propietaris de finques de reg i altres aprofitaments -abastiments i salts hidroelèctrics- dins de la zona concessional del Canal Principal d'Urgell, les seves quatre séquies principals i del Canal Auxiliar o Subcanal d'Urgell.
Va néixer el 1862, amb el nom de Sindicat General de Regs del Canal d'Urgell, per defensar els interessos de l'anomenat "país regant" davant l'empresa constructora i concessionària del canal, la «Sociedad Canal de Urgel». Aquesta infraestructura, al cap de noranta-nou anys, un cop caducada la concessió, va revertir a l'Estat, i actualment, després de més de cent cinquanta anys d'existència, continua essent administrada per aquell primer Sindicat de regants transformat ara en Comunitat General de Regants dels Canals d'Urgell.
Té el seu domicili a la Casa Canal de Mollerussa (Lleida).
Història La construcció del Canal d'Urgell (1853-1861) per la «Sociedad Canal de Urgel» i la signatura de l'anomenat Conveni de Madrid (1862) entre aquesta i els futurs regants, que regulava el cabal dels regs i el pagament d'un novè dels fruits posaren en marxa els nous regs.
El conveni de Madrid
Anterior al Conveni de Madrid, fou l'acord de l'empresari barceloní Jeroni Ferrer i Valls amb els regants, promotor que va obtenir una concessió provisional per a construir el Canal d'Urgell el 8 de març de 1850. Aquest acord estava recolzat per notables propietaris del territori; el signaren el mateix Ferrer i Valls, Francisco Pastoret, Domingo Santamaria, Domingo de Dalmau, Francisco Aldomá, Francisco Jover, Matias Casals, José Antonio Xammar, Magin Macià, Francisco Castellana, Felipe Culleré i Felipe Gasol. I tractava de reunir el capital necessari per a obtenir la concessió definitiva i tirar endavant les obres. S'acordava construir el canal compensant els costos de les expropiacions dels canals i les séquies de distribució als propietaris dels terrenys per on havien de passar, mitjançant l'emissió d'unes accions anomenades "d'indemnització", a banda dels capitals obtinguts amb les accions corrents o "d'emissió" aportades per socis capitalistes. D'aquesta manera no calia que la companyia disposés d'un capital líquid tan elevat, i els regants passaven a tenir en propietat una part del canal. D'altra banda, fixava un cànon d'una novena part de la collita com a prestació per a gaudir del reg, o sigui, un pagament en espècie en comptes d'un cànon en metàl·lic, pensant que d'aquesta manera els empobrits pagesos de la plana d'Urgell el podrien acceptar, cosa que permetria tirar endavant el canal. El conveni fou signat el 10 d'agost de 1852 i obtingué 1600 adhesions dels propietaris.
Ferrer i Valls però no va obtenir el suport econòmic necessari per a començar a temps les obres, i la concessió provisional del canal d'Urgell es va declarar caducada el 3 de novembre de 1852 en benefici de la companyia Girona Hermanos, Clavé i Cia qui, finalment, obtingué la concessió definitiva per a la construcció de l'esmentat canal en unes condicions similars a les plantejades en l'anterior concessió: Utilitzar el projecte i pressupost redactats per l'enginyer Pedro de Andrés y Puigdollers, i haver de subscriure un conveni amb els regants per a gaudir durant 99 anys de l'aprofitament a canvi del pagament d'un cànon, que en el cas que no s'arribés a cap acord, se subrogaria en el "Conveni de Lleida" -el signat pel Sr. Ferrer i Valls- (punt 5 i 6 del decret de concessió), o sigui, mitjançant la recaptació del novè durant els primers seixanta anys de l'inici dels regs. La nova concessió sembla que era del grat de tothom. La mateixa companyia escriu el 12 de novembre de 1852 als "senyors propietaris i demés interessats en el reg d'Urgell" que disposa del capital suficient per acometre l'obra, la intenció de crear un Banc Agrícola amb fons suficients per avançar diners a un preu mòdic a propietaris i pagesos interessats en el reg, i acceptant la possibilitat de subrogar-se en el contracte de Ferrer i Valls, perquè creien que facilitaria l'acord amb els futurs regants.
Nou anys després, a punt de finalitzar-se les obres de construcció del canal principal, i amb pressa per iniciar la construcció de les séquies i iniciar els primers regs, el governador de la província de Lleida convocà als grans propietaris de la plana l'11 d'agost de 1861, a Tàrrega, perquè anomenessin una junta de representants per a negociar el cànon o contraprestació per al reg. Junta que fou composta finalment per Francisco Castellana de Tàrrega, Domingo Dalmau de les Borges Blanques, Leonardo Ferrer de Talladell, Antonio Segarra de Tarròs, Magí Macià de Boldú, Ramon Mestres i Ramon Siscar d'Agramunt, Gerónimo Montiu de Cervera, Felipe Culleré de Mollerussa, José Antonio Xammar de Juneda i Francisco Aldomà de Castelldans. D'ells, Castellana, Dalmau, Macià, Culleré, Xammar i Aldomà havien signat l'acord de Ferrer i Valls. Requerí també el governador de l'opinió de la Junta Provincial d'Agricultura, de l'enginyer provincial i de l'empresa concessionària. El resultat d'aquelles gestions fou traslladat a les Corts de Madrid, on s'aconseguí avenir les parts amb un text basat fonamentalment en els articles de l'acord de Ferrer i Valls, alguns d'ells copiats literalment, que fou aprovat i signat per Pascual Madoz Ibañez, Laureano Figuerola Ballester, Manuel Safont i Lluch, Pedro Abades Soto i Enrique del Pozo Aiguals diputats a corts a Madrid, Fernando Puig Gibert i Francisco Ferrer i Busquets representant a la companyia, i per Ramon de Siscar Montoliu i Antonio Satorras Vilanova representant al país regable, el 17 de febrer de 1862: l'anomenat "Conveni de Madrid".
Resulta incomprensible com un acord fet a mida per als regants hagués estat acceptat tan fàcilment per la companyia concessionària, tal com lamentava Domingo Cardenal enginyer encarregat de la construcció del canal en una memòria sobre el canal d'Urgell, escrita el 1895. A manca d'experiència prèvia sobre la matèria, el "Conveni de Madrid", demostrà posteriorment ser una font contínua de conflictes i disputes que condicionaren els primers cinquanta anys de vida del regadiu i provocaren l'asfíxia econòmica de la SA Canal d'Urgell.
El primer Sindicat General de Regs.
miniatura|Orla commemorativa de la constitució del 1er Sindicat General de regs del Canal d'Urgell el 28 de novembre de 1862 a Tàrrega.
Aprovat el conveni de Madrid, la Societat del canal conjuntament amb la Junta de propietaris organitzaren l'acte simbòlic del primer reg, que fou a la finca "Tarassó", del terme d'Agramunt, propietat del Sr. Ramon Mestres Cendrós, el dia 25 de març de 1862. Acte precipitat, donat que només hi havia construit el Canal Principal, però que fixava la data d'inici dels 99 anys de concessió.
La SA Canal de Urgel ratificà el conveni el 13 de maig de 1862, i el governador provincial s'encarregà d'aconseguir la conformitat dels municipis de la zona regable convocant una reunió, el 26 de Juny a Tàrrega, entre representants municipals -dos delegats per cada un- i la junta de propietaris que negocià el conveni. Dita junta de propietaris, anomenada "Junta comissionada del País", presentà una memòria en la qual s'exposava el conveni i la seva conveniència, defensant-lo per considerar que era la millor solució per als futurs regants i que, a més, era de lliure adhesió per part dels pagesos. Malgrat tot, els representants municipals no ratificaren el conveni; els carlistes de la plana, que veien en el canal una obra patrocinada pels borbons, els seus rivals polítics, escampaven arreu soflames en contra - ¡Ni liberal ni adherit al canal! - per tal de fer-la fracassar.
Finalment, en una altra reunió dels delegats municipals, el 7 d'agost de 1862, només s'acceptà que la Junta comissionada tornés a negociar el conveni. Discrepàncies que foren taxativament resoltes per la Reial ordre de 3 de setembre de 1862, que imposà el conveni de forma definitiva tal com estava redactat tot ordenant al governador provincial la disposició al territori dels Sindicats de Regs, tant els particulars com el general. Fou aleshores quan alguns membres de la Junta comissionada del País es constituïren, el 28 de novembre d'aquell any, en el primer Sindicat General de Regs del Canal d'Urgell. En formaren part: Francesc Castellana, José Antonio Xammar, José Companys, Ramón Mestres i Gerónimo Montiu.
El reglament provisional per al règim dels regs.
La publicació en 1844 de la versió castellana del llibre "Voyage en Espagne" escrit entre 1816 i 1819, per François Jaubert, Baró de Paçà, veí de Perpinyà, militar i polític rossellonès de la Restauració Borbònica, amb l'objectiu de l'estudi dels regadius catalans i valencians amb una especial atenció als seus usos, costums, capítols i concessions reials, animà a la Societat econòmica d'amics del país de València a publicar-lo amb l'addició d'una recopilació d'ordenances i reglaments de les principals séquies valencianes. En el llibre, apareix una encesa defensa a favor de la construcció del Canal d'Urgell arran dels contactes que el mateix Jaubert mantingué amb el general Castaños el 1819, a qui coneixia personalment després d'haver estat enviat pel govern francès el 1815 a negociar amb ell la retirada de l'exèrcit espanyol que ocupava part del Rosselló arran del govern dels cent dies, i amb Tomàs Soler i Ferrer, redactor del projecte del canal impulsat per la Reial Junta de comerç de Barcelona el 1816. El llibre fou de gran predicament entre dirigents i polítics a l'hora d'aprofundir en les concessions d'aigua per a reg i el seu ordenament jurídic, influí en la consolidació del concepte de Sindicat de regs com a ens corporatiu vertebrador d'aquesta activitat, i inspirà articles com els dedicats al regadiu del "Proyecto de Código General de Aguas" redactat el 1859 per Ciril Franquet i Bertran. Fou aquella una època en què hi hagué una intensa activitat parlamentària d'ençà la creació de la Comissió ministerial de 1859 a les corts de Madrid a l'entorn la regulació legal dels aprofitaments d'aigua. No és, doncs, d'estranyar, que la junta de propietaris representants dels futurs regants fos obligada a constituir-se en un sindicat de regs, i que els seus reglaments, convenientment adaptats per l'enginyer Domingo Cardenal a la realitat del pla general de regs del canal d'Urgell tinguessin tant a veure amb el model de comunitat de regants que posteriorment institucionalitzarien la primera (1866) i segona (1879) llei d'aigües.
El Reglament provisional per al règim dels regs, aprovat per Reial ordre de 24 d'agost de 1863, que regulava les disposicions del Conveni de Madrid i el funcionament del regadiu, instituïa el Sindicat General i deu Sindicats particulars (art. 106), i els atribuïa la distribució de les aigües, la vigilància, entreteniment i neteja de les séquies de distribució i desguassos. Els síndics particulars s'elegien per votació entre els regants de cada demarcació, i havien de posseir almenys 15 jornals de terra. Els síndics particulars elegien cinc síndics generals, els quals havien de tenir almenys 50 jornals.