Carles Fages de Climent (Figueres, Alt Empordà, 16 de maig de 1902 - 1 d'octubre de 1968) fou un narrador, dramaturg, poeta, crític d'art i literari, i periodista empordanès.
L'any 2018, amb motiu del cinquantè aniversari de la mort de l'escriptor, es va commemorar oficialment l'Any Fages de Climent.
Biografia Va néixer a Figueres el 16 de maig de 1902, fill d'una nissaga empordanesa, la qual posteriorment va retratar amb orgull a la seva novel·la Climent (1933). La seva infantesa la va passar a la casa pairal de Castelló d'Empúries, on va iniciar els estudis i, de tant en tant, passava els estius a Torroella de Fluvià, concretament a Palol de Fluvià, pairalia del terme municipal.
Després de fer l'escola a Castelló d'Empúries, en el 1913 comença els estudis de batxillerat en el col·legi dels jesuïtes del carrer Casp de Barcelona. En el 1919, es matricula de Dret i Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. Se suposa que va ser a Figueres on es van conèixer amb Salvador Dalí, probablement amb motiu d'alguna primera irrupció pictòrica pública o d'alguna exposició col·lectiva en què devia participar Dalí a partir del 1921, però no es té constància fefaent del moment i el lloc on es va produir aquesta primera relació. Ja a la universitat, Fages coincideix amb Eugeni d'Ors, Josep Maria de Sagarra, Carles Riba i d'altres figures de les lletres a la penya de l'Ateneu. Posteriorment va a Madrid, on es doctora en Llengües clàssiques (amb una tesi sobre el paisatge en la poesia d'Homer) i on coincideix de nou amb Salvador Dalí i, mitjançant aquest, amb Federico García Lorca."El binomi Salvador Dalí - Carles Fages de Climent", Montserrat Vayreda, Revista de Girona, Any: 1974 Núm.: 68, pg. 68 Va passar la majoria de la seva infantesa a la casa pairal de Castelló d'Empúries que tenia un hort on ara hi ha el Portal de la Gallarda, un restaurant dels seus antecessors. Molt jove inicia una fecunda activitat literària, centrada principalment en la poesia.
A vint anys obté la Flor Natural als Jocs Florals de Girona (1922); el mateix any, el dia 26 de juliol, també obté la Flor Natural als Jocs Florals del Vendrell amb el títol "Madrigals de galania". El 1923 es dona a conèixer públicament amb un recital de poesies a la Biblioteca Popular de Figueres i poc després comença a publicar la seva obra poètica amb el llibre Les bruixes de Llers (1924) amb il·lustracions de Salvador Dalí i pròleg de Ventura Gassol. Carles Rahola considerà que aquesta obra significava "la revelació d'un talent èpic". Casat el 1926 amb Ramona Mir i Vidal, va anar a viure a Barcelona on es va dedicar gairebé exclusivament a la literatura. En el transcurs dels anys, el matrimoni va tenir quatre fills: Maria Lluïsa, Marc Enric, Maria Antònia i Pere Ignasi, el més petit dels quatre. L'any 1929 edita El bruel, seguit de la novel·la Climent l'any 1933. La Guerra Civil el troba a Castelló d'Empúries on es veu espoliat dels seus béns. Torna a Barcelona i publica llavors, el 1938, els Sonets a Maria Clara. Acabada la guerra i amb problemes econòmics, decideix fixar la seva residència a la casa pairal de Castelló d'Empúries.
Carles Rahola en la seva Antologia de prosistes i poetes catalans, publicada a Girona el 1933, no dubtà a incloure-hi Fages de Climent al costat de prohoms de les lletres catalanes, com Pompeu Fabra, Àngel Guimerà, Joan Alcover, Anicet de Pagès, Guerau de Liost, Josep Maria de Sagarra i Víctor Català". Aconsegueix també la Flor Natural dels Jocs Florals de Girona, Mallorca, Barcelona, Sant Sadurní d'Anoia, i el premi de Poesia Catalana de la Ciutat de Barcelona el 1959, entre d'altres. Col·labora també en diferents diaris i revistes (La Vanguardia, Diari de Barcelona, Tele/Estel, Los Sitios, etc.). Els últims anys de la seva vida, Fages els passa lluny de Barcelona, al seu Empordà natal, a la casa pairal dels Climent, a Castelló d'Empúries. El dia 1 d'octubre de 1968 mor a Figueres. Poc abans de morir demana escoltar la Missa de Rèquiem de Fauré."
Obra Fages de Climent contribuí a la mitificació literària de la seva comarca nadiua, tot prenent l'Empordà, la tramuntana i la seva gent com a temàtica bàsica d'una múltiple producció literària (poesia, prosa, teatre i periodisme). Així, creà personatges literaris com el "Sabater d'Ordis" –equiparable, segons Eugeni d'Ors, al Quixot de Cervantes– i contribuí d'una manera decisiva a conferir determinades atribucions a certs pobles (Llers, terra de bruixes; Vila-sacra, capital del món). Alhora, el seu gran interès per la pintura li possibilità relacionar-se i establir col·laboracions amb diferents artistes.
Fages i Dalí El seu company d'escola Salvador Dalí fou un dels artistes amb qui més col·laborà i amb qui tingué el privilegi de poder comptar amb il·lustracions per als seus escrits, entre les quals destaquen les de Les bruixes de Llers (1924) i Balada del Sabater d'Ordis (1954), prologat per Eugeni d'Ors, amb epíleg del pintor. Dalí i Fages van treballar plegats en El triomf i el rodolí de la Gala i en Dalí, en ocasió de l'homenatge que la ciutat de Figueres tributà, el 1961, al pintor. Fages hi posà els versos, i Dalí, els dibuixos que els acompanyen, fets en un únic cartró i, segons el poeta, en una sola nit. El text és una biografia poètica del pintor, i les il·lustracions constitueixen una síntesi genial de tota la simbologia daliniana de l'època. Així, hi apareixen els rellotges tous, les formigues, l'àngelus de Millet, el Sabater d'Ordis, i alguns dels noms dels principals referents dalinians, com Picasso o Gaudí. Cal esmentar també el Crist de la Tramuntana que es troba al Teatre-Museu Gala Salvador Dalí, realitzat per Salvador Dalí en homenatge al poeta amb motiu de la seva mort, i que fa al·lusió a un dels poemes més coneguts de Fages, "Oració al Crist de la tramuntana":
Josep Pla sobre Fages Josep Pla dedica una bona part del volum 38 de la seva Obra completa, Escrits empordanesos, a Fages de Climent, de qui diu que "portava la literatura a la sang. És un escriptor del país […], literàriament geogràfic, específicament empordanès, […] és un localista: de vegades vulgar, de vegades molt intel·ligent. Amb un home així jo m'hi entendré sempre".
Pla valorava molt la relació personal que lligava Dalí i Fages. A l'Empordà, després de tants devessalls, desoris, subversions i trompades, han aparegut dos autèntics cavernícoles, com se solia dir a l'època de la República: Dalí i Fages. Aquests dos conservadors empordanesos han estat els esperits més lliures, més oberts, menys cavernícoles que aquest país ha produït. A Figueres (Fages) arribà a ser un home extremament conegut i popular (…). Així com Dalí s'ha fet pintoresc ell mateix, a Fages, el pintoresc, no se'l feu ell, sinó la ciutadania.
Pla, per altra banda, afirma que corria el rumor que fou Dalí qui va suggerir a Fages la idea d'escriure "Somni de Cap de Creus. (…) Aquest poema deu ser l'única cosa seriosa que s'ha escrit fins a la data sobre el cap de Creus i la seva geografia, la seva història i la manera de viure de la gent que trepitja el país. No crec que fos gaire difícil de la part de Dalí impulsar Fages a escriure aquest poema, i això no solament perquè Fages coneixia aquests indrets correctament, sinó perquè en sabia la força poètica. Fages, conclou Pla, era l'home exactament adequat per fer el poema del cap de Creus.
Els epigrames Josep Pla es refereix també als cèlebres epigrames de Fages de Climent. Tingué el do de l'epigrama, que al meu modest entendre és una manera literària excelsa. N'escriví de meravellosos. En té de mancats, xarons, frívols, de mal gust, però n'hi ha de perfectes, literàriament ben girats, admirables, que duraran tant com poden durar aquesta espècie d'històries humano-literàries. N'escriví moltíssims, se'ls publicava ell mateix d'una forma molt precària a base d'aplegar-ne un centenar en fulls copiats a màquina, però la seva popularitat a l'Empordà es degué al boca-orella. Fages tingué una gran facilitat per improvisar epigrames i no hi ha clergue, Curial, burgès o polític de l'Empordà a qui no n'hi dediqués algun.
L'any 2002, centenari del seu naixement, es van publicar prop d'un miler d'epigrames, comentats per Joan Ferrerós. Una definició asèptica que s'adaptaria als epigrames de Fages de Climent seria, segons aquest crític literari, la següent: Composició breu, en vers, que expressa un pensament, una reflexió o un consell, de forma aguda i punyent, sovint -però no pas sempre- satírica i burlesca.Carles Fages de Climent Epigrames BRAU, 2002
Per a Enric Casasses, els epigrames de Fages, sempre directes, breus i genials, no són l'obra d'un literat que juga a fer epigrames. Són autèntics epigrames en llur funció diguem-ne més pràctica: és molt més que poesia de circumstàncies; és poesia utilitària. Aquesta branca activa de la poesia, la poesia que intervé directament en la vida social concreta d'aquest o aquell individu o institució, sigui per qüestions d'afers públics o privats, sempre ha existit, i tingué una gran importància i produí autèntiques obres mestres, en provençal, en el moment constel·lat de trobadors. I Fages és dels pocs que l'ha revifada amb categoriaCarles Fages de Climent Epigrames BRAU, 2002
Segons Narcís Sala,Sala, Narcís Els epigrames de Carles Fages de Climent. La vida i l'obra de Carles Fages de Climent (Institut d'Estudis Empordanesos, 1983) l'epigrama de Fages respon a la lliçó orsiana de manifestar la màxima categoria que l'art sap extreure de l'anècdota, que el poeta, com a velada conclusió, arriba a expressar en els seus epigrames, i per això hi ha en ell aquella influència d'arrel grega, mostrant-se sentenciós, qualitat que ultrapassa la pura poètica –que n'és sols el vehicle– i que hi afegeix una neta coincidència amb la paremiologia popular.
Fages feu servir sovint el pseudònim o heterònim de «Lo Gayter de la Muga», per tal de dissimular l'autoria dels seus cèlebres epigrames, sovint desvergonyits i de vegades injuriosos, que criticaven una societat pudorosa i exigent amb la cortesia formal, com la catalana de la postguerra civil i el franquisme. Els epigrames de Fages eren, parafrasejant la popular dita d'avui, literàriament incorrectes.
Josep Pla sentencià: "És el poeta de la gent […] els epigrames no són res més que el que diuen: els seus triomfs (escassos) i les seves misèries (múltiples). Ara el fet li ha produït una literatura –avui desconeguda– que jo crec que és admirable". Per concloure aquesta referència a l'escriptor de Palafrugell, hem de recordar l'epigrama que Fages li dedicà:
Prosa De la seva obra en prosa, destaca Climent (1933), escrita a partir d'elements biogràfics extrets de l'arxiu de la seva família. A través de les figures d'Enric Climent i Casadevall, i Enric Climent i Vidal, rebesavi i besavi de l'autor, respectivament, Fages presenta l'ordre de vida de les famílies terratinents del , les lluites polítiques, les passions, l'exili, l'abús i la valentia, i un principi de vitalitat, sempre erigit com a criteri de conducta i llibertat personals, creant un ric fris històric del .
L'any 2014 es van publicar les seves Memòries, inèdites fins llavors. Subtitulades per l'escriptor A la recerca de mi mateix, constitueixen un importantíssim document biogràfic i literari. Narcís Garolera, editor filològic del llibre, afirma que, en alguns aspectes -sobretot en l'estil- recorden les fastuoses Memòries de Josep Maria de Sagarra.
El 2017 aparegué un altre títol memorialístic -Els meus difunts, a cura de Narcís Garolera-, fins llavors també inèdit, que aplega retrats i evocacions de familiars, amics i personatges coneguts. Aquest llibre ve a completar les esmentades Memòries.
Obra periodística De la seva extensa obra periodística se'n publicà un recull, a càrrec de Jaume Guillamet, l'any 2003."Carles Fages de Climent. Recull d'articles". (2003)
Fages musicat