El Palau de Govern del Perú, també anomenat Casa de Govern o Casa de Pizarro, és la seu principal del poder executiu peruà i la residència oficial del President del Perú. Amb una àrea construïda de 19.208 m², està situat a la Plaça Major del centre històric de Lima, a la vora del riu Rímac. La façana del palau és d'estil neobarroc d'inspiració francesa, mentre que la façana lateral, que dona al carrer Palacio i on està la porta d'entrada és d'estil neocolonial (neoplateresc).
La seva primera versió la va manar construir el fundador castellà de Lima, Francisco Pizarro, en 1536 sobre territoris que havien estat del curaca Taulichusco.Klarén, p. 39. Durant l'època del virregnat va ser anomenat Palau del Virrei o Palau Virreinal, ja que, durant aquesta etapa, va ser la residència dels virreis del Perú. L'actual edifici data de 1938 i va ser construït durant el segon govern d'Óscar R. Benavides.
L'ala esquerra de l'edifici (la que dona al carrer Pescaderia) que va dissenyar l'arquitecte Ricardo de Jaxa Malachowski en 1926, ho va ocupar, fins al segon govern de Fernando Belaunde, el Ministeri de Justícia i Drets Humans del Perú. És considerat un monument històric i en les seves diferents versions arquitectòniques ha albergat a hostes com Francisco Pizarro i els quaranta virreis del Perú, el libertador Simón Bolívar, el rei espanyol Juan Carlos I (durant la seva visita oficial que va fer al Perú entre el 22 i 26 de novembre de 1978), cabdills i presidents del Perú.
Història Construcció miniatura|Retrat de Francisco Pizarro, fundador de Lima i primer propietari del palau. La casa de govern actual s'aixeca en el mateix solar que Francisco Pizarro va reservar, en fundar, en el matí del 18 de gener de 1535 i en terres del curaca Taulichusco, la Ciutat dels Reis, perquè fos la seva residència i futura seu de la governació de Nova Castella. Al llarg de quatre-cents setanta anys, sis terratrèmols, quatre saquejos i tres incendis van destruir parcialment o totalment l'edifici. No obstant això va mantenir a través de les seves moltes reedificacions la disposició i planta semblants a les que Pizarro va dissenyar després de la fundació de Lima en el lloc de la Plaça Major.
Així, segons el costum espanyol, es van assignar a l'església i al cabildo els solars més propers a la plaça, després es va procedir a repartir els solars entre els veïns de la ciutat de Jauja, que va ser fundada com la primera capital d'aquests territoris, i els altres conqueridors, havent-se realitzat la distribució d'acord amb el plànol de la ciutat, denominat Damero de Pizarro, delineat, en pergamí i després a cordill, per Nicolás de Ribera, el capità Diego d'Agüero i el pilot Francisco Quintero, els qui la van dividir en cent disset illes de cases, cadascuna amb quatre solars o terrens que Francisco Pizarro va assignar als seus homes d'acord amb la jerarquia que tenien.
Pizarro es va adjudicar els quatre solars que formaven la poma situada al nord de la plaça, és a dir tota la setena poma de la filera contigua al riu Rímac, on existia una huaca de l'ídol de la vall i des d'on podia defensar-se millor dels aldarulls i també dels mateixos conqueridors ja embarcats en lluites internes. La casa del governador va ser senzilla i sense cap ostentació d'arquitectura. El marquès Pizarro era home de costums sobris i no va tenir temps per emprendre una obra suntuosa.
L'edificació de l'època va ser de tova i seguint els usos de Castella: dos grans patis i amplis espais destinats a la tropa i caballerizas. Les caixes reals amb els Cinquens del Rei eren guardats sota triple clau i l'Ajuntament originalment va funcionar a la casa del governador Pizarro. Una àmplia i estesa escalinata, paral·lela al que avui és el carrer Palacio, conduïa a les habitacions del governador. El traç d'aquesta escala i la figuera que segons la llegenda va ser sembrada pel conqueridor, és el poc que actualment queda del . El 26 de juny de 1541 la casa de Pizarro va ser saquejada pels Cavallers de la Capa, els qui van irrompre en l'edificació aconseguint assassinar Pizarro.
Virregnat miniatura|Aspecte interior del Palacio Virreinal de Lima. S'observa el tron del virrey del Perú i els alabarderos de la Guàrdia Real d'Infanteria. miniatura|Palau dels Virreis i Plaça Major de Lima (gravat del segle XVII). El Palau dels Virreis apareix amb els anomenats «Calaixos de Ribera». Després de la mort de Pizarro, les autoritats es van apoderar de la seva residència i la Real Hisenda es va adjudicar el terreny com a part del pagament dels 28 000 pesos d'or que Francisco Pizarro havia de pagar a la corona espanyola. L'antic palau, va ser utilitzat pel primer virrey del Perú Blasco Núñez Vela com la seva residència. Els altres virreis van enriquir el seu enteixinat, els seus adorns, el seu mobiliari i van anar millorant la construcció transformant-ho en un palau més suntuós, digne de la capital dels dominis americans del llavors poderós imperi espanyol. En 1569 va arribar al Perú el virrei Francisco de Toledo, Conde d'Oropesa qui va governar fins a l'any 1581. Aquest virrei va efectuar grans millores a l'antiga casa de Pizarro.
El palau del virrei va quedar derruït pel terratrèmol de Lima i Callao de 1586, ocorregut en l'època del virrei Fernando Torres i Portugal, Comte de Villardompardo. Durant el govern del virrei Luis de Velasco i Castella, Marquès de Salines del Riu Pisuerga es va edificar el nou Palau Virreinal. Respecte a aquest palau dels virreis el pare jesuïta Bernabé Cobo va escriure en el primer terç del :
Referint-se en particular a la façana, va dir: miniatura|Palau dels Virreis, Església dels Desemparats, Arc del Triomf i Plaça Major de Lima (gravat de la fi del ). Aquesta façana del palau virreinal d'aquella època va ser reproduïda durant el govern del virrei Pedro Fernández de Castro, Comte de Lemos, en una pintura que encara es troba a l'Església de la Soledad i que representa el pas d'un camina de la Sagrada Lanzada en la processó de Setmana Santa. En aquesta pintura es pot observar la gran portada amb la seva balconada i frontó amb les armes reals. Aquesta portada i el front de la plaça van ser destruïts pels terratrèmols de 1687 i 1746, i reedificats en el mateix estil, encara que ja no amb tanta elegància.Aquest terratrèmol es va produir a les 10:30 pm, amb una durada de més o menys tres o quatre minuts.
La façana va quedar emmascarada i enlletgida en la seva planta baixa per les covachuelas que formaven els Calaixos de Ribera.Els Calaixos de Ribera eren un conjunt de petits comerços que enlletgien el contorn de palau i lloc d'animada tertúlia entre els veïns de Lima. En 1769 el palau dels virreis va sofrir un incendi que va ocasionar, entre altres desgràcies, la pèrdua de invalorable documentació. Es va atribuir el sinistre a una venjança personal. Va donar ocasió així mateix, perquè el palau es restaurés encara que no tant.Guevara Bazán, p. 14. L'única alteració, conservada per molt temps, va ser la portada sobre el carrer del Palacio, manada construir pel virrei Francisco Gil de Taboada. És en aquesta època que inexplicablement es va dur a terme la construcció dels Calaixos de Ribera en la façana de la casa de govern, que solament molts anys després el president Miguel Iglesias va fer desaparèixer.Milla Batres, p. 243.
República miniatura|Palau de Govern del Perú en 1860. miniatura|Interior del Palau de Govern durant la revolució pierolista de 1895. En 1821, quan el virrei José de la Serna, Comte dels Andes va abandonar Lima, José de Sant Martín es va instal·lar breument en el palau; després es va mudar a la casa de camp de la Magdalena Vieja (avui districte de Pueblo Libre), que els naturals d'aquest lloc coneixien amb l'àlies de «Palacio», edificació no tan suntuosa com el nom ens faria pensar, que el virrey Joaquín de la Pezuela, Marquès de Viluma va fer construir, de tova i de tall més aviat senzill, per a descans i solaç dels virreis i de la seva cort, però que va ser ocupada per la seva filla.
Durant el govern de Ramón Castilla, el palau va viure potser la seva millor època, ja que el va guarnir amb diverses obres d'art. Des de 1836 fins a 1839, durant la Confederació Perú-Boliviana, va ser seu de govern del protector Andrés de Santa Cruz fins a la restauració de la República del Perú amb el govern d'Agustín Gamarra, després de la Guerra contra la Confederació Perú-Boliviana. En 1865, l'arquitecte suís Michele Trefogli va dur a terme la refacció del palau de govern, on va projectar i va construir el gran menjador de cristalls, sota les ordres del general Juan Antonio Pezet, vicepresident de la República.
Durant la Guerra del Pacífic (1879-1883), el palau va ser ocupat per les tropes de l'exèrcit xilè que, al comandament del contraalmirant Patricio Lynch, van irrompre a la ciutat de Lima, des del 17 de gener 1881 fins al 23 d'octubre de 1883, quan el govern provisori de Miguel Iglesias, amb seu en el nord, va signar el Tractat de Ancón. Els soldats xilens van saquejar el palau, abans d'abandonar-ho, portant-se innombrables objectes de valor entre ells dos canons que flanquejaven la porta principal del palau, retrats dels virreis i presidents fins a la guerra del Pacífic i tots els mobles, catifes i llums, i arribant a l'extrem de cremar obres d'art o en altres casos portar-les a Xile.Chirinos, p. 14.
Al desembre de 1884 va esclatar en un dels anomenats Calaixos de Ribera un incendi que ho va danyar parcialment i es van perdre arxius del Tribunal Major de Comptes que eren del . Després d'aquest sinistre, el governador general Miguel Iglesias va decidir donar-li a l'edifici la dignitat i prestancia que havia de tenir com a seu del govern ordenant el desallotjament dels comerciants i la construcció d'una nova façana en cadascun dels seus costats. En el govern d'Andrés Avelino Cáceres el 1886 es van restaurar les instal·lacions danyades. Durant el govern de Nicolás de Piérola Villena es va realçar la façana del palau col·locant dues balconades obertes en els extrems on ara estan les balconades de desfilades.
A principis del , durant el govern de José Pardo i Barreda es va convocar un concurs internacional per a la construcció d'una residència presidencial; el guanyador va ser l'arquitecte Emile Robert, el projecte del qual, d'estil arquitectònic afrancesat, mai es va arribar a concretar. Es creu que aquest disseny va servir de font d'inspiració a l'arquitecte polonès Ricardo de Jaxa Malachowski en el disseny de la façana principal, que mira cap a la Plaça Major, del nou palau.
El 3 de juliol de 1921 va esclatar un altre incendi, que va destruir gran part de l'ala dreta del palau, és a dir, les grans sales, les estances i despatxos del Cap d'Estat. El president Augusto Leguía va iniciar posteriorment la transformació de l'immoble aixecant una elegant façana de pedra en la qual es va mantenir la Porta d'Honor, i que es va conservar en la nova edificació, i dues setmanes després va manar aixecar el Saló Daurat, de cartró pedra, amb motius indigenistes i contemporanis.
Els dissenyadors van ser, entre d'altres, l'arquitecte i escultor espanyol Manuel Piqueras Cotolí i el pintor Jorge Vinatea Reynoso. Hi havia urgència perquè estaven properes les celebracions pel Centenari de la Independència del Perú, havent-hi Leguía deixat expedit el Gran Saló de Recepcions que té molta semblança, quant a enteixinat i decoració de parets, amb el Palau del Quirinal de Roma. miniatura|Palau de Govern del Perú a finals del . miniatura|Vista de l'antic Palau de Govern en 1932. Poden veure's dos tramvies urbanitos de marca italiana Breda de les dues línies que unien el Rimac amb el Parc de l'Exposició de Lima. miniatura|Celebració del Centenari de la Independència del Perú. Oli que representa la rebuda de les missions estrangeres, a l'interior del Palau de Govern per part del president Augusto Leguía.