El Dialogo sopra i due massimi sistemi del mondo ("Diàleg sobre els dos grans sistemes del món") és una obra del físic i matemàtic toscà Galileo Galilei (1564-1642), conegut als Països Catalans com Galileu, publicada el 1632 a Florència i escrita en forma de diàleg entre diversos personatges en italià, on l'autor ataca el model geocèntric del sistema solar de Claudi Ptolemeu (circa 90-circa 168) i defensa el model heliocèntric de Nicolau Copèrnic (1473-1543). El llibre el dedicà a Ferran II de Mèdici, Gran Duc de Toscana, que era el seu protector. La Santa Inquisició el prohibí el 1633, però Matthias Bernegger el traduí al llatí i fou publicat a Estrasburg el 1635 amb el nom de Systema cosmicum, difonent-se pels països protestants. N'hi ha una versió digitalitzada disponible en línia.
Antecedents Els dos sistemes del món El model geocèntric
miniatura|esquerra|Reproducció digital del sistema ptolemaic que figura al llibre Cosmographia de Peter Apian (1539) Els coneixements astronòmics a finals del estaven marcats per lAlmagest, l'obra de Claudi Ptolemeu publicada al , i que havia arribat fins al amb poques alteracions. Segons Ptolemeu, que es basava en les idees d'Aristòtil, l'Univers estava format per la Terra, immòbil al centre, i girant al seu voltant la Lluna, el Sol i els cinc planetes coneguts fins aleshores: Mercuri, Venus, Mart, Júpiter i Saturn, en aquest ordre. En el model de Ptolemeu tots els moviments dels astres es poden descompondre en cercles, fent servir els epicicles i els deferents, per explicar el moviment retrògrad dels planetes i les variacions dels diàmetres observats. Tanmateix aquest sistema ptolemaic tenia un gran problema: no podia predir amb prou precisió les posicions dels planetes, malgrat tots els intents que es feren. miniatura|Esquema del model heliocèntric de Nicolau Copèrnic al seu llibre De Revolutionibus Orbium Coelestium (1543)|left
El model heliocèntric
Amb la intenció de solucionar els problemes del sistema geocèntric, el polonès Nicolau Copèrnic proposà la hipòtesi que és el Sol i no la Terra qui es troba al centre de l'univers. El 1543 publicà el llibre De Revolutionibus Orbium Coelestium (Sobre la revolució de les esferes celestes), llibre on exposà la idea que el Sol és el centre de l'univers, el qual resta immòbil, i al voltant del qual giren els planetes, incloent-hi la Terra. Nogensmenys la Lluna gira al voltant de la Terra. Copèrnic havia cercat simplement una solució senzilla al problema del moviment dels planetes amb una nova teoria, l'heliocentrisme, tot i que quan es publicà no existia cap prova observacional en la seva defensa. Tot i no aconseguir resoldre totalment el problema, ja que falla en considerar les òrbites planetàries circulars en comptes d'el·líptiques com realment són, el sistema heliocèntric funcionava molt millor que el de Ptolemeu a l'hora de predir la posició dels planetes. Però la teoria de Copèrnic presentava alguns problemes. Uns de caràcter físic, com per exemple explicar com la Terra podia arrossegar la Lluna en el seu moviment al voltant del Sol; i altres problemes que no tenien res a veure amb la ciència, com el fet que el model heliocèntric entrava en contradicció amb alguns passatges de la Bíblia, interpretats de manera literal.
La postura de l'Església miniatura|Retrat del papa Urbà VIII per Gian Lorenzo Bernini (1625) Per a l'Església catòlica de l'època, que feia una interpretació literal de la Bíblia, l'heliocentrisme era contrari a la paraula de Déu. Eren els temps de la Reforma protestant i de la Contrareforma catòlica. El 1604 Galileu fou denunciat per determinisme astrològic i per viure herèticament, i el 1612 el dominic Lorini l'acusà públicament de defensar la teoria copernicana. El 1616 s'obrí una causa contra Galileu dirigida pel jesuïta Roberto Bellarmino (1542-1621) que ja havia condemnat a la foguera al dominic Giordano Bruno (1548-1600) el 1599. Finalment la Inquisició prohibí, fins a una futura revisió, les obres que afirmassin la centralitat del Sol i la mobilitat de la Terra, s'inclogué el De Revolutionibus de Copèrnic a l'''Index Librorum Prohibitorum, i prohibiren a Galileu ensenyar o defensar, ni com a hipòtesi ni com a veritat, la doctrina copernicana.
La situació semblà canviar el 1623 quan fou elegit papa Maffeo Barberini (1568-1644), amb el nom d'Urbà VIII (1623-1644) que fins aleshores havia estat amic de Galileu i admirador de la seva obra. El mateix 1623 Galileu el visità a Roma i, després de diverses converses, a on discuteixen sobre el geocentrisme i l'heliocentrisme, el papa li encarregà un llibre on s'exposassin aquests dos sistemes del món, amb la condició que l'exposició fos totalment neutral, ja que segons argumentà el papa, no hi havia cap prova física del sistema copernicà. Això obligava a presentar la teoria de Copèrnic com una simple hipòtesi i en cap cas com una descripció real de l'univers. A més les opinions del pontífex havien de quedar reflectides a l'obra. Galileu acceptà l'encàrrec i hi dedicà els següents sis anys (1624-1630) amb nombroses interrupcions. Posteriorment el llibre hagué de passar una censura, a Florència i a Roma, que durà dos anys, fins que aconseguí publicar-lo a principis del 1632.
Les observacions de Galileu amb el telescopi miniatura|La lluna dibuixada per Galileu|esquerra A la tardor del 1609, Galileu apuntà per primera vegada cap al cel el seu telescopi, que havia construït millorant el disseny d'un que li havia arribat d'Holanda. Publicà les seves importants observacions molt ràpidament el 1610 en el llibre Sidereus Nuncius: Galileu descobrí que la superfície de la Lluna no és una esfera perfecta com deia Aristòtil i com s'acceptava fins aleshores, sinó que hi observà muntanyes i mars, que són en realitat planures. Per a Aristòtil existien el món sublunar, imperfecte i canviant, que incloïa la Terra i tot el que hi ha entre ella i la Lluna; i el món supralunar, amb formes geomètriques perfectes (esferes) i moviments regulars immutables (moviment circular uniforme). La presència de muntanyes a la Lluna trencava la seva perfecció i contradeia per tant aquesta visió del món. miniatura|Les quatre llunes de Júpiter amb Júpiter al centreDescobrí quatre llunes de Júpiter (Ganimedes, Cal·listo, Europa i Io). La gran importància d'aquest descobriment rau en el fet que posa en evidència que, contràriament a les idees d'Aristòtil i Ptolemeu, no tots els cossos giren al voltant de la Terra. A més el problema de com la Lluna no es queda endarrerida quan gira al voltant de la Terra queda superat: si els satèl·lits de Júpiter segueixen a aquest en el seu camí, també la Lluna pot seguir la Terra. Per acabar, els satèl·lits estan ordenats pel seu període orbital, com un sistema solar copernicà en miniatura. Veiem doncs que tal com ho interpreta Galileu, el descobriment dels satèl·lits de Júpiter és una prova indirecta a favor de la teoria heliocèntrica de Copèrnic. Observà taques solars que es desplaçaven amb el temps i en feu un seguiment. Deduí correctament que les taques es trobaven a la superfície del Sol i que no es desplacen, sinó que és el Sol qui té un moviment de rotació sobre un eix. I si el Sol gira, també és possible que ho faci la Terra explicant el pas del dia i la nit.miniatura|Predicció de les fases de Venus segons ambdós models Observà que Venus presentava fases com la Lluna. En el sistema ptolemaic, Venus mai es pot trobar darrere del Sol vist des de la Terra. Per tant, Venus només pot presentar les fases creixent, minvant o nova, però mai fase plena. En canvi, al sistema de Copèrnic Venus pot presentar totes les fases, tal com s'observa amb el telescopi. L'observació de les fases de Venus descarta doncs, des d'un punt de vista científic, el model ptolemaic.
Contingut El diàleg es desenvolupa a Venècia durant quatre jornades, on tres interlocutors discuteixen sobre els sistemes ptolemaic i copernicà. Galileu no tracta un altre sistema, el de l'astrònom danès Tycho Brahe (1546-1601), que proposà que la Lluna i el Sol giren al voltant de la Terra, immòbil, mentre que els cinc planetes coneguts (Mercuri, Venus, Mart, Júpiter i Saturn) giren al voltant del Sol.
El llibre no és neutral, sinó que defensa clarament l'heliocentrisme, amb diferents arguments. La forma de narració basada en el diàleg que usa Galileu és un recurs antic ja emprat a l'antiga Grècia que, en principi, proporciona una manera clara de presentar teories no convencionals, en aquest cas herètiques, sense que l'autor hagi d'aprovar-les íntegrament. És un recurs emprat també en l'actualitat pels periodistes que trien una font d'informació que digui el mateix que pensa el periodista. miniatura|Galileu retratat per Ottavio Leoni el 1624 Personatges Els tres personatges són: Filippo Salviati: és un copernicà, fa referència a un noble florentí que conegué Galileu el 1611. Gianfrancesco Sagredo: és un personatge neutral, però en realitat es deixa convèncer per Salviati. Es tracta de l'amic de l'ànima de Galileu, conegut de la seva època a Venècia. És l'amfitrió de la trobada. Simplicius: representa el pensament aristotèlic. Inspirat possiblement en el papa Urbà VIII.
Al prudent lector Unes pàgines sense signar precedeixen al text, i duen per títol Al prudent lector. No se sap qui les redactà, potser els censors o el mateix Galileu pressionat per ells amb l'objectiu de seguir les directrius del papa Urbà VIII, deixant ben clar que la teoria copernicana és una simple hipòtesi matemàtica, i que en cap cas és superior a la tesi de la immobilitat de la Terra.
Primera jornada Molts dels raonaments dels interlocutors de la primera jornada havien estat ja publicats separadament per Galileu, com els que es refereixen a les lleis del moviment dels cossos pesats i dels cossos celestes, i a les característiques de la llum solar reflectida per la Lluna. En aquesta jornada es combat el dogma aristotèlic de la immutabilitat dels cossos celestes i es demostra que és incompatible amb les observacions de la Lluna, del Sol, dels estels i dels estels nous. L'existència de les llunes de Júpiter, de les fases de Venus i de Mercuri i les variacions del diàmetre aparent de Mart demostren quan més senzilla és la hipòtesi heliocèntrica de Copèrnic per explicar el moviment dels astres respecte del sistema geocèntric de Ptolemeu.
Segona jornada La jornada segona comença amb aquest argument, provant Salviati, en contra de les doctrines aristotèliques, que l'alternança del dia i la nit s'origina en el moviment de rotació de la Terra i no en el del Sol. El debat es fa especialment viu en tractar el moviment o la immobilitat de la Terra; dins d'aquesta mateixa qüestió es discuteixen els moviments dels cossos pesats i dels projectils. En les experiències amb què es demostra la nul·litat de totes les proves adduïdes contra el moviment de la Terra està explicat clarament el principi de la relativitat. Els tres interlocutors passen després a tractar del pèndol, de les propietats de les seves oscil·lacions i de la gravetat en general, l'origen i essència no es coneixen. La segona jornada acaba amb la defensa d'alguns conceptes de Johannes Kepler (1571-1630) sobre les òrbites dels planetes.
Tercera jornada miniatura|Moviments del Sol i dels planetes Mercuri, Venus, Mart i Júpiter, suposant el model geocèntric