miniatura|upright=1.8|Mémoires récréatifs, scientifiques et anecdotiques du physicien-aéronaute E.G. Robertson (vol. 1 frontispiece Fantasmagoria, era una forma de teatre de terror que (entre altres tècniques) feia servir una o més llanternes màgiques per a projectar imatges aterridores com esquelets, dimonis i fantasmes sobre parets, fum o pantalles semitransparents, generalment utilitzant una projecció posterior per mantenir la llanterna fora de la vista. Es van utilitzar projectors portàtils o mòbils, el que va permetre que la imatge projectada es mogués i canviés de mida a la pantalla, i els dispositius de projecció múltiples van permetre el canvi ràpid de diferents imatges (aquesta capacitat d'animar i ampliar o reduir una imatge per mitjà de manipulacions òptiques va marcar una evolució respecte al concepte de quadre). En molts espectacles, l'ús de decoració esgarrifosa, foscor total, presentació verbal (auto) suggestiva i efectes de so també van ser elements clau. Alguns programes van agregar tot tipus d'estimulació sensorial, inclosos olors i descàrregues elèctriques. Fins i tot el dejuni requerit, la fatiga (espectacles tardans) i les drogues s'han esmentat com a mètodes per garantir que els espectadors estiguin més convençuts del que van veure. Els espectacles van començar sota l'aparença de sessions d'espiritisme reals a Alemanya i França a finals del , i van guanyar popularitat en la major part d'Europa (especialment a Anglaterra) al llarg del .
Els espectacles de la fantasmagoria es consideren un antecedent del cinema, és a dir, un precedent a la creació del cinematògraf dels germans Lumière o dels invents d'Edison, i en conseqüència un precursor del cinema de terror.
Etimologia Fantasmagoria significa «l'art de parlar en públic amb fantasmes». Prové del francès, «phantasmagorie», del grec antic «φάντασμα» (Phantasma, «fantasma") i possiblement «αγορά» (agorá, «assemblea, reunió") al costat del sufix -ia o «ἀγορεύω» (agoréuo, «parlar en públic").
Paul Philidor va anunciar el seu espectacle d'aparicions de fantasmes i evocació d'ombres de persones famoses com «Phantasmagorie» al diari parisenc «Affiches, annonces et avis diverses» del 16 de desembre de 1792. Al voltant de dues setmanes abans, el terme havia estat el títol d'una carta d'un cert «ALM», publicat Magazin Encyclopédique. La carta també va promoure l'espectacle de Phylidor. Aquest havia anunciat prèviament el seu espectacle com «Phantasmorasi» a Viena el març de 1790.
La variació anglesa «Phantasmagoria» es va introduir com el títol de l'exposició d'il·lusions òptiques i peces d'art mecàniques de M. De Philipsthal a Londres el 1801. Es creu que De Philipsthal i Phylidor van ser la mateixa persona.
Història La fantasmagoria va ser una peça molt popular d'entreteniment tant per als nens com per als adults. La seva popularitat es va disparar a tot Europa, a Alemanya en particular i no tant a França. Nascut d'una combinació dels jocs d'ombres, la llanterna màgica, ideada per Kircher un segle abans, i el desig d'enganyar o truc, la fantasmagoria es podia considerar l'avantpassat de la pel·lícula de terror. El seu propòsit bàsic era espantar l'audiència amb la mort i la representació de figures tètriques, és a dir, causar furor mitjançant tècniques que inclouen l'ús de fum, el joc d'ombres, l'ús de dos o més llanternes màgiques i l'ús de miralls.
Anterior a 1750 miniatura|1659 huygens - figure1 Es creu que alguns albiraments antics de déus i esperits van ser conjurats per mitjà de miralls (còncaus), càmeres fosques o projeccions de llanterna màgica. Al , les cerimònies nigromàntiques i el conjur d'aparicions fantasmals per «mags» i «bruixes» semblaven comuns. En el seu llibre de 1613 Opticorum Libri Sex, el matemàtic, físic i arquitecte jesuïta belga François d'Aguilon va descriure com alguns xarlatans enganyaven les persones amb els seus diners en afirmar que coneixien la nigromància i que aixecaven els espectres del dimoni de l'infern mostrant-los dins una habitació fosca. La imatge d'un assistent amb una màscara del diable es projectava a través d'una lent cap a l'habitació fosca, espantant als espectadors. esquerra|miniatura|1420(circa) giovanni da fontana (probably) - apparentia nocturna ad terrorem videntiumR Les primeres imatges que se sap que es van projectar amb llanternes van ser la Mort, l'infern i monstres:
El dibuix de 1420 de Giovanni Fontana mostrava una llanterna projectant un dimoni femení alat.
Atanasio Kircher va advertir en la seva edició de 1646 de «Ars Magna Lucis et Umbrae» que les persones impies podrien abusar del seu sistema estenográfico de projecció amb mirall, pintant una imatge del diable al mirall i projectant en un lloc fosc per obligar la gent a dur a terme accions perverses. El seu alumne, Gaspar Schott, més tard va convertir això en la idea que aquest sistema podria usar-se per evitar que la gent atea cometés molts pecats, si una imatge del diable fos pintada al mirall i llançada a un lloc fosc.
El 1659, l'inventor Christiaan Huygens va dibuixar diverses fases de la Mort traient-se el crani del coll i tornant-lo a posar, que eren esbossos destinats a una projecció amb el que probablement va ser la primera llanterna màgica.
Un dels contactes de Christiaan Huygens li va escriure el 1660: «El bon Kircher sempre fa trucs amb l'imam a la galeria del Collegium Romanum: si sabés sobre la invenció de la Llanterna segurament espantaria als cardenals amb espectres».
L'espectacle de llanterna de Thomas Rasmussen Walgensten el 1664, va portar a Pierre Petit a anomenar el dispositiu «Laterne de peur» (llanterna de por). El 1670, Walgensten va projectar una imatge de la Mort a la cort del rei Frederic III de Dinamarca.
El 1668, Robert Hooke va escriure sobre un tipus d'instal·lació de llanterna màgica: «Produeix efectes no només molt agradables, sinó que aquells que no coneixen la invenció de manera meravellosa, els no molt versats en òptica, que haurien de veure les diverses aparicions i desaparicions, els moviments, canvis i accions que poden ser representats d'aquesta manera, fàcilment creurien que són sobrenaturals i miraculosos».
En la segona edició de 1671 d'Ars Magna Lucis et Umbrae de Kircher, la llanterna màgica es va il·lustrar amb projeccions de la Mort i una persona al purgatori o foc de l'infern. Kircher va suggerir en el seu llibre que una audiència es sorprendria més per l'aparició sobtada d'imatges si la llanterna estigués amagada en una habitació separada, de manera que l'audiència ignoraria la causa de la seva aparició. Segons la llegenda, Kircher va usar en secret la llanterna a la nit per projectar la imatge de la Mort a les finestres dels apòstates per espantar de tornada a l'església, però això probablement es basa en el suggeriment de Gaspar Schott (veure a dalt).
El 1672, el metge i numismàtic francès Charles Patin va quedar molt impressionat amb l'espectacle de llanterna que «Monsieur Grundler» (Griendel) va realitzar per a ell a Nuremberg: «Fins i tot agita les ombres al seu gust, sense l'ajuda del inframón (…) la meva estima pel seu coneixement no va poder evitar la meva por, vaig creure que mai hi havia un mag més gran que ell al món. Vaig experimentar el paradís, vaig experimentar l'infern, vaig experimentar espectres. Tinc certa constància, però hauria donat voluntàriament una meitat per salvar l'altra». Després d'aquestes aparicions, Griendel va mostrar altres temes en aquesta actuació, incloent aus, un palau, un casament rural i escenes mítiques. La descripció elaborada de Patin d'un espectacle de llanterna sembla la més antiga en contenir més que imatges aterridores.
Mentre que les diapositives i les descripcions dels espectacles de llanterna de les dècades següents incloïen tota mena de temes, les imatges de terror seguien sent populars.
Finals del Segle Les últimes dècades del van veure el sorgiment de l'era del Romanticisme. Hi havia una obsessió amb allò estrany i sobrenatural. Aquest moviment tenia elements del que és estrany i irracional, i incloïa el sorgiment de la novel·la gòtica. L'interès popular a tals temes explica l'augment i, més específicament, l'èxit de la fantasmagoria.
La llanterna màgica era un bon mitjà per projectar fantasies, ja que les seves imatges no eren tan tangibles com en altres mitjans. Com es creia que els dimonis eren incorporis, la llanterna màgica podia produir representacions molt adequades.
Quan els mags van començar a usar la llanterna màgica en els espectacles, es van crear alguns efectes especials derivats de tradicions com les ombres xineses. El metge francès, inventor i fabricant d'aparells de màgia i instruments científics, Edmé-Gilles Guyot, va descriure diverses tècniques al seu llibre de 1770, «Nouvelles Recreations physiques et mathématiques», inclosa la projecció de fantasmes sobre el fum.
En la dècada de 1770, François Dominique Séraphin va desenvolupar les seves «Ombres Chinoises» pròpies (ombres xineses), reproduïdes amb una forma de joc d'ombres introduint algunes tècniques que després es farien servir en espectacles de fantasmagoria.
Johann Georg Schröpfer A principis de la dècada de 1770 a Leipzig, Alemanya, el propietari de la cafeteria, xerraire, nigromant i líder d'una lògia francmaçònica independent, Johann Georg Schrepfer (o Schröpfer), va realitzar sessions espiritistes i experiments nigromàntics per a la seva lògia maçònica. Per la típica activitat nigromántica, als seus seguidors se'ls va demanar dejunar durant 24 hores i se'ls va servir una amanida (possiblement drogada) i molt ponx abans del començament de les sessions de mitjanit en una habitació fosca amb un altar cobert de negre. Un Schrepfer amb túnica realitzava els rituals i exigia als seus seguidors que romanguessin asseguts en una taula o s'enfrontarien a terribles perills si no ho feien. Va fer ús d'una barreja de simbolisme maçònic, catòlic i cabalístic, incloent calaveres, un cercle de guix al pis, aigua beneïda, encens i crucifixos. Es deia que els esperits que aixecava eren clarament visibles, flotaven en l'aire, vaporosos i de vegades cridaven terriblement. El més destacat de la seva carrera va ser una sessió per a la cort al palau de Dresden a principis de l'estiu de 1774. Aquest esdeveniment va ser prou impressionant com per ser descrit més d'un segle després a Alemanya i Gran Bretanya. Les aparicions suposadament plantejades per Schrepfer a través dels anys inclouen a Frederic III, Elector de Saxònia, els decapitats «traïdors» danesos Johann Friedrich Struensee i Enevold Brandt amb els seus caps a les mans, i l'últim Gran Mestre dels Cavallers Templers, Jacques de Molay. Durant una sessió espiritista a Dresden, Schrepfer va ordenar a l'esperit de De Molay que portés una carta a un company a Frankfurt. De Molay va obeir i va tornar mitja hora més tard amb una resposta signada a Frankfurt pel company. Un altre esperit va aparèixer embolicat en flames demanant-li a Schrepfer que no el torturés així. A la matinada del 8 d'octubre de 1774, es va informar que Schrepfer s'havia suïcidat amb una pistola en un parc amb cinc amics presents. Segons la llegenda, va ser víctima d'il·lusions sobre les seves habilitats nigromàntiques i estava convençut que podria ressuscitar després. No obstant això, hi ha diversos indicis que en realitat va poder haver estat assassinat.
La majoria dels espectadors de les sessions de Schrepfer estaven convençuts que les aparicions que van veure eren reals. Mai s'ha trobat una evidència clara d'engany, però els crítics han descrit diverses sospites. Les tècniques utilitzades per Schrepfer per als seus elaborats efectes inclouen: actors que actuen com fantasmes, ventrilòquia, tubs ocults, sons d'harmònica de vidre, fum aromàtic, projeccions de cambra fosca i/o projeccions de llanterna màgica sobre el fum i projeccions de mirall còncau.